No calen presentacions, Joan Miquel Oliver (Sóller, Mallorca, 1974) és, sens dubte, un dels compositors més influents de la música nacional de les últimes dues dècades. Des que l’any 2013 la formació Antònia Font penges els hàbits, Oliver s’ha dedicat a cultivar una exitosa interdisciplinària carrera en solitari com a escriptor i músic. Personatge recurrent a les línies d’aquesta revista, en aquesta ocasió ens trobem amb ell a l’espai Mallorca de Barcelona, per ser còmplices d’una conversa relaxada i explorar els racons més íntims de Surfistes en càmera lenta amb l’excusa de l’aniversari de la publicació d’aquesta masterpiece. Una revisió de Surfistes en càmera lenta en un perfecte (des)ordre, títol per títol, de la primera a l’última cançó, de l’estricta descripció a la pura divagació.
Aquesta és la primera cançó del disc, la primera amb la qual et presentes al món en solitari, i és una referència, una mica hostil, al temps…
És una mica aquest pas dels 29 als 30, que et pega un “yuyu”. Fins als 30 anys penses que la vida és infinita. Veus a la gent de 40, 50 i 60 anys com si fossin d’un altre planeta. I clar, quan fas 30 anys dius: “ostres! Crec que acabaré com ells”.
Ahir, just en vaig fer 47. Abans cada vegada que feia anys ho veia com un compte enrere, i ara ho veig com una victòria que dic: “ostres, he aconseguit arribar als 47 anys sa i estalvi!”.
El John Player Special d’Emerson Fitipaldi va marcar tota una generació… vas voler fer-li un particular homenatge?
Recordo quan érem molt joves, quan vàrem començar a tocar, mos vàrem ficar un dia per un carrer contra direcció, tan tranquils. El meu germà tenia 15 anys, tocàvem junts en un grup, i el primer que va complir 18 anys, que era en Fran, el baixista – amb el que encara he conservat l’amistat- va comprar-se un R5 i record que un ens va dir “Fitipaldi!”, que era una expressió que es deia…
Molt típic… com Induráin als ciclistes…
Exacte – riu-, idò va ser una mica per això. Li volia fer un homenatge per reivindicar la seva carrera…
Per molts músics sa música és una espècie de deliri de joventut, perquè la vinculen amb una època de la seva vida, amb divertir-se, amb l'amor. Per jo la música són notes, són sons -riu- un rere l'altre...
Hi havia un tècnic des RockHouse de Palma que era surfista. Era en Toñete. Eren un grup que es deien ‘Los Toñetes’, que eren tots els germans Toñete. Un dia vaig anar i el vaig sentir dir “tubero total” i vaig dir, “hosti que bo!”. Aleshores també vaig veure un vídeo d’en Ben Harper, que a part de músic, també era surfista, i el videoclip era ell “venent carn”, fent surf en càmera lenta. i una mescla de tot això em va inspirar per fer la cançó.
Quan vaig sentir per primer cop Surfistes, jo era molt jove i em va entrar sobretot pel videoclip… Pensar a quin públic t’adreces i com poden rebre la teva música t’influeix a l’hora de compondre?
Per molts músics sa música és una espècie de deliri de joventut, perquè la vinculen amb una època de la seva vida, amb divertir-se, amb l’amor. Per jo la música són notes, són sons -riu- un rere l’altre….
Ordenats…
Ordenats, lo màxim possible, i ja està! S’especiï humana té innata una certa atracció cap als sons ordenats, i jo m’he dedic a ordenar sons, i res més, i li fic paraules perquè tingui una connotació una mica més figurativa, però això no té res a veure amb que sigui vell o jove.
Molts músics de la meva edat ja estan frustrats perquè no aconsegueixen reproduir aquell moment de la seva vida. Per mi lo que faig no té res a veure amb les generacions. Jo li puc passar davant a gent que té 30 anys menys que jo. Jo els puc sobreviure a nivell artístic.
Què hi ha darrere d’aquesta cançó? L’hauries escrit igual en un moment com l’actual, amb el nou paradigma o haguessis temut haver de donar masses més explicacions?
Jo exposo una situació, però no la defenso. Està clar, no? Explicacions sempre se n’han de donar, i jo procuro que això em condicioni lo mínim possible. Lo que passa és que no m’hagués sortit d’aquesta manera amb tot lo que està passant.
I aquesta és una frase que deia el meu pare, quan érem petits i hi havia ‘Sábado cine’ a TVE i mos deia “Avui fan una pel·lícula molt bona: La mujer que mordió un piano!”. Era un chiste que no sé d’on surt. Es veu que es una cosa que a Mallorca es deia! Mai ho he esbrinat, si ho fiques a Google només te surt sa meva cançó…
Què té París que no tingui Sóller, Palma o Barcelona?
No hi he estat, a París…
Està bé tenint un directe a Paris!
Dos discos a París! – riu. El fet d’haver escrit aquesta cançó, segurament, prova que jo no he estat a París. El dia que jo vagi a Paris, li faré una putada en aquesta cançó…i a París tampoc hi ha res que crec que me pugui interessar! Fa anys, a Catalunya Ràdio, em van oferir anar-hi i retransmetre en directe la meva estada. Però vaig pensar “No, si qualque dia vaig a París, m’ho he de reservar per una cosa un poc més romàntica, no?”.
Per la nostàlgia pel bon passat, creus que en algun moment et podràs arribar a sentir identificat amb la nostàlgia del pallasso de la cançó?
Sí, jo me sent un poc pallasso! Perquè jo lo que faig és explicar és meu drama, exhibir-lo. Una mica lo que fa un pallasso. Treure lo que té de dramàtic cadascú dins seu. Un pallasso és un mirall, no?, et fiques davant i veus el pallasso que dus a dins. A més necessitem veure el pallasso.
Aquesta és una cançó senzilla i lleugera, de les que podríem torbar a discs com Vostè és aquí, fugint de la repetició de les tornades del pop habitual. Trenquen les estructures habituals de cançó, aleshores, en quin moment estàs satisfet i les pots donar per acabades?
Quan pens que l’interès comença a decaure. Amb això molts músics no tenen mesura. Se dediquen a donar la tabarra i tal. Ahir, al taxi, vaig sentir Radio3 i un tio donant sa tabarra amb una guitarra xerrant dels seus putos problemes i dius “això no li interessa a ningú ni 5 segons tio” doncs jo lo que procur és que, lo que escric, des d’un principi, tingui un cert interès per algú i, a partir d’aquí, quan veig que l’interès comença a decaure, cap al minut 1 i mig, ja procur fer qualcun canvi o acabar. Bon profit, Bernat!
En Bernat, el mànager, dina una de les coques de pa amb sobrassada de l’Espai Mallorca de Barcelona i comentem les nostres experiències amb l’olor de sobrassada dels vols Mallorca – Barcelona.
En Pau Debon té la millor veu que es pugui tenir ara. No hi ha cap veu masculina dins Catalunya que tingui aquella riquesa de timbre i de so.
El petit Homenet és un individu molt senzill, sense gaires pretensions, que viu al seu rotllo…
És un nan! Quan érem petits anàvem molt els diumenges a l’ermita de Valldemossa, que és un bosc d’alzines, hi ha sitges de carboners, uns baixants per arreplegar aigua pel bestiar. Veus les cases dels carboners derruïdes, a baix al sota bosc d’alzines, molt tupit, i bueno i la intenció de reproduir una mica aquest ambient boscós que a Mallorca també tenim.
Surfistes era el primer disc que treies en solitari paral·lelament a Antònia, estaves convençut del que feies o senties una mica d’abisme de desmarcar-te del rotllo Antònia Font?
No… tenia molts dubtes, estava molt cagat. Moltíssim! De fet, quan vàrem muntar Antònia Font, jo havia de ser el cantant, però de seguida vaig veure que jo no podia guanyar a una bateria. I un dia vaig sentir una cinta on cantava en Pau Debon amb el seu grup i vaig dir joder…
Aquella veu té una presència…
El to, el timbre, el so… en Pau Debon té la millor veu que es pugui tenir ara. No hi ha cap veu masculina dins Catalunya que tingui aquella riquesa de timbre i de so. Hi ha el Carabén que també té una veu molt guapa, però aquell so de la seva veu no el té ningú, i quan vaig sentir aquella veu… unes cançons ben parides amb aquella veu ha de funcionar. Aleshores quan em plantejo fer un disc sense aquella veu, clar, fa yuyu….
I quan comenceu a presentar aquestes lletres que combinen quotidianitat amb galàxia, amb tot d’elements diferents… una aposta tan singular, arribeu a dubtar que allò arribi a tenir cap recorregut?
En això hi havia uns referents molts clars, que eren en Sisa, en Pau Riba, i en Quimi Portet, però jo no els coneixia…
De veritat?
De veres, i un amic meu, en Martí s’astronauta del primer disc d’Antònia, ma va dir: “has d’escoltar el Sisa perquè t’agradarà” i vaig escoltar ‘galeta galàctica’ i vaig tenir una sensació molt forta de descans: “hòstia tio, no estic sol a l’univers escrivint frikades. Per tant, el que estic fent, no està tan mal encaminat”. I després amb tots he tingut una relació, amb en Sisa, en Pau Riba, i amb en Quimi que diu que som “cosinets”.
Jo et volia preguntar sobre la producció i aspectes més tècnics, però fa uns dies vas penjar una foto explicant-ho tot i vaig pensar això és intrusisme laboral! Aquesta suposada democratització de l’accés a la informació, en què tots som font, canal i consumidors, ha posat en crisi a tants sectors com el periodisme, la indústria musical…
Google ha posat en crisi a totes ses professions que se puguin comunicar amb uns i zeros, les ha arruïnat.
Com vius aquest suposat lliure accés a l’art?
Això és molt senzill d’explicar. És una teoria pseudoromàntica que ha incentivat qui et ven el telèfon, i prou. Qui ven telèfons necessita que el contingut sigui gratis. I aleshores ho ha argumentat amb arguments romàntics de què la cultura ha de ser gratuïta per tothom, amb l’única intenció de dir-te: “si et compres un telèfon de 500 euros, tot el contingut serà gratis. Tindràs literatura infinita, vídeos infinits, música infinita”. Això és lo que hi ha darrere d’aquest discurs romàntic de la cultura gratis, i prou.
Costa que el públic ho entengui…
Perquè el públic està apretat. Està arruïnat, no té feina i l’únic que pot fer per sentir música és fer-ho gratis. Com li dius a algú que no té diners per comprar un CD que no escolti música? Però amb això si ha arribat perquè vivim en un capitalisme salvatge i món de finances d’homes amb corbata i especulació. Aleshores qui fem la música, no estem cobrant res. Exactament lo que passava a la revolució industrial, qui feia les peces no estava cobrant, estava cobrant un altre i això és lo que passa amb Spotify, per exemple.
Però si com a creador vols estar fora de les plataformes ja no ets ni un outsider, ara quedes de borde…
No quedes de borde, deixes d’existir. Aquesta és la gran trampa. De la mateixa manera que no li pots dir a algú que no té diners per comprar discos que en compri, no li pots dir a un músic que es doni de baixa de Spotify, perquè desapareix.
Aquesta cançó transporta a un moment que molts fa temps que no vivim… podries tornar a escriure una cançó que transportés a un espai tan “natural”?
Jo crec que sí. Però és com La mujer que mordió un piano, quan les coses canvien tant, estàs influït per aquests canvis, ara, si aquesta cançó l’escrivís ara, es diria que és de temàtica de confinament perquè reivindic s’espai lliure i obert. Això és lo que passaria…
És una cançó que en els directes crea una atmósfera molt xula. Junt amb Surfistes són les 2 d’aquest disc que més toques en directe. Te’n sents especialment orgullós o t’encaixava millor en un directe?
Foto i Surfistes mai les hem deixat de tocar. Foto és una cançó guapa. Quan diu “Tifons i huracans” tres vegades és aquella sensació de ja escric un poc lo que ma don la gana i, si dic “Tifons i huracans” tres vegades, ho faig i me la sua. Tinc aquest puntet una mica, quan escrius que t’oblides que estàs escrivint i està fluint, tot té aquest punt.
Després de l’aposta trencadora de les aventures de la nota la i la reedició del teu disc debut, fa la sensació que estiguis en un moment d’obrir i tancar etapes…
Sempre estic treballant en alguna cosa, de fet escric molt ràpidament, tant discos com literatura. Em dedico molt a pensar, però quan sec a escriure, en qüestió de setmanes, ho tinc enllestit. Faig molta feina d’anar pensant idees, apuntant qualcuna cosa, però a l’hora d’executar, vaig lo més ràpid que puc.
Quan arribi el moment serà un “pim pam”…
Sí, no tinc res escrit, però això no vol dir que d’aquí a un mes no tingui un disc gravat.
Autor de este artículo
Pol Segarra
Escric com parlo, però parlo més que escric. Barcelona, la música i conèixer la gent que les fa possibles són les meves aficions preferides. Natiu digital que adora la música en format físic. En els meus millors somnis soc membre de The Band i no existeixen els smartphones.
