Somriures, abraçades, emocions a flor de pell i visques a la república. “S’acaba el procés, comença el mambo”, se sent entre el públic que espera a The Gramophone Allstars, en una nova sessió del festival Connexions a l’Apolo.
Fa sis hores que el Parlament de Catalunya ha proclamat la República catalana i el Senat ha aprovat l’article 155, cessant el govern de la Generalitat. Ha sigut un dia llarg, intens, per alguns, històric. Sabent-ho, la banda ideada pel saxofonista Genís Bou fa una entrada magistral i talla de soca arrel les converses carregades de política d’un públic que sembla haver arribat en massa de la celebració sobiranista a Plaça Sant Jaume.
La big band s’obre pas per la platea entre samarretes de l’Assamblea Nacional Catalana (ANC), ronyoneres, camises de quadres i pantalons estripats al ritme de Jamaica farewell, una clàssica del folk jamaicà que va donar a conèixer Harry Belafonte, el rei del calipso. La resposta entusiasta de la flor i nata del hipsterisme melòman barceloní que omple la sala no es fa esperar i els 18 músics que formen la banda, encerclats, fan via fins l’escenari entre aplaudiments.
Mantenint el centre de gravetat on es creuen el soul, el jazz i el funk i amb un punt d’ska, els Gramòfons, com s’autoanomenen en privat, no venen tan sols a presentar el seu nou treball d’estudi Maraca soul (Bankrobber, 2017) sinó a ser un amb el públic i ho deixen clar des del primer moment.
A la primera cançó la segueix Miracle de l’àlbum Jazzmaica (2014) i els ritmes afrocaribenys de Treat me good i I wish I knew how it would feel to be free de Billy Taylor i és que els arranjaments de la big band catalana s’adapten magistralment al boogaloo i al calipso, protagonistes de l’últim disc del conjunt.
Amb músics de la talla de la cantant Judit Neddermann i el saxofonista Lluc Cassares, The Gramophone domina una gran gamma d’estils, també els més pausats i broden, a continuació, la balada rock Can’t get enough, també de l’anterior disc.
A partir de la segona meitat del concert, encetada amb la revisió del clàssic d’Steve Wonder Don’t you worry ’bout a thing, la comunió entre assistents i performers ja és total. Ebri d’alegria i completament entregat, el públic agraeix, aplaudeix els solos i, per damunt de tot, balla, balla i balla sense parar.
Una comunió que és també política: “Esteu a favor del mambo, oi?”, pregunta Bou, fent referència a la propaganda cupaire que equipara el mambo amb final del procés cap a la independència. Poc abans el percussionista Xoan Sánchez toca el ritme del càntic “Els carrers seran sempre nostres”, omnipresent a les mobilitzacions sobiranistes i l’Apolo respon: “Els Gramophone seran sempre nostres!”.
Amb la secció de vents capitanejant el conjunt i amb una Neddermans que cedeix completament el rol de frontman a Bou, les coristes, Kathy i Yolanda Sey, en tenen prou amb pocs minuts per mostrar el seu potencial soul. Amb deu anys de trajectòria a les espatlles, la banda ofereix un directe molt sòlid.
El tema The Soul Drummers, la col·laboració magistral del trompetista Pol Omedes i una versió de Coud you be loved de Bob Marley cantada a ple pulmó (“Don’t let them fool you!”) acaben de culminar la catarsi col·lectiva. Un I don’t know molt corejat fa tremolar literalment el terra de parquet. The Gramophone Allstars acaba de proclamar la República del Mambo a l’Apolo.
Autores de este artículo
Redacció Qualsevol Nit
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
