Després d’haver recorregut mig món tocant el saxo i cantant en la banda d’Alejandro Sanz, Vic Mirallas se centra ara en la seva carrera en solitari. El jove compositor català s’ha guanyat un nom gràcies a les seves col·laboracions amb artistes de l’alçada de Don Patricio, Juancho Marqués o Camilo. A més, també ha produït i escrit per a altres músics de primera fila. Ens atén per telèfon un matí primaveral d’abril.
Tinc entès que, des de ben petit, la música sempre ha estat present a la teva vida. Recordes quan vas decidir que volies dedicar-t’hi professionalment?
A casa meva sempre hi ha hagut ambient musical. Els meus pares es van conèixer en una coral, toquen instruments i des de ben petit sempre hem compartit jocs musicals. Jo ho vaig tenir molt clar, perquè de ben jovenet ja m’agradava la música i demostrava una certa facilitat. El gran dubte va arribar amb 12 anys, quan vaig haver d’escollir entre jugar a futbol o continuar amb la música… Però al final va guanyar la música.
Llavors ens hem perdut un futbolista i hem guanyat un gran músic?
En futbol acostumava a xupar banqueta… Però em feia il·lusió jugar-hi. Vist en perspectiva, crec que vaig escollir intel·ligentment.
(diu entre rialles)
T’has format musicalment a la prestigiosa Berklee College of Music de Boston. Com sorgeix la possibilitat de marxar als Estats Units?
Estudiava música clàssica i tocava el clarinet. Paral·lelament, tenia els meus grups de pop amb els amics, on tocava la guitarra i cantava. Vaig entrar a l’ESMUC per fer clarinet clàssic… però vaig durar una setmana. Allò no era per a mi. En aquell moment, no entenia ben bé perquè havia d’estudiar un tipus de música, si després el que m’agradava i tocava era un altre. Després d’això, vaig passar-me un any buscant el que volia fer i durant aquella època vaig començar a tocar moltíssim el saxo. En aquell moment vaig decidir optar a una beca per a marxar a Boston a estudiar saxo i me la van concedir.
Què tal l’experiència de viure i estudiar als Estats Units?
És un altre món. Vaig ser-hi tres anys en els quals vaig conèixer molta gent i vaig aprendre moltíssim de grans artistes. Tres anys de molta dedicació a l’estudi i al saxo. Allà vaig començar a escriure els meus primers temes.
Per què creus que va ser allà?
Crec que va ser la sensació d’estar allà a Boston sol, sobretot al principi, quan no coneixia a ningú i no tenia els meus pares… Vaig sentir que era el moment de començar a compondre.
La mirada del músic de formació és més freda, més analítica... Busquen la raó de les coses. A mi m’interessen més les sensacions que generen.
Comentaves aquesta dualitat entre la música que estudiaves i la que t’agradava. Quins elements de la teva formació musical reglada apliques ara en la teva carrera?
Estudiar música clàssica m’ha donat una visió molt desenvolupada de les notes. A més, pel que fa a l’oïda, també em permet identificar notes i harmonies amb facilitat. Això, traduït a la composició i la interpretació, em fa ser més ràpid. Tot i que són capacitats que també es poden adquirir sense estudiar música, molta gent ho aprèn intuïtivament.
Molts artistes pop confessen no tenir cap formació musical i que componen basant-se en sensacions…
Cert. Ho trobo molt interessant i enriquidor. En el fons, quan consulto amb amics o família temes relacionats amb la meva música, valoro bastant més l’opinió dels que no han estudiat música, que dels que sí ho han fet.
Per què? Com varia la seva mirada?
La mirada del músic de formació és més freda, més analítica… Busquen la raó de les coses. A mi m’interessen més les sensacions que generen.
Després d’estudiar a Berklee, el següent pas en la teva carrera musical és incorporar-te com a saxofonista i corista a la banda d’Alejandro Sanz. Com va ser enrolar-te en una de les maquinàries d’entreteniment més potents del món?
Quan estava estudiant vaig fer el càsting per a entrar a la banda d’Alejandro Sanz i em van agafar. Tot va ser molt ràpid. Tant, que no vaig acabar la carrera per marxar de gira. No vaig passar ni per Barcelona, vaig anar directe de Boston a Còrdova, on teníem el primer concert. Va ser molt flipant. Jo no havia fet mai cap gira i, de sobte, vaig passar a jugar a primera divisió.
Què va significar fer aquest pas en la teva carrera?
Vaig aprendre molt. De la vida, de la música, de com dirigir una banda i de com muntar un bon espectacle. A més, vaig poder compartir experiències i coneixements musicals amb grandíssims músics que sempre he admirat.
Com vas processar aquest pas cap a la professionalització?
En el seu moment bé, però ara m’està fent tenir més ganes de crear, de centrar-me només en la meva música. Si no, trobo que acabes creant una mena de comoditat que et fa fer sempre el mateix. Acabes adoptant una mica l’estil d’oficinista i això és una cosa que no m’acaba d’agradar. Hi ha grandíssims músics que decideixen dedicar la seva vida a tocar per a altres artistes, però crec que a mi em fa em fa falta una mica més de creativitat.
Com era el teu dia a dia com a músic de banda?
Supercòmode. Arribàvem a una ciutat i teníem el dia lliure, que aprofitava per fer turisme o practicar amb el saxo. L’endemà a la tarda, teníem prova de so i, a la nit, concert. Al dia següent ja marxàvem cap a una altra ciutat o un altre país.
Ara mateix, els productors també som instrumentistes. Jo acostumo a tocar la majoria dels instruments que apareixen en les meves produccions.
Centrant-nos ja en el teu moment actual, en les teves cançons barreges molts estils i sonoritats ben diferents. Fuges d’encasellar-te en un estil en concret?
Sí, m’agraden tantes coses que depèn del moment puc agafar elements de diferents estils musicals. Catalogar-te en un estil concret pot provocar que t’acabis tancant portes a tu mateix.
La teva primera etapa com a artista s’ha basat molt en les col·laboracions. T’hem escoltat al costat de noms tan potents com Don Patricio, Camilo o Juancho Marqués. Que t’ha aportat treballar amb músics tan consolidats?
Molt. Sobretot com a artista, més que com a músic. En el sentit de descobrir com funciona la indústria.
També tens una reconeguda trajectòria com a productor. En què consisteix realment aquest paper en un disc o cançó?
Cada cas és diferent. Hi ha productors que s’involucren més en la composició, i d’altres que s’adapten més a allò que vol l’artista. És la figura que decideix com sonarà el tema o el disc. Quines sonoritats es buscaran, com es farà… Ara mateix, els productors també som instrumentistes. Jo acostumo a tocar la majoria dels instruments que apareixen en les meves produccions.
No trobes que és una figura molt poc reconeguda?
Totalment. Et diria que és com a mínim el responsable del 50% d’una cançó o d’un disc. Per exemple, l’Alejandro Sanz ha treballat amb diferents productors durant la seva trajectòria. Jo puc dir-te quins discos seus m’agraden més en funció del seu productor. Encara que un artista pugui tenir un so molt identificatiu, el productor és molt important.
També treballes com a compositor per a altres artistes. Com funciona aquest món?
Jo tinc un contracte amb el segell de Warner. I he de compondre temes amb artistes fins que cobreixi el que estipula aquest contracte amb ‘royalties’. Jo estic en uns estudis de Madrid i van venint artistes a treballar amb mí. Amb alguns sorgeixen coses i amb altres doncs no.
Has mencionat la teva vinculació amb Warner, què representa tenir a un segell internacional com aquest donant-te suport?
És molt guay. La possibilitat va sorgir en el pijtor moment de la pandèmia i estic molt agraït. Encara hi porto poc temps i estic en procés de veure com funciona. Ara tinc un suport econòmic que abans no tenia i això em dóna tranquil·litat per a treballar. A més, m’ajuda també pel que fa als mitjans amb els vídeos, el so… Alhora, representa una responsabilitat, ja que tinc una plataforma que em pot fer créixer molt i això em fa ser responsable amb el que creo.
Existeix el tòpic que diu que, quan un artista passa a signar per una gran discogràfica, deixa de tenir el poder sobre la seva carrera… En el teu cas, com està funcionant tot plegat?
Guay. Jo faig sempre el que vull. A nivell musical i d’imatge tinc llibertat total. Pel que fa a llançaments, dates, promoció, manen ells, perquè òbviament tenen moltes eines i experiència… Tot i que sempre m’aconsellen, fins ara he decidit sempre com i amb qui treballar.
Estàs a punt de publicar el teu segon LP. Ja n’hem pogut escoltar tres avançaments. El primer Pura Vida és una cançó d’amor i els altres dos Plan B i Ruina són dues cançons més obscures i reflexives. Per quin costat anirà més el disc?
Crec que pel de la introspecció. El disc està tot treballat en el moment més dur de la pandèmia, quan van passar-me moltes coses a nivell emocional. Moltes pujades i baixades.
Moltes vegades, buscar un pla B, et desvia del pla A, que és el realment important.
A Plan B parles de com la recerca de l’estabilitat acaba perjudicant les carreres artístiques de molts joves… Tu has viscut aquesta situació?
Moltes famílies incentiven als seus fills i filles a buscar una cosa segura, que els hi permeti viure econòmicament. Això fa que molts joves no apostin pels seus somnis. Després, anys més tard, molts se’n penedeixen. M’he trobat amb molta gent que, amb gairebé trenta anys, s’adonen que estan fent una cosa que no els hi agrada… Per culpa de la pressió social, sovint es prenen males decisions. Moltes vegades, buscar un pla B, et desvia del pla A, que és el realment important.
Com ha canviat la teva manera de treballar en aquest segon disc?
He tingut un paper molt més important en la producció. També he escrit el 100% de les lletres, que fins ara no m’hi havia atrevit. Em descobreixo davant de tothom en aquest segon treball.
Tenim títol i data de publicació?
Hi ha totes dues coses, però no te les puc avançar. Et puc dir que sortirà a l’octubre i que cada mes anirà sortint un single. A més, en la portada de cada avançament anirem deixant una pista sobre el títol…
Que es trobarà la gent que vagi aquesta nit a la sala Barts?
Un directe molt cuidat i molt bons músics. A més, els temes que toquem estan arranjats de maneres molt diferent als discos. Tot sona molt orgànic i molt natural.
Autor de este artículo
