Hi ha artistes que fan bones cançons, altres que produeixen bons discos i altres que, fins i tot, són capaços de construir una escena. Això és el que ha aconseguit El Petit de Cal Eril en l’última dècada. Amb el seu estil únic i inconfusible, la banda de Guissona assentada a Igualada ha generat una nova manera d’entendre el pop en català que cada vegada arrossega més adeptes. Ara, el grup presenta el seu vuitè àlbum d’estudi, N.S.C.A.L.H. (Bankrobber, 2021). En una tarda encara estival del mes de setembre, el cantant i guitarrista de la formació, Joan Pons, ens cita a Can Déu, un bonic i entranyable edifici del barri de Les Corts de Barcelona. Tot i l’acumulació de cites amb els periodistes en unes últimes hores de vertigen, el músic arriba amb ganes de conversar.
Com portes això de desplaçar-te a Barcelona per a presentar el disc?
M’encanta venir a Barcelona, però em molesta una cosa: No poder-ho fer en transport públic. Vinc d’Igualada i he de venir en cotxe perquè la xarxa de transport públic està molt mal muntada fora de la gran ciutat… És horrible.
Endinsant-nos ja en el disc, m’agradaria que em parlessis de la portada, un espectacular oli sobre tela obra del David de las Heras. D’on sorgeix aquesta idea?
Per a la portada d’aquest disc havíem acordat una sèrie de premises. Per primera vegada, havíem de sortir-hi els cinc. I després volíem que fos una mica atemporal, que no sabessis si és una cosa del present, del passat o del futur. Ens agradava que l’estètica t’apropés a una època antiga, però que el contingut del quadre fos difícilment ubicable en el temps. Vam pensar que un quadre d’estil barroc amb detalls interns que no fossin històrics podia ser confús. Per casualitat, vam veure que el David de las Heras havia compartit una publicació amb la nostra música a través d’Instagram… I com que ja el coneixíem i ens agradava la seva feina, li vaig escriure. Li va encantar la idea i ens vam posar a treballar juntament amb l’Edu Vila, que havia fet la resta de portades de la banda.
Fa dies tornava a sorgir el mític rumor que diu que Jaume Roures tenia un Picasso al lavabo… M’agradaria saber on és ara mateix el quadre de la portada?
Com a primícia, et puc dir que l’ha comprat el Jaume Roures (riu). El té a menjador de casa.
No m’ho crec.
Des d’aquí faig una crida al Jaume Roures perquè compri el quadre i ens el regali. És del David de las Heras i és un quadre gran, que deu valdre molts calés.
Muchas de las canciones del Freeze, Melt tratan sobre esa sensación de soledad y de estar lejos de los demás.
Jo al·lucino amb la capacitat d’adaptació que tenim els éssers humans. Nosaltres ens hem adaptat i seguim fent el que volem tot i els impediments.
N.S.C.A.L.H. (Bankrobber, 2021) és el vostre vuitè àlbum. S’ha convertit en rutina o continua sent excitant publicar nous discos?
És ultraexcitant. El dia que sigui rutina ja no ho farem. Intentem canviar moltes coses a l’hora de treballar cada disc i això és molt enriquidor, perquè ens porta a tenir la sensació que comencem de zero. Ens agrada molt que el N.S.C.A.L.H. soni particularment diferent i que tant la manera d’afrontar-lo en directe com el procés de gravació hagi canviat respecte a la resta d’àlbums.
Quin valor té per a tu el fet d’haver construït un estil tan característic com el de El Petit de Cal Eril?
La nostra música és com un riu i nosaltres anem canviant el sistema de navegació. Com a grup, tenim una sèrie de particularitats que ens defineixen. Les nostres lletres, les melodies i l’estètica. Però en totes tres hi introduïm matisos. Canviem de barca a l’hora de navegar, a vegades ho fem amb llanxa, altres cops amb un veler… I en aquest disc ho fem en canoa, perquè anem més ràpids. Ens sentim molt còmodes en el nostre riu, però ens agrada canviar de barca i anar construint sobre això.
El N.S.C.A.L.H. és un disc breu i directe, com ja ho era, tot i que en menor mesura, l’Energia Fosca (Bankrobber, 2019). És un element buscat aquesta brevetat?
Sí, és cert que les cançons són més curtes i van més a la idea. Hi ha menys històries, com si fossin un resum. Ens agrada perquè ens fa sonar diferent. En aquest disc hem fet un exercici de reduir la duració perquè pensàvem que les cançons ho demanaven. Fem les cançons com si fossin píndoles. Eliminem tot el que és superflu i intentem no repetir-nos.
Una de les coses que més sorprenen d’aquest nou disc és la inclusió d’una cançó en italià i una altra en castellà. Com ha estat el procés de compondre en altres llengües?
Ha estat molt casual, automàtic i gairebé inconscient. La primera cançó que vaig escriure d’aquest àlbum va ser en castellà. Em va sorprendre una mica, perquè no n’havia fet mai cap. De seguida vam veure que totes dues encaixaven molt bé amb la resta, ja que donaven un altre color a la veu, afegien una altra manera d’expressar-se i introduïen unes altres paraules.
El temps no té emoció perquè no sabem com comptabilitzar-lo i és molt més pràctic fer-ho a través d’una cadència mecànica
Durant el llançament d’Energia fosca, vas explicar que el disc que més t’havia influït era el Blonde (Boys don’t cry, 2016) de Frank Ocean. En què us heu emmirallat en aquest N.S.C.A.L.H.?
Ens sentim còmodes buscant referents que no se semblin gaire al que fem nosaltres. Per a aquest disc, dies abans d’anar a gravar, vaig escriure un e-mail a tota la banda amb una llista de coses que em semblen úniques. Conceptes, artistes, grups, discos, cançons, novel·les… No les recordo totes, però per exemple, hi eren els Califato 3/4, que són un grup molt inspirat i creatiu. També els King Gizzard & the Lizard Wizard, que em sembla envejable i molt divertit el que fan. O Hidrogenesse, que són un grup molt expressiu i amb un llenguatge molt propi. Normalment, els artistes més especials i únics són els que més ens interessen.
Sou d’aquelles bandes que per sort o per desgràcia esteu de gira 365 dies l’any… Com va ser doncs l’aturada a conseqüència del confinament?
(rius) Sort, sort. Va ser molt fort, però ho va ser per a tothom. Recordo pensar ‘de veritat ens està passant això?’ o ‘és real o una pel·lícula?’… Ens va canviar totalment el dia a dia. Ara bé, jo al·lucino amb la capacitat d’adaptació que tenim els éssers humans. La gent s’ha adaptat, ha trobat els seus sistemes i la vida continua. Nosaltres ens hem adaptat i seguim fent el que volem tot i els impediments.
El temps és un dels temes recurrents en el disc. Creus que la pandèmia ens ha ensenyat a valorar-lo més?
Crec que ens ha servit. A molts ens va posar a lloc.
La pandèmia ha afectat al disc?
Començo a ser-ne conscient ara. Veig les paraules o els elements que hi apareixen i detecto aquesta importància que adopta el temps. Inconscientment, això potser prové del moment que vam viure. Durant els primers dies del confinament dur, el temps passava diferent. Vivíem un tempo diferent i tots en vam ser conscients. Després, tot això ha quedat esborrat perquè la societat tal com la tenim muntada en el nostre present provoca que el temps sigui gairebé una cadena perpètua.
A què et refereixes?
Poso molt en dubte el sistema actual muntat sobre aquest tempo tan estricte. No tinc tant clar que el temps passi amb els segons. No totes les situacions tenen el mateix temps. Per exemple, no percebem el temps igual quan estem dormint que quan estem desperts.
Allò que diuen que quan t’ho estàs passant bé el temps passa més de pressa.
Per exemple. Hi ha moments que es fan molt llargs i d’altres molt curts… Això no depèn del rellotge, sinó de l’estat emocional. El temps no té emoció perquè no sabem com comptabilitzar-lo i és molt més pràctic fer-ho a través d’una cadència mecànica. En realitat explicar-lo així és molt vulgar. El temps té molts més matisos.
Quins maldecaps has de tenir si en el teu ofici, la teva producció i promoció no és afí al teu pensament… És un gran xoc.
Els grans estats i el sistema capitalista no tenen interès en què hi hagi microcultures. Volen unificar les coses perquè els hi és més productiu, els hi resulta més pràctic.
Creus que el fet que una banda gairebé autogestionada i autoproduïda com El Petit de Cal Eril existeixi i funcioni en el context actual és un exemple de què les coses poden funcionar d’una altra manera?
N’és un exemple més dels molts que n’hi ha. A mi m’interessen molt els projectes col·lectius, ja siguin de gent que cultiva fruita i verdura, o que fan música i teatre. M’interessen les persones que fan les coses a la seva manera, fugint dels canals establerts i ortodoxos. En les persones està el futur de la humanitat. Cada vegada me n’adono més. La tendència dels estats i les grans empreses és no interessar-se per les persones, sinó en la cerca de la gran riquesa. En continuar acumulant diners per a tenir més i més… No sé ben bé perquè coi aquest sistema funciona així, si hi ha molta gent que no hi estem gens d’acord.
Hi ha solució a aquesta tendència que retrates?
Passar a l’acció. Hi ha gent que passa a l’acció i fa coses fantàstiques. Nosaltres, des del nostre prisma, intentem fer el que podem. Són petites decisions, com fabricar els discos a Bilbao o fer les samarretes a Igualada, amb un teixit orgànic i garantint una sèrie de condicions dignes per als treballadors… El Zara no ho mira això! En definitiva, intentem aplicar aquests conceptes a les coses que són al nostre abast, controlant la nostra manera de produir, tot i que en moltes situacions la societat encara ens fa passar pel tub.
Què li diries a algú que pensi que aquesta manera de funcionar pot ser una limitació a l’èxit que pugueu assolir com a banda?
Benvingut fre. No tenim aquestes ànsies. Prefereixo renunciar a l’èxit que deixar de fer el que vull. Jo em sento satisfet quan guanyo el que he generat i tot queda repartit de manera que cada persona que ha participat en el concert té un sou per a aquell dia. Quins maldecaps has de tenir si en el teu ofici, la teva producció i promoció no és afí al teu pensament… És un gran xoc.
T’has trobat alguna vegada en una situació així?
M’hi he trobat en algunes coses, sí. De dir ‘estic fent això, però no sé si ho vull fer’. Amb gairebé 40 anys i després de 10 anys fent música, ja comencem a haver-ne après. Comencem a veure les coses venir de lluny i aquesta experiència ens permet decidir.
Últimament està molt viu el debat sobre l’estat del català. Com a productor de cultura en aquesta llengua, com valores el seu estat actual?
Amb preocupació. Els grans estats i el sistema capitalista no tenen interès en què hi hagi microcultures. Volen unificar les coses perquè els hi és més productiu, els hi resulta més pràctic. Em fa patir perquè si no en som conscients i no vigilem, és una cultura que es pot perdre, com tantes altres ho han fet al llarg de la història. És cruel però és així. Segurament la cultura catalana és insignificant dins de la gran història de la humanitat al llarg de milions d’anys… Però alhora em preocupa perquè crec que cal intentar cuidar i estimar la teva terra.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
