Després d’omplir el Wizink de Madrid uns dies abans, Sen Senra trepitjava el Sant Jordi Club decidit a deixar-hi empremta. Amb el cartell de sold out penjat des de fa setmanes, Senra venia a presentar el seu darrer àlbum PO2054AZ (Vol. I), basat en vivències personals i la matrícula del Peugeot 205 del seu pare, on l’artista guarda molts records de la seva infantesa.
L’artista gallec és considerat un dels més influents del moment i ha deixat de ser ja el secret més gran a veus de la indústria. La fusió única d’influències li ha permès crear un so distintiu marcat per la malenconia i l’autenticitat, sense buscar encasellar-se en un gènere o estil. Amb el seu inconfusible timbre agut, Sen Senra destaca per la seva capacitat per plasmar emocions profundes i experiències personals a cada una de les seves cançons, carregades sempre de molta introspecció i malenconia. La seva obra reflecteix la influència de la morriña gallega, una sensació nostàlgica associada amb la terra natal. Aquesta sensació és la que ens acompanyaria durant tot el concert.
A mesura que la seva carrera es desenvolupava, l’artista va expandir la presència més enllà de les fronteres gallegues, portant la seva música a diferents parts del país i eventualment a nivell internacional. El seu so eclèctic i la seva habilitat per connectar amb les emocions del públic li van fer aconseguir una bona base de fans que segueix creixent any rere any. Són aquests fans els que afirmen que assistir a un dels seus concerts és tota una experiència religiosa. Ho havíem de comprovar.
Tot apunt per a la missa del dissabte
Començava a sonar l’orgue d’església i passats uns minuts de les nou del vespre, el sacerdot Senra apareixia vestit de cuir i venia disposat a beneir-nos en la seva peculiar missa. Darrere seu, un cruceiro de la seva terra, a la dreta, i els músics, a l’esquerra. Sobre un escenari minimalista però envoltant, sense artificis, l’artista iniciava amb Perfecto seguida de Tumbado En El Jardín Viendo Atardecer, dos grans temes de l’EP ‘Corazón Cromado’ (2021), amb un públic totalment entregat i preparat per donar-ho tot durant les dues hores que va durar l’espectacle. Cap hit es va quedar fora.
Sen Senra va voler fer un ullet a la ciutat on actuava lluint la samarreta de la capitana del Barça Alexia Putellas, sent una dedicatòria especial pel seu aniversari. Ens advertia que estava una mica afònic, però això poc importa quan tens més de 4 mil persones corejant totes i cadascuna de les teves cançons.
Per la petita passarel·la que sobresortia de l’escenari l’artista aprofitava per apropar-se al públic i vibrar amb ell gràcies a temes com No Quiero Ser Un Cantante, Da Igual Lo Que Opine La Gente, la reggaetonera 1000CANCIONES o Uno De Eses Gatos.
El minimalisme es va transformar en intimitat amb cançons com Por Ti i Nada Y Nadie, on la guitarra es tornava tènue i les demostracions d’amor entre les parelletes del públic s’accentuaven. Perquè a qui volem enganyar, els concerts de Sen Senra són ideals per aquells als que els hi acaben de trencar el cor i pels que estan enamorats fins a les tranques. Sebastián el va acompanyar al piano a Sin Excusa i a Un Cielo Azul, una balada que el mateix Senra va deixar clar “que no sortirà mai”.
El moment àlgid va arribar amb Família, quan Sen Senra va presentar a Juan Habichuela, nét del mític guitarrista Juan Carmona ‘Habichuela’. L’actuació va ser sublim, interpretant un sol de guitarra d’aquells que et treuen l’alè. “Oye, si vas a hablar en mi nombre / Primero traga mi saliva” cantava imponent Senra mirant fixament a càmera.
Si fins aquell punt de la nit algú no havia plorat encara (la qual cosa seria bastant sorprenent), amb la indispensable Ya No Te Hago Falta les llàgrimes estaven assegurades. Tocava abraçar-se amb qui tinguessis al costat i cantar a ple pulmó “Y ya que me esquivas la mirada / Que ya no te importa nada / No ves que voy dando tumbos / Persiguiendo tu calor”.
Sense bis, Senra posava punt i final a la missa amb No Se Preocupe y el “Y el que no salte, se va pa’l hoyo” corejat per tots els assistents. Si alguna cosa ens ha deixat clara, és que ell no és un cantant, és una estrella.
Autors d'aquest article
Aïna López García
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
