Betty Davis no va tenir una trajectòria tan extensa com alguns dels seus coetanis, gairebé el conjunt de la seva obra fou gravada en el període entre el 1964 i el 1975. Per tant, en un lapse de temps força breu edità tres àlbums de forma consecutiva: el 73, un que portava el seu nom com a títol, el 74, They Say I’m Different i el 75, Nasty Gal, el qual la va fer debutar a Island Records, una discogràfica que passà de ser independent a una de les més importants del mercat musical.
Cap dels discos va suposar un èxit comercial, però aquell secret conegut per tothom era la llibertat amb què expressava la seva sensualitat i sexualitat damunt l’escenari, i també a les seves lletres explícites. Titllada per molts com a irreverent, en el sentit d’escandalitzar, a propòsit o involuntàriament, el sector carca de la societat, va inspirar successors com en Prince, la Madonna i la Lady Gaga a tocar la tecla antagònica a la convenció. Encara així, no renuncià al matrimoni. El 1968 es va casar amb en Miles Davis i després d’un any s’hi va separar. Durant el seu idil·li, Betty el va influir perquè, a banda de centrar-se en el jazz, explorés amb el rock de l’època.
Segons el documental dirigit per Philip Cox, Betty Davis, reina del funk (2017), la solista tenia tots els ingredients –el talent, una presència escènica sensacional, l’actitud i el reconeixement d’en Sly Stone i en Jimi Hendrix– per convertir-se en una icona de la música afroamericana. Malgrat això, quan es va ajuntar amb Miles Davis, Betty es mantingué a l’ombra i les seves ambicions quedaren frustrades, perquè l’atenció i l’afalac constant anaven dirigits al seu company, venerat com a geni.
Ara sí, repassem quatre hits d’un repertori rebel i honest que va capgirar els missatges tradicionals i les lliçons mastegades.
1. Get Ready For Betty (1964)
Get Ready For Betty forma part dels inicis de la carrera de Davis en els quals els tracks sortien sota el seu nom de pila, Betty Mabry. La cançó no deixa de ser un “Aquí estic jo”, en tant que va repetint que ha tornat a la ciutat. Per l’aura que desprèn la lletra agosarada, acompanyada d’un ritme Motown que recorda al de Dancing In The Street de Martha Reeves & The Vandellas publicada el mateix any, Davis era una dona insubmisa i conscient del seu sex appeal que no perdia el temps i a qui no es podia enganyar. Betty transgredia la candidesa, associada a la feminitat, i aconsellava a les noies amagar i engarjolar els seus xicots perquè ella se n’aniria amb el primer que la captivés.
2. They Say I’m Different (1974)
They Say I’m Different parteix d’una base instrumental i melòdica rockera i, alhora, es fusiona en un mosaic amb el country i un soul de l’estil de Stevie Wonder a Superstition. Al llarg dels lyrics, la cantant esmenta personatges cabdals en la història del blues i el rock ‘n’ roll com en B.B. King, Jimmy Reed, Chuck Berry, Big Mama Thornton, Bessie Smith i Little Richard, entre altres, per rendir homenatge a la impremta que van deixar en el món de la música i la cultura. D’alguna manera, entre línies, Davis fa referència a la realitat que els seus avis li encomanessin aquest gust per l’escolta activa de l’art i el atorgar-li el valor que es mereix.
3. Shut Off The Light (1975)
Shut Off The Light és un tema provocador en el qual Betty Davis no s’autocensura en absolut. Al contrari, li demana al seu amant que faci el favor d’apagar el llum i que no respongui ni s’aixequi, si rep trucades o bé si algú pica a la porta. Quan el cor recita “Give it up” i ella contesta “Stop askin baby now”, “Stop grabbin baby now”, “I’m a nice girl baby now” resulta en una declaració d’intencions, al temps que escenifica els instants previs i els que es donen durant les relacions sexuals.
Davis no tenia pèls a la llengua a l’hora d’abordar la sexualitat i per això, a diferència del Sex Machine d’en James Brown, certes peces de la seva discografia eren boicotejades per la NAACP (National Association for the Advancement of Colored People), i per mitjans de comunicació i grups religiosos conservadors.
4. F.U.N.K (1975)
Betty Davis aprofita F.U.N.K per cantar-li al gènere que més s’estima i per interpel·lar els pilars que el sustenten i el duen a la sang: Sly & The Family Stone, la primera banda multiracial integrada per homes i dones que aconseguí un èxit massiu no només gràcies al funk, sinó a estils com el R&B, la psicodèlia, el rock o el pop; Tina Turner i Ann Peebles; Barry White, al qual la majoria el coneix per My First My Last My Everything.
L’artista, però, es deté especialment amb Jimi Hendrix, a qui alaba com un prodigi capaç de fer caminar, parlar i cantar la seva guitarra, com si es tractés d’una extensió del propi braç.
En definitiva, a la virtuosa Betty Davis, tant generosa en celebrar la vocació i la devoció per la música de la fornada d’intèrprets i compositors/es de la seva generació, no li faltava raó en pronunciar: “Vaig néixer amb el funk i moriré amb el funk”.
Autora de este artículo
