Després de formar part de Zeidun, The Unfinished Sympathy o Moksha i d’haver fundat La Célula Durmiente, Joan Colomo compta a més amb deu anys de trajectòria en solitari. Recentment ha publicat el seu setè àlbum d’estudi, Disc Trist (BCore, 2021).
Aquest disc és un retrat dolç i amarg del desconcert vital que tots portem a dins. Però per Colomo aquest desconcert és alhora una força motriu per canviar un món injust que no entenem. Per aprendre a conviure amb les nostres contradiccions i limitacions, i exigir el dret a ser feliços malgrat tota la tristesa.
A Cançó animada dius que volies fer un disc alegre però te n’ha sortit un de trist. Per què?
L’única font de la que bec per fer cançons és del present, l’actualitat, la realitat que ens envolta i aquesta crec que en quasi totes les seves facetes és bastant trista. Més enllà de la pandèmia, vivim en un moment en què tenim un horitzó no massa encoratjador per endavant.
Una perspectiva en què els joves s’hi poden sentir fàcilment identificats?
Penso en la humanitat i el planeta, en termes més universals, però sí que és veritat que el jovent des de fa bastantes dècades té pocs al·licients de cara al futur. Als joves els hi costa molt emancipar-se, no hi ha feina, l’atur juvenil és exageradíssim… En veritat tots ens podem sentir una mica identificats amb aquesta falta de perspectiva.
Tot i així, en aquesta cançó acabes amb un final optimista. És aquest el missatge que vols transmetre?
Sí, me n’he adonat després que, tot i descriure la realitat com una cosa trista o negativa, sí que és veritat que reivindico el dret a ser feliç tot i la tristesa, i també penso que si no tenim esperança que les coses millorin ens costaria molt viure. Aquesta esperança és la que també intento transmetre.
Hem vist Marina Rossell i Ladilla Rusa al videoclip de Cançó animada. Com va ser la seva col·laboració?
La veritat és que tant els Ladilla Rusa com la Marina van estar encantats de participar, i per nosaltres ha estat una joia poder comptar amb aquests cameos il·lustres perquè han fet créixer el vídeo.
El fet de ser un animal amb consciència inevitablement ens aboca a aquestes pors, com la por a la mort.
A Himne de la melangia parles “d’aquesta barreja de tristesa i melancolia que neix d’una por existencial molt primària i de la idea de saber que no som res. Però també de la necessitat de cantar amb alegria a la foscor i a aquesta incertesa constant a la qual l’existència ens aboca”. És un himne a la naturalesa de l’ésser humà?
Sí, suposo que el fet de ser un animal amb consciència inevitablement ens aboca a aquestes pors, com la por a la mort. És una cosa amb la qual hem de conviure. Crec que hem d’intentar viure-ho amb el màxim de positivitat i alegria i cantar a totes aquests pors. És una mica la idea de la cançó i del disc en general.
Aquests sentiments dels que parles, són recurrents en tu? Aquesta melancolia i tristor predominen sobre sentiments que potser són més alegres?
Potser no en la meva vida en general però sí que a l’hora d’escriure cançons, que per mi és un procés bastant traumàtic perquè no em surt massa natural, sí que és veritat que afloren aquests sentiments dels que parlàvem: el saber que som efímers, la por a la mort, el fet de saber que el planeta també morirà inevitablement i que som una mil·lèsima de segon en la història de l’univers… Aquesta cosa de ser tan petits és una idea que tinc molt interioritzada.
Himne de la melangia havia de ser la cançó que donés nom a l’àlbum.
Sí, és dels primers temes que vaig fer i era una de les primeres idees que tenia com a títol del disc. Després va aparèixer la idea de “disc trist”, que em feia gràcia més a nivell sonor i visual, ja que són dues paraules que costen de pronunciar, i llavors em vaig decantar per aquesta opció.
Fer cada dia el mateix durant sis dies a la setmana i tenir un dia de descans és terrible encara que tinguis la feina més guay del món.
En el procés creatiu d’una cançó, sempre comences primer per la música. La lletra et costa més?
Normalment el que sí que treballo constantment és el tema de la música. Quan estic a casa gravo més una melodia amb la guitarra que no pas apunto una frase, que també ho faig, i sí que és veritat que hi ha alguna cançó o concepte que ha nascut abans de la música, però normalment és al revés. Sempre treballo la música i a mesura que vaig evolucionant amb la música vaig intentant pensar la lletra. Intento que la lletra vagi en la mateixa direcció que el que la música em transmet. En part tota aquesta melangia ve donada perquè des d’un inici la música que m’agrada fer o em surt acostuma a tenir certes pinzellades de tristor, amb acords menors. Em costa fer cançons alegres.
Tornant al disc, a En un món paral·lel busques evadir-te del món actual.
És un dels temes recurrents al llarg de la meva discografia, que alhora és una contradicció perquè primer dic “fugim d’aquest món” i la següent cançó és “Salvem el Planeta!”. Un canvia d’opinió o pot no tenir-la massa clara. A vegades faig una cançó i al cap d’uns dies quan n’he fet una altra i les veig les dues juntes dic: “Hòstia, si això és contradictori!”.
Però no incompatible.
Exacte. Al final la creació artística és així, pots fer el que et roti (riu).
Per altra banda, a En Bernat i la Maria ens fas reflexionar sobre les injustícies però també sobre la nostra rutina i la infelicitat que aquesta ens pot arribar a donar.
És una mica una descripció de la situació laboral que viuen moltes persones i d’aquest món en el qual vivim on no tenim temps per l’oci i va tot molt ràpid. Fer cada dia el mateix durant sis dies a la setmana i tenir un dia de descans és terrible encara que tinguis la feina més guay del món. En veritat podríem viure en un món en què cadascú fes tres hores de feina. El món seguiria funcionant igual i no hi hauria atur. Crec que hi ha una explotació encoberta. Estem obligats a consumir perquè no sabem fer una altra cosa i això ens obliga a treballar molt, fins i tot per sobreviure.
Un disc també anticapitalista?
Des dels meus inicis i amb les bandes que tenia al principi sempre he tingut una ideologia clarament anticapitalista, tot i que amb els anys et vas tornant una mica més conservador i potser una mica més cínic. Però sí, estic convençut que aquest sistema és injust en molts sentits i això sempre apareix en les meves cançons.
Canviant de tema, quina situació teniu ara mateix amb The Unfinished Sympathy?
Ara estem mirant de començar a treballar amb temes nous, però amb aquest any tant terrible no hem aconseguit posar-nos-hi, tot i que la idea és tard o d’hora poder tocar un altre cop. Amb la meva banda de tota la vida, els Zeidun, mai ens hem dissolt i de tant en tant també ens ajuntem.
Disc Trist és el teu setè àlbum d’estudi en solitari. Quina evolució creus que has fet des que vas publicar Contra todo pronóstico l’any 2009?
El projecte va començar més com a cantautor, tot i que amb els discos m’esplaiava i feia produccions més elaborades. L’objectiu era poder anar a tocar sol als bars amb la guitarra. Sí que és veritat que després he anat evolucionant a nivell musical però ja fa uns anys que veig que no hi ha tota l’evolució que a mi m’agradaria. Me n’adono que passen els anys i hi ha certs tics que es repeteixen, tot i que això potser també és una cosa positiva, la marca de la casa. Les influències també van canviant: sempre he tingut predilecció per les músiques més comercials, que això mica en mica s’ha anat representant més en la música que faig.
En aquest disc hi continuen estan molt present els sintetitzadors.
Sí, tot i que més que sintetitzadors hi ha més teclats que guitarres. Com que la majoria del disc el vaig gravar durant el confinament a casa, em vaig servir dels pocs trastos que tenia. Però crec que també hi ha bastant de rock.
Per acabar, quins projectes tens en ment de cara al futur?
Ara tenim bastants concerts, la idea és poder fer gira aquest estiu i aquesta tardor. També estem treballant en un projecte teatral que esperem que l’any que ve puguem presentar, i a part intentar ajuntar-nos amb Unfinished, recuperar algunes feines que feia abans de la pandèmia, com ara presentar el concurs Bala Perduda a l’Apolo, fer músiques per altres projectes o produccions d’altres grups.
Autores de este artículo
Víctor Perramon
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
