En aquest món aparentment hiperconnectat, on les tecnologies han obert les portes a un univers musical virtualment il·limitat, sembla que el somni de fer-se un lloc en la indústria ja no requereix les grans inversions inicials d’abans. Tot i això, no tot és tan senzill. Darrere de l’escenari digital esbossat pel panorama actual de la música, persisteixen barreres que no sempre es veuen a simple vista, però que poden marcar la diferència entre tocar les estrelles o quedar-se a mitja carrera.
En una època en què es poden crear cançons des de l’ordinador de casa i distribuir-les en línia amb relativa facilitat, sembla que el món de la música hagi obert les portes a qualsevol persona amb passió i creativitat i que qualsevol pugui arribar a viure d’això si és bo i s’esforça, al més pur estil “American Dream”. La “democratització” de la tecnologia ha estat aclamada com una oportunitat única per trencar els costos inicials que abans associàvem amb l’entrada a la indústria, i en part ho ha estat. No obstant això, no podem perdre de vista elements clau que poden determinar la ruta cap a l’èxit: el capital econòmic i el capital cultural.
Darrere de cada cançó que escoltem, hi ha una història d’inversió. Des de l’equipament tècnic i els instruments fins als costos d’enregistrament i producció, cada pas en la creació musical implica recursos financers. Les despeses poden acumular-se ràpidament, i fins i tot en l’era digital, la qualitat té un preu. Així, mentre és possible crear música sense una gran inversió inicial, l’escalada cap a una carrera professional no està lliure de costos. Molts músics han de fer malabarismes amb múltiples feines per finançar els seus projectes musicals. Les hores invertides en la creació i l’aprenentatge de la música es combinen amb jornades laborals en altres àmbits per satisfer les despeses associades a la seva passió. Això planteja la pregunta: calen diners per començar en la música? La resposta pot ser sí, però també pot ser molt més complexa. Perquè aquestes despeses, en última instància, van més enllà de la mateixa música; són una inversió en un objectiu vital molt específic, amb l’esperança que, en algun moment, l’esforç es convertirà en recompensa.
En aquest context, l’abordatge del concepte de capital cultural és essencial. Aquest terme, que pot semblar una expressió acadèmica, i de fet ho és, en realitat es tradueix a la força que té la cultura i l’educació en la nostra manera de veure i fer les coses. Pierre Bourdieu, un sociòleg francès que va explorar a fons aquesta idea, va assenyalar que el capital cultural inclou tot el bagatge d’experiències, valors, coneixements i actituds que ens fan ser vistos com a persones cultes. Això no es limita als llibres que llegim, les pel·lícules que veiem o la música que escoltem; també comprèn l’educació musical i els coneixements tècnics que en resulten, que podrien significar la diferència entre fer música per passió i fer-ne una carrera.
David Throsby, un economista que ha analitzat la relació entre l’economia i la cultura, destaca com el capital cultural és l’engranatge que connecta les activitats culturals amb les econòmiques. Així que, no només parlem de començar, sinó de fer-se un lloc i créixer. I és aquí on la creativitat juga un paper cabdal. La capacitat d’innovar i de crear obres amb un valor cultural és un actiu que pot traduir-se en valor econòmic. Però, novament, això no és només una qüestió de talent. La formació i l’accés a l’educació musical poden ser els fonamentals que donen aquesta oportunitat.
Hauríem d’aspirar a un futur musical on tothom pugui expressar-se lliurement i contribuir a l’harmonia del nostre món sonor.
Però el capital, sigui econòmic o cultural, no és l’únic jugador d’aquest joc. Hi ha altres factors crucials com la intersecció entre les desigualtats socioeconòmiques, ètniques i de gènere. Aquelles persones que ja parteixen amb menys recursos poden trobar-se amb més obstacles en aquest camí. No només parlem de comprar instruments, llogar estudis, i pagar músics, tècnics i productors, sinó de la mateixa confiança i xarxes de contactes que poden ser inaccessibles en determinades comunitats o situacions particulars.
En resum, el debat sobre si es necessiten diners per començar en la música és més complex del que pot semblar a simple vista. Encara que les eines tecnològiques han fet que la música sigui més accessible i aparentment menys costosa en l’àmbit econòmic, les desigualtats persistents i de capital cultural continuen sent factors crítics. En aquest viatge cap a la professionalització musical que emprenen molts artistes, cal que com a societat i des de la indústria musical treballem per minimitzar aquestes desigualtats, assegurant que totes les veus, independentment del seu origen o recursos, tinguin la possibilitat i l’oportunitat de brillar en el món de la música.
Especialment per què quina gràcia té un sector tan important com la música si les veus són tan semblants (gairebé sempre persones blanques, heterosexuals, cisgènere, de classe mitjana-alta) entre elles? No és molt millor tenir veus diferents? Cal recordar la importància de donar veu al màxim de perspectives que sigui possible. La música és una riquesa que es multiplica quan abraça la diversitat. Cada nota, cada lletra, cadascuna de les nostres veus úniques, teixeixen un mosaic sonor que enriqueix enormement les nostres vides. Per tant, hauríem d’aspirar a un futur musical on tothom pugui expressar-se lliurement i contribuir a l’harmonia del nostre món sonor.
Autora d'aquest article
