Després de sortir de Sidecar ho veig clar. Barcelona no necessita Colau, ni una segona part descafeïnada de Maragallisme, ni molt menys Valls o qui sigui que es presenta pel PP. Barcelona necessita Els Surfing Sirles. Algú que ho cremi tot, que faci volar pels aires aquest avorriment general i la faci sentir jove i canalla una altra vegada. Que faci tornar aquella Barcelona que tant troben a faltar Sisa i companyia. Per si encara hi ha algú que no els coneix, els Surfing Sirles van ser el germà gamberro i underground de Manel i d’altres. Incorrecte i encantador a parts iguals. Un punky amb Harrington i arracada assegut a una biblioteca llegint Verdaguer o Rodoreda amb una xibeca calenta a la motxilla.
Després d’un adéu forçat per la mort del guitarra Uri Caballero l’any 2013, Martí Sales, Guillem Caballero i Xavi Garcia van decidir tornar a reunir-se extraordinàriament per recordar al músic de Vallcarca amb quatre concerts a Vic, Barcelona i Berga. Per fer-ho es van acompanyar de Mau Boada, d’Esperit!, i Joan Colomo, vell amic del grup i productor del LP (Bankrobber, 2010). Tots ells arribaven somrients a la sala deu minuts abans de les 21:30, l’hora d’inici del concert, com indicava un cartell de Roger Pelaez parodiant la mítica portada de Sonic Youth.
“Ahir va anar molt bé”, deia Martí Sales amb una cara que deixava entreveure que la nit s’havia acabat allargant. I, just abans que sonés el primer acord, Guillem Caballero confirmava la sospita pel micro: “avui no serà tan loco com ahir… Però la música serà millor”. La primera afirmació no la puc rebatre perquè dimecres no hi vaig ser, però sí que puc donar fe de la segona. Atrinxerats a la millor sala de Barcelona per fer un concert com el de dijous, el so dels Sirles va estar a l’altura de l’ocasió. La potència dels riffs de teclat de Caballero feia volar pels aires gent i cervesa des de la primera nota de cançons com La gent i jo, Esplai girls o Han atropellat el gat. Al costat, Sales cantava “fora catalans dels Països Catalans” o “diazepan, diazepan, diazepan i vi negre, i viagra!”, ajudat pels crits de la gent i les segones veus del mateix Caballero i Colomo.
Un punky amb Harrington i arracada assegut a una biblioteca llegint Verdaguer o Rodoreda amb una xibeca calenta a la motxilla. Això són Els Surfing Sirles.
El públic, que durant dos dies seguits havia esgotat totes les entrades de la Sidecar, per explicar-ho d’alguna manera, estava format majoritàriament per aquelles generacions que van conèixer Joan Colomo fent hardcore, a diferència dels que ja l’hem descobert com a cantautor. Tant aquesta mateixa gent com els músics, respiraven un sentiment inevitable de nostàlgia que inundava la sala. Però era una nostàlgia ben portada, sense massa sucre i autèntica, com la banda mateixa. I és que l’autenticitat, juntament amb l’actitud, és el que fa diferents els Sirles, un grup d’aquells que abans de recomanar a un amic que es compri el seu disc, l’has de convidar al concert.
Des que va començar el concert amb el crit “visca l’Uri!” fins que es va acabar, la banda de garage rock va tocar tots els seus èxits un darrere l’altra, amb una traca final apoteòsica formada per Montseny, Taxista i Pubilla de cuixa forta i compassos inesperats de Soy minero, La Internacional o Stairway to heaven.
En definitiva, els Surfing Sirles van tornar a recordar-nos que són una bufetada necessària a l’escena i a la indústria musical en general i, desgraciadament, ens van confirmar dues males notícies que sospitàvem: que no hi tornarà a haver un grup com ells i que els trobarem a faltar igual o més que durant aquests últims anys.
Autores de este artículo
Nil Boladeras
Mario Olmos
Vinculado a la fotografía desde el siglo XX. En los últimos años he juntado mi locura por la imagen y mi pasión por la música. Me consideran fotógrafo, pero me defino como alguien que deja momentos congelados con la intención de provocar una reacción.
