Ya llega final de mes y, con él, una larga lista de álbumes publicados durante los últimos días. En Qualsevol Nit sabemos que es prácticamente imposible estar al día de todos los discos que salen, a excepción de los de tus artistas favoritos. Aunque siendo sinceros, no nos engañemos; a veces, ni eso. Pero no os preocupéis, nosotros nos hemos encargado de hacer el trabajo por vosotros. Aquí podéis encontrar una amplia lista de artistas internacionales, nacionales y locales, a la par que emergentes. ¡Y de todos los colores y estilos!
Es probable que no los escuchéis todos. No hace falta tampoco. Podéis pinchar en el preview de Spotify para ver un poco de qué va el rollo, leer su reseña y descubrir cosas nuevas. ¿Quién sabe? Quizá así a lo tonto descubrís vuestro nuevo grupo favorito o, simplemente, un sonido que os encanta y que no habríais imaginado jamás. No nos enrollamos más: ¡Dadle al play y disfrutad de las novedades musicales del momento!
BILLIE EILISH – HIT ME HARD AND SOFT (Darkroom / Interscope, 2024)
Una potent i sorprenent evolució musical
En aquest tercer disc, la cantant estatunidenca Billie Eilish desafía les normes d’una indústria orientada cada cop més als singles i cançons curtes i ràpides. L’estratègia de no estrenar cap avançament previ a l’àlbum pot ser bona sempre i quan aconsegueixis estar a l’altura de les expectatives generades. En aquest cas, Billie les ha superat completament, oferint l’obra més madura i autèntica de la seva carrera. HIT ME HARD AND SOFT és una gran caixa de sorpreses que recull tots aquells elements que han convertit a Billie en l’estrella que és ara, però alhora explorant nous universos sonors que el fan encara més interessant. 10 cançons que majoritàriament sobrepassen els 4 minuts i que presenten canvis inesperats i jocs sonors que et tenen enganxat als auriculars des del principi fins al final. Començant per la infecciosa LUNCH, passant per la melodia pop una mica esgarrifosa de THE DINER, el gran canvi de l’indie lent a l’electropop a L’AMOUR DE MA VIE o THE GREATEST amb una primera meitat de combustió lenta que s’escala fins a un clímax rimbombant, on Billie es llueix vocalment com mai. Queda demostrat que el duo que forma amb el seu germà Finneas O’Connell a la producció funciona i estan disposats a sobrepassar qualsevol límit artístic i sortir-ne guanyant.
Per Aïna López.
RACHEL CHINOURIRI – What A Devastating Turn Of Events (Parlophone, 2024)
Una carta de presentació que deixa marca
La febre Y2K ha vingut per a quedar-se, i What A Devastating Turn Of Events és la barreja perfecta entre el rock alternatiu del britpop i el pop desvergonyit dels girl groups de la dècada dels 2000. És el disc debut de la cantautora britànica Rachel Chinouriri, tot i que a més de set anys que publica les seves cançons a internet, i és un autèntic viatge d’autodescobriment. L’artista de 25 anys narra mitjançant una veu suau i melosa les seves experiències amb el desamor, el trauma generacional i l’acceptació d’una mateixa. Un dels temes més durs del disc és el que li dona el nom, What A Devastating Turn Of Events, que explica la història d’una de les cosines de la cantant: una jove de Zimbabwe que es queda embarassada fora del matrimoni i, davant la humiliació pública que pateix i la incapacitat de veure un futur millor, es pren la vida. Chinouriri reflexiona sobre la diferència entre les vides d’ambdues, tot i compartir sang i tenir una edat similar, condicionada per l’emigració dels seus pares a Londres abans del seu naixement. La cançó contrasta dràsticament amb un dels altres singles destacats del disc, It Is What It Is, un monòleg musicat àcid i directe dirigit a totes aquelles aventures romàntiques que mai no arriben a ser res. I era aquest justament l’objectiu de la cantant: il·lustrar que les pitjors notícies de la vida venen sovint en moments inesperats, de cop, un gir sobtat i devastador en la narrativa de les nostres vides.
Per Leire Rabenberg.
FERRAN PALAU – Plora Aquí (Hidden Track Records, 2024)
Un món imaginari i real alhora
Ferran Palau torna amb Plora Aquí, un disc molt cinematogràfic que marca un allunyament del seu so habitual i l’endinsa a nous territoris sonors. Influenciat per l’estètica de les pel·lícules de monstres dels 80 i 90, l’àlbum presenta 13 cançons curtes i concises, amb melodies enganxoses i lletres evocadores que ens transporta a un món imaginari amb uns personatges singulars, Sniff (tendre i curiós) i Smosly (esquerp i recelós). Palau ha deixat enrere la complexitat dels seus treballs anteriors per abraçar un so més cru i directe, en què la seva veu cobra més protagonisme que mai i juga amb el toc urbà que li aporta la fantàstica producció del Sr. Chen. Plora Aquí és un racó on vols anar per amagar-te del món real, un espai segur on poder desconnectar i retrobar-te amb el teu nen interior. Destaquen les càlides Avui o 120, M’encanta i les seves mil textures sonores, l’addictiva i divertida Sniff i el tancament del disc amb Estimar-te és com un joc: “Vull somiar com si fos un nen petit / Vull donar-te la flor que tinc / Vull volar com fan els ocells, amunt / I que em diguis que m’entens”.
Per Aïna López.
ALIZZZ – Conducción Temeraria (Warner Music Spain, 2024)
Salvatge i temerari com un animal
Alizzz planteja un projecte musical format per 9 temes, que es converteix en el seu segon àlbum d’estudi. Aquest treball ens transporta a un viatge en automòvil i, com ell diu, a una conducció temerària que és com ell descriu la seva vida personal. Les cançons vessen dels acords rascats de guitarres i es complementen amb una estètica que evoca imatges de cotxes, paisatges i cigarrets. Les lletres ens submergeixen a la obsessió, l’anhel amorós i el fum del tabac, tot tractat amb passió i un estil col·loquial. Deixa lluir el seu talent com a productor que ja coneixíem, que sempre ha estat reconegut per grans premis. Cristian Quirante ha sabut jugar amb una gran varietat de sons i efectes (destacant Solos tú y yo i Carretera perdida). Al disc, trobem una cançó en català: No ho sé amb Renaldo & Clara, deixant veure com ho va fer a Qué pasa nen que no és un “català de segona”. El disc culmina amb Vuelve a disparar, una balada que tanca de manera èpica i ambiental.
Per Judith Melián.
SHELLAC – To All Trains (Touch And Go Records, 2024)
Despedida sin ceremonias
Es de una tentación casi irresistible hablar de este disco final de Shellac en relación a la inesperada y trágica muerte de Steve Albini, miembro fundador y figura icónica de la que estoy seguro ya han oído hablar las pasadas semanas. Y es que los hilos están ahí: primer álbum en diez años, con un título que alude a despedidas y que finaliza en un tema llamado I Don’t Fear Hell… Pero Albini nunca fue Bowie, y lo que tenemos aquí son diez canciones más que añadir a su repertorio de rock minimalista, ligeramente desagradable, áspero al tacto. Grabado a lo largo de varios fines de semana entre 2017 y 2022 (los que pudimos verlos en sus últimos Primavera Sound ya estábamos avisados de que había algo nuevo de camino), To All Trains es su disco más breve y, aunque la fórmula apenas haya variado en sus 32 años de vida, sí que se puede concebir como uno de los más directos, dejando casi totalmente de lado abstracciones post-rockeras y dedicándose casi por completo al riff marca de la casa y las canciones de dos minutos y algo de duración. ¿Un final apropiado para la banda? Eso es lo de menos. Es un final, ¿qué más necesitas?
Por Miguel Lomana.
BETH GIBBONS – Lives Outgrown (Domino Recording, 2024)
Quienes somos, quienes fuimos
Puede que Portishead nunca vuelva. Este es un hecho doloroso pero no por ello menos cierto. Ya nos separa una mayor distancia en el tiempo de su último disco Third (Island, 2008) que la que separó a este del Portishead (Go! Beat, 1997) que precedió su primera ruptura. El tiempo pasa así y el vacío se agranda día a día sin que nos demos cuenta. Pero este año algo volvió, y hemos tenido la fortuna de oír una vez más la voz irrepetible de Beth Gibbons. Realizado en estrecha colaboración con James Ford (productor y arreglista de Arctic Monkeys) y Lee Harris (percusionista ex-Talk Talk) Lives Outgrown es un disco en el que Gibbons mantiene como foco central el tiempo que nunca deja de agotarse, la vejez, las relaciones, la memoria; todo aquello que va cambiando lo que somos un poco a cada día. Más cerca del folk-rock de cámara de Out of Season (Go! Beat, 1997), el otro esfuerzo en solitario de Gibbons, que de cualquier tipo de trip hop recuerde a su antigua, Lives Outgrown es una obra densa y llena de detalles y timbres que se cuelan en el espacio entre unas canciones que solo pueden nacer de un largo periodo de tiempo en construcción hasta ver la luz.
Por Miguel Lomana.
VINCE STAPLES – Dark Times (Def Jam / Universal Music, 2024)
Fosc i vulnerable
Arriba el sisè àlbum de Vince Staples, una exploració càlida i conscient d’un mateix i de com un encaixa en els engranatges que són les relacions dins del món, on pots sentir a cada tema el dolor emocional que el raper californià ha hagut de superar a través de lletres commovedores i punxants. Alguns dels ganxos estel·lars es troben en peces com Étouffée o Black&Blue. També destaca “Radio”, on Vince aborda la misogínia generalitzada present al llarg de la història del rap, o la ballable Little Homies amb ritmes house que podria definir perfectament la direcció d’aquest disc: “Life hard but I go harder”. Dark Times és un triomf per a Vince Staples, una culminació madura i creativa de tot el que ha sumat la seva carrera.
Per Aïna López.
NATHY PELUSO – GRASA (5020 Records / Sony Music, 2024)
Menina argentina
GRASA, l’últim disc de Nathy Peluso, és una explosió d’energia i d’autenticitat que redefineix els límits de la música contemporània. Aquest àlbum vibrant compta amb col·laboracions d’alt calibre, incloent-hi la participació estel·lar de Duki. Peluso ret homenatge a les seves pròpies cançons i també a icòniques figures com Mala Rodríguez. Amb una barreja eclèctica de gèneres que van des del R&B fins a la salsa, GRASA és un testimoni de la versatilitat inigualable de Nathy. Produït gairebé íntegrament per ella mateixa juntament amb el talentós Manuel Lara, cada pista vessa del seu inconfusible segell personal. La garra i l’emoció que Peluso transmet a cada tema, juntament amb la seva capacitat d’experimentació i el seu excés controlat, fan del disc un treball excepcional. A més, el punt de folklòrica que aporta Nathy Peluso afegeix una dimensió addicional a la seva música, consolidant-la com a artista innovadora i polifacètica.
Per Judith Melián.
DUA LIPA – Radical Optimism (Warner Records, 2024)
El giro radical de Dua Lipa
Dua Lipa ha lanzado su tercer álbum de estudio cuatro años después de su mega éxito con Future Nostalgia. El disco ha despertado diferentes opiniones del público, algunos lo aman y a otros no les termina de convencer este nuevo sonido de la cantante. Tras la gran expectación que ha causado este disco, se esperaban hits como Levitating o Physical, pero los singles Houdini y Training Season, a pesar de tener continuidad y buenos puestos en los charts, no han logrado de alcanzar el éxito esperado por los fans. Pero en defensa de la artista, decir que el disco mejora a lo largo de las escuchas y que acaban siendo canciones que se te meten en la cabeza, porque una cosa que Dua Lipa sabe hacer a la perfección, son canciones pop superpegadizas que no puedes parar de cantar en todo momento. En Radical Optimism podemos ver ciertas influencias mediterráneas, no solo por la estética, sino por canciones como Maria. El disco pasa por diferentes géneros musicales, como por ejemplo del pop en These Walls a un toque más funk en Watcha Doing. En definitiva, Dua Lipa ha creado un álbum diferente a lo que todo el mundo esperaba, un disco que en principio iba a tener influencias de psicodelia y britpop que no se han llegado a ver del todo, pero que al final del día, aunque no supere a sus anteriores trabajos, te pone a bailar frente al espejo porque ella es experta en eso.
Por Claudia Martuscello.
RATPENADES – Pam! Punk! Boom! Lab! (Kasba Music, 2024)
L’actitud del punk rural
És el primer àlbum de la banda lleidatana Ratpenades, i quin començament discogràfic més explosiu. Recordant-nos que el punk no ha mort, les tres músics Karol (guitarra), Virgi (baix) i Vero (bateria) es presenten amb un so fresc i energètic caracteritzat per la presència de zombis, monstres, circ i surf: un seguit de referències gairebé tan eclèctiques com la música que inspiren. El disc està compost per vuit cançons accelerades en català, castellà i anglès en els quals les veus del trio comparteixen el rol de cantant principal, alternant-se el rol de líder de la banda, incloent-hi remasters de dos temes antics, Expecient Asfalt i Another Monster. Atracament, un dels singles destacats del disc, et farà voler estar ballant a un bar clandestí en què serveixen whisky caducat i Zombie Catxonda farà saltar fins i tot a la persona menys animada que coneixes. Pam! Punk! Boom! Lab! deixa clara la filosofia de Ratpenades: els agrada fer el que els doni la gana, sense limitar-se per opinions alienes i sense pèls a la llengua.
Per Leire Rabenberg.
LA ÉLITE – Escaleras Al Cielo (Discos Gele, 2024)
El punk DIY que necessitem
La Élite porten des de 2015 fent soroll. Nil Roig (Yung Prado: beats, productor i dj) i David Burgués (Diosito: lletrista i vocalista) es van tancar un dia al garatge farà ara ja nou anys i van plantar les llavors del que ha esdevingut un dels grups de punk més rellevants del país. Elèctrics, directes i desafiants, el duo de Tàrrega tornen amb un segon disc encara més contundent que el primer: Escaleras Al Cielo. Reafirmant que no hi ha millor combinació que la del punk i l’electrònica, el disc uneix sintetitzadors amb lletres descarades i carregades tant d’humor com de crítica social. La Élite sempre ha sabut trobar el punt mitjà entre passar-ho bé i denunciar la precarietat socioeconòmica en la qual es troben molts joves d’enguany. Plan de Mierda, un dels singles destacats del disc, és una reflexió sobre la nostàlgia i la pèrdua del temps d’oci quan s’arriba a la vida adulta, aquell desig desesperat de tornar a veure als teus amics per a passar junts una nit de merda, sense haver-vos de preocupar pel futur. Vida de 1€ és una altra d’aquelles cançons que per als fans de La Élite ja era mítica, posant el focus sobre la desgastadora realitat de viure en la pobresa. Tot i el missatge omnipresent en la seva música. El duo deixa amb Gran Noche clar quin és el seu objectiu, per sobre de tot: passar-ho bé, i convertir en una gran festa desenfrenada cada una de les sales de concerts per les quals passen.
Per Leire Rabenberg.
PANTOMIME HORSES – Forever Polyester (Pantomime Horses, 2024)
Nostàlgia captivadora
La banda britànica Pantomime Horses, abans coneguts per Candytash, es reuneixen 30 anys desprès publicant Forever Polyester, un àlbum debut que combina jangle pop, psicodèlia dels anys 60, lo-fi i electrònica retro. Rob, Tony i Nigel van començar a intercanviar correus electrònics abans de la pandèmia, revifant la seva antiga amistat. Al llarg de quatre anys, van treballar de forma remota per desenvolupar idees musicals i superar els desafiaments tècnics de la producció als seus vells MacBooks. El resultat ha estat un viatge nostàlgic a través de vides passades i moments viscuts, narrat amb honestedat reflexiva i emotiva capaç de captivar-te des de la primera escolta. La veu única de Rob aporta autenticitat a cançons amb lletres profundes i melodies enganxoses, creant una experiència sonora plena de records i emocions. Un àlbum imprescindible per als amants del pop amb influències dels anys 60 i 80.
Per Aïna López.
TRUENO – El Último Baile (Sony Music, 2024)
Un homenaje al hip hop
Trueno es uno de esos artistas que siempre ha decidido hacer rap, sin importar lo que sus compañeros del género hayan cambiado. El Último Baile es uno de esos álbumes que te hace disfrutar del hip hop desde el primer momento, con diferentes formas de fluir y muchos cambios de ritmo, aunque siempre dedicados al género urbano. Canciones que ya conocíamos como Tranky Funky u Ohh Baby son las reinas del disco, que juntan todo lo que representa a Trueno y lo que más le gusta a su público. A estas, se le suma un seguido de 10 canciones que completan el trabajo, el cual no tiene colaboraciones, pero con el rapeo del argentino es más que suficiente. Como él mismo anunció, es un homenaje por el aniversario de los 50 años del hip hop, y está claro que no hay otro representante mejor que Trueno para el rap en español. Sin duda, será un disco que envejecerá muy bien, y que podremos disfrutar en Barcelona en el Cruïlla este año.
Por Mario Iglesias.
ZAYN – ROOM UNDER THE STAIRS (Mercury Records, 2024)
El regreso de Zayn
Zayn Malik nos trae Room Under The Stairs, un álbum que lleva componiendo alrededor de seis años. El cantante, con las 15 canciones que componen el disco, se ha vuelto a ganar el corazón de todas sus fans. Según Zayn, con este nuevo trabajo pretende que la gente conozca su lado más íntimo y que la sensación al escucharlo sea como si lo tuvieras al lado contándote cómo se siente, algo que ha superado con creces. Este disco narra las experiencias vividas por el artista a lo largo de estos seis años, algo que se refleja en las letras de canciones como en su segundo single, Alienated o en Shoot At Will. Sin ninguna duda, a nivel lírico Zayn se ha consolidado durante los últimos años como un gran cantautor, además de ser uno de los mejores vocalistas de los últimos tiempos. Room Under The Stairs es un álbum totalmente diferente a lo que el cantante había hecho hasta ahora, ya que ha pasado de un R&B con ritmos más sensuales a un sonido más íntimo y folk. No cabe duda de que Zayn no para de sorprendernos en cada álbum que lanza y este, sin duda, no es la excepción.
Por Claudia Martuscello.
Autores de este artículo
