No hi ha segells de música sense artistes. Els músics són els elements que nodreixen de contingut i identitat les discogràfiques, ja sigui les grans multinacionals que treballen amb milers de creadors, com les més independents o de proximitat que serveixen de plataforma per a moltes Veus de casa nostra.
En un moment on l’autoedició cada vegada és més habitual i la venda de discos físics ha caigut en picat, els segells de música s’estan reinventant per continuar formant part de l’ecosistema musical. Aquest procés s’ha produït de manera més visible en les discogràfiques independents, que han explorat noves maneres de, per una banda, captar talent, i per l’altra, de relacionar-se i treballar amb els artistes.
Caçatalents
En un context on les grans discogràfiques gairebé aposten només per valors comercialment segurs, ja que els marges de beneficis actuals no els permeten arriscar-se a descobrir noves veus, els segells independents s’han convertit en la principal i sovint única via d’entrada al circuit musical de molts artistes incipients. És el cas de la cantautora mallorquina Maria Jaume, que després d’haver guanyat l’edició del 2019 del concurs Sona 9 acaba d’editar el seu primer LP de la mà de Bankrobber.
En aquesta ocasió va ser en Pau Vallvé, també artista del segell, qui va servir de connexió per a començar a treballar amb la companyia. “En Pau Vallvé em va conèixer i volia produir-me un EP. Llavors guanyo el Sona 9 i el projecte es converteix en un LP. En aquell moment li comença a torrar l’orella al Marçal Lladó de Bankrobber parlant de mi”, explica la mallorquina entre rialles. Finalment, la insistència del consagrat músic barceloní va funcionar i el flamant Fins a maig no revisc (2020) ja és una realitat.
Cas semblant és el que va portar a Pau Vehí a formar part de Foehn. Quan el figuerenc va començar el seu projecte personal de música electrònica sota el pseudònim de Phoac, la seva relació personal i artística amb els membres de b1n0 el van acabar acostant a la discogràfica gestionada per Marc Campillo.
En altres ocasions és el mateix segell el que troba l’artista. Poc després de formar-se com a banda, els Junco y Mimbre van enregistrar un parell de cançons en directe i les van publicar a internet mitjançant la plataforma Bandcamp. Llavors, la Louise Sansom, alma mater del segell Hidden Track Records, va descobrir aquests temes i va contactar amb la formació per oferir-los editar el seu àlbum de debut. “Va ser pim pam, sense pensar gaire. A la Louise li va cridar l’atenció des del primer moment, així que gas amb Hidden”, explica la cantant de la banda Maria Espinosa. Mesos després, Junco y Mimbre (2020) ja està a la venda i rebent molt bones crítiques.
Experiència a la indústria
Entrar a formar part de segells de música consagrats permet a artistes novells rebre l’assessorament que necessiten a l’hora d’iniciar les seves carreres en una indústria tan complexa i especial com la musical. Algunes discogràfiques, com BCore o Foehn, ja fa dècades que treballen en el sector, d’altres en canvi són més joves, però compten a les seves files amb professionals amb molta experiència.
“No teníem ni idea ni de temes legals ni de tota la feina que hi ha darrere del llançament d’un disc. Comptar amb la Louise de Hidden Track ha estat una sort”, opina Maria Espinosa. “Cada conversa amb ella és com un màster en la indústria. Ens ho ha posat molt fàcil, ens ha donat molt amor i ara tot el que diu va a missa”, diu mig de broma la veu de Junco y Mimbre.
En la mateixa línia, Maria Jaume reconeix que integrar-se a Banckrobber li ha donat la tranquil·litat necessària per poder-se centrar únicament en la música: “M’ha ajudat a no atabalar-me amb segons quins temes. Saber que tinc professionals gestionant-me els tràmits m’ha permès dedicar-me exclusivament a assajar o fer cançons noves”, indica. Per la seva banda, Pau Vehí també destaca la importància d’entrar a formar part de Foehn en el desenvolupament del seu projecte Phoac. “És un honor formar-ne part perquè fa molts anys que són independents”, argumenta el figuerenc.
Efecte trampolí
D’altra banda, per a molts artistes, fitxar per discogràfiques independents representa un trampolí que els permet fer una passa endavant en les seves carreres. Aquests músics busquen millors condicions tècniques a l’hora de produir els seus discos i una major capacitat de difusió per a la seva música. Exemple d’això és l’Alberto Montero que, després d’haver editat diversos treballs amb un petit segell particular valencià anomenat Greyhead, va buscar enrolar-se a una estructura més professionalitzada i amb una major capacitat d’arribar a nous públics.
“Vaig començar a moure la meva música i vaig veure que rebia bona resposta. Llavors vaig decidir buscar un segell una mica més professional, que tingués la seva pròpia agència de contractació i promoció”, relata el cantautor natural de Port de Sagunt. La seva cerca el va acabar portant a incorporar-se a BCore, un dels segells independents amb més trajectòria de Barcelona. Des de llavors, Montero ha publicat quatre treballs amb el segell barceloní, l’últim aquest mateix any sota el nom de El Desencanto. “Quan vaig entrar a BCore la meva carrera va canviar moltíssim. Em van començar a sortir molts concerts i a aparèixer a més mitjans. Vaig arribar a molta més gent”, assenyala.
Per a Alberto Montero entrar a BCore va significar tot un salt qualitatiu i de professionalització. “Ara em preocupo molt més per la meva música. Hi ha molta més feina tant per part meva com del segell, sobretot en el camp de la promoció. Abans enviava el disc a un parell de mitjans i poc més, ara tot ha canviat”.
També per a la banda Flamaradas incorporar-se a El Genio Equivocado va suposar una millora en les seves condicions de treball, sobretot pel que feia al camp de la difusió. “Tot tenia més repercussió perquè estava molt més sistematitzat. Això va suposar tenir accés a algun festival, però tot dins de la precarietat que suposa formar part de la música independent que és precària per definició”, revela Daniel Magallón, compositor i líder de la banda de pop-folk.
Llibertat creativa i suport
A diferència de les grans empreses discogràfiques multinacionals, que tenen com a primer i gairebé únic objectiu buscar el rèdit econòmic, els segells independents treballen seguint altres criteris. La precarietat del sector cultural a casa nostra provoca que el marge de benefici sigui tant mínim que les discogràfiques indies se centren en altres elements a l’hora de generar el seu producte. Això provoca que els artistes comptin amb una major llibertat a l’hora de crear i desenvolupar els seus projectes. Ara bé, de la mateixa manera, la recompensa econòmica que reben a canvi de la seva feina també és molt més limitada. I és que les indústries culturals a casa nostra cada dia són més difícils de rendibilitzar.
A més, la menor dimensió d’aquests segells independents els hi permet establir una relació molt més directa amb els artistes i, dins de les limitacions econòmiques ja mencionades, respondre de manera individualitzada a les seves necessitats. “He sentit molta llibertat. He publicat quan m’ha vingut de gust, el Marc Campillo s’ha adaptat a mi. M’he sentit molt còmode i arropat”, afirma Pau Vehí. “La nostra relació realment es basa en el component artístic i no en el comercial”, afegeix.
En termes semblants parla Daniel Magallón, sobre la seva relació amb el segell barceloní El Genio Equivocado: “Hi tinc una relació molt familiar i honesta. Ells són realistes, saben que el mercat és limitat i no exigeixen més del que podem donar”, manifesta. Amb Flamaradas, Magallón ja ha publicat tres treballs amb el segell barceloní, l’últim El rumor eterno de la autopista (2020) presentat aquest mateix any.
Tot i ser un grup creativament prolífic, el fet de formar part de l’escena més underground fa que compaginin la seva faceta artística amb altres trajectòries professionals. “Si seguim a la música és perquè quan gravem un disc o sortim de gira ens ho passem bé. Som conscients que la nostra música és molt minoritària i no té marge de benefici” indica Magallón. Tot i això, curiosament, la seva obra s’escolta més per Internet als Estats Units que no pas a casa nostra.
De la mateixa manera, Alberto Montero també destaca el suport i bon tracte rebut durant la seva estada a BCore: “Tot i fer 30 anys que són en actiu, és un segell molt familiar. Saps que si et publiquen és perquè els hi encanta la teva música. No exigeixen massa a l’artista pel que fa a resultats o a haver de presentar material. Realment, respecten els temps. Hi estic molt a gust”, assegura.
Autor de este artículo
