Steve Gunn: El swing de la distorsió

Si algú dels presents hagués arribat a l’hora dels bisos, podria pensar que estava enmig d’un acte d’iniciació en què un home jove, ros, alt, acompanyat d’una guitarra acústica de sis cordes, amb alguns dits embolcallats de didals metàl·lics, que permeten tocar ritme i melodia a un mateix temps, vingut de molt lluny, proclama alguna cosa, que no sabria del cert que era… De no saber, recordar que estava interpretant un tros de bellesa, anomenada Old Strange, de Time Off (2013).

Aquells que van ser-hi des de l’inici, a la sala Sidecar, tal vegada mesuraven amb la telemetria en què s’observa els que no tenen por a accedir al pòdium dels millors. Tanmateix arriben a una conclusió tant sòlida com inestable, més enllà de tot dubte raonable. L’home de l’escenari que respon per Steve Gunn posseeix alguna cosa difícil de definir, però s’acosta prou allò que es coneix com a bellesa. Luciano, New Moon, Stonehurst Cowboy i Vagabond no són simplement un tros, com resta indicat. És bastant més.

Des del primer moment, el trio es va llençar amb tot pel rock de guitarres. El cap de cartell feia servir la seva veu quasi com un instrument més. Tots junts per desplegar llurs talents al servei d’una idea. Una a l’atzar, la música acarona quan descansen els enigmes de la vida, i la vida arriba a sopar amb ànima de trobador de la distorsió, arc musical pel qual es passegen tots quatre entre el punk melòdic i free jazz.

La seva darrera gravació discogràfica, The Unseed In Between, és una bitàcola, un quadern de notes que en directe concentra tota la intensitat en el rock més arrelat. A partir d’un cançoner, que gira entorn d’una geografia humana, anònima, sentimental i contradictòria, troba la seva raó de ser. Entremig no van oblidar Wildwood de Way Out Weather (2014), ni d’Among The Trees (1975) de Michael Chapman, referent aquest últim de Gunn.

Les lletres exhalen honestedat. L’honestedat dels homes que volen ser lliures.

Sona amb contundència, molt alt, com un crit enmig del silenci. Un silenci que s’espanta i deixa passar la distorsió de la vida fins que torna la calma. La veu de Gunn planeja sobre els caps dels presents. Més d’un escoltant amb la boca oberta.

Arribats a aquest punt, no sembla agosarat indicar que Steve Gunn està més que preparat perquè el Guitar BCN el convidi, a la brevetat més gran possible.

El músic de Philadelphia, des de fa uns anys, veí de Brooklyn, quan no està de gira, sap molt bé que és la distorsió i que és el soroll. Sap que és el punk, que no para de mencionar a les entrevistes que concedeix, que juntament amb el seu guitarrista de referència, Jimi Hendrix, marquen un full de ruta musical robust, sense fugues. Llavors no resulta estrambòtic que l’autor de cançons tel·lúriques, urbanes, simbòliques, estranyes, de colors, de sol ataronjat i pluja semblin o no deutores del psychedelic folk.

Gunn controla amb mà ferma les punxes més isardes del trencaclosques melòdic que proposa la tècnica del ‘fingerpicking’ (melodia i ritme alhora) segons els entesos; a més, transporta l’audiència al folk més saxó, ambdues ribes de l’Atlàntic.

La proposta col·loca al músic en una posició privilegiada per ser ell qui eixampli el mosaic d’un context musical variat i ric, cas de l’americana, més enllà de les etiquetes habituals. Gunn és millor guitarrista que lletrista o millor lletrista i compositor que instrumentista? Bob Dylan, John Haitt, Lucinda Williams o Neil Young esperen gent nova. Bé, Gunn ja fa quinze anys que hi és al negoci musical.    

Al primer bis, es posa d’esquenes i balla i balla i la música puja, puja i puja igual que la sonoritat del trio: baix, guitarra i bateria. Sona Morning Is Mended, del seu últim àlbum. Distorsió arreu. Melodia a la seva veu. Cap crit. Cap consigna. Només poesia.

Un apunt respecte al segons bis, un acústic absolut, veu i guitarra, on Gunn comença a cantar i tocar. Passats uns instants, es para i es disculpa. Sembla que no toca vores, però no para fins que l’afinació és del seu gust. De cop, tornem a la bellesa. El millor acostuma a fer-se esperar.

El concert va ser una suite de cançons enriquidores. Un acte de positivisme d’un músic intuïtiu, amant del seu ofici, rodejat de maquinària humana precisa i preciosa. Tommy Denys, al baix, va estar superior, tot fabricant capes i més capes de densitat, sense pausa. Erik Heestermans, a la bateria, va subministrar ritme constant i pics de densitat molt energètics. I Will Kidman, a la guitarra, doblava el set de guitarres acústiques i elèctriques des de la imaginació, el color i la contundència del cas.