El Primavera Sound és un festival tan mastodòntic que és capaç d’encabir-ho tot. Enguany, ha congregat 293.000 persones de 136 països diferents en tres jornades maratonianes al Parc del Fòrum de Barcelona, consolidant una recepta pròpia capaç d’aglutinar el pop més massiu i avantguardista, amb altres fórmules molt més clàssiques i amb una important càrrega política.
L’edició 2025 serà recordada per dues coses: primer, per haver aplegat a tres de les dives del pop més representatives del moment i, de l’altre, per haver fet de plataforma per a denunciar davant el món i sense complexos el genocidi a la Franja de Gaza.
Potència, diversitat i visibilitat: Les ‘Supernenes’ del Primavera Sound
Per primera vegada, el Primavera Sound havia entregat el festival a tres dones com a grans caps de cartell —Charli XCX, Sabrina Carpenter i Chappell Roan—, trencant dogmes i causant rècords d’assistència. Aquest trio no només ha estat rei de vendes i el focus mediàtic, sinó que ha representat tres cares molt diferents del pop femení, difícilment reunibles en un mateix escenari durant tres dies consecutius.
Charli XCX, acompanyada de Troye Sivan, va deixar clar que és la reina de la festa. Troye, amb la seva energia contagiosa i estètica impecable, va escalfar motors amb temes irresistibles que van fer cantar tothom. Però la sensació general era que la seva aparició era només una prèvia abans de la tempesta. Amb una actitud descarada i una copa de vi a la mà, Charli va convertir cada tema del disc BRAT en un himne de club. Ni tan sols va necessitar recórrer a la viral party 4 u; sinó que va optar per un directe concentrat, contundent i sense concessions. Això sí, si algú dels presents ja havia estat a la seva actuació de l’any passat, potser hi va trobar a faltar algun gir inesperat, ja que la proposta va pecar de repetitiva. Això sí, la seva actitud sempre és innegable i el resultat és clar: pura disbauxa.
Per la seva banda, Sabrina Carpenter va aterrar al festival amb la seva gira ‘Short n’ Sweet’ i la clara intenció de renovar-se. Era conscient que, després de tantes aparicions virals a les xarxes, necessitava sorprendre i ho va aconseguir: looks nous, un setlist ajustat i l’estrena mundial de Manchild. Amb el seu humor desimbolt, carisma escènic i temes que enganxen, va connectar amb un dels públics més massius del festival.
Però sense cap mena de dubte, Chappell Roan va ser la revelació del cap de setmana. La nova diva del pop estatunidenc va consentir el seu públic cantant pràcticament tot el The Rise and Fall of a Midwest Princess, a més de dues peces noves: la inèdita The Subway i una versió impecable de Barracuda de Heart. Malgrat la seva curta experiència en concerts d’aquesta magnitud, cada cançó era rebuda com si fos un clàssic i la seva presentació fregava l’excel·lència en tot moment, tant pel que fa a la veu, com a les coreografies. Tot plegat, embolcallat en un escenari amb un enorme castell gòtic i una posada en escena molt cuidada. Fins i tot el vestuari, que lluïa els colors de la bandera trans i deixava clar a qui es dirigia. HOT TO GO! va ser gairebé un ritual pop i el tancament amb la ja icònica Pink Pony Club es va convertir en el gran crit de guerra queer del festival. La seva manera d’habitar l’escenari, segura, divertida, teatral i absolutament lliure, va deixar clar que no estem simplement davant d’una artista amb bones cançons, sinó d’algú amb una visió i un carisma tan potents que et fan pensar que d’aquí a uns anys recordarem aquest concert com un abans i un després.
Pel que fa a l’escena del pop, la quarta diva en discòrdia va ser l’inefable FKA Twigs. L’esquiva artista britànica, que havia cancel·lat les seves dues actuacions anteriors programades en el festival, va obsequiar per fi els presents a ‘Mordor’ amb una exhibició de pole dance, contorsionisme i sons electrònics. La primera part de l’espectacle, que va estar marcada pel poderós techno que domina Eusexua (Young Recordings Limited, 2025), va brillar més per l’exuberància de les coreografies, que no pas per l’actuació vocal. En canvi, el tríptic de clàssics final format per Water Me, Two Weeks i una Cellophane cantada a cappella va ser el moment més emotiu de la vetllada.
El rock no ha mort
No, el rock ni ha mort, ni ha perdut la capacitat de remoure consciències. IDLES n’és un bon exemple. El quintet britànic va arrasar en el seu pas del dijous per l’escenari Revolut com si fos un tornado format per les contuCndents línies de baix d’Adam Devonshire, les estridents guitarres de Mark Bowen i Lee Kiernan i, sobretot, els brams marca de la casa de Joe Talbot. Prova d’això és que Colossus, tema que va obrir la tarda, ja va causar el primer pogo massiu. Després va venir el punk de Mr. Motivator seguida de Mother, en la qual Talbot va canviar la lletra substituïnt “tory” –nom amb el qual es coneix els conservadors britànics– per “fascists”. L’agitació musical es barrejava en tot moment amb la política: “Estem molt contents de veure que a Barcelona hi ha tanta gent en el costat correcte de la història” va dir en sentir els aplaudiments després de dedicar-li una cançó a Palestina. Never Fight a Man With a Perm va tornar a provocar nous pogos, mentre Mark Bowen era mantejat entre el públic i Talbot no podia contenir les llàgrimes sobre l’escenari. “Aquesta és una cançó dedicada a totes les persones que han migrat l’estranger a aquest i molts altres països i l’han fet un lloc millor”, va cridar Talbot per presentar Danny Nedelko. Finalment, l’himne antifeixista Rottweiler va tancar uns setanta-cinc minuts huracanats que van passar en un sospir.
També hi va haver força reivindicacions polítiques en el concert de Fontaines D.C., l’altre gran plat fort de l’escena rock, en aquest cas de la jornada del dissabte. Els dublinesos van aparèixer sobre l’escenari amb una bandera de Palestina penjada del sintetitzador de Carlos O’Connell i una altra pintada en el micròfon del vocalista Grian Chatten. A més, un dels moments de la nit va ser la projecció del missatge: “Israel comet un genocidi, alça la veu!” en acabar la coda d’I love you, un dels seus grans èxits. Pel que fa al vessant musical, van demostrar que l’evolució cap a un so més melòdic del seu darrer i esperat disc Romance (XL Recordings, 2024) no ha restat contundència al seu directe, però sí que li ha aportat matisos. A diferència dels seus passos pel festival del 2018 i 2022, en aquesta ocasió no van ser un torrent descontrolat d’energia i guitarres distorsionades, sinó que van saber transitar entre aquesta i una nova versió més sofisticada, combinant clàssics inflamables com Big o Televised mind, amb cançons desacomplexadament pop com It’s amazing to be young o la victorejada Favourite. Ara bé, malgrat els continus i exagerats esforços de Chatten per a animar el públic, l’actuació va tenir moments freds i va pecar d’impersonal, ja que amb prou feines van comunicar-se amb els presents. A més, la interpretació de Sundowner, cantada entre Conor Deegan i Conor Curley, va sonar especialment desafinada, convertint-se en gairebé l’única nota negativa d’uns setanta minuts notables.
Un altre dels grans reclams per als amants de les guitarres contemporànies era la presència de Turnstile. El quintet de Baltimore va pujar sobre l’escenari Amazon Music a les tres de la matinada del diumenge, poc més de vint-i-quatre hores després d’haver acabat el seu anterior espectacle a Nova York. No obstant això, la manca de descans i el trajecte transoceànic no van apaivagar ni gota de la seva energia i vitalitat. Encapçalats pel vocalista Brendan Yates, que no va parar de bellugar-se ni un instant, van recolzar-se en els èxits del seu GLOW ON (Roadrunner Records, 2021) –aclamat per la crítica com un dels discos clau en la renovació del so hardcore modern– i alhora van presentar força nou material del flamant NEVER ENOUGH (Roadrunner Records, 2025), publicat només un dia abans. Els riffs contundents i les tornades intenses i emotives van fer exaltar a un públic entregat que havia esperat l’arribada dels seus ídols durant hores sota un sol de justícia.
Els clàssics mai defrauden
Un dels esdeveniments més esperats de l’edició d’enguany era el retorn dels Spiritualized per a commemorar el trentè aniversari del seu disc Pure phase, un dels discs fonamentals de l’space rock dels anys noranta. Així doncs, Jason Pierce, conegut també pels més romàntics com a J. Spaceman, es va presentar la nit del dijous sobre l’escenari Cupra acompanyat per més d’una desena de músics i coristes per a brindar als presents més de vuitanta minuts ininterromputs de pura cerimònia psicodèlica, plena de textures, repeticions lisèrgiques i virtuosisme amb la guitarra, l’harmònica, el saxofon i fins i tot la flauta.
L’endemà, TV on the Radio van convertir l’escenari Cupra en una màquina del temps i van traslladar el públic a la primera dècada dels 2000 amb una descàrrega de rock desinhibit i amb influències arty. Kyp Malone, que duia la seva habitual kufia palestina tapant-li una immensa barba trenada, va distorsionar la guitarra fins a l’extenuació, mentre que un extremadament suat Tunde Adebimpe va esprémer la veu al màxim recitant les lletres de grans clàssics com Wolf like me, Could you o Staring at the Sun. Hores abans, durant la posta de sol, uns altres vells coneguts com els Stereolab havien hipnotitzat l’escenari Amazon Music amb la seva característica mescla de ritmes pop i lounge, i melodies psicodèliques. Amb Lætitia Sadier i Tim Gane al capdavant, no van acomodar-se en els clàssics i van apostar per fer lluir el nou Instant Holograms on Metal Film (Warp Records, 2025), el seu primer treball discogràfic en gairebé quinze anys.
El dissabte, un altre rostre familiar com el de James Murphy i la resta dels LCD Soundsystem van ser els encarregats de tancar ‘Mordor’. En un dels concerts més llargs d’aquesta edició, els màxims exponents del so dance-punk revival de principis dels 2000 van desplegar el seu catàleg infinit de hits en un show de concepte electrònic, però d’execució artesanal. Fins i tot els assistents més castigats pels cruiximents provocats per les tres jornades de festival no van poder resistir-se a un últim ball amb els ritmes inoblidables de cançons com Tribulations, Dance Yrself Clean i All My Friends, mentre Murphy jugava incansablement amb el seu inseparable micròfon.
Les sales de la ciutat agafen el relleu de l’Auditori
Una de les novetats més destacades i alhora involuntàries de l’edició d’enguany ha estat la desaparició de l’escenari de l’Auditori del Fòrum. Com a substitut, l’organització ha programat espectacles a les sales Apolo i Paral·lel 62 a primera hora de la tarda. Per exemple, divendres, la cantautora Cat Power va rendir el seu particular homenatge a Bob Dylan emulant el seu mític concert al Royal Albert Hall. Gairebé seixanta anys després d’aquell 27 de maig de 1966, l’estatunidenca va brillar amb una proposta dividida en dues parts: una primera acústica, acompanyada únicament d’una guitarra, un piano i l’harmònica; i una segona elèctrica, amb una banda integrada per fins a sis músics. Així, en la primera meitat dels noranta minuts que va durar el recital, Charlyn Marie Marshall va fer emmudir el recinte amb unes delicadíssimes interpretacions de clàssics com She belongs to me, It’s all over now, baby blue o Desolation Row, en la qual es va permetre recórrer els mateixos meandres melòdics que el geni de Duluth mentre jugava a dirigir la veu cap al micròfon fent moviments amb les mans. Ja en la segona, l’orgue Hammond i les guitarres elèctriques van afegir encara més múscul a l’equació. Leopard-Skin Pill-Box Hat va sonar poderosa mentre que Like a rolling stone va fer les delícies dels presents.
L’endemà, sobre el mateix escenari, Destroyer, la banda capitanejada per l’inclassificable Dan Bejar, va protagonitzar una de les millors funcions del festival desplegant totes les capes del seu característic yacht pop. La combinació gairebé perfecta entre el poder de la distorsió de les guitarres elèctriques i l’elegància dels arranjaments de trompeta van ressonar amb força davant d’un públic entregat que va celebrar tant els debuts en directe de Bologna, Cataract Time o Hydroplaning Off the Edge of the World –que formen part del seu recentment estrenat àlbum Dan’s Boogie (Merge Records, 2025)– com els clàssics Tinseltown Swimming in Blood, Kaputt o European Oils.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Aïna López García
El mejor plan que me puedes proponer es ir a un concierto. Y si no, ya lo propondré yo. Me gusta vivir a través de la música, viajar, coleccionar vinilos y llorar con Taylor Swift.
