Navet és el nom que rep la nova proposta de Salva i Christian Rey, ex membres de la banda The Pinker Tones. Alex Llovet també ha participat en el seu primer disc escrivint lletres com la de Pare. Aquest nou projecte és molt més intimista que el de The Pinker Tones, i molt més reflexiu: les lletres de les cançons ens narren situacions que, o bé tots hem sentit o podem entendre; parlen de la vida mateixa. El so que acompanya les lletres és relaxat, una barreja de pop i folk.
Un ambient proper
La Nau és la sala que acolliria el nou grup en la presentació del seu disc Tot el que no sé de nosaltres. És tan petita que, estiguessis on estiguessis, podies veure perfectament els artistes. El concert començava a les nou de la nit i, una mica abans, la gent ja començava a entrar amb els seus acompanyants i amb les begudes que havien comprat. Uns minuts després, va sortir el grup. Cadascú va agafar el seu instrument i van iniciar tots junts el concert amb Volem equivocar-nos. Després d’aquesta cançó, amb què et podies sentir fàcilment identificat, ens van presentar Bona nit, som Navet.
Salva Rey substitueix la guitarra per un ukelele per a una segona cançó: Tu i jo dubtant. Després de cada tema, el vocalista sempre parlava amb el públic i explicava alguna anècdota o la temàtica de la següent cançó. Abans de cantar Feliç melancolia, el vocalista va explicar que ell fa una mena de col·leccionisme de diferents objectes que li recorden a algú o a algun moment, una pràctica molt nostàlgica amb la que em puc identificar. “Les persones van i vénen, els objectes no em deceben i, amb la seva companyia, ai! Feliç melancolia.”, sonava a La Nau el dijous passat.
Després de cantar Compulsiu i Benvolguda Gala, el productor del disc va agrair al públic la presència i el suport. Estava molt emocionat amb el disc, perquè aquell dia també es publicava la versió en vinil.
Final del concert, però principi de Navet
Com aquest és el seu primer disc, el concert va ser de poca durada. Van fer una versió d’una cançó que va donar molt de què parlar en el seu moment: Milionària de la Rosalía. Una versió diferent, amb l’ukelele i un públic que cridava “Fucking money, man”. La jornada va culminar amb les cançons que restaven del disc: Qui soc?, Dies gloriosos, Les primeres vegades i Pare. Aquesta ultima, en concret, va ser molt emotiva; una cançó molt malenconiosa i, alhora, amb una lletra molt tendra.
Aquest va ser el final del concert, però el principi de Navet. Haver començat a La Nau, on pots veure perfectament la cara del teu públic, és un bon principi on es crea una atmosfera propera i on la simplicitat és més que suficient.
Després del seu anterior projecte, The Pinker Tones, que era una proposta totalment diferent, arriben amb un so més experimental i relaxat amb Navet.
Autoras de este artículo
Sara Amrani
Marina Tomàs
Tiene mucho de aventura la fotografía. Supongo que por eso me gusta. Y, aunque parezca un poco contradictorio, me proporciona un lugar en el mundo, un techo, un refugio. Y eso, para alguien de naturaleza más bien soñadora como yo, no está nada mal.