Maria Jaume (Lloret de Vistalegre, 1999) va acomiadar l’any i la gira del seu disc debut Fins a maig no revisc (Bankrobber, 2020) a La [2] d’Apolo en una vetllada radiant i agredolça per la reinstauració de restriccions. Dijous 23 de desembre, a l’endemà del seu concert, la sala Apolo tancava les portes a causa de les mesures sanitàries, la qual cosa té un efecte rebot en l’oci nocturn i en la reducció de l’aforament dels esdeveniments culturals al 70%.
A la cantant, que admet que la seva obra fins ara dona la impressió de ser trista, l’alleuja veure que no només pot compondre quan està de baixada, sinó també des de qualsevol altra emoció i, al mateix temps, mantenir el realisme i els peus tocant a terra.
Quan es va traslladar a Barcelona amb la idea d’estudiar antropologia va acabar posposant el grau per perseguir la seva carrera artística i ingressar al Conservatori del Liceu en el qual des de setembre del 2020 hi estudia música moderna.
El 2019, però, la cantautora es va presentar al Sona 9, un concurs de música en català organitzat per Enderrock, Catalunya Ràdio i TV3 que pretén fer de trampolí pels talents emergents que es mouen entre el pop-rock, el folk i la cançó d’autor. La Maria Jaume en va ser la guanyadora i això li va permetre gravar un LP sencer, el productor del qual fou en Pau Vallvé, i fer una minigira que tingué el punt d’origen al festival Acústica de Figueres passant pel Mercat de Música Viva de Vic i per les festes de la Mercè. Ella ja havia conegut en Vallvé després d’un concert seu a Mallorca i quan la va escoltar va insistir que visités l’estudi.
L’àlbum que es va anar gestant, el qual culmina en el seu primer projecte discogràfic, Fins a maig no revisc, és inseparable de la música amb la qual ha conviscut. Des de Miquel Serra fins a Joan Miquel Oliver –el qual assegura haver escoltat, arrel d’Antònia Font, mentre viatjava en cotxe amb la família– han contribuït a nodrir i a perfilar la seva essència artística.
La melancolia que el mar s’emporta
Maria Jaume, irònica i enlluernada per uns llums lilosos, va bromejar amb el públic: “El Lluís Cabot (a la guitarra) s’ha canviat el jersei per una qüestió d’alter ego per si algú ho dubtava”. I és que Cabot, abans que entrés la seva companya a escena, va obrir la nit presentant en acústic el seu EP en solitari, Fernanda.
L’artista, la qual tocar davant de la seva mare o en sopars amb amics encara li fa vergonya, en tant que se sent més còmode actuant quan la gent que l’escolta no la coneix de res, va explicar que començà la gira tota sola i s’hi van anar afegint músics. Entre tots els que va esmentar, el nom que destaca és el de la Núria Graham perquè, en el moment que va dir que no hi havia pogut ser, tothom va sospirar a l’uníson.
Terra banyada s’endinsa a l’oceà com un poema i es troba amb la remor de l’aigua per lliurar-li pau. “Plena de buidor i insomni, es record flota sense equilibri”. Versos com aquest fan pensar que la cançó relata un primer desamor i posen de manifest la vessant literària i creativa de la compositora, ja entrenada des de ben petita. A Forces estranyes, il·luminada per un to cítric i enèrgic, Maria Jaume no se’n va per les branques a l’hora de revelar a qui va dirigit el tema: “Es diu Forces estranyes, però es podria dir Ets un gilipolles”. Els somriures còmplices i entremaliats que dedica a la banda en deixar anar aquesta perla són dignes de veure.
Per acabar amb la primera part del concert, en Lluís Cabot i Maria Jaume ajunten les seves veus a Verí de s’altre punta, un duet melancòlic en què el temps es dibuixa entorn de la il·lusió d’uns records amb algú que ja no hi és.
Un dia qualsevol
Maria Jaume es va llençar, en el sentit de fer conèixer dues cançons, Magnetic fields i Procés natural, que s’inclouran al disc del 2022. Va decidir introduir-les al repertori de forma premeditada perquè no encaixen gaire dins del pop, malgrat asseverar que el conjunt del treball futur sí que ho serà en totes les seves lletres, “que no en són moltes”, afegí. Els assistents no van poder dissimular el riure.
Acte seguit, la cantant va descriure Procés natural com l’etapa “guapa” en què una parella transcendeix la passió salvatge del principi i, tot i això, continuen estant junts i estimant-se.
Quan es va obrir la tanda de temes moguts sonà Un bon berenar, una expressió que només els mallorquins de la sala van entendre i que, gràcies a la curiositat dels que no ho érem, Maria Jaume va aclarir que el seu significat equivalia a esperar-se “un bon marrón”. Després d’omplir l’espai escènic amb el seu instrument hipnotitzant i la seva connexió sentimental amb la lletra de Tan a poc a poc (que me dorm), la qual recorre a la metàfora d’obrir un camí encara no transitat, la banda entonà el que ja és un clàssic: La Playa, de La Oreja de Van Gogh.
El concert, però, no es podia acabar sense Autonomia per principiants, una cançó que podria il·lustrar una escena quotidiana, un dia qualsevol d’una persona anònima com tu, o bé d’una artista independent i genuïna com ella que viu de la música.
Autores de este artículo
Raquel Ashby
Miguel López Mallach
De la Generación X, también fui a EGB. Me ha tocado vivir la llegada del Walkman, CD, PC de sobremesa, entre otras cosas.
Perfeccionista, pero sobre todo, observador. Intentando buscar la creatividad y las emociones en cada encuadre.
