Formada per tres noies (Tuixén Benet, Blanca Lamar i Raquel Tomàs) i un noi (Pau Albà), Les Sueques, amb la recent estrena del seu tercer treball Moviment (El genio equivocado, 2017), s’han convertit en un dels grups referents de l’indie a Catalunya. Però, tal i com explicant elles, de l’indie de veritat. Les podreu veure en directe al Primavera Sound de Barcelona.
Què us ha portat a fer aquest tipus de música?
Blanca Lamar: No sé, suposo que és la música que escoltàvem i suposo que aquest gènere s’ajusta allò que volem dir, a com som.
Tuixén Benet: No pretenem fer cap gènere en concret.
B: Suposo que hi té a veure que escoltem uns grups i diem: Ah, mira, això ens fa gràcia. Jo he dir que, al principi, no volia fer aquesta música, potser volia fer més cap a un altre cantó, però tocar vol dir adaptar-te al que fa l’altra gent també: les guitarres que fa ella (Tuixén), com toca el bateria, etc., tot això és el que al final fa que sonem com ho fem. El Pau (bateria), per exemple, és molt sixties en la manera de tocar i la Tuixén fa guitarres fosques que, aparentment, no són súper virgueres, però tenen un punt punk, que és el que li surt de la guitarra.
És difícil mantenir un grup tot composat per dones en el món de la música? Algun cop us han posat cap impediment per aquest fet?
B: Bueno, som dones però també hi ha un home al grup.
T: De vegades és una mica pesat haver d’estar-ho explicant tota l’estona, que sempre aparegui, d’alguna manera, això. També que la música que fas tingui l’adjectiu ‘femení’, però ens agrada molt ser dones.
B: La veritat és que, lo més pesat de ser dona és que sempre hagis de ser dona, que no puguis ser, simplement, cantant, músic o artista, per dir-ho d’alguna manera.
T: Es nota un canvi també. Ara vam estar a Londres, a un festival, i la majoria del cartell eren dones i no es va dir en cap moment que allò era un festival de dones.
B: Mai no surt de forma natural que la majoria de gent que toqui sigui dona, això no passa. Passa poc. En relació a la teva pregunta, ens ha passat que ens costa estar a llocs que sigui normal que hi hagi dones com nosaltres.
T: També, a vegades, rebem una certa condescendència, una mica de paternalisme, pel fet de ser dones i pel fet de fer el que fem. Potser és una cosa que és menys, tradicionalment, femenina. Però res que ens hagi fet una cicatriu eterna.
B: Potser si la nostra música fos com més lírica, amb “gorgoritos” perfectes, això potser estranyaria menys. Però, al ser nosaltres com les front girls…
T: Ara no ens ho diuen tant, però, al principi, molts tècnics de so ens deien: “Ostres, sí que feu soroll, no m’ho esperava”.
Creieu que en un futur hi haurà més grups formats per dones que per homes?
B: Jo crec que el panorama està canviant al món, encara que a Espanya sempre va amb mica amb retràs. Però, igualment, crec que, de fa uns anys fins ara, amb aquest tema la gent està prenent consciència.
T: I, cada vegada, tens més referents. Hi ha més grups de noies que estan dedicant-se a fer música de debò, no només a ser les cantants pop que ja hi havia. Hi ha més dones que estan fent música i el fet de poder-ho veure et facilita poder-ho ser. Nosaltres ens hi vam posar tard perquè no havíem tingut referents. No penses que pots ser això si no ho has pogut veure.
B: Si no tens referents…
T: És més difícil saber que tu pots ser-ho, perquè no saps com ho has de ser.
B: Nosaltres, de vegades, tenim nenes als concerts. Pensar que una nena ho ha vist com una cosa natural, que una dona toqui el baix o la guitarra i cridi insolències o ironies, que sui i li sigui igual i sigui guai, això fa canviar.
Què us ha posat en ‘moviment’ per crear aquest nou disc?
B: Havíem de fer un tercer disc, perquè ja feia bastant que no en fèiem cap, havíem tocat molt i ens estàvem apalancant una mica d’això. Llavors, va ser com un “va, posem-nos les piles”. Ja teníem algunes coses en ment també. Vam anar a Londres i això va fer que coneguéssim una productora que va dir que estava interessada en nosaltres i que ens volia produir. Vam decidir fer un EP i ens vam anar animant i animant fent cançons i, al final, vam fer un disc.
Com va ser tocar a Londres en un idioma que no és el del lloc? Com va ser l’acollida?
B: Súper normal. Ningú ho troba com una cosa estranya allà; jo crec que ho troben un punt exòtic, però penso que no es fixen gaire en les lletres. Són molt de la vibració que transmet el grup, és el més important per ells.
I, a la resta de l’estat?
T: Sí, bé. També som un grup que les lletres són una frase molt concreta que a vegades es repeteix, molt com un lema. És molt fàcil entendre-les de seguida i de traduir-les.
B: Com, per exemple, Faldilles i Soroll, que és com un crit tota l’estona. Es fa de bon fer.
T: I les cançons tenen molta actitud, transmeten el que la lletra vol dir. Transmetem encara que no s’entengui el que s’està dient.
Com heu viscut l’experiència de gravar aquest tercer disc? Us sentiu més seriosos d’alguna manera com a grup?
B: Més que serioses, més segures.
T: Sí, sí. També tenim més la sensació de saber què fem, de saber el que volem fer i el que no, de dir més que no a coses i intentar obrir portes a altres. I, pel que fa a l’experiència, ha estat interessant perquè hem anat fora a gravar. Sempre havíem gravat amb el Cristian, que és molt amic nostre, i, aquest cop va ser com un repte. Però també veure que algú de fora té ganes de treballar amb tu et dóna molta confiança. Hem conegut més grups i gent allà.
B: Ens ha obligat molt a fer una feina prèvia aquí, perquè estàvem acostumades a fer-ho d’una manera, i ens vam adonar que havíem de fer-ho d’una altra. Va ser molt xulo, realment.
Qui és l’heroïna de Montserrat?
B: No ens posem d’acord.
T: No, tenim una imatge diferent. A veure, l’heroïna de Montserrat és ella, sóc jo i tu si vols.
B: Heroïna és una dona molt forta que és a Montserrat i que salva la gent. És com la més forçuda. Ella està allà i és com una súper heroïna.
T: Ella se l’imagina així, jo me l’imagino com sense sabates i com una mica animal.
B: Ella se l’imagina més Hulk.
Viviu del grup?
B: No.
T: Però tampoc ho hem intentat. No passem vuit hores al dia fent música, ni sabem si es podria.
B: Jo tinc la sensació que és difícil. D’altra banda, també crec que no hem volgut renunciar a la nostra vida, que també és creativa.
T: Mai ha estat un plantejament. Sempre ha estat una cosa que fèiem apart.
B: Sacrifiquem molt, és molt de sacrifici.
T: Però és un sacrifici que fas per voluntat.
B: No sé si ho podríem fer amb el que fem. Jo crec que amb el gènere que hem triat, amb l’idioma, etc., doncs no ho sé.
T: També viure de la música és difícil. De vegades vius desprès d’haver treballat a feines que s’hi assemblen. Mai ho hem intentat.
B: Hem triat fer coses que tenen un punt desagradable, i això també ens agrada, que les coses siguin una mica com la vida. També necessites unes plataformes, que nosaltres no tenim, perquè estem a un segell independent, del de veritat.
Què creieu que us espera en el futur com a banda?
T: Nosaltres som persones de present. Quan vam començar a tocar, mai haguéssim pensat que tindríem tres discos. Al principi volíem fer un EP, després un disc, i tot això ho fèiem per tocar.
B: El nostre propòsit era zero gravar. Només volíem gravar per poder tocar. Fèiem els discos perquè si no nos ens cridaven per tocar. I, ara, doncs mira, anem a Londres, allà vam conèixer a no sé qui. És a dir, mai vam planejar gairebé res. Potser l’últim disc sí que vam tenir alguna cosa més en ment.
T: Era el moment.
B: Nosaltres som d’improvisar.
