A tots ens ha canviat la vida la pandèmia. Ara Malikian no és l’excepció i la seva gira Royal Garage va quedar interrompuda per la Covid-19. Això i tot, la seva fascinació per la música no va parar mai i ara presenta Le Petit Garage, una adaptació més íntima de l’espectacle anterior. La plantilla de músics s’ha vist clarament reduïda, però l’artista compta amb una companyia molt personal. L’acompanyava un quartet de músics cubans, Iván ‘Melón’ Lewis al piano, Iván Ruiz Machado al contrabaix, Pico Milian a la bateria i Dayan Abad a la guitarra. No són uns músics qualsevols, el violinista va coincidir amb ells fa 30 anys en un concert molt peculiar. Seguiu llegint, perquè el violinista té històries i música per estona.
De Cuba a Barcelona
Va nèixer en plena guerra civil libanesa, però el seu talent com a músic el va portar primer a Alemanya i més tard a diverses ciutats europees a cursar els seus estudis musicals. Però no va ser fins al seu viatge a Cuba que li va permetre conèixer als músics amb els quals compartia escenari el passat dijous a Barcelona.
A algú de vosaltres us agrada la música contemporània? Segons Ara Malikian no li agrada a ningú, però tothom diu que si per compromís. Doncs precisament aquell viatge a Cuba va ser per interpretar una peça d’aquest estil i el concert va resultar ser un desastre, explicava el violinista. Cap dels músics s’havia estudiat la partitura i van decidir començar a improvisar. Per casualitat, el compositor d’aquella peça era present i òbviament no li va agradar gens la situació, fet que va provocar la seva reacció del tot inusual en un auditori: “¡Cerdos impostores!” els cridava. Com es tractava de música contemporània, el públic –animat pel mateix Ara Malikian– es va unir als insults del compositor, ja que pensaven que era part de l’espectacle. “Esto no me lo estoy inventado”, deia mentre tot el Parc del Fòrum estava rient. No era per menys, el carisma del músic captiva des del primer moment. En fi, 30 anys més tard d’aquesta història els 5 músics s’han tornat a ajuntar i van intentar tornar a interpretar el que va sonar a Cuba aquell famós dia. Ara, però, tenia un títol: Concerto grosso de los cerdos impostores.
A 100 notes per segon
El virtuosisme no va faltar sobre l’escenari. Hi havia moments que pensaves, quantes notes estarà tocant? Al igual que els monòlegs, tocar el violí se li dóna d’allò més bé. Ens va dedicar un tema que ha escrit recentment, però encara no té cap títol definitiu. Així i tot, es va inventar un: Rapsodia barcelonesa. Entre congues i un solo de piano, l’arc de Malikian anava a un ritme frenètic com també el seu cos movent-se, saltant i estirant-se pel terra de tot l’escenari. Tampoc va faltar dinamisme a Taline Nanig, el tema que fa honor als noms de les seves germanes. Ens explicava que elles estaven geloses per no tenir cap cançó dedicada del seu germà i que per la publicació del disc en volien una. La quantitat de feina pel violinista era enorme i estava pocs dies d’haver d’acabar, així que va fer una cançó conjunta per les dues. Que per cert, ens explicava que li van deixar de parlar durant mesos, ja que no va ser del seu gust compartir cançó. “Tela marinera” estareu pensant.
Ara Malikian, un alienígena a Londres
Així és com se sentia el músic, un alienígena per Londres. Quan l’Ara Malikian va viure a la capital d’Anglaterra havia d’anar cada tres mesos a renovar el seu permís de residència. Pot semblar un tràmit normal, però per ell era absurd, “tots som ciutadans d’aquest món”. Com podeu veure, no era del seu gust realitzar aquest “papeleo”, així que s’ho va prendre amb una mica d’humor i de música i va compondre el tema Alien’s office dedicat a l’oficina d’estrangeria.
Tampoc van faltar versions al concert. Dues de ben diferents, per un costat Live on Mars? de David Bowie i per un altre Songs my mother taught me d’A.Dvorak, un compositor del romanticisme. No us oblideu, que encara que Malikian sembli un músic de rock a l’escenari la seva formació és en música clàssica.
“Nosotros tocaremos 18h, vosotros id haciendo”, deia de broma. Malikian i la banda tenien ganes de música en directe després de tant temps sense els escenaris. La veritat és que podríem haver seguit escoltant més anècdotes i més música per estona, però el concert havia d’acabar. Un concert resumit entre cordes i riures, on els monòlegs i la música del violinista són un element inseparable i que no funcionarien tan bé per separat. Esperem que els espectacles d’Ara Malikian segueixin per molts més anys.
Autores de este artículo
Ivette Amargós Galicia
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.