Si el paradís existeix, esperem que, com a mínim, s’assembli una mica a allò que en Nil Moliner ha construït aquest 27 de desembre al Palau Sant Jordi de Barcelona. Un espai oníric on emocions, energia i bon rotllo es troben per fer sentir en un estat de plenitud tots aquells que busquen el seu Lugar paraíso (2023). I sí, en aquesta ocasió, les 15.000 ànimes que s’han aplegat al recinte de la muntanya màgica de la ciutat comtal han viscut una catarsi en forma de concert.
Probablement, el primer que denotava que havíem entrat al paradís era la puntualitat. Britànica, absoluta. Nou en punt de la nit: foscor dins i fora del Sant Jordi. Cridòria, molta cridòria. Milers de veus que es convertien en una de sola i que no s’apagarien fins gairebé dues hores després. Primeres notes, contundents. Llums vermells. En pantalla: “Capítulo 1: El principio”. Perquè sempre és millor començar a relatar una història pel principi, pels orígens. I aquí, el narrador, Nil Moliner, triava Mi religión –d’aquell primer àlbum en solitari Bailando en la batalla (2020)– per arrencar la maquinària.
Entregats a la seva religió, la connexió públic-escenari és permanent. El de Sant Feliu de Llobregat té tot allò que cal per trepitjar un escenari –en aquest cas, emmoquetat de verd per convertir-lo en el seu terreny de joc perfecte–. Allò que és pràcticament innat, que es té o no es té. I el millor de tot, la seva banda l’acompanya, l’embolcalla i transpira carisma per tots els porus. Ningú s’amaga darrere del seu instrument; ningú s’escapa del joc constant del que Nil Moliner n’és el capità. Un capità que mira als ulls dels qui té al davant, directament o a través de la pantalla.
I a Mi religión la segueixen Dos primaveras, Me quedo, Nada que decir, Good Day o Mi bandera, que tanca el primer capítol i dona pas a un volum dedicat a “Vosotrxs”, al públic, als qui l’han dut fins on és ara. I aquí és on el santfeliuenc baixa al fang, s’obre pas entre la multitud –sempre escudat pels seus músics– i dona veu al seu públic. S’hi apropa, en gaudeix i comparteix Sin tu piel, Despertar, Se nos escapa i Hijos de la Tierra. Però aquesta no és l’única sorpresa de la nit per als congregats enmig de les festes de Nadal al recinte barceloní.
Minuts després, Gerard Quintana puja a l’escenari –i el Sant Jordi cau– per cantar El far del sud i L’Empordà amb un Nil Moliner que aprofita per recordar aquell primer disc físic que li arriba amb només 10 anys i que l’encamina i el fa ser qui és avui.
I mentre la muntanya russa d’emocions continua circulant, els ulls s’envitrallen amb Por última vez –amb quartet de corda inclós– i Mejor así –amb un cor de gospel sobre l’escenari–. Tot plegat, per superar l’equador d’un concert que tanca dos anys de gira, de viatge… i que obre un nou cicle per al de Sant Feliu de Llobregat. Una cloenda que l’emociona en diverses ocasions, sota l’atenta mirada de molts dels qui han cregut en ell des del principi, com Manu Guix. I mentre empassa el nus que té a la gola, entona Enséñame, Esperando, Soldadito de Hierro o Alex, el tema amb què recorda una pèrdua inesperada.
Vuela alto sona a declaració d’intencions per tancar gairebé dues hores d’un concert que corona Nil Moliner com un dels artistes amb un futur més pròsper del pop nacional. Intencions que, esperem, no triguin a materialitzar-se. Ho afegirem a la carta als Reis!
Autores de este artículo





