Després d’una primera presa de contacte discogràfica l’any 2015 amb Philosophades (autoeditat), Ariana Abecasis torna aquest 2021 amb un expansiu Adiós, no es para siempre (Luup Records, 2021), en el qual la cantautora de La Seu d’Urgell expandeix el seu univers temàtic i conceptual flirtejant amb elements tant diferents com l’electrònica, el trap o la música llatina. Pocs dies abans de l’estrena en directe del disc a la sala La Nau de Barcelona, sota el marc del cicle de concerts Curtcircuit 2021, l’artista ens atén per via telefònica.
Com ha estat publicar el teu primer disc Adiós, no es para siempre en plena pandèmia?
Tot és incert. La planificació de concerts està sent difícil, programar una gira està sent gairebé impossible, però m’estic adaptant a aquesta situació anant dia a dia. Tot el que vingui serà benvingut, sense frustracions ni patiments.
Un dels eixos temàtics del disc és l’amor. Apareix retratat des de diferents punts de vista, que va des de la sensualitat a Cupido fins a un punt més obsessiu com a Nada te pido. Com has plasmat aquestes diferents perspectives de l’amor?
Sempre partint d’una mirada personal. Tot és fruit d’allò que visc i el que sento, de la meva personalitat i de la meva manera de veure la vida. El tema principal és l’amor i les relacions amb les persones, les coses i un mateix.
Tots vivim en una incoherència constant: Odiem els diners, però volem ser rics.
A Five també parles de l’amor, concretament, de l’amor als diners d’una forma molt visceral. És una crítica al consumisme?
Sí. El tema dels diners i del luxe ens toca molt de prop a tots. Està molt vigent a la nostra societat, hi estem pensant tot el dia, com si fos una mena d’obsessió. Per això volia fer una cançó molt agressiva i directa.
Quan parles d’obsessió et refereixes al fet de guanyar diners i enriquir-se?
En la nostra societat moltes vegades concebem l’èxit com el fet de tenir un sou fix, uns certs béns, un gran lloc on viure… Està molt lligat a la matèria, per sobre del creixement personal o de la cerca del que som. Sento que vivim molt obsessionats amb això. Ens bombardegen tot el dia amb anuncis de “compra’m” de “tingues-me”… Ens bombardegen contínuament amb aquestes idees i sóc molt crítica amb això. Alhora, tots vivim en una incoherència constant: Odiem els diners, però volem ser rics.
Al cap i a la fi vivim en un sistema que fa els diners indispensables per poder viure…
Tots necessitem diners per viure, un lloc on fer-ho, però no pot ser que aquesta sigui la nostra única finalitat. Hi ha coses molt més importants. Els diners no haurien de ser una presó, sinó una eina per a alliberar-nos.
Tinc entès que vas formar-te musicalment a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), estudiant piano clàssic. En quin moment es produeix el punt d’inflexió que et porta a compondre música pròpia i a acabar fent un disc com aquest?
Mai he concebut la interpretació, en el meu cas des del piano, com una cosa rígida, sempre he tingut capacitat creativa. Em fascinava conèixer compositors clàssics, perquè la música clàssica és la cúspide de la creació musical. De fet, em sentia també creadora quan interpretava. Va arribar un moment en el qual vaig viure una mena de crisi amb el piano i arran d’això vaig començar a fer cançons, que m’ajudaven a escapar d’aquest mal moment. Llavors vaig descobrir a Bon Iver i em va explotar el cervell. Em va encantar la sonoritat, com utilitzava els instruments, els recursos i les textures… I em vaig enamorar d’això.
I a partir d’aquí et converteixes en compositora?
Soc molt obsessiva en aprendre coses noves i perfeccionar-les. Quan m’agrada una cosa li dedico molt de temps. Vaig descobrir el món de la cançó, vaig veure que podia dir coses amb la veu i les paraules, que podia escollir quins instruments sonaven i com… De sobre, m’imaginava coses i cada cop m’agradava més. I ja no he parat.
Parlaves de crisi amb el teu instrument… Quin record guardes de l’ESMUC?
Tinc idees molt diverses. Hi ha coses molt millorables i d’altres molt guais. Hi ha professors increïbles que et transmeten la seva passió per la música. Gràcies a haver estat a l’ESMUC em sento una música molt completa i sòlida. Però a vegades és difícil ser dins d’aquesta institució. Crec que emocionalment no estava preparada per anar a l’ESMUC.
Què vols dir?
Quan ets jove et prens tot com si fos molt important i t’endús decepcions importants. I a l’ESMUC et topes amb molts judicis. Era un món molt crític, del qual jo sempre he intentat fugir. Trobo que no és aquest ambient de judici, de crítica i de valoració constant. Al final, no és fàcil encaixar un element com l’art en una institució. Fem art per ser lliures, no per a encaixar-nos a un model.
Has estudiat producció musical a Londres, fins a quin punt t’ha canviat com a artista el teu pas per la capital anglesa?
Em va obrir la ment en el sentit de començar a veure la música com una cosa possible dins d’una indústria. Allà l’art forma part de la vida de la gent, està molt més assimilat. Moltíssima gent fa música. Treballava en un bar i de cop contínuament em trobava amb gent que es dedicava a compondre o a tocar en bandes.
Els artistes que creem la nostra música també estem creant la nostra empresa. Hi ha moments en què em sento més empresària que cantant o creativa.
Ara que parles d’indústria, fa unes setmanes parlava amb els Madee i em deien que, en la situació actual de Catalunya, és impossible dedicar-se professionalment a la música. Quina és la teva experiència personal al respecte?
Per a mi dedicar-me professionalment a la música és un repte, com qualsevol emprenedoria. Els artistes que creem la nostra música també estem creant la nostra empresa. Hi ha moments en què em sento més empresària que cantant o creativa. Al principi és molt difícil, perquè has d’invertir-hi molt temps, talent i diners. No és un món fàcil, perquè no és una feina a la qual li dediques 8 hores al dia i a final de mes cobres. És un altre concepte. Però no m’agrada dir que les coses són impossibles. Ara mateix, tinc una altra feina que compagino amb la meva vessant artística, però soc aquí perquè vull dedicar-me a la música algun dia i faré el possible per aconseguir-ho.
Però és una llàstima que no es pugui vehicular l’art d’una manera que permeti als creadors guanyar-se la vida dignament…
Estem intentant tractar l’art des d’una perspectiva laboral que jo no comparteixo. No m’agradaria que es convertís en una feina, dedicar-m’hi 8 hores al dia i que a final de mes l’estat em pagués uns diners… No ho visc així. Si un dia hi ha aquest model de societat fantàstic, però crec que és un món en el qual has de buscar la teva essència i potser si tinguéssim les coses més fàcils no ens trobaríem tant.
El disc barreja elements d’electrònica amb altres més orgànics. Per quin format apostaràs en el directe?
Ara mateix, no puc muntar una orquestra amb tots els instruments que sonen en el disc, però una dels avantatges d’estar al segle XXI és tenir eines electròniques per poder ser un format reduït a dalt de l’escenari i que soni igual que el disc. M’acompanyarà gent magnífica, com la Marta Cascales al piano i l’Arnau Altimira a la bateria. La idea és donar un valor afegit al disc amb aquest format de banda.
Si una persona dubta si anar a La Nau aquest divendres… Què s’hi trobarà?
Es trobarà amb un univers que intentarà emocionar a la gent. El concert està pensat perquè surtis amb el cor obert i amb ganes d’escoltar encara més música.
Quins són els teus plans de futur pel que fa a la música?
Ara mateix estic molt centrada en aquest disc, que m’ha costat molt temps i el vull seguir explotant. Tinc ganes de seguir fent cançons i segurament aquest any en sortirà alguna més, però tampoc ho puc assegurar. La meva intenció és seguir fent música, tot i que amb aquesta situació de pandèmia, visc al dia.
Autor de este artículo
