S’apropa el pròxim dia 3 de març, data molt especial per vosaltres, oi? De fet, arrenqueu amb la 18a edició del Let’s Festival, juntament amb Pau Vallvé. Com esteu? Imposa molt aquesta figura o, per contra, esteu tranquils?
Estem bastant tranquils, perquè farem el que portem fent fins aleshores; un concert sense artificis ni pretensions. Ara bé, tocar a una sala com La Salamandra és un pas endavant. I, evidentment, telonejar una figura com en Pau està al mateix nivell, és una bona oportunitat. El seguim des de fa un temps i com a lletrista ens agrada molt. Ara crec que ha canviat una mica el format, i no sabem ben bé quina proposta porta, però obrir-li l’espectacle és tot un plaer. Sens dubte.
Pel que fa al vostre espectacle, amb què es trobaran els vostres fans? Porteu alguna sorpresa?
Ui, sorpresa? (Riu) No, no. Estem considerant la possibilitat d’incloure una cançó que no estava dins el disc, per fer-la jo sola amb guitarra, però, si fa no fa, farem el mateix espectacle.
Amb quin altre artista del cartell us agradaria compartir escenari durant el festival?
Ostres, amb Morgan. Suposo que ja ho faríem per encaixar estilísticament, però a ells els escoltem des de fa molt temps i són molt guais. Ara mateix no tinc el cartell al cap, però seria amb ells. O amb Pol Batlle i Rita Payés també.
Va arribar un punt que no li volíem donar més tombs, perquè com més pensat està tot més artificial és el resultat.
Bé, parlem una mica del vostre primer àlbum, Momentani, que va sortir l’octubre passat i es mou entre el soul, lo-fi i pop, no? Quin feedback heu rebut d’ell fins ara?
Molt positiu, la veritat. No ens ho esperàvem gens. I el fet d’anar acompanyats per un segell discogràfic com Bankrobber ens ha permès rebre més crítiques de les esperades. El disc ha arribat molt més lluny que si l’haguéssim fet nosaltres sols. Estem agraïts per l’oportunitat. Han dit de tot, des de classificar les lletres com a molt poètiques, fins a comparar la nostra música amb el city pop japonès o l’anime. Això va passar amb la cançó Fums d’algú. És molt xulo rebre aquesta retroalimentació, dóna coratge per encarar nous projectes.
Heu rebut moltes crítiques o ha sigut tot bastant positiu?
Crítiques negatives? Si les hem rebut, a nosaltres no ens han arribat. Ara estic intentant fer memòria, però diria que no. Suposo que encara no tenim un nom consolidat com perquè ens caiguin aquest tipus de comentaris. Nosaltres de moment estem intentant fent-nos un foradet al panorama.
Què significa això de Momentani?
(Riu) És bo perquè tothom espera una explicació molt transcendent i no. Teníem clar els títols de les cançons, però no el del disc. A l’hora de decidir-lo, ens vam posar a la vora el llistat de temes i vam veure que l’últim era el de Momentània. Vam jugar amb això, amb la flexió en masculí i ens va agradar. Fins i tot, vam buscar a Internet el significat, tot i que ja el sabíem, com per reafirmar-nos. Deia quelcom com “que no dura, sinó un moment”. És molt simple, però ens va calar. És una bona manera també de dir que ara mateix estem fent això, però que més endavant qui sap per on aniran els tirs. 8 cançons momentànies, fent referència a l’esperit temporal de les coses. Res és per sempre. I això surt d’una reunió a un bar (riu).
Teníeu altres opcions? O va ser el primer títol que us va passar pel cap i el definitiu?
Fums d’algú era també bon nom, perquè com a cançó té un significat, però pel disc podia tenir-ne un altre. És com parlar del soroll mental d’una persona, les seves reflexions i cabòries. Ara bé, era el primer single que anàvem a treure i no molava això d’avançar el títol del disc amb la primera cançó. Dóna poc marge per jugar i ens carregàvem tot el misteri.
Pensant-ho fredament, canviaríeu alguna cosa?
Jo crec que no, que el mantindríem intacte. Pensa que ens vam conèixer a finals de 2019 i, de seguida, ens va enganxar una pandèmia. Va ser un procés lent i molt premeditat. Va arribar un punt que no li volíem donar més tombs, perquè com més pensat està tot més artificial és el resultat. Estem molt contents amb les peces. Ara s’estan fent de noves, però no les inclouríem en el disc.
Si vols que el que estàs fent tingui projecció, li has de dedicar un racó del cap molt gran.
Què significa per vosaltres aquest primer projecte? Quins canvis ha suposat en la vida de Selva Nua?
Tot i que es tracta d’un treball petit i estem als inicis encara, crec que el que més li hem dedicat és temps, evidentment. Al final, estàs tota l’estona pensant en millorar, o en incloure, o treure coses. Si vols que el que estàs fent tingui projecció, li has de dedicar un racó del cap molt gran. Pel que fa a la feina, d’altra banda, tothom està fent el que feia ja, perquè no podem dedicar-nos exclusivament a això. Seria malviure. Quan va sortir l’àlbum, just jo acabava d’acabar la carrera, i em vaig replantejar moltes coses. El Gerard i l’Adrià ja sabien què era mostrar la teva música i manera d’entendre al món, però jo era el primer cop que m’hi trobava. Ha estat molt xulo poder plasmar les meves idees a través de lletres i melodies. I molt estimulant el fet de veure que ets capaç de mostrar-ho i que pugui connectar amb algú. És una odissea emocional, perquè també sents inseguretat per com arribarà al públic i quina rebuda tindrà.
Com neix el grup?
El Gerard i l’Adrià ja es coneixien i, a més, havien compartit altres grups. A mi em va posar en contacte l’home que finalment ens ha acabat produint el disc, que és en Josep Maria Serra. Jo anava rodant per Lleida fent vermuts musicals a duo amb un guitarrista, i ell em va recomanar. Estava a un punt en què m’agradava fer versions, però tenia inquietuds i volia saber com seria fer música pròpia. Em van enganxar a una etapa en què estava molt disposada. Ens vam reunir, ens vam adonar que ens podíem entendre i així va anar. Ara és més emocionant perquè saps que tens un segell darrere que t’assessora i acompanya, i et dóna l’empenta que tu no t’hauries donat sola.
He vist que tots tres sou de Lleida, però ara viviu distribuïts per tota Catalunya. Com ho feu per compondre, assajar o simplement veure-us?
Els cap de setmana, sobretot, perquè la resta de dies tothom va a correcuita. I entre feines i vides personals, no es pot compaginar. Dissabtes i diumenges sí, i ho fem als orígens: A Lleida. Fem aquí el meeting point. Ara bé, anem parlant constantment per videotrucades o per WhatsApp, mantenim el contacte.
Selva Nua està inspirat en algun artista?
Oh, i tant. De fet, vam intentar portar els nostres referents forasters aquí. Buscar una sonoritat, que també compartim amb gent d’aquí eh, però nosaltres estàvem molt inspirats en Alice Phoebe Lou. N’hem tingut d’altres, però aquesta ha estat molt important en tot el procés. No sé si s’aproxima molt, però ens agrada tot el que fa.
Amb qui us agradaria fer alguna col·laboració?
M’he de mullar, no? (riu) Ens agrada molt la veu de The Bird Yellow. No sé d’on és el noi, però té una veu molt profunda i greu. Potser no podríem compenetrar bé les dues veus, però ens faria gràcia. I si no, la Núria Graham, fa molts anys que li seguim la pista, i és una gran referent.
I per anar acabant… Si us dic que penseu en una cançó, de qualsevol artista o idioma, quina és la primera que us ve al cap?
Jo últimament estic molt pesada amb una de Phoebe Bridgers, que es diu I Know The End. No vull avançar res, però el final és espectacular. Estic enganxada a la part final, és molt bèstia i se m’estafurra la pell. Se la poso a tothom que puc (riu) per veure si compartim la sensació que produeix aquest gir.
Autora de este artículo
