Carolina Durante fa anys que és la banda sonora del caos emocional i social d’una generació. Des del seu debut, han sabut captar amb precisió quirúrgica el cansament i el desgast dels qui intenten sobreviure en un món que es desfà a trossos. El seu últim treball, Elige tu propia aventura (un dels millors discos del 2024 segons la nostra redacció), no només consolida aquesta posició, sinó que refina la seva fórmula sense perdre ni una mica de la seva irreverència. Era qüestió de temps que aquesta energia també es traduís en una gira igual d’esclatant.
Si alguna cosa té la banda liderada per Diego Ibáñez és que no deixa lloc a mitges tintes: o et llences al pogo o et quedes a casa. I ahir a la nit, al Sant Jordi Club, ningú es va quedar a mitges. Barcelona va ser l’epicentre d’un terratrèmol que acumulava molta pressió: ràbia, humor, guitarres esmolades i unes lletres que escupen veritats com punys.
Ràbia, suor i pogos
El quartet madrileny, acompanyat de dos músics de suport, va aparèixer a escena amb una proposta irònica i carregada de simbolisme: un escenari convertit en oficina, amb escriptoris, ordinadors i màquines de cafè, una metàfora perfecta d’aquella rutina que esclavitza. Amb aquest context, i sota la icònica intro de The Office, van arrencar amb Joderse La Vida. En menys d’un minut, la sala ja era un volcà en erupció.
La primera part del concert va ser un carrusel de temes que van desbordar energia. Peces com Dios Plan, Tempo 2, San Juan o Verdes, Césped van demostrar la solidesa del nou material. Però també van ser moments per a clàssics que el públic coneix de memòria, com Aaaaaa#$!& o Cayetano, aquest últim desfermant un dels molts pogos massius que van marcar la nit.
Amb Hamburguesas, Carolina Durante va apropar-se a un dels moments més especials de la nit. Quan Diego Ibáñez va cridar “Mis amigos suman más que mis demonios”, la resposta del públic va ser unànime, com si la frase fos una mena de mantra col·lectiu per afrontar les batalles personals. Aquesta connexió amb l’audiència és, sens dubte, el que diferencia la banda: una capacitat gairebé innata per canalitzar les emocions d’una generació que se sent perduda entre el desencís i l’esperança.
Un altre dels moments més destacats va arribar amb l’aparició de Barry B, que es va sumar a l’escenari per interpretar Yo pensaba que me había tocado Dios, una peça que, en mans de Carolina Durante, guanya en intensitat sense perdre gens de la seva càrrega emocional.
El tram final del concert el van protagonitzar la versió ja inconfusiblement seva de Perdona (Ahora sí que sí) de Marcelo Criminal i el hit Normal, malgrat que Rosalía, com era previsible, no va aparèixer per sorpresa. Però va ser Las Canciones De Juanita el tema escollit per tancar la vetllada, un himne que sembla fet a mida per acomiadar concerts i que sempre aconsegueix resumir el moment actual de la banda: “No sonamos mal, sonamos mejor que ayer”.
Amb dues nits consecutives de triomf al Sant Jordi Club, Carolina Durante demostra que la seva fórmula no només funciona, sinó que continua evolucionant. Una banda en estat de gràcia que, amb cada concert, segueix escalant fins a una posició de privilegi dins l’escena estatal. I si el món s’ensorra, sempre tindrem les seves cançons per no perdre l’equilibri.
Autora d'aquest article