A vegades el millor és parar-se en sec i escoltar. Per això de tant en tant demanem als músics que s’expressin i que ens expliquin la seva història per ells mateixos. Sense guió, sense preguntes. Simplement els donem espai i ells parlen. Aquesta vegada és en Martí Galán, qui ens explica com es va iniciar en el món de la música i com es va anar forjant el projecte Galgo Lento, amb l’ajuda d’amics i família, fins a dia d’avui.
Per presentar-me a mi i al que estic fent amb el meu projecte, Galgo Lento, em va molt bé visualitzar-ho i plasmar-ho amb dies.
Començaré pel principi, que si comencés pel final, no s’entendria res. Tot va començar quan, un dia, el meu germà Albert em va dir: “Vols provar de fer una cançó amb mi?”. Jo no sabia res de música més enllà del que escoltava als meus auriculars dia si dia també. Vam anar a la seva habitació on hi tenia un Mac molt antic amb el Logic Pro X, un teclat midi i una targeta de so. Vam obrir un projecte nou i em va ensenyar les quatre nocions bàsiques de la producció.
Al moment no em va fascinar la idea, però, al cap d’uns dies, estant sol a casa sense saber que fer, vaig decidir anar a l’habitació del meu germà per intentar recrear una cançó que tenia en bucle. Era Shadow Man, de la Noname. La progressió d’acords, el ritme, en general, els sons d’aquella cançó i de l’àlbum sencer em van captivar durant molts dies. Així doncs, vaig estar –no sé ni quantes hores– fins que finalment vaig aconseguir crear (ni de conya) una instrumental semblant. Em vaig escriure quatre rimes sense cap mena de gràcia i vaig anar corrents a ensenyar’ls-hi als meus amics.
Tots van fer com si no hagués passat res, suposo que era terrible. Recordo alguna rima, però no ho penso posar aquí. Eren terribles, sí. Van anar passant els dies i jo no podia sortir de l’habitació del meu germà, vaig descobrir què era samplejar, què feien cada un dels efectes que hi havia al programa, em posava tutorials del Youtube, mirava vídeos de gent produir, no podia pensar en una altra cosa que no fos música. D’això farà cinc anys i mica en mica vaig anar aprenent cada vegada més. De manera totalment autodidacta vaig aprendre a tocar el piano, els meus amics i la meva parella em van regalar una guitarra, així que vaig aprendre a tocar també la guitarra.
Arribats a aquest punt, la música era la meva passió, em passava el dia fent instrumentals i posant melodies de veu guiades per l’autotune nadiu del programa. Els meus amics, la meva família i la meva parella estaven tot el dia rebent demos de cançons (algunes) molt dolentes, però que cada vegada eren millors. Llavors va arribar el dia en el qual decidir treure el meu primer projecte. Em fa vergonya compartir-lo per aquí, qui el trobi que el gaudeixi si pot. D’això va fer un any aquest gener.
És un pròleg bastant extens, però necessari per entendre que hi ha darrere de Galgo Lento i sobretot entendre el procés que hi ha hagut darrere de Dies i Dies. Sent sincer no tinc ni la més remota idea de quan vaig començar la primera cançó de l’àlbum. Durant la quarantena vaig fer molta música, però si no recordo malament cap de les que ha acabat entrant al producte final la vaig començar durant aquells dies. De fet, hi ha temes a l’àlbum que vaig composar fa relativament poc.
El concepte va sorgir a través del mètode amb el qual faig música. Una cançó neix i s’acaba, en un mateix dia. No és quelcom del que estigui molt orgullós, i de cara al futur vull acabar de perfeccionar aquesta metodologia, ja que he acabat descartant cançons amb molt potencial pel simple fet de no poder-la acabar al mateix dia. Òbviament el producte final no el vaig aconseguir amb només un dia per cançó, però volia ser capaç de descartar o seleccionar una cançó per la primera impressió; ni afegir una secció ni un vers més, el que creava en un dia es quedava, en molts casos, igual, sobretot la part instrumental.
Més endavant s’hi afegiria al procés l’Aleix, que és qui m’ha mesclat i masteritzat els temes de l’àlbum a Camaleó. Amb ell vaig poder regravar algunes veus i algunes línies de baix. La seva feina ha estat collonuda perquè ha aconseguit que l’essència de les gravacions a la meva habitació no es perdés, que era una de les coses que més por em feia de passar la meva música per un estudi professional.
A la gent de Luup Records els hi dec moltíssim, igual que a l’Otto i als Bounties. Van ser les primeres persones que van veure potencial en mi, i estic molt content i orgullós de formar part d’un segell tan ben parit. Ha estat un procés molt maco però també una mica estressant. De cop i volta tenia deadlines, videoclips, havia de muntar una banda pels directes… tot el que fins ara havia sigut per diversió i pel simple fet de crear música que m’agradés, ara tenia sentit, d’un dia per l’altre.
El títol de l’àlbum intenta reflectir aquest canvi, aquest bucle infinit de dies i dies de fer música que finalment ha tingut sentit, que conjuntament ha donat forma a una època i un dels moments més macos del que porto de vida. Estic molt agraït pel que m’està passant. Aquest projecte bàsicament els hi dedico a aquelles persones que han estat al meu costat durant tots aquests anys, mesos i dies.
Autores de este artículo
