Sensible i emocional. Amb una veu dolça que embolcalla i una música que et trasllada lluny d’aquí. Una artista de sonoritat estrangera que ja ha començat a rodar món, cantant per països com Portugal, Anglaterra, Canadà o Luxemburg. Acompanyant de gira a bandes americanes com The Handsome Family i participant en festivals nacionals i internacionals, entre aquests el Primavera Sound o l’Americana Fest de Nashville. La cantant Joana Serrat es troba amb nosaltres en un bar del Carrer Casp de Barcelona per parlar del seu nou àlbum, Dripping springs (Great Canyon Records / Loose Music, 2017), ‘degoteig de primaveres’. És el quart disc en cinc anys. Gravat en deu dies a Texas, en una ciutat que duu el mateix nom que aquest darrer treball.
En primer lloc, m’agradaria felicitar-te per aquest nou treball. Personalment, m’ha encantat. Com valores tu el teu quart disc?
Moltes gràcies. Estic molt contenta amb el resultat, no només globalment sinó també amb cada una de les cançons, amb el recorregut que hem fet. Necessito un paisatge per explicar què és el que vull dir. Perquè forma part de la cançó, no me’n puc desprendre. I estic contenta per com ens hem pogut entretenir i buscar les textures que per mi són molt importants a l’hora de recrear aquests paisatges. Estic molt contenta també de la meva veu, de com està cantat, de com està executat. Em vaig sentir molt lliure, molt feliç. I no només tinc un molt bon record de l’estada i la vivència allà (a Dripping springs), sinó que el resultat que n’ha sortit crec que reflecteix aquesta cosa com especial, aquest intangible que jo vaig viure com de felicitat. Ha traspassat a les cançons. I per mi és el meu millor disc fins ara.
De nou ens trasllades a Amèrica on, de fet, la teva música triomfa molt, sobretot a l’interior. Per què el so de la música americana? Quines han estat les influències musicals determinants en la teva pròpia carrera?
Com a influències hi ha hagut moltes. Des de petita ja escoltava música americana; d’adolescent vaig portar moltes coses diverses (pop, rock…). Estils molt diferents. I sí que després, quan em començo a posar a tocar, sobretot amb la figura de Polly Jean Harvey, que no té res a veure amb el que faig jo, i amb Patti Smith i amb Bob Dylan, començo a escriure les meves cançons i a fer la meva recerca d’aquesta sonoritat. Per què em sento tan identificada amb el so de l’americana? Jo crec que em sento identificada amb aquestes cançons i l’imaginari que evoquen, amb el punt de melancolia que hi és una mica a totes, el fet d’intentar trobar un lloc que costa tant de trobar.
Com creus que has anat evolucionant com a cantant i com valores aquesta evolució?
Crec que en cadascun dels discos es veu un canvi. La meva és una feina progressiva, i ho és a tots nivells. A nivell compositiu, de producció i ho és també a nivell de popularitat, de consolidació. Sí que veig que la meva carrera és una carrera que haig d’anar fent i haig d’anar treballant i crec que els meus discos ho reflecteixen d’aquesta manera. Són passos endavant i en cada un d’ells s’observa o s’indaga en un aspecte, en una paleta concreta del que és l’americana. I estic intentant trobar el meu propi discurs. Crec que aquí m’he consolidat bastant com a artista, però això no vol dir que no avanci. La recerca sempre ha de formar part d’aquest esperit, d’aquest motor del músic o de l’artista per continuar creant.
En quin sentit es percep aquest progrés o avenç si comparem el Dripping springs amb l’àlbum anterior, el Cross the verge, de l’any passat?
El Cross the verge era un disc que flotava, estava molt en aquesta ingravidesa perquè reflectia també un moment molt concret de la meva vida on tot era una incertesa molt gran. Estava abandonant un lloc i em trobava al mig, abans d’arribar a aquest Dripping springs. Ara m’he enfrontat a coses personals. Ja no em fa vergonya dir segons quines coses. Sé quin és el meu lloc. I ara senzillament penso que és això, que el disc és una reafirmació de qui sóc. I per això havia de sonar rock i havia de sonar elèctric. Era un disc que havia de tenir molt pes. Perquè ja no estava en un moment de dubtes. Els dubtes i la incertesa hi són sempre perquè la vida no sabem mai com va, però sí que crec que he guanyat amb seguretat i que es percep en el disc.
T’hauries imaginat mai tenir la projecció internacional que tens?
No (riu enèrgicament). És cert que amb el David, el meu mànager, sempre diem “anem a buscar l’excel·lència”. Així t’esforces al màxim. Però mai ha estat l’objectiu dir: “Faig això per aconseguir arribar a tal cosa”. El que sí que crec és que puc pertànyer a aquesta esfera, no? Del que és Europa i Estats Units. Sí, si em diuen fa dos o tres anys que aniria a fer totes aquestes gires per Europa i que ara estaria a Estats Units tocant… La veritat, em costaria creure-m’ho. Potser sóc ambiciosa, però també toco de peus a terra. Al final vaig fent la feina i si tot això arriba, benvingut.
Has col·laborat de nou amb un productor estranger i reconegut, aquesta vegada Israel Nash, i amb tot un equip de músics professionals i també coneguts, així com amb l’enginyer musical Ted Young. Com ha estat treballar amb aquest equip? Què t’ha aportat l’experiència de gravar amb ells a Dripping springs?
Respecte els productors, sí que hi ha diferència amb la manera com em vaig relacionar amb en Howard (Howard Bilerman, productor amb el qual ha col·laborat anteriorment). Ell era una persona molt respectuosa i mai et deia el que s’havia de fer, sempre deixava que fessis el teu recorregut per trobar les respostes que volies saber. I tot i que hi ha una relació molt bonica d’amistat, sí que amb l’Israel va ser diferent perquè es va acabar convertint en un col·lega més a l’estudi. Em va donar molta llibertat i moltes ales per fer exactament el que jo volgués. Crec que ens vam entendre moltíssim, en part perquè els dos som d’esperit lliure (ell a més és hippie declarat).
Llavors va ser un ambient molt més distès i tu vas poder deixar-te anar, no?
El que va prevaldre en aquell moment va ser passar-s’ho bé. I crec que aquest és també un dels encerts. Aquí sí que veig que hi ha una diferència en com he encarat cada disc. Cadascun tenia moltíssima pressió. La pressió que es posa un mateix per aconseguir el resultat final que tu tens al cap. Aquí això hi era, perquè vaig arribar a l’estudi i els hi deia a ells: “Vinc a fer el millor disc de la meva vida”. Però a l’hora estava molt lliure perquè per primera vegada deia: “Tio, estic tocant”. I no estava pensant si aquella versió era millor que la d’abans, si m’havia deixat alguna cosa… Era una qüestió més emocional. No volia preocupar-me de si era exactament allò que havia tingut en ment fins llavors.
Vau gravar a Dripping springs, ciutat de Texas on Nash té l’estudi de gravació. Aquest va acabar sent el títol del nou àlbum arran de l’experiència? Tenies algun altre pensat abans de viatjar a allà?
No en tenia ni idea de com s’havia de dir el disc i de fet el tema dels títols sempre em porta una mica de bòlit. Sí que és veritat que en discos anteriors ho havia tingut més clar. En aquest cas va ser un dia a l’estudi. Ja estàvem acabant i quedaven pocs dies. I els hi vaig dir als meus companys: “Crec que vull dir-li Dripping springs”. Els hi vaig preguntar com sonava i em van dir que era molt bona pensada. Tot i que hi havia gent que em deia que no podia posar-li aquest nom a un disc.
Per què?
Perquè en anglès té un significat concret. Perquè dripping vol dir ‘gotejar’ i està associat bàsicament a coses de sang. Però jo m’estic remetent a que aquell va ser un dels moments més feliços de la meva vida i és un homenatge. Amb totes les vivències que he viscut allà, amb tot el que he compartit, la gent que he conegut, la gent que m’emporto. Perquè hi ha persones que m’emporto, espero que per tota la vida. Havia de dir-li Dripping springs. No podia ser d’una altra manera.
Aquest nou treball et transporta i t’atrapa. És melancòlic. De què parla Dripping springs? En què t’has inspirat per escriure les lletres?
Amb aquest disc les lletres van anar sortint de manera força espontània. He jugat també una mica amb el que és la poesia automàtica (que havia fet quan feia poesia d’adolescent i que ara vaig recuperar). També vaig llegir Blake (William Blake, poeta) i estava posada una mica – però sense acabar de practicar – en el tema de la meditació transcendental que ofereix Lynch. I també vaig llegir sobre les Portes de la Percepció. Tot per intentar arribar al que és el subconscient a l’hora de fer les lletres.
I quin va ser el resultat de llegir i d’experimentar amb tot això?
Al final em vaig adonar que en totes les lletres m’estava acomiadant d’alguna cosa. Per mi tenia tot el sentit. Estava enmig d’un lloc i ara ja veia que estic a una altra banda. Ja havia creuat el llindar. I crec que això en el fons és un retrobar-me a mi. Moltes pors estan superades. És un disc melancòlic però molt vitalista. El defineixo com un ‘renéixer’. Ara ha sortit l’albada i venia d’una nit bastant llarga i fosca. Les lletres parlen d’això, de comiats, també de qüestions polítiques, de qüestions sobretot personals. El tema de l’amor però entès des d’una profunditat, en un sentit bastant ampli i des de diversos angles. També és una cosa que he après. Veig que en aquesta professió has d’estar preparat per dir adéu a persones que voldries que estiguessin en el teu dia a dia. I veig que aquest és el meu Taló d’Aquil·les. Potser és la lliçó que em tocava aprendre en aquest disc i crec que és el que he après.
Com creus que reaccionen aquells qui escolten el teu nou treball? Què esperes transmetre?
A mi m’ha agradat aquesta definició que has fet de ‘et transporta’. Crec que si un disc et transporta ja has aconseguit un bon resultat. M’agrada quan els discos em fan viatjar, quan em porten a una altra banda. Que em facin desconnectar del lloc on sóc. I si realment jo aconsegueixo això amb les persones que l’escolten i el gaudeixen, em dono per satisfeta.
Autores de este artículo
Anna Martín
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
