Us imagineu que Post Malone fos apartat de la vida pública pels seus nombrosos tattoos? Que l’Elton John hagués deixat de tenir èxit en saber-se de la seva addicció a les drogues? O que a Harry Styles se li hagués acabat la carrera per haver posat recentment amb vestit i faldilla? Doncs, al món, només li van fer falta 62 mil·lèsimes de segon per tirar per terra l’exitosa vida de Janet Jackson. Unes 62 mil·lèsimes de segon en què, al final de la cançó Rock Your Body, en plena Super Bowl 2004, Justin Timberlake va tirar del top de la cantant i va deixar al descobert el seu pit. Cap a ell, cap queixa; cap a ella, una allau de crítiques, amenaces i una premsa carca que es recrearia entre la seva pols durant anys.
Ni la victòria dels New England Patriots, ni la impressionant actuació que van preparar les dues estrelles del pop i ni la recopilació dels millors anuncis de l’any. Com preteneu que fem topless tranquil·lament si el més comentat d’aquell dia va ser la imatge d’un pit? El pitjor de tot plegat: que sembla que, a més, sempre ens hàgim de justificar. Igual com ho va haver de fer Jackson cada vegada que li preguntaven per l’escàndol. “Lamento realment si vaig ofendre algú”, es disculpava.
Llum a l’ombra
No era la primera vegada que la germana petita de Michael Jackson es rodejava de polèmica. Des que va començar a guanyar popularitat a mitjans dels vuitanta, es va fer notar per les seves actuacions controvertides, els seus videoclips provocatius i les seves coreografies sovint titllades de sexuals. Després de tot això, la societat encara va tenir energies per alarmar-se amb un pit, però, com hem dit al principi, nosaltres ens hem quedat amb molt més que això.
Com ara, amb la seva força i innovació. Tenint com a referent els seus germans, les influències de Janet Jackson eren clares. El sentit de l’espectacle corre per les seves venes i així ho va demostrar: amb posades en escena innovadores, cridaneres i que combinaven cant, ball i actuació amb un alt contingut social i crític. Com va ser el cas de Scream, gravat, justament, amb en Michael. Escrit pels dos germans, el single va ser llençat el 1994 com el primer senzill de l’àlbum HIStory: Past, Present and Future, Book I i anava dirigit als mitjans de comunicació sensacionalistes per l’extensa i insistent cobertura que van fer de les acusacions de pedofília d’en Michael. El tema va tenir un èxit sense precedents: va guanyar un Grammy i es va convertir en el primer senzill a debutar en el Top 5. El videoclip: una peça audiovisual igual de trencadora, revolucionaria i que va deixar a tothom bocabadat. De fet, fins a la data continua sent el videoclip més car de la història de la música amb un cost de 7 milions de dòlars.
Ja es va veure amb The Jackson 5 que si els membres d’aquesta família s’ajunten, l’èxit està assegurat. Quan Janet Jackson va néixer, els seus germans grans ja començaven a fer-se un espai a la televisió i això, evidentment, li va facilitar les seves primeres passes en la seva futura carrera artística. Però el que també està clar és que si no vals, no destaques. I tot i que tenir el cognom de ‘Jackson’ li va donar avantatge, també li hagués pogut suposar una dura competència fraternal. Però la d’Indiana va saber treure llum de l’ombra i va fer-se un nom propi entre la seva família d’artistes.
Més que un cognom
Hi ha qui, a la fama de Janet Jackson, li va dir sort; nosaltres preferim dir-li passió, dedicació o, simplement, art. Amb el llançament del seu tercer àlbum d’estudi el 1986, Control, la cantant va enlairar-se cap a l’època daurada que va viure durant els següents anys. Produït per Terry Lewis i Jimmy Jam, el disc era el clar exemple del pop d’aquella època, amb melodies innovadores –inclosos els sons vuitanters que ara van tan buscats–, i pujat a l’escenari amb les complexes coreografies i energia que caracteritzaven la cantant. L’ideal del moment; el que el públic necessitava. Amb quatre milions de còpies venudes, amb ell va posicionar-se en el número 5 del Top Ten Hits dels vuitanta i la va convertir en una de les estrelles de l’escena. Només va ser el principi: l’esperaven sis premis Grammy, dotze American Music Awards, 100 milions de discos venuts en tot el món i ser la primera dona nominada en la categoria de Productora de l’any per Rhythm Nation 1814.
A la modernitat de la seva música també se li ha de sumar el missatge. Les seves lletres sovint es carregaven d’un gran contingut social i, com el seu germà, va desenvolupar un paper cabdal en el trencament de fronteres racials en el món de la música.
Vist això, potser era massa revolucionària, massa avançada als seus temps? Potser és per això que el 2004 va tenir la ‘mala sort’ de creuar-se amb una societat arrelada als prejudicis. Potser si la mateixa Super Bowl tingués lloc aquest any, no la vetarien de la MTV i la VH1, tal com van fer. O no li prohibirien l’assistència a la gala dels Grammys, com també van fer. Però tampoc posaríem la mà al foc. En ple segle XXI seguim censurant els pits a Instagram encara que siguin d’una foto de quan érem petites. El twerking de Nicki Minaj a Anaconda segueix creant polèmica. I l’Ariana Grande segueix rebent preguntes sobre la seva cua alta en comptes de la impressionant veu. No perdem l’esperança: sabem que algun dia es deixarà de dir ‘espectacle’ quan es parla d’homes i ‘simple espectacle’ quan es parla de dones.
Autora de este artículo
