Fermin Muguruza (1963, Irun, Euskal Herria) és un director de cinema que no segueix el ramat. Als anys 80 va liderar Kortatu, una banda de ska-punk coneguda, sobretot, pel seu cèlebre Sarri, Sarri. Més endavant, als 90 per ser específics, va formar equip amb Negu Gorriak, valorat com un dels grups cabdals pel desenvolupament del rock a Euskadi, al conjunt del país i a França. Darrere de les seves múltiples facetes com a guionista, productor musical, instrumentista i cantant, la seva personalitat es palpa per la manera en què viu i fa cinema. Un que concentra les qualitats de rigorós, compromès i independent.
Amb motiu de l’estrena del thriller polític i d’animació, Black Is Beltza: Ainhoa –seqüela de Black Is Beltza (2018)–, travessada per la caiguda del mur de Berlín, la separació de Kortatu, la fuga de Joseba Sarrionandia (Sarri) de la presó de Martutene i, des de l’àmbit personal, per la mort del seu germà Iñigo el 2019, conversem amb Fermin Muguruza en plena setmana de promoció.
Què et va motivar a engegar Black Is Beltza: Ainhoa?
Després del 2014, any en què editàrem el còmic de Black Is Beltza, vam necessitar quatre anys més per dur a terme la pel·lícula. Aleshores, jo ja tenia pensat explicar la història de l’Ainhoa, però com que estàvem invertint totes les forces en el primer film no vaig gosar comunicar-ho a ningú. Quan l’estrenàrem, el 2018, vaig començar a plantejar la possibilitat de posar en marxa un segon treball al meu nucli dur i es van unir a l’aventura. Abans, a la Fira del Llibre de Guadalajara, un trombonista que toca amb mi i que em confessà que havia devorat la novel·la gràfica en una sola nit em deixà anar, curiós i inquiet: “Ara hem de saber què passa amb la nena”. A partir de llavors vaig alimentar el “run-run” i vaig considerar interessant submergir-nos als anys 80 amb una dona nascuda i criada a Cuba que marxa al País Basc per entrar en contacte amb les seves arrels i que acaba embarcant-se en un viatge iniciàtic que la farà recórrer diferents països d’arreu del món.
Com d’important ha estat la música a l’hora de teixir la història i les trames argumentals entre els personatges?
La música és una peça essencial del guió, en tant que Black Is Beltza: Ainhoa no es pot entendre, o bé seria distinta, si no comptés amb aquest ingredient. Per suposat que desitjava endinsar-me en els anys 80, un període que coincideix amb la fundació i la dissolució de Kortatu (1984-1988), amb l’ànim de mostrar no només el repertori de la meva banda, sinó també el de les formacions amb qui compartíem escenari com ara Cicatriz, RIP, Barricada. La suma de la música autòctona i la que es popularitzà a la resta del món entrellaça les seqüències i dibuixa el mapa sonor d’aleshores. No obstant, més enllà d’això, hi ha una reivindicació constant del paper de la música.
A quines escenes es reflecteix la manifestació contínua i latent de la música?
En un moment de la ficció, el meu germà Iñigo diu, citant el Salvador Allende: “No hi ha revolució sense cançons”. A més, el rol de la música apareix representat a Afganistan quan el personatge d’Armineh afirma que el seu país sempre ha estat enamorat d’aquesta. Tot seguit, es presenta la idea de la Sèptima Simfonia de Shostakóvich que va ser interpretada per una famèlica orquestra, a la Segona Guerra Mundial, durant el setge a Leningrad per part dels alemanys nazis. Tocaren per vèncer la fam, així com per desafiar els feixistes. Al cap i a la fi, junt amb l’al·lusió a Te Recuerdo Amanda (de Víctor Jara), entre moltes altres que no he recalcat, amb Black Is Beltza: Ainhoa queda patent que la música serveix per curar l’ànima i, al mateix temps, com a arma de combat i resistència.
Gràcies a la varietat de mirades vam anar esculpint la figura de l’Ainhoa que, per una banda, havia d’encarnar una ànima contestatària i rebel i, per l’altra, havia de tenir un agut sentit de l’humor i un component “vacilón”.
Com vas construir el personatge de l’Ainhoa?
L’Ainhoa, filla de l’Amanda i en Manex, és una noia mestissa. Podem deduir que practica arts marcials com a hobby, ja que la veiem entrenar al començament de l’acció. Aquesta dada ens indica que està preparada per enfrontar-se a qualsevol de les peripècies que vagin succeint al llarg del fil argumental. El guió el vaig elaborar amb l’Harkaitz Cano i l’Isa Campo, a la vegada que amb dues analistes representatives del moviment feminista al País Basc i a València. Gràcies a la varietat de mirades vam anar esculpint la figura de l’Ainhoa que, per una banda, havia d’encarnar una ànima contestatària i rebel i, per l’altra, havia de tenir un agut sentit de l’humor i un component “vacilón”.
Que l’actriu María Cruickshank posés la veu a Ainhoa va afavorir el personatge, atès que, precisament, és filla d’un pare de Granada (illa al costat de Cuba) i de mare basca. Per tant, en un tres i no res, es va fondre en la personalitat d’una de les protagonistes i es convertí en ella fins arribar a sentir que era Ainhoa.
I el de Josune?
Per construir a Josune em vaig inspirar en una sèrie de persones que jo havia conegut en treballar a la ràdio del diari Egin. Josune és una periodista que estima el seu ofici i intenta seguir les passes de Ryszard Kapuściński. Així fem una picada d’ullet a Another Day of Life (Un dia més amb vida), l’eix temàtic de la qual gira entorn de la biografia del cronista. Tornant al personatge, Josune funciona com a contrapès, si prenem en consideració que a les històries encapçalades per dos que caminen plegats, un d’ells ha ser més intrèpid i l’altre s’apropa més a la serenitat. Josune compleix la segona i darrera condició. Tanmateix, brindem a l’espectador el recurs de la connexió telefònica amb el seu cap, a través de la qual s’assabenta del que va vivint la redactora durant el viatge.
L’Hamid ens agafa per sorpresa quan l’enxampem ‘in fraganti’ en un context antagònic al familiar: el narcotràfic d’opi. Quines inquietuds pretenies despertar en el públic?
L’Hamid està involucrat en la xarxa de narcotràfic d’opi, però no vol implicar la seva germana Ainhoa, donat que es tracta d’un negoci perillós. L’heroïna s’estava escampant com la pólvora als anys 80. De fet, a la guerra de l’Afganistan contra la Unió Soviètica –els primers eren recolzats per la CIA i pels serveis d’intel·ligència del Pakistan (ISI)–, s’hi carregaven camions plens d’heroïna que entraven a Darra, des d’on la droga es refinava als laboratoris, per després transportar-la fins a Karachi i embarcar-la cap a Europa i Estats Units.
En el cas de la cocaïna, la CIA també hi va ficar cullerada, ja que en facilità el tràfic –cosa que va provocar que el crack s’estengués, sobretot, entre la comunitat negra i hispana nord-americana– i vengué armes a Iran per tal de finançar “la Contra” nicaragüenca, és a dir, els grups d’insurrectes que volien enderrocar la Revolució Sandinista.
No va ser casualitat que desapareguessin al voltant d’uns 150 quilos de cocaïna dos dies després que la policia en confisqués gairebé una tona. A l’època de Negu Gorriak vam composar Ustelkeria (Podridura) on esmentàrem a l’exgeneral de la Guàrdia Civil, Rodríguez Galindo.
La mort de Diego a causa d’una sobredosi d’heroïna obre la porta al debat de si va ser utilitzada per l’Estat espanyol durant la guerra bruta contra ETA per desmobilitzar tota una generació de joves revolucionaris. Recolzes aquesta tesi?
Luis Navajas, el Fiscal de l’Audiència Provincial (AP) de Guipúscoa, va dur a terme una investigació, que materialitzà en un informe, el maig del 1989. El document detallava presumptes vincles entre el narcotràfic i membres de la Guàrdia Civil de la caserna d’Intxaurrondo. Els mitjans de comunicació com ara el Diario 16 i Egin se’n van fer ressò, tot i que de seguida es tapà la informació. Per tant, no és que es tracti d’una teoria de conspiració o del que pensi jo, sinó que fins i tot l’exlendakari, José Antonio Ardanza (1985-1999), va escriure sobre aquests temes a les seves memòries. Existeixen, doncs, documents oficials que en parlen.
Què n’opines sobre l’escàndol de la desaparició de cocaïna a Irun?
No va ser casualitat que desapareguessin al voltant d’uns 150 quilos de cocaïna dos dies després que la policia en confisqués gairebé una tona. A l’època de Negu Gorriak vam composar Ustelkeria (Podridura) on esmentàrem a l’exgeneral de la Guàrdia Civil, Rodríguez Galindo. Arrel de l’Informe Navajas, Galindo va esdevenir un dels investigats pel seu suposat lligam amb operacions de narcotràfic. Que nosaltres l’anomenéssim a la cançó ens va costar una demanda de protecció del dret a l’honor per la qual se’ns va enjudiciar durant set anys.
Al primer lliurament de Black Is Beltza et centres en la dècada dels 60 en la qual, als Estats Units, els Panteres Negres van cobrar protagonisme. La segona part, en canvi, l’ambientes als 80, uns anys en què ETA ja estava instal·lada al panorama social d’Espanya. Existia una voluntat explícita de crear un paral·lelisme entre les dues organitzacions?
La meva intenció no era traçar un paral·lelisme entre ETA i els Black Panthers. Tot i això, els elements que tenen en comú és que van ser dos grups armats que actuaren contra la repressió. Les lluites –ambdues fent ús de la violència– que configuraven el seu ideari de protesta no eren les mateixes. Mentre ETA va alçar-se envers el feixisme, els Black Panthers s’insurgiren oposant-se al racisme i a la supressió dels drets i les llibertats civils de la població negra.
Al marge de l’imaginari col·lectiu mitificat que tenim en ment dels anys 80 –gairebé a l’instant ens ve a la memòria la Movida Madrilenya–, com descriuries aquells temps i com els vas viure, tenint en compte que, mentre tocaves a Kortatu, amics i companys de la professió es van enganxar a les drogues?
Sí que és cert que els 80 es tendeixen a mitificar, però entenc d’on prové la idealització perquè, en part, concorda amb el que vam viure. La Movida sorgí un cop arribada la fi de la dictadura i, com a conseqüència, es va produir una eclosió de creativitat, la qual anà de la mà de la revolució sexual, en un clima d’efervescència cultural i artística.
Nosaltres anàvem a la nostra i ocupàvem les cases per tocar en directe. Ens aveníem amb alguns personatges referents de la Movida i, sense obviar els avenços que se’n van derivar i mirant-ho amb perspectiva, ens van comentar que s’havien sentit utilitzats. També manteníem amistat amb músics de Barcelona, una ciutat en què s’estava experimentant amb el rock-punk. En contrast, com apuntes, també foren anys crus, donat que la meva generació estigué afectada i marcada per l’addicció a les drogues i, en concret, a l’heroïna.
Considerant que Black Is Beltza és l’únic film d’animació per a adults, fet a l’Estat espanyol, que es troba al catàleg de Netflix, esperàvem que Televisión Española i l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Visuals (ICAA) hi donessin suport.
Et vas topar amb dificultats de finançament a mesura que anaves donant forma al projecte?
Clar, és complicat, perquè jo vinc del món de la música. A això se li ha d’afegir que, considerant que Black Is Beltza és l’únic film d’animació per a adults, fet a l’Estat espanyol, que es troba al catàleg de Netflix, esperàvem que Televisión Española i l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Visuals (ICAA) hi donessin suport. Televisión Española es va justificar agregant que no recolzava el projecte per la manca d’ajustament a la seva línia editorial, la qual cosa es tradueix en la imposició d’un relat històric, el conflicte basc, que exposen com a “real” sense acollir les diverses visions del mateix. El fet d’aconseguir la coproducció amb Argentina ens va motivar a impulsar el projecte; és veritat que costa que propostes independents prosperin. Tot depèn de la gent que acudeix al cinema i omple les sales.
Hi haurà un tercer capítol de Black Is Beltza?
No… Per parir la primera pel·lícula m’hi vaig estar quatre anys i ara amb el segon lliurament, quatre més. És difícil sostenir econòmicament un equip tècnic i artístic durant tant de temps, malgrat que no tothom va entrar a treballar alhora, sinó que s’incorporaven i abandonaven el vaixell en unes i altres fases del procés creatiu. Em vull tornar a dedicar a la música; al final vaig fer Black Is Beltza: Ainhoa en homenatge al meu germà Iñigo.
I, ja com a tancament, la primera entrega s’acaba amb una cita de Muhammad Ali: “Jo flotaré com una papallona i picaré com una abella”. Creus que aquest és l’esperit de Black Is Beltza i alhora representa l’impacte que voldries deixar com a director?
Muhammad Ali, amb el seu icònic “No tinc problemes amb els Viet Cong… perquè cap Viet Cong se m’ha referit com a nigger”, m’interpel·la per la seva rebel·lia davant del “deure” d’acudir al front per lluitar a la guerra del Vietnam. Així com el ‘Che’ ha tingut més influència musical en mi que els Rolling Stones, en Muhammad Ali m’ha inspirat més que certs directors de cinema.
Imagen de portada © Víctor Parreño
Autora de este artículo
1 comentario en «Fermin Muguruza: “Així com el ‘Che’ ha tingut més influència musical en mi que els Rolling Stones, en Muhammad Ali m’ha inspirat més que certs directors de cinema”»