Després d’una edició 2021 marcada per la Covid-19 i que va suposar el retorn dels festivals de música sense restriccions, el Vida Festival ha tornat amb tota la seva esplendor, mantenint el seu esperit familiar i recuperant la presència d’artistes internacionals. Un any més, el bucòlic recinte de la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú ha acollit durant 3 dies a unes 30.000 persones que han gaudit d’una proposta musical a mig camí entre l’indie i l’electrònica. Tot plegat, amb la traquil·litat i la comoditat pròpia d’un autèntic oasi estival.
Dijous: Qui deia que els Indies no ballen?
Poques bandes del panorama internacional transmeten més bon rotllo i ganes de ballar que Parcels. Els australians, que des de la seva formació l’any 2014 han protagonitzat una trajectòria ascendent gràcies a la seva elegant barreja d’electro-pop i disco-soul amanida amb els inconfusibles falsets de Patrick Hetherington i companyia; eren la gran atracció de la jornada d’obertura del Vida Festival 2022. I la veritat és que la seva actuació no va decebre. El quintet, ara establert a Berlín, va presentar el seu últim àlbum d’estudi Day/Night (Because Music, 2021), en un concert gairebé sense pauses i en el qual la banda va fer moure els malucs fins i tot als més reticents.
Després d’un inici tranquil amb l’expansiva LIGHT, la banda australiana va descarregar un torrent sense pausa de trunfos com Lightenup, Iknowhowlfeel o Hideout, construïnt una espècie de popurri amb fases d’electrònica més pròpies al que podríem esperar de The Prodigy que de la formació de Byron Bay. De fet, durant molts moments, el grup va deixar que fos el públic el que cantés les lletres i va dedicar-se única i exclusivament a teixir una intensa jam que va tenir moments de veritable excepcionalitat interpretativa. Una nova tongada d’èxits dels australians com Tieduprightnow, Gamesofluck i Somethinggreater va servir per a tancar l’actuació més multitudinària i celebrada del dijous.
Immediatament després, i gairebé sense deixar espai per a recuperar l’aler, va ser el torn de Balthazar. La formació belga va desplegar tota la sensualitat del seu indie pop ballable amb marcades influències del soul i l’R&B presentant el seu darrer treball Sand (Play It Again Sam, 2021). El ritme de cançons com la melancòlica Hourglass o la sinuosa Linger On van permetre al públic continuar ballant. A la part final, l’enganxifosa Fever va ser corejada pel públic, mentre que a Bunkers va brillar el solo de guitarra de Maarten Devoldere. El funk de Losers va cloure el set entre els aplaudiments d’un públic majoritàriament suat a conseqüència de les altes temperatures.
Ja ben entrada la matinada, i mentre els veterans The Avalanches prenien l’escenari principal amb la seva electrònica, La Cabana Jägermusic es quedava petita davant l’energia del bedroom pop dels Trashi. La formació murciana va deixar bocabadada a gran part dels assistents gràcies a la seva espontaneïtat i intensitat interpretativa, representada principalment per Sergio Nicolás, vocalista del grup que va saltar entre el públic i enfilar-se a un arbre mentre cridava (més que cantava) mañaneo.
Divendres: Èxit local
Si la casa dels Mishima és indiscutiblement la sala Apolo de Barcelona, la seva segona residència estival ha de ser el Vida. La formació comandada per David Carabén va oferir un intens recital que va fer les delícies dels presents, amb un repertori a dues velocitats que va combinar els grans èxits dels seus més de 20 anys de trajectòria amb cançons del seu nou àlbum, el notable L’Aigua Clara (The Rest Is Silence, 2022).
Hi havia ganes de Mishima al Vida Festival 2022, com va demostrar el fet que des del primer acord d’El Gran Lladre l’escenari La Masia Levi’s s’omplís d’un públic extremadament animat, que va vibrar i corejar temes com La Vella Ferida, Tornaràs a tremolar, La forma d’un sentit, L’última ressaca o L’olor de la nit, durant la qual van arribar a formar-se alguns pogos. Tot plegat embolcallat amb els ja habituals crits de “Carabén president, Catalunya independent” o directament dedicats a la figura d’Alfons Serra, bateria del grup. La delicada Un tros de fang va concloure una hora de concert que va fer la sensació de fer-se curta tant entre els assistents, com entre la banda. El triomf indiscutible de Mishima al Vida Festival 2022 reforça la figura dels barcelonins com un dels estendard actuals de la música en català i confirma l’èxit del festival a l’hora d’haver estat capaç de fidelitzar un públic local potent.
Minuts després d’acabar Mishima, va ser el torn de Belle & Sebastian. Els escocesos, que havien de presentar el seu flamant nou disc A bit of previous (Matador Records 2022), van aparcar les novetats per a centrar-se en un repertori basat en grans clàssics com Dog on wheels, Another sunny day o I’m a Cuckoo.
Ara bé, després d’una poderosa arrancada, el concert va anar perdent força fins a adquirir un punt de monotonia semblant a la que ja havia generat la cantautora estadounidenca Cat Power amb el seu concert basat en versions d’una estona abans. Per sort per als de Glasgow, una (gairebé fallida) demanada de mà va aportar un punt de suspens a la vetllada, aconseguint connectar de nou al públic present amb el que passava a l’escenari. La melòdica The Boy with the Arab Strap i la bellesa de la combinació de veus entre Stuart Murdoch i Sarah Martin a Sleep the clock around van salvar la nit in extremis deixant un bon sabor de boca entre els congregats a l’escenari Vida Estrella Damm.
Hores abans, en el mateix indret, Guitarricadelafuente havia exhibit la seva barreja de modernitat i folklore aragonès en un concert gairebé totalment orgànic, davant d’un públic embadalit que va gaudir de la seva música durant la posta de sol. La tarda va començar amb la pausa de Ya mi mama me decía, la tradició de La Filipina i El Conticinio, que va sonar completa gràcies als arranjaments d’una ben treballada banda d’acompanyament. Més endavant, Álvaro Lafuente desobeiria el seu nom en interpretar Quien encendió la luz sense la seva (gairebé) inseparable guitarra.
En la recta final, el cantautor de Benicàssim establert des de fa uns mesos a Barcelona, ciutat a qui va agrair la seva bona acollida davant els aplaudiments del públic, va comptar amb la presència sobre l’escenari de Raül Refree, músic i productor del seu últim àlbum La Cantera (Sony Music España, 2021). Tots dos junts van tocar Vidalita del mar, homenatge al cantautor de Teruel, Joaquín Carbonell, que recentment va perdre la vida per culpa de la Covid-19.
A mi manera, versió de la mítica My Way coneguda per haver estat usada en l’anunci televisiu d’una marca de cervesa que fa la competència a la que esponsoritzava l’escenari de l’actuació (coses curioses que passen en els festivals d’avui en dia), va provocar els càntics del públic, abans de cloure el set amb la balada Guantanamera.
Dissabte: Eclosió final
Si hi havia una banda internacional que havia generat expectatives per la seva presència a Vilanova i la Geltrú eren els britànics Alt-J. El trio format per Joe Newman (guitarra), Thom Sonny Green (bateria) i Gus Unger-Hamilton (teclats, percussions) han estat capaços de canalitzar com ningú el so doo-woop i l’electrònica experimental a través d’un pop d’estètica marcadament arty, on les veus de Newman i Unger-Hamilton comparteixen protagonisme, alhora que també ho fan els ritmes de guitarra i sintetitzadors. Dissabte sobre l’escenari Estrella Damm del Vida van evidenciar que són capaços de capitanejar el cartell de qualsevol festival.
Els de Leeds van plantejar un directe que va anar de menys a més, dedicant el tram inicial a presentar el seu últim treball d’estudi, l’aclamat The Dream (Infectious Music, 2022). La cerimonial Bane, l’obscura i sorneguera The Actor i la festivalera U&Me van deixar pas a una descàrrega d’èxits anteriors de la formació com la contundent In Cold Blood, la sensual Tesselate o la celebrada Something Good, on Thom Sonny Green va demostrar una vegada més la seva gran destresa amb la bateria.
Durant The Gospel of John Hurt les veus de Joe Newman i Gus Unger-Hamilton van fondre’s generant un instant de bellesa només superat per la lluminosa Dissolve me. Els ja clàssics Fitzpleasure, Left hand free van combinar-se amb la directa Hard Drive Gold, un cant d’avís contra el neoliberalisme salvatge i les criptomonedes. El mega-hit Breezeblocks va posar el punt final al set deixant l’energia en el punt més àlgid de la nit.
Una estona abans a l’escenari La Masia Levi’s havia estat el torn de Destroyer, o el que és el mateix, Daniel Bejar i la seva banda. Els canadencs van captivar el Vida Festival 2022 amb els seus encisadors ritmes de sintetitzador i les seves melodies de trompeta, tot dirigit pel baix de John Collins. L’onírica It’s in your heart now va obrir la nit, mentre que la Lour Reediana Times Square la va accelerar, amb un Bejar constantment acotxat llegint les lletres, com si vulgués fugir de les mirades del públic. Tintoretto, it’s for you, It just doesn’t happen i Suicide Demo for Kara Walker van donar per acabada una actuació majestuosa i sòbria a parts iguals.
Immediatament després va arribar el torn dels Black Pumas. Els estadounidencs van seduir el públic amb la seva barreja de blues, soul i psicodèlia, comandada per l’energia del compositor i vocalista Eric Burton. Know You Better va despertar els primers balls d’un públic que va celebrar la versió de Sugar Man del gran cantautor oblidat Sixto Rodríguez. Colours va ser el final de festa d’un set molt esperat durant tot el cap de setmana.
Abans, Alizzz havia estat l’encarregat d’obrir l’escenari principal, en un concert que va resultar fred, tot i que el de Castelldefels va posar-hi tot de la seva part per a escalfar-lo. Fins i tot va intentar agermanar Vilanova i la Geltrú amb “Castefa”, una proposta rebuda entre aplaudiments del públic. Siempre igual i Salir van sonar sòlides gràcies a una esforçada banda d’acompanyament i, per contra, El encuentro, Amanecer i Ya no vales van patir la falta dels col·laboradors/es habituals. Antes de morirme, versió d’un tema de C. Tangana produït pel mateix Cristian Quirante va ser el més corejat del vespre.
Menció d’honor per al concert de La Ludwig Band, que van lluir la seva irreverència presentant la barreja entre folk i pop amb clara influència de la música de Pau Riba que va animar el vespre a tots els presents a La Cabana Jägermusic. Interpretacions com les de S’ha mort l’home més vell d’Espolla o Jerusalem va acabar sent el millor homenatge a aquest gran mite de la música catalana que el festival podria haver programat.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
