Feia temps que Maria Arnal i Marcel Bagés pujaven a l’escenari molt ben acompanyats. No es pot dir que dubtéssim del seu talent, però després de tantes actuacions compartides amb Tarta Relena, corrien el perill de no acabar d’omplir el buit. Si alguna cosa m’ha quedat clara després d’aquest concert és que mai tornarem a desconfiar d’ells. Les habilitats dels tres músics van quedar reflectides durant tot el recorregut pel setlist, però Maria Arnal es va lluir com mai. M’atreviria a dir que el micròfon forma part de la seva anatomia.
Aparició celestial
Tècnicament, el Curtcircuit va ser inaugurat per l’Ikram Bouloum, una artista que va captivar al públic amb sons electrònics i una veu prodigiosa. El seu projecte explora el xoc cultural i combina els sons electrònics d’Occident amb la llengua materna de la cantant, l’amazigh –llengua berber–. Junt amb Mans O, es van encarregar de posar-nos a to i fer que recordéssim el seu nom.
Les llums es van apagar i vam sentir crits que venien del fons del públic. En girar-nos, vam descobrir una núvia –amb un vel bastant modern– que ens cantava des del final de la sala. Entre la melodia folklòrica del Cant de la Sibil·la i el raig de llum que enfocava a l’artista, semblava que estiguéssim presenciant una aparició celestial. Després d’aquesta espectacular introducció, Maria Arnal va córrer fins a l’escenari entre el públic i un cop damunt va seguir cantant junt amb Marcel Bagés i David Soler, que van estar impecables durant tot el show. Era el torn de Tras de ti, amb una posada en escena que ens advertia del que viuríem durant la següent hora i mitja.
Quan la cantant va voler agrair al públic la seva presència, va ser gairebé impossible escoltar-la. Les merescudes ovacions sonaven tan fort que va ser molt difícil entendre les seves paraules i naturalment, l’emoció la va envair. I allò només era el principi.
Tendresa i connexió
Tot sigui dit, CLAMOR (Fina Estampa, 2021) és un disc que explora horitzons brillants, però els fans de la banda vam agrair poder escoltar temes del seu anterior disc com Canción total. Les lletres de la seva discografia es caracteritzen per ser potents i el directe fa que agafin una força sobre collidora. Estic segura que alguns versos cantats a ple pulmó com “La gent no s’adona del poder que té” o “Alza la voz” van calar ben endins entre el públic. Maria Arnal creu en les seves paraules i el seu talent per transmetre missatges de manera honesta és indiscutible.
Unes cançons més tard, l’artista va demanar que cantéssim els cors de Meteorit ferit, un tema que ens parla d’algú vulnerable que no sap com demanar ajuda. Ens va convidar a cantar els cors per convertir-los en abraçades cantades. La intensitat no va acabar aquí i per introduir Milagro va parlar de renovació, canvi i noves rutes. És impossible ser més tendre que Maria Arnal. Més tard, escoltaria com una noia deia: he connectat moltíssim. I no m’estranya.
Comiats dolços
No puc parlar d’aquest concert sense comentar la il·luminació. Aquest show serà recordat per tres grans factors: l’entrega per part del públic, la perfecció musical i la posada en escena. La llum és un pilar fonamental en un concert d’una càrrega elèctrica tan potent com el del passat dissabte i totes les cançons van créixer i es van veure accentuades per una il·luminació delicada i precisa que acompanyava a la perfecció cada beat.
Arribava el plat fort i amb Tú que vienes a rondarme l’espai es va tornar taronja. La calidesa de la cançó no s’hauria pogut representar millor. La van seguir Fiera de mí i Ventura i com era d’esperar, ens vam deixar embriagar per una emoció creixent. S’acostava el final i Ball del vetlatori va fer que els artistes tornessin als seus orígens. La veu i el so de dues guitarres van ser suficient per interpretar una cançó que posava de manifest la versatilitat dels músics.
Hi ha comiats i comiats. Crec que a cap assistent se li oblidarà el que vam viure durant el tancament del concert. Maria Arnal va fer pujar una bona part del públic a l’escenari per viure l’última cançó plegats i els més tímids vam seguir a la nostra posició mentre presenciàvem aquell espectacle d’humilitat. Estic segura que el Marc –un noi molt simpàtic i molt fan del duet– parlarà d’això durant els següents dos anys.
Autores de este artículo
Paula González
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
