Des de fa gairebé una dècada, el Vida Festival s’ha convertit en una de les cites ineludibles dels festivals musicals d’estiu. I ho han construint una proposta pròpia i difícil d’imitar. Sota el lema “This is not a festival”, l’esdeveniment ha sabut trobar el punt just de creixement per a poder oferir una experiència musicalment atractiva i molt còmoda per a l’espectador, que pot gaudir d’artistes de primer nivell de molt a prop, sense haver de dependre exclusivament de les grans pantalles que avui en dia monopolitzen els concerts de gran format. Això permet al seu públic acostar-s’hi independentment dels noms que ocupen les posicions principals del cartell i de retruc també afavoreix que la connexió entre músics i audiència sigui molt més propera en tot moment.
Jornada de dijous: Festa abans de la tempesta
En una tarda grisa amb un cel amenaçador, el Vida Festival va arrancar a l’escenari principal amb l’actuació de Julieta Venegas. La mexicana va presentar el seu últim àlbum Tu historia (2022, Lolein Music) i va fer gaudir al públic amb alguns dels hits pop més recordats de la seva ja dilatada trajectòria. Armada amb el seu clàssic acordió i amb una veu per moments un punt forçada, la cantautora va obrir foc amb En tu orilla, oda a l’amor i homenatge al poeta xilè Rául Zurita. L’hora d’espectacle també va incloure un espai per a la reivindicació. L’artista també va denunciar la inseguretat que pateixen les dones amb la punyent Caminar sola. Tot i això, els moments més celebrats van ser les interpretacions dels seus grans clàssics Limón y sal i Me voy.
Tot seguit, va arribar el torn de Panda Bear & Sonic Boom, que van expandir el bon rotllo del seu últim àlbum col·laboratiu Reset (2022, Domino’s Record) en una actuació sobria, però molt efectiva. Ara bé, el moment àlgid de la nit va arribar amb els estatunidencs Whitney. Amb el sempre espectacular Julien Ehrlich al comandament de la bateria i la veu, la banda de Chicago va desplegar el seu delicat folk per a cors trencats. La seva proposta sonora també inclou tons del característic soul de la capital d’Illinois. Sota una fina cortina de pluja i diversos llamps, cançons com la lacrimògena Giving Up o la suau No woman va fer les delícies d’un públic que va aguantar la respiració durant llargs trams del show.
I d’un extrem a l’altre. Sense temps pel descans, la sensibilitat dels Whitney va convertir-se en la contundència pop de La Casa Azul, que van convertir la Masía d’en Cabanyes en una autèntica disco mòvil de festa major. Abillat amb les seves característiques ulleres futuristes, Guille Milkyway va exercir de mestre de cerimònies, encadenant himnes generacionals ballables de l’alçada de No Más Myolastan, El Momento o La Revolución Sexual, en el que va ser el concert més multitudinari de la jornada inaugural.
Just després d’acabar La Casa Azul, un fort aiguat va descarregar amb fúria sobre el recinte, obligant a l’organització a finalitzar la nit i deixant el públic amb ganes de més. Concretament, de més Lori Meyers, que no van poder realitzar la seva actuació.
Jornada de divendres: Brett Anderson ‘roba’ el show
La tarda de divendres va començar bategant al ritme dels cors lluminosos que portaven apegats a la solapa els integrants de L’Impératrice. Després d’haver arribat d’Estocolm escasses hores abans de l’inici del seu set, el sextet francès de nu-disco va amenitzar la posta de sol amb la seva sempre melancòlica fusió de ritmes funk, pop i dance. Temes com la sinuosa Hématome, la ballable Voodoo? o la tropical Sonate Pacifique van brillar mentre els integrants del grup intercanviaven instruments contínuament i la vocalista Flore Benguigui contornejava sobre l’escenari.
Seguidament, mentre Julieta, l’última revelació del panorama del pop urbà català, posava cap per avall l’escenari La Cova by Eastpack; l’incombustible Xoel López va convertir La Masia en una autèntica revetlla amb peces com Lodo o Tigre de bengala. No obstant això, el plat fort de la nit va ser, sens dubte, el concert de Suede. Els paladins del rock alternatiu britànic van demostrar que més de 30 anys després de la seva fundació encara tenen corda per a estona. El seu líder i vocalista, Brett Anderson, va exhibir una vegada més tota la seva energia, saltant entre altaveus, baixant a caminar entre el públic o jugant amb el cable del micròfon. Tot plegat, sense fallar una nota de temes corrosius com Turn off your brain and yell o energètics com Trash i Animal Nitrate.
Els londinencs van presentar el seu últim treball Autofiction (BMG Rights Management), sense oblidar-se dels seus grans èxits com She is in fashion, So Young o Beautiful One, que van acabar amb un Anderson absolutament entregat i suat enfilat a la tanca de seguretat. Tot un exemple de què la música, i especialment el rock, es gaudeix encara més quan les distàncies entre els intèrprets i l’audiència s’escurcen.
Jornada de dissabte: Contrast final
El menú del dissabte va començar amb Queralt Lahoz conquerint l’escenari La Masia sota un sol de justícia, amb el seu pop urbà que fusiona cultures i consciència social. Seguidament, el festival va paralitzar-se per a gaudir de Tim Bernardes. El cantautor de Sao Paulo va protagonitzar un recital íntim i bucòlic a la zona de El Vaixell. El públic, bona part d’ell assegut directament al terra, va quedar embadalit amb la seva suavitat sonora de temes com Só Nós Dois.
Una placidesa que va servir de prèvia perfecta per a l’aparició de Jorge Drexler. L’artista uruguaià va evidenciar que es troba en estat de gràcia oferint un concert entretingut i didàctic. El guanyador de 13 premis Grammy va repassar el seu recent Tinta y tiempo (2022, Sony Music) acompanyat d’una banda dinàmica que va saber transitar sense problemes entre trams electrònics i d’altres més acústics. El pop amb missatge de Bolivia, cançó d’agraïment al país que va acollir el seu pare quan era un refugiat que fugia del nazisme, o Todo se transforma, que resumeix amb simpatia la llei de Lavoisier; van alternar-se amb esclafits urbans com ¡Oh algoritmo!, Tocarte o Nominao, aquestes dues últimes sonant incompletes per l’absència de C. Tangana.
I si lo maco dels festivals és el contrast entre les diferents propostes, aquí en ve un de gros. Minuts Després de la lleugeresa de Bernardes i Drexler, va arribar l’aclaparador space rok d’Spiritualized, projecte liderat per la guitarra de l’incommensurable Jason Pierce. Sense dedicar ni una paraula, ni gairebé una mirada al públic, els britànics van fer una autèntica demostració de destressa interpretativa, elevats per un poderós cor femení i també per la psicodèlica de les parets sonores pròpies del so shoegazing que ha marcat els últims anys de la formació.
Mentre els mateixos Drexler i Bernardes miraven meravellats des de la platea, Pierce i la seva nombrosa banda van interpretar èxits com Come Together o Shine a Light, en una mena de missa espacial i lisèrgica en la qual també van formar un paper preponderant els efectes lluminosos i visuals.
El final de festa va anar a càrrec de The Libertines, una de les bandes més infravalorades de l’era del post-punk revival d’inici dels 2000 al Regne Unit. El grup, liderat pel duo compositiu que formen els guitarristes Carl Barât i Pete Doherty van revisitar les cançons més destacades de la seva notable trajectòria, només interrompuda pels repetits problemes amb les drogues que han protagonitzat aquesta parella d’amics anglesos.
Èxits tan recordats com What Katie Did, Can’t Stand Me Now o Don’t Look Back Into the Sun van fer pujar a un públic extremadament eufòric a una espècie de màquina del temps musical. Tot i fer gairebé 25 anys que van pel món i haver viscut crisis personals i professionals importants, va quedar clar que Barât i Doherty no han perdut ni un gram de complicitat, ni de l’actitud malcarada i atrevida sobre l’escenari que van provocar que es convertissin en autèntics símbols d’una generació.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Òscar García
Hablo con imágenes y textos. Sigo sorprendiéndome ante propuestas musicales novedosas y aplaudo a quien tiene la valentía de llevarlas a cabo. La música es mucho más que un recurso para tapar el silencio.
