Després de més de dos anys en guaret, El Petit de Cal Eril ha tornat a l’activitat amb ERIL, ERIL, ERIL (Bankrobber, 2025), un disc cru i directe en el qual recupera part del nervi que havia transformat en sofisticació en l’última etapa de la seva trajectòria.
En un dels primers dies càlids de maig, parlem amb ell sobre aquest període d’inactivitat musical, el nou àlbum i l’estat de la indústria musical. Malgrat que en les seves cançons acostuma a ser ben críptic, durant la conversa Joan Pons no esquiva cap pregunta.
L’11 de setembre del 2022 vau iniciar una aturada indefinida que ha durat més de dos anys. En algun moment et vas plantejar que potser no tornaríeu?
Sí. Sobretot al principi. L’encàrrec mental va ser aturar del tot el grup. Vam frenar la maquinària. En algun moment hi va haver la possibilitat de pensar que això no tornaria a engegar-se.
Us vau aturar després d’haver encadenat quatre àlbums en sis anys, sentíeu esgotament?
Sí. No en el sentit d’estar-ne fart, sinó en el de ser conscient que havíem esgotat la font de la qual havíem estat extraient aigua. Sentíem que havíem tret una aigua molt fresca i molt bona d’aquella font durant molt temps, però que necessitava una aturada perquè hi entrés nova matèria.
També vas parar de compondre?
No del tot. He fet dues bandes sonores per a dues pel·lícules i també he engegat un altre projecte. D’altra banda, he gravat discos per a altres artistes. Pel que fa a cançons, només una pels títols de crèdit d’una de les cintes. Per a mi, fer bandes sonores és diferent a fer cançons. En aquest sentit, sí que m’he aturat i no he compost com estava acostumat.
T’ha costat no posar-t’hi?
No. Em costa fer cançons. Em podria passar vint anys sense fer-ne cap. De fet, ara m’he hagut d’esforçar de valent per fer-les. Compondre una cançó és un procés que em produeix plaer quan la tinc feta, però també em produeix angoixa i molt dolor quan l’estic fent. És complex. M’agrada compondre, però alhora em mata.
El moment més angoixant és ensenyar les noves cançons a la resta de la banda?
És molt dur, sobretot quan tens dubtes. Però alhora és molt bonic. Em fixo en les reaccions, si no diuen res, si tenen ganes de tocar-la… Crear és difícil, tanmateix, crear juntament amb altra gent és encara més difícil. Tinc la sort de poder dir que m’acompanyen una colla d’artistes, perquè són molt més que músics, que em donen mitja vida. Ho donen tot perquè aquestes cançons funcionin. Al final, són tan seves com meves.
En quin moment detectes que és el moment de reactivar la maquinària del Petit de cal Eril?
El senyal va ser haver fet quatre o cinc cançons noves que m’agradaven. En aquell moment vaig escriure a la resta d’integrants explicant-los que tenia ganes de fer un altre disc. A partir d’aleshores, va començar un procés llarg d’anar parlant amb tots fins que vam aconseguir col·locar-nos en la mateixa sintonia. Anar filant totes les vides dels diferents integrants ha estat una tasca tan difícil com fer el disc mateix. Però crec que havia de ser així, perquè només volia fer-lo amb ells i, alhora, volia que s’hi sentissin còmodes.
Abans, pensava que no podíem frenar perquè tenia por que la resta de companys comencessin altres projectes i deixessin el grup en un segon pla. Ara ja no veig els projectes paral·lels com un problema, al contrari, són bons per a l’Eril.
A ERIL, ERIL, ERIL desapareix el so del sintetitzador, que havia estat molt important en els darrers discos. Per què?
Perquè l’Artur Tort, que habitualment tocava els teclats, no hi podia ser. Vam saber que no hi seria al desembre, quan l’inici de la gravació era al gener. Va ser un moment de crisi important, però vam acabar decidint que l’Artur és insubstituïble. Per tant, com que no podia ser-hi, no hi ha teclats al disc! Al final, ha estat una virtui, perquè ens ha ajudat a sonar diferent, molt més cru.
A veure si l’Albert Serra el deixa descansar una mica…
L’Artur ara ha focalitzat les seves energies en la seva carrera en l’àmbit del cinema i ho celebro, malgrat que em fa pena que no hi sigui. L’aturada també ens ha servit a tots per a reflexionar. Hem tingut espai per a fer les nostres coses, que són tan importants com l’Eril. És clau que el projecte això ho entomi i hi convisqui. Abans, pensava que no podíem frenar perquè tenia por que la resta de companys comencessin altres projectes i deixessin el grup en un segon pla. Ara ja no veig els projectes paral·lels com un problema, al contrari, són bons per a l’Eril. Si vull que la banda s’aprofiti d’aquesta energia, he de deixar que flueixi.
Sonorament, el disc recorda a La figura del buit i abandona certa artificiositat dels darrers discos que havíeu publicat. Estàs d’acord?
L’altre dia vam escoltar junts el N.S.C.A.L.H. (Bankrobber, 2021) i ens semblava orfebreria. Els darrers discos són molt bonics, perquè sonen molt bé i tenen mil detalls. Me’n sento molt orgullós. Però és cert que no tot és això. Com a grup, ens agrada sorprendre’ns a nosaltres mateixos.
L’heu enregistrat tocant tots alhora, en un fals directe. Què ha aportat això?
Teníem clar que volíem canviar de manera de fer. La decisió de gravar en analògic et fa canviar la concentració i la manera com afrontes les cançons, perquè t’obliga a ser capaç de tocar-les en directe. Si m’equivoco setze vegades i tothom m’està mirant, alguna cosa falla i he de canviar l’arranjament perquè no sóc capaç d’executar-lo. Això realment és una pressió, però alhora també és un gaudi. És com fer-li una foto a una cançó i que quedi immortalitzada així per sempre.
També li trobo un to a Big Thief. Com es va gestar que enregistressin unes cançons al teu estudi de Guissona?
Nosaltres érem fans de Big Thief. Vam entrar en contacte amb ells perquè vam coincidir tocant en un Primavera Sound i els vam regalar els vinils del grup. Al cap d’uns mesos, en James Krivchenia, que és el bateria i productor, ens va escriure un correu electrònic dient que els havia escoltat i felicitant-nos perquè li havien encantat. Va ser un moment molt gratificant. Després vam perdre el contacte, fins que la Heba Kadry, que ha masteritzat el disc, ens va escriure explicant que el James buscava un estudi a l’estat per a poder treballar. La condició era poder gravar en analògic. Nosaltres vam respondre dient que no hi havia cap problema i un dia es van plantar a Guissona. Quan van arribar, els vam dir que tenien l’estudi disponible tota la setmana menys el dimecres perquè teníem entrada per veure a… Big Thief! Crec que així els vam acabar de convèncer (riu).
Com va anar l’experiència?
Van venir amb el seu enginyer i nosaltres fèiem d’assistents. Va ser increïble veure com gravaven. Em va sorprendre que no es posessin en cap moment els auriculars… Ens feien enregistrar-ho tot. Era igual si sonava saturat, si la presa era perfecta… No paraven mai de gravar! Em va connectar molt amb la manera que té de treballar el mencionat Albert Serra, que també busca aquesta naturalitat. No acostuma a avisar els actors de si està gravant o no. És una manera de fer art que jo havia practicat quan començava, però que després vaig abandonar en professionalitzar-me. Em va fer pensar que potser és important mantenir aquest punt de bogeria sempre. Tot plegat va ser molt inspirador.
Em produeix por que la IA acabi destruint la humanitat, no que pugui fer música. Pot ser perillosa, perquè tal com diu la cançó: el rei ha estat un ésser molt perillós, déu també i la pàtria també.
El disc ha estat produït per Luke Temple. Què us ha aportat aquesta figura externa?
Érem fans seus des de fa molts anys. De fet, era un dels primers noms de la llista de candidats ideals i de seguida es va sumar al projecte. No sabíem com ens entendríem amb ell, perquè no el coneixíem personalment. Hi havia moments en els quals semblava que no feia res i en d’altres que ens donava l’empenteta que ens havia de donar.
Posa’m un exemple.
La cançó El misteri de la mort, que molta gent ara la destaca. Nosaltres la teníem arranjada d’una manera i ell ens va proposar una sèrie de canvis. Al principi ens van semblar estranys, però després vam acabar concloent que tenia raó. El d’acceptar idees externes és un esport que nosaltres no havíem practicat, ja que acostumàvem a produir-nos els discos.
Va ser fàcil deixar-te assessorar tant per ell, com pel Paco Loco, que ha treballat en l’enginyeria de so.
En Jordi Matas i jo, que som els que estem més obsessionats amb el so, vam patir. La resta de la banda en feia befa, perquè estàvem molt insegurs i teníem dubtes. Però era part del joc. Si et poses a fer canvis substancials d’aquesta mena, després has de viure en el caos. No pots quedar-te a mitges. Ara, vist amb perspectiva, va ser una gran idea.
A Ni rei, ni déu, ni pàtria reflexiones sobre el paper que la intel·ligència artificial tindrà al món en els pròxims anys. Et preocupa com pot afectar el món artístic?
Si un artista té por de la intel·ligència artificial, té un problema profund de connexió amb si mateix. Per mi, és una eina més. Segur que hi ha artistes que la saben aplicar, com qui aplica un pinzell. Quan faig una cançó, penso que només la puc fer jo. No crec que la pugui fer una màquina. Ara, la IA es nodreix de tot el que fem els humans i és injust. Em produeix por que la IA acabi destruint la humanitat, no que pugui fer música. Pot ser perillosa, perquè tal com diu la cançó: el rei ha estat un ésser molt perillós, déu també i la pàtria també.
Les plataformes de música no reinverteixen el que guanyen en els artistes. Imagina’t que Netflix no produís sèries. Quants discos ha produït Spotify? Cap! Per què? Perquè no tenen escrúpols.
En una entrevista, deies que eren “mals temps” per ser músic. Per què?
Perquè la indústria musical és un reflex de la societat. Hem caigut al parany del capitalisme més absolut i hi ha unes maneres de fer que són molt poc favorables per l’artesania i la classe mitjana. Es busca una música per a grans masses i després la resta no es cuida. Moltes vegades, com a grup petit o mitjà, sents que t’has de moure en sistemes que a tu no et serveixen, com les plataformes digitals. Per contra, les coses petites que pots fer es van reduint. Cada vegada hi ha menys botigues de discos, menys sales de concerts i menys festivals amb lletra mitjana… Et van tancant el cercle i això fa que desapareguis.
El mainstream s’aprofita de l’underground.
El mainstream sempre s’ha nodrit creativament de l’underground. Els grans pintors sempre han copiat els pintors que venien quatre quadres. En la música és igual, si no existís la música popular, no existirien els grans artistes pop d’ara. A sobre, les plataformes de música no reinverteixen el que guanyen en els artistes. Imagina’t que Netflix no produís sèries. Quants discos ha produït Spotify? Cap! Per què? Perquè no tenen escrúpols. Hi ha una qüestió ètica que la gent ha abandonat.
Què vols dir?
Per exemple, això de la compra ètica o la cuina de proximitat, que em sembla collonut i ho intento practicar, amb la música no s’aplica! La gent no n’és ni conscient! Hem d’explicar que els ingressos que ens proporcionen les plataformes són misèria. No ens permeten ni pagar-nos una cançó! Imagina’t haver de viure quatre persones, fer un disc amb dotze temes, preparar una gira… És impossible! I algú dirà que és perquè tenim poques escoltes, però no és veritat, encara tenim sort en aquest sentit. El contingut musical és en el qual menys s’està invertint a tot el món! A sobre, les recomanacions també les fan ells. I les fan en funció dels seus interessos. Llavors, això provoca que tot es vagi fent més petit. Si passés en qualsevol altre sector, la gent se’n faria creus. És molt semblant al que succeeix a la pagesia.
I és gairebé impossible arribar als oients si marxes d’aquestes plataformes.
Alguns artistes grans ho han intentat, però han acabat tornant. L’escolta digital de música és positiva per la música. Això és innegable. Però que el repartiment que es fa dels diners que produeix és injust, també. He d’estar a Spotify, perquè no tinc altre remei, necessito que els meus oients em trobin. Ara, el repartiment és injust i s’ha de poder dir. A més, ni tan sols els distribuïdors digitals són capaços d’explicar-nos els números. És gairebé impossible saber què et paguen per cada escolta.
No t’arriba una factura ben explicada?
Què va! És patètic… Fins i tot és injust pels grups grans, que segurament hi guanyen diners, però n’haurien de guanyar més.
Quina és la diferència entre el que guanyes per un disc venut i una escolta?
Del 10.000%. Però l’edició física serveix per pagar l’edició mateixa… I potser una mica més. Però no serveix per pagar el disc. El disc o l’acabes pagant tu directament, o bé l’amortitzes al cap de molts anys o amb els concerts. I estem parlant d’amortitzar-lo, no de guanyar diners! El panorama és aquest.
Juntament amb el nou disc, també estreneu un nou concepte de directe fent un concert dins d’una mena d’iglú inflable gegant. Com va sorgir la idea?
És molt especial. Una mena de circ ambulant que duem a diferents ciutats. Moltes vegades em pregunto per què em complico tant la vida! Ara mateix, no em veig una altra gira com la que vam fer fa cinc anys. No vull que ens repetim. El que ens queda per fer són coses que sempre he tingut al cap i no he pogut fer mai. I aquesta n’era una.
Per tant, aquesta no serà una gira tan extensa com les anteriors.
Sí, farem molts menys concerts. Després dels que ja hem anunciat, en farem algun més en un format més habitual.
Com et planteges el futur de la banda. Espera un altre recés o la idea és seguir?
M’agradaria pensar que he aconseguit aprendre dels errors del passat, que he après a relativitzar i a dur un altre ritme amb l’Eril. No sé quants discos més farem. No m’ho plantejo. Però hem de ser conscients que si n’hi ha un més, serà el desè. Hem de veure com anirà tot. Hem d’intentar fer passes que ens portin a altres maneres de fer. És difícil, però és millor i més saludable per a nosaltres. És una manera de viure aquest projecte d’una manera més excitant i ens permet sentir-nos orgullosos en un grup que gairebé ja té vint anys.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
