La nit de divendres
Arribem a la ciutat metropolitana, l’ambient havia refrescat per la pluja que havia travessat la ciutat feia unes hores. Recorrem els seus petits carrers per dirigir-nos al Teatre de l’Ateneu, ubicació d’última hora degut a les afectacions climàtiques. Allà vam escoltar dues propostes emergents ben diferents, Amaia Miranda i Ana Brenes. Les descobrim.
La guitarrista i compositora bilbaïna Amaia Miranda va donar el tret de sortida del festival. Ens va presentar en primícia el seu primer disc, que aviat sortirà a la llum, i que evoca el seu gust per diferents estils musicals. Aquesta varietat es feia palesa al llarg del concert, de vegades amb una sonoritat més clàssica a la guitarra i d’altres més pop. Les seves cançons representen diferents sentiments amb els que ha conviscut durant aquest temps: el desig per tornar a la seva terra o la teràpia d’autoajuda per reconciliar-se amb la guitarra. “Els músics tenim una mena d’amor-odi cap al nostre instrument” deia. Per acabar, vam conèixer la vessant cinèfila de l’artista, ja que el seu single Cuando se nos mueran los amores, està inspirat en una serie. Potser us sona la pel·licula Solo los amantes sobreviven, però si no us sona gens, tranquils, ella mateixa no ens la recomana gens. Això i tot, li va servir de font d’inspiració per compondre una cançó que porta el mateix títol que el film.
Al mateix escenari, però amb una proposta musical ben diferent. Vam passar de la calma i sensibilitat d’Amaia Miranda al flamenco expressiu d’Ana Brenes. La cantaora d’Extremadura anava acompanyada del guitarrista Toni Abellán i van tocar un repertori tradicional de la seva terra, “una no puede renegar de donde ella viene”, deia orgullosa. Vam escoltar estils variats com una nana cantada a cappella o una bambera –anomenada Camino– que en els seus orígens era un cante que s’interpretava al parc.
L’artista, descalça, va interpretar el tema movent-se per tot l’escenari fent al·lusió al títol de la peça. També va sonar una saeta, el que ella descriu com un “canto de fe”. Agenollada a terra, va interpretar el tema amb una gran devoció. A més, la cantaora va deixar entreveure la seva declinació per la poesia recitant un poema entre cante i cante. Un concert breu, d’escassos 30 minuts, però l’artista va treure tot el seu potencial amb màxima naturalitat davant de tot el Teatre de l’Ateneu.
Tocava canviar d’ubicació. Gràcies al fet que la pluja no va tornar per Sant Boi, el concert de l’artista internacional Joana Serrat es va poder celebrar a Can Castells. Un pati agradable, rodejat de verd i amb unes còmodes tauletes per poder gaudir del concert amb una benvinguda consumició. La cantant i guitarrista és d’Osona, però la seva música ens transporta al folk nordamericà. Al concert van sonar el temes del recentment estrenat disc Hardcore from the Heart (Great Canyon Records, 2021) i ens va explicar el que volia transmetre amb ell. Missatges com voler viure totes les vides possibles, no perdre a la gent que estimes, fantasies i desitjos… o a How to make you love me que representa els dies feliços que passava a l’estudi i que desitjaria viure per sempre. “Faig cançons perquè són la manera de viure eternament allò que s’acaba”. Joana Serrat i la seva banda amb la nova incorporació d’Emili Bosch (de B1N0) als teclats van tancar la nit del primer dia d’Altaveu. Delícia sonora a càrrec d’una de les millors artistes del país.
La nit de dissabte
Aquest cop, sense rastre de pluja. Un ambient agradable amb la posta de sol a les nostres esquenes per gaudir de dos concerts a l’aire lliure. Delafé y Los Hermanos Cubero, dues propostes musicals consolidades que probablement no necessiten presentació. Aquest cop, als Jardins de l’Ateneu i amb les fantàstiques vistes de fons al Tibidabo mentre queia la nit.
Oscar D’Aniello i Marina Prades van tocar temes del seu últim disc Hay un lugar (Delafé, 2019) en acústic. No estaven sols, el soroll del tren passant per sota dels Jardins va fer de banda sonora durant tot el concert. Per a l’Oscar no va ser cap inconvenient, la seva facilitat amb la paraula li permetia jugar i convertir aquest so molest en un so més del concert. Sonava Mixtape, un tema que tracta de quan un home d’uns 40 anys troba una mixtape a la seva habitació amb un missatge d’una xicota de l’adolescència demanant-li perdó. “Abans les mixtapes eren com una carta d’amor”. Va ser quan el tren va passar i aprofitant l’ocasió deia: “se pasó el tren del amor”. També van tocar èxits més antics com Espíritu Santo i Walk on the wild side. Com a sorpresa, el mateix Oscar va baixar de l’escenari a regalar taula per taula una canica, “amb un regal tothom és feliç”. Mentrestant, la Marina tocava i cantava clàssics com Valerie i I say a little prayer.
“Vamos a compartir un rato de canciones y chistes malos”. Així es van presentar els dos germans Enrique i Roberto (Los Hermanos Cubero), un duo carismàtic que ens va fer riure a tots una bona estona. Van presentar en acústic el seu últim disc Errantes telúricos (Primavera Labels, 2021) tot i que com deia l’Enrique, “hemos sacado un disco de canciones bailables que ahora no podemos bailar”. Tot i això, vam poder gaudir des de la cadira de l’actuació a ritme de seguidilles, masurques, valsos i romanços. Una de les cançons més esperades va ser G.U.A.D.A.L.A.J.A.R.A i aquest títol té una explicació. Aquest tema és per parlar de les dificultats que s’han viscut a la seva terra i perquè no s’adonin de què parlen –en un sentit còmic– deletregen les lletres de la ciutat. A banda de presentar el seu disc, van fer un homenatge a Bill Monroe, “ayer hizo 25 años que murió y el lunes hará 100 años de su nacimiento”. Van versionar la coneguda Blue moon of Kentucky i I’m blue, I’m lonesome, “un tema que habla de trenes”, perquè si, el tren seguia fent de banda sonora. Com a bis, es va escalfar l’ambient amb Romance de la molinera y el correjidor, una cançó de temàtica eròtica. “Suponemos que ya no hay niños por aquí” deien per tancar el concert.
El Festival Altaveu 2021 ha estat, com tots els festivals, marcat per la pandèmia, però ha seguit endavant afrontant amb èxit aquesta edició. Sense massificacions, amb distàncies i amb seguretat per poder veure de prop i amb tranquil·litat les propostes singulars que tan caracteritzen al festival.
Autores de este artículo

Ivette Amargós Galicia

Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.