A 10 minuts de començar el concert s’hi concentrava, davant les portes de la sala VOL, un públic ben divers. Modernets en la seva vintena, parelles nascudes ben abans del canvi de segle i membres d’altres grups locals de punk, com ara Ruïnosa y las Strippers de Rahola i Tetas Frías. També hi eren, xerrant amb amics i membres del públic, els mateixos músics que tocarien en escassos minuts. Gràcies al cicle de concerts Girando Por Salas, que té com a objectiu oferir escenaris a artistes emergents més enllà de les seves respectives comunitats autònomes, les valencianes Lisasinson encapçalaven el passat 26 d’abril la programació de la petita sala de la Llacuna del Poblenou.
Miriam Ferrero (veu i guitarra) i Paula Barberán (baix i cors) formen el duo de pop-punk que fa un any que viatja per Espanya i Mèxic promocionant el seu últim disc, Un Año de Cambios. I quants canvis! Després de l’èxit del seu primer single l’any 2019, Barakaldo, aquest nou llançament és el primer projecte que fan sense les dues integrants amb les quals van fundar el grup, i, segons ens expliquen, el més fàcil de dur endavant.
Per a escalfar els motors del públic, pugen a l’escenari Galgo Diamante. Els tres amics demostren ser, com bé diu el seu nom, un autèntic diamant en brut. Tot i tenir només una cançó publicada a les plataformes bandcamp i soundcloud, el públic se sap totes les seves lletres, i no estranya. Les estridents melodies i tornades del grup són extremadament enganxoses, i les seves lletres són difícils d’oblidar. Anticipen, també, el que serà el titular del concert: problemes tècnics portats amb molt d’humor. Al crit de “¿Dónde están mis amigos?”, tornada d’Amics, el guitarrista i cantant del grup rep assistència amb la corretja del seu instrument, que es desenganxa repetidament. Quin millor exemple de xarxa i comunitat! Uns teloners sorprenents i energètics que no van deixar ni un cos en tota la sala immòbil, i un grup que esperem veure molts més cops en el futur.
Després d’una breu pausa (ideal per a recarregar motors passant per la barra), arriba Lisasinson. La sala VOL s’omple al complet, i sona, pels altaveus, una seqüència. És la intro del disc, mitjançant la qual transicionen, sense pausa, a la primera cançó. Ràpidament notem que alguna cosa no va bé. La Miriam frena el concert, tot i haver defensat molt bé el primer número: no sent res, fet que es repetirà al llarg de tota l’actuació. Per a gestionar els problemes tècnics Lisasinson interromp l’espectacle durant uns minuts, però no deixen que el públic s’avorreixi. Marc Fernández, guitarrista i corista dels directes de les cantautores, salva el moment: es planta davant el micròfon i comença a explicar acudits. L’ambient es relaxa de cop, destensant no només a l’audiència, sinó també a les seves companyes, frustrades pel contratemps. Després d’una breu versió improvisada de Sweet Home Alabama i un canvi de petaques sobre l’escenari, el concert torna a la normalitat.
Demostrant una entrega absoluta al seu públic i una gran professionalitat, Lisasinson ho dona tot en les següents cançons, i els assistents del concert ho notem. Ràbia convertida en energia i passió, acompanyada dels grans èxits del grup. Els ànims de la sala tornen a pujar de cop amb Salgo a la Calle, última entrega del grup de la qual els assistents ja se saben la lletra al complet. La segueixen amb Se Me Ha Muerto Una Flor, single destacat d”Un Año de Cambios’, amb una sincronia total entre els músics que, sobre l’escenari, ens deixen veure i sentir l’amistat que comparteixen. L’actuació arriba al seu clímax amb Barakaldo, revolucionant al públic i tancant un concert que tot i els seus daltabaixos resulta satisfactori.
Entre aplaudiments i salutacions, la cantant es disculpa per les pauses i els problemes tècnics, però els assistents insisteixen, a crits: no passa absolutament res. Ho han donat tot, han cantat, han ballat i, per sobre de tot, han gaudit. No ha sigut perfecte, però ha sigut autèntic. No és aquest l’esperit del punk?
![Lisasinson © Marina Tomàs](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2024/04/2-12.jpg)
![Lisasinson © Marina Tomàs](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2024/04/2-13.jpg)
![Lisasinson © Marina Tomàs](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2024/04/3-12.jpg)
![Galgo Diamante © Marina Tomàs](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2024/04/Diseno-sin-titulo-22-683x1024.jpg)
![Galgo Diamante © Marina Tomàs](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2024/04/6-7-682x1024.jpg)
![Galgo Diamante © Marina Tomàs](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2024/04/7-4.jpg)
![Galgo Diamante © Marina Tomàs](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2024/04/9-2.jpg)
![Lisasinson © Marina Tomàs](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2024/04/10.jpg)
Autores d'aquest article
![Picture of Leire Rabenberg](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2024/02/avatar_user_108_1707302155-300x300.jpeg)
Leire Rabenberg
![Picture of Marina Tomàs](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2018/10/Marina-Tomas-300x300.jpg)
Marina Tomàs
Tiene mucho de aventura la fotografía. Supongo que por eso me gusta. Y, aunque parezca un poco contradictorio, me proporciona un lugar en el mundo, un techo, un refugio. Y eso, para alguien de naturaleza más bien soñadora como yo, no está nada mal.