Maria Jaume (Lloret de Vistalegre, 1999) s’està consolidant com una de les veus més prometedores del pop en català. Després de guanyar el concurs de talents Sona 9 l’any 2019 amb el folk acústic que després es convertiria en el seu debut Fins a maig no revisc (Bankrobber, 2020), la mallorquina ha confirmat el que ja va apuntar amb Voltes i voltes (Bankrobber, 2022) i ha virat cap a un pop ballable a Nostàlgia Airlines. I ho ha fet combinant la melancolia marca de la casa amb ritmes actuals d’influència africana com el reggaeton o l’afrobeat. Ens atén en un matí primaveral, ventós i assolellat, en la terrassa d’un bar del barri de Sants de Barcelona, on s’ha establert des de fa uns mesos.
Com perceps que ha estat la rebuda del disc?
Estic molt contenta i una mica sorpresa per sa rebuda. Quan fas un disc, et crees les teves expectatives i, en aquest cas, em pensava que aniria bé. Però sa veritat és que les ha superat. Quan vam fer el concert a s’Apolo, els músics i jo ens miràvem al·lucinats, primer per haver omplert sa sala, i després perquè la gent se sabia ses cançons, quan feia només tres setmanes que havia publicat el disc. Ha estat un reforç positiu brutal i una recompensa a sa feina feta els mesos anteriors.
Mencionaves el concert a la sala Apolo. Inicialment, havia de ser a la sala 2, però finalment vau acabar fent-lo a la principal. Com va ser això?
Estàvem a punt d’omplir la 2 i vàrem demanar de canviar. Pensava que vendríem, més o manco, les mateixes entrades i la gent podria estar més a gust. Al final, vam ser gairebé mil a la sala gran.
En aquesta gira estem veient una nova Maria Jaume sobre l’escenari. Has passat de tocar la guitarra, a plantar-te sobre l’escenari amb el micròfon a la mà, al més pur estil diva del pop. Et sents més còmoda en aquest nou paper?
M’està agradant. Li tenia entre ganes i molt de respecte, perquè no ho havia fet mai. Alhora, forma part de jo. Des de petita m’ha agradat ballar i fer el xou, però va arribar un moment, en s’adolescència, que em vaig tancar una mica… A més, en els meus primer anys, es va crear una imatge meva molt encasellada dins de l’estereotip de jove que fa indie. Per tant, canviar-ho ha estat un pas.
El disc hi ha ajudat.
Sense dubte, ho ha fet molt orgànic.
Des de la publicació de Nostàlgia Airlines, un dels temes de conversa ha estat el canvi en el so. Has virat cap a un so molt més pop. Has dit en diverses entrevistes que per tu no ha estat una aposta arriscada, perquè penses que ha estat molt natural. Com ha estat aquest procés?
Crec que és un procés que li ha passat a molta gent que, com jo, d’adolescents vam definir-nos molt en una cosa. Allò de ser alternativa, de voler fer-te la interessant. Crec que he crescut i m’he adonat que em perdia moltes coses. Hi havia un estigma molt gros amb sa música comercial, especialment, amb es reggaeton i això s’ha diluït. Ara, no ets guai si dius que no t’agrada es reggaeton. Abans passava. Llavors, ha estat molt natural, he llevat sa tonteria i es prejudicis i he començat a escoltar música perquè simplement m’agrada. En es procés, he après a apreciar moltes coses de la música comercial. No perquè una cosa sigui fàcil d’escoltar, és més fàcil d’escoltar. Hi ha molta feina darrere d’aquests treballs també.
Com ha estat adaptar el nou so al directe?
Ha estat molta feina, però molt satisfactòria. Volíem tocar el màxim possible en directe, però també ser fidels al disc. Estic molt contenta de poder dur sa banda de sempre i no només haver de pitjar el play. I ells crec que també es troben molt a gust.
M’agrada molt estar de festa, ballant una cançó amb es amics i, de sobte, veure que sa persona que l’ha fet va una mica més enllà i el tema és a la vegada profund pel que fa a la lírica.
Ha canviat molt el procés de treball a l’hora de fer aquest disc respecte als anteriors?
Ha estat molt diferent. Sobretot, pel moment vital en el qual estic. Quan vaig publicar Fins a maig no revisc era una adolescent que ni volia fer un disc, però em va venir donat i regalat! I encara sort, perquè gràcies a això tot ha anat una mica rodat. Però no vaig tenir temps per pensar com fer-lo, amb quina sonoritat, amb quins referents… També em deixava influenciar molt més que ara, que trob que he après molt. En aquest àlbum, tenia més clar què és el que m’agrada. He treballat mà a mà amb el Lluís, ho hem anat fent per casa… I ens hem anat trobant amb les cançons i el disc ha anat agafant coherència entre elles. Però sí que hi havia una feina prèvia de saber com volíem que sonés el disc, tot i que sense tancar-nos a res. Crec que és el més guai del resultat final, que juga amb els gèneres i pots trobar-hi una cançó pop, afrobeat, reggaeton… És divers.
Precisament a Super mala pinta, la cançó amb Clara Viñals, apostes pels ritmes afrobeat. D’on sorgeix la idea?
Em vaig obsessionar molt amb l’anterior disc del Rels B, AfroLOVA 23 (Dale Play Records, 2023). Ha marcat s’estil d’algunes cançons. Evidentment, hi ha altres noms que m’han influït com Bad Gyal o Bad Bunny, que és música que escolt diàriament.
Trista a Miami o Mala via són temes que transmeten molta energia, molt balles, però alhora tenen lletres realment tristes i, fins i tot, melancòliques. És un contrast que t’agrada buscar?
És un dels conceptes principal des disc. M’agrada molt estar de festa, ballant una cançó amb es amics i, de sobte, veure que sa persona que l’ha fet va una mica més enllà i el tema és a la vegada profund pel que fa a la lírica.
Segurament és un dels trets més característics de la teva obra fins ara.
És on em sento més còmoda escrivint. Aquella sensació que tens, que sembla que no acabes d’estar bé del tot mai… Pots evocar coses bones, però totes tenen un costat fosc. M’és més fàcil escriure una cançó així, que no pas del fet que estic enamoradíssima, encara que potser ho estigui.
A Hoteles, sol y playa col·labores amb Pau Debon, vocalista d’Antònia Font. Com va funcionar el procés de composició?
Aquesta la vam fer purament en Lluís i jo. Després en Pau li va posar veu. Sabíem que seria una mica complicat quadrar els calendaris i no el vaig voler angoixar massa. De fet, no li vaig dir fins que no la vam tenir llesta. Estava una mica cagada per si deia que no, no sé què hagués fet, perquè és una cançó molt Antònia Font. Pensant amb Islas Baleares, amb es turisme, les coses que ens uneixen
El disc ha inclòs aquest i altres col·laboracions. Com les heu treballat?
Cadascuna ha estat un món. En totes ses altres els artistes convidats s’han fet sa vers. Em feia ganes que se poguessin sentir elles mateixes. Al final, si fas una col·laboració és perquè vols que aquella persona aporti es seu univers en es teu.
Avui en dia, tal com funcionen les plataformes d’streaming, tal com funciona es capitalisme, només et pots permetre no viure dels singles si ets un artista internacional molt conegut
En l’àlbum també veiem una evolució pel que fa a les lletres. Passes d’una escriptura més densa i amb molta metàfora, a un estil molt més directe.
Ha estat la part més difícil des disc i alhora és del que he quedat més satisfeta. A vegades, la cosa que és més pop, més simple, més directa pot semblar molt més fàcil de fer… I en absolut, ha estat es procés més llarg. Cercant aquesta frescor. Volia que ses lletres fossin molt accessibles i a la vegada que tinguessin significat. Però sobretot que no fossin tan denses i difícils d’entendre.
El disc parla de temes que estan d’actualitat, com el turisme de masses o la crisi de l’habitatge. De fet, té un cert esperit de protesta. Per què has decidit tractar aquestes temàtiques?
Me les vaig anar trobant mentre el feia. Desgraciadament, són problemes que formen part del meu dia a dia i del de moltes persones més de la meva edat. Per tant, inevitablement, acabes escrivint d’aquests factors. He intentat xerrar-ne d’una manera fàcil i accessible. Fer-ho amb normalitat. Crec que és agradable escoltar i que, a més, t’acosta a unes problemàtiques que potser d’una altra manera et farien més mandra.
Creus que això també ha fet que el disc hagi connectat millor amb el públic de la teva generació?
Molta gent m’ha dit que això l’ha atret a s’àlbum. Crec que té un punt guai, que et permet escoltar música molt actual i alhora sentir-te una mica d’esquerres! M’agrada, perquè a vegades sembla que no podem parlar de res, que no mos podem banyar!
Has fet un disc força conceptural, però ets més d’escoltar discos sencers o apostes per les llistes de reproducció?
Soc bastant de discos, sa veritat. Quan surt un disc, l’he d’escoltar de cap a peus. No concep altra cosa. Tot i que també és cert que, a vegades, em canso i els trec abans d’acabar.
Em sembla que vas a contracorrent. De fet, avui en dia els artistes aposten més pel format single. T’agrada?
Ha canviat molt. Avui en dia, tal com funcionen les plataformes d’streaming, tal com funciona es capitalisme, només et pots permetre no viure dels singles si ets un artista internacional molt conegut. S’altra gent, si no anem traient pildoretes, la gent no se’n recorda que hi ets, o simplement quedes molt més diluïda perquè les plataformes no t’ajuden. És trist, però si vols entrar en aquest joc, has de seguir aquestes regles.
I t’hi sents còmoda?
M’hi vaig trobant. No ho defens, no m’agrada, trob que no és sa manera ideal de fer ses coses… I crec que aquest ritme frenètic petarà en algun moment, perquè tot acaba petant. Però forma part de sa meva feina. Si me vull dedicar a això, és sa manera d’actuar. Entens les normes i decideixes fins a quin punt estàs disposada a entrar-hi per a no acabar fent una cosa impostada. Amb el temps, he trobat sa manera natural de fer-ho.
Des de fa molts anys, les Illes Balears han produït grans músics. I sempre us parla que teniu una actitud i un so especial. És cert?
Moltes voltes compartim una espècie d’atmosfera, amb ses lletres o inclús amb es so. Per exemple, sempre s’ha dit que Da Souza tenia una sonoritat molt illenca. Què vol dir això? Ningú ho sap. Supòs que viure en una illa és molt diferent a fer-ho a Barcelona. Tens uns inputs i una manera de viure diferent.
M’han dit que als mitjans et confonen força amb la Maria Hein i em consta que us coneixeu. Com ho porteu?
Ho encaixem amb humor, tot i que és una mica ridícul que ens confonguin. Ni fem música gaire similar, ni ens semblem físicament… És cert que ses dues hem fet una mica es procés cap al pop, però pens que és una mica simptomàtic… A dos tios amb es mateix nom no els confondrien…
En pocs dies et veurem obrint un festival de la mida del Primavera Sound. És una data marcada al calendari?
En tenc moltes ganes. Encara no nerviosa, m’hi acostumo a posar el dia abans del bolo. És un dia que em fa especial il·lusió perquè s’ajuntaran públics diversos i tocar al Primavera i obrir-lo en un escenari gran fa il·lusió. A més del fet de compartir cartell amb penya que admir molt.
Per als que hi tinguin pensat anar, alguna recomanació del cartell?
Difícil perquè hi ha molts artistes increïbles, però em qued amb na SZA i na Faye Webster.
Autors d'aquest article
Pere Millan Roca
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
