La Mari va acomiadar l’any amb un concert al Palau de la Música, emmarcat dins el 24è festival Mil·lenni de Barcelona. A propòsit de celebrar 20 anys de carrera, la seva gira XX traça una ruta des dels orígens de Chambao, recordant amb nostàlgia i jovialitat cançons de l’etapa del ‘Flamenco Chill’ (Playas de Barbate, Los Muchachos de Mi Barrio), passant per la consolidació i l’evolució del grup amb els emblemàtics Ahí Estás Tú i Papeles Mojados. Tanmateix, el directe acull temes que es deslliuren de l’etiqueta amb la qual es va fer coneguda en estrenar-se al panorama musical i juguen, per tant, a experimentar amb diferents conceptes sonors.
Tot i que el 2018 La Mari va decidir desmuntar Chambao, cosa que quedà immortalitzada al WiZink Center davant de 5.000 seguidors i amics artistes, i a més culminà amb l’àudiollibre De Chambao a La Mari, no renega pas d’aquella època que la va portar fins on és ara. Les seves influències com ara Ketama, Antonio Vega i Camarón, entre altres, les duu a la motxilla, mentre que rememora col·laboracions estel·lars amb Pau Donés (Déjame Vivir), Estrella Morente (Lo bueno y lo malo) i Juanito Makandé (Imagina).
“La vida es un ciclo: nacimiento, transformación y muerte”
El concert va arrencar amb unes paraules sàvies que ressonaren enèrgicament pel Palau i van fer vibrar a cadascuna de les persones assegudes entre el públic. “Somos seres de luz que pertenecemos a un espacio y un tiempo. La vida es un ciclo: nacimiento, transformación y muerte.” Això lliga bastant amb el que La Mari respongué en una entrevista pel que fa a la lluita que va patir contra el càncer el 2005. Ella, en lloc de definir el procés com una batalla, preferí batejar-lo partint d’una connotació positiva i, per tant, com una acceptació i una metamorfosi. El que ens va calar en una nit plena d’emocions fou el “Cuídalo (tu interior), cuídate, cuídame”, un mantra que fou molt oportú donada la lletra de Lo bueno y lo malo, la qual ve a dir que de vida només en tenim una i que el temps és irrecuperable.
La Mari, havent entrat ja en calor, va interactuar amb el públic. Més enllà de desitjar-los una bona nit, els va agrair estar presents al darrer concert de l’any i que haguessin comprat les entrades per anar-la a veure. “Gracias por apoyar la música; sin vosotros nos quedaríamos de brazos cruzados”, reconegué la cantautora. Aquesta dosi d’humilitat va anar acompanyada d’una presentació que dedicà als seus músics, els quals anomenà un per un: Jesús Chávez, al teclat i a la guitarra, Álvaro Llanos, a la guitarra flamenca, Juan Heredia, a la percussió, Jorge Cid, a la bateria, Agustín Carrillo, a la flauta travessera, i Oliver Sierra, guitarrista i baixista.
Una nova era, un pessic d’humor i una absència de jerarquies
La Vida Viene y Va, cançó amb girs flamencs i àrabs que La Mari va composar per la pel·lícula La lista de los deseos (2020), continua transmetent la idea que la vida s’ha d’abraçar, perquè ens fa renéixer i obrir els ulls una i altra vegada. Aquest concepte ja el va tractar al seu àlbum Nuevo Ciclo (2016) –produït per la mà dreta de Residente, el Visitante (Eduardo Cabra), dins del projecte de Calle 13–, els temes dels quals sorgiren arrel d’un viatge que emprengué sola i que, contra tot pronòstic, va acabar suposant un recorregut durant tres mesos per Argentina, Uruguai, el Marroc, els Pics d’Europa.
La Mari li donava corda a la xerrameca amb els espectadors. No entén de jerarquies i això l’humanitza i la fa ser propera, càlida i comunicativa. De tant en tant preguntava, sempre amb un pessic d’humor, als assistents asseguts a les llotges o als pisos superiors del Palau com se sentien i els (ad)mirava des de la distància, alhora que els seguia el ritme i les passes de ball improvisades i genuïnes. Sense anar més lluny, un home que estava a primera fila li va captar l’atenció i quan digué que era mexicà l’artista, amb la desimboltura que la caracteritza, exclamà: “¡Viva México!”.
Del reggae de Cómeme a la rumba de Kiko Veneno
La Mari va introduir Uleré explicant de què parlava el track. Aquest, segons afirmà, concentra l’agraïment per poder dedicar-se a la música, la base de la qual és la llibertat. Així doncs, els lyrics reivindiquen que s’expressi l’art sense filtres i, alhora, alliberar-lo de toxicitats com poden ser l’alcohol i les drogues. El sensual Cómeme –conté pinzellades de reggae i ska, a més que va ser gravat al Glaciar Perito Moreno d’Argentina i coescrit amb l’ex vocalista de Los Aslándticos, Mario Díaz– fou la següent peça que els oients corejaren a ple pulmó.
De cop i volta, com si hagués estat fruit d’un encanteri, l’escena va canviar i tots passaren a seure damunt del cajón. En una atmosfera íntima va interpretar la seva versió de la rumba flamenca Volando Voy, composada originalment per Kiko Veneno. Després que Juan Heredia protagonitzés un solo impecable –“¡Qué arte, que no se jubile!”, cridaren des de platea– arribà el torn de la balada Rosa María. Duende del Sur i Imagina també van formar del repertori.
Admiració i estima fraternal
La generositat i l’escalfor de La Mari es palpà de seguida per com descrivia i rebia els artistes convidats. El primer fou Rojas (Raúl Rojas Maqueda), amb qui cantà Llorándole debajo del agua i Se Dejaba Llevar –aquesta pensant en un amic que morí fa poc–. Abans que pugés a l’escenari i actuessin abraçats el va definir com un amor, com un noi magnètic amb una veritat brutal. “En esta profesión, bendita sea, hay bastantes vaivenes y por eso me considero su hermanita”, va pronunciar.
A continuació, el seu admirat, Carles Benavent, per ser una eminència del jazz i el flamenc li va fer companyia a Sueños. Per ell només tenia guardades paraules boniques: “Es una excelente persona, de esas que te embelesan al hablar. La sabiduría que posee da para coger nota. Te contagia una calma y un saber estar… Es un sueño tenerte aquí”.
La festa no podia finalitzar, però, sense el Pokito a Poko, un mosaic on hi tenen cabuda els quejíos tan sentits fusionats amb el jazz. I és que com bé va compartir La Mari, 20 anys donen per molt i perquè un mateix es posicioni sense el soroll i la interferència dels altres. Ahí Estás Tú va sonar amb tothom dalt de l’escenari en un marc de comunió i estima, i em va donar la impressió que la gent marxà a casa seva amb una lliçó apresa i ja integrada: la d’estimar-nos com a germans, o si més no intentar-ho.
Autores de este artículo
Raquel Ashby
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
