Només set mesos després que un 10 d’abril de 1970 Paul McCartney anunciés la separació de The Beatles, George Harrison, el quiet beatle, assaltava el panorama internacional amb un inesperat triple àlbum, All Things Must Pass (Apple Records, 1970).
Superant els 6.000.000 de còpies venudes i amb un absolut reconeixement i entregat beneplàcit de la crítica i del mercat, el triple àlbum va assolir el primer lloc en les llistes de discos més venuts de nombrosos països. A gairebé tota Europa i als EEUU. I, dins del malmès univers beatle –absolutament orfe i del tot desorientat per aquelles dates–, va trencar esquemes històrics que semblaven inamovibles. Per primer cop, un membre de la recentment dissolta banda acaparava l’èxit de manera individual. En solitari. Amb nom i cognom propis, sense marca grupal. Una realitat desacostumada. Difícil de pair pels fans i pels antics companys.
I, encara més inimaginable, no es tractava ni de John Lennon ni de Paul McCartney, era el callat i tímid George Harrison qui trencava i s’enfrontava públicament amb la tradicional i acostumada hegemonia dels dos líders per antonomàsia de la banda. Qui prenia el poder de la indústria en l’inici de l’era post-beatle. I, en conseqüència, qui evidenciava la, per a milions de fans encara no digerida, separació de The Beatles.
Harrison va escollir el productor Phil Spector i van iniciar l’enregistrament a Abbey Road el maig de 1970. Només feia un parell de mesos que The Beatles s’havien separat. Ja havien treballat junts. Sobretot en la producció de l’últim projecte beatle, que en un principi s’havia de dir Get Back i que, finalment, es va titular Let it be, en el qual Spector va substituir al sempitern productor, George Martin.
El fet que només set mesos després de la dissolució de la banda, Harrison presentés un treball triple que havia començat a enregistrar tot just un parell de mesos després de separar-se dels seus antics companys, amagava un truc. Constituïa una gran aventura i un enorme repte, però, un cop editat i publicat l’àlbum, endevinar-lo va ser fàcil!
Per a Harrison només calia recuperar d’entre la gran quantitat de material que va anar acumulant en calaixos durant anys, aquelles cançons que conformarien All Things Must Pass. Composicions que, en espera de temps millors, difícilment aconseguien comptar amb l’aprovació d’en Paul i en John –que eren els galls del galliner– per poder ser incloses en els treballs del quartet. Estava clar, el nou àlbum era el particular saló dels refusats de The Beatles. Un clar reflex de les reprimides ganes de llibertat d’en George compositor i, encara que faci mal admetre-ho, un crit d’alleujament de la dictadura Lennon-McCartney.
Biògrafs i historiadors asseguren que All Things Must Pass és el reflex de tota l’activitat creativa que Harrison va desenvolupar entre 1968 i 1970, forçosament de forma paral·lela al seu treball amb els Beatles. D’altres afirmen que Harrison hauria acumulat cançons des de l’any 1966, que restaven inèdites.
Sigui com sigui, està clar que aquesta va ser la llavor, la gènesi del primer èxit d’un beatle finalitzada l’era beatle! La llavor del que, a la llarga, hauria d’acabar sent el millor treball de George Harrison i en el que es va graduar com a prolífic i excepcional compositor i músic, amb un geni indiscutiblement equiparable als dels seus companys John i Paul. El seu debut fou sens dubte el seu millor treball. Una exhaustiva obra, de gran talent que difícilment ja mai superaria.
I es van ajuntar les ganes de publicar, amb les desenes de cintes enregistrades esperant a ser publicades. I aquesta necessitat de donar a conèixer urgentment tanta obra acumulada, es va satisfer amb la realització d’un triple àlbum. Aquesta aposta de Harrison va suposar la primera publicació triple d’un artista rock. Posteriorment, a The Concert For Bangla Desh repetiria sort i experiència, editant una nova caixa, també amb tres vinils, amb l’enregistrament en directe del concert benèfic que va organitzar al Madison Square Garden de Nova York, l’1 d’agost de 1971.
La caixa d’All Things Must Pass, conté tres LP’s plens de folk, pop, rock, misticisme i influències del soul, que el van convertir en un dels discs imprescindibles de la història de la música. Harrison havia d’agafar prou empenta per publicar quelcom que propulses la seva carrera en solitari, i es va envoltar dels millors amics per fer-ho possible: Ringo Starr, Billy Preston, Gary Wright, Bobby Whittlock i Gary Brooker, Klaus Voormann i Eric Clapton.
Algunes teories defensen que, sense aparèixer acreditat, John Lennon també hi va participar. El fet és que des del mateix moment en el qual es va anunciar la separació dels FabFour, i al llarg de tota la dècada dels anys 70, la beatlemania s’aferrava desesperadament a qualsevol mínim indici d’una possible reconciliació. Les ofertes multimilionàries per forçar una esporàdica retrobada; la febre per recopilar tot el material antic i inèdit del grup; l’obsessió per editar multitud de recopilatoris més o menys oficials i tota mena de rumors i especulacions ajudaven a mantenir viva la possibilitat d’una possible reunificació del grup però, sobretot, ajudaven a augmentar el mite i, per consegüent, els beneficis supermilionaris que se’n derivaven.
I així va continuar fins a la mateixa nit del 8 de desembre de 1980, –d’aquí a 11 dies farà 40 anys–, quan John Lennon moria assassinat. The dream is over. No hi havia cap més esperança. Aquella nit no només vàrem plorar la mort de John Lennon, també vàrem plorar la ja evident impossibilitat de poder tornar a veure junts a The Beatles.
L’any 2000 es van celebrar 30 anys de la publicació d’All Things Must Pass i un molt deteriorat George Harrison ens presentava una reedició de l’àlbum plena de sorpreses, incloent-hi, fins i tot, una nova versió de My Sweet Lord. Un bon acomiadament, sens dubte.
Avui tanquem aquesta commemoració del 50è aniversari imaginant com, en un matí de boira anglès, des d’una de les inexplorades coves del refugi de Sir Frankie Crisp i complint el seu somni d’aïllament ermità, una veu discreta i aliena a la bogeria d’aquest 2020 ens esperança: “No, it’s not always going to be this grey”.
Autores de este artículo
Xavier Segarra
Pol Segarra
Escric com parlo, però parlo més que escric. Barcelona, la música i conèixer la gent que les fa possibles són les meves aficions preferides. Natiu digital que adora la música en format físic. En els meus millors somnis soc membre de The Band i no existeixen els smartphones.
