Anar al Cruïlla és sentir-te com a casa. Un festival que sempre s’ha caracteritzat per tenir un ambient molt especial, on tothom se sent benvingut i a gust. Com cada any, a més d’oferir una programació musical de primer nivell, el Cruïlla segueix mantenint la seva cura pels detalls i el seu compromís amb la responsabilitat social i mediambiental, buscant la reducció de l’impacte que generem any rere any.
La catorzena edició ha estat un èxit rotund, reunint a més de 77.000 persones.. Però més enllà de les xifres, el que realment defineix al Cruïlla és el seu esperit acollidor i familiar. Un esperit que et fa sentir com a casa, on la música és la llengua universal que ens uneix a tots.
Dimecres 10 de juliol: Talent argentí predominant
Com ja és habitual, els dimecres de Cruïlla els protagonitzen els ritmes urbans. El públic, majoritàriament jove, tenia clar el codi de vestimenta per a aquesta primera jornada: merch de Trueno o samarretes de futbol d’Argentina. Combinats amb els complements del Cruïlla ben necessaris per suportar un dia calorós: el barret de palla i el ventall.
Les persones més valentes érem les que vam estar a l’escenari Vueling a primera hora per veure a María Escarmiento, qui no va dubtar ni un segon en posar-nos a fer cardio nonstop. Des de Bolso Valentino o Pretty girl swag, passant per MIAU fins el moment de “descans” amb Work Bitch de Britney Spears. El hyperpop de la madrilenya va calar entre el públic: “Puede parecer que esto se lo digo a todo el mundo como Taylor Swift, pero os estoy queriendo muchísimo”. Pel mateix escenari també va passar el barceloní Rojuu, que portava un outfit menys adequat per a l’ocasió (pantalons llargs, jaqueta i caputxa). Gen Z al poder.
Mentre esperàvem per veure a Trueno, podíem veure a la llunyania l’aparició de la Mushkaa al concert de 31FAM a l’escenari Estrella Damm. La dedicada fanbase de l’argentí demostrava que venia amb nervis i ganes d’aquest concert. Va aparèixer sobre l’escenari el raper i freestyler, originari del barri de La Boca, sempre recordant-ho amb orgull, començant per PLO PLO!: “Desde el barrio de La Boca para el mundo entero”. Una actuació que rendia homenatge al hip hop pel seu 50è aniversari, seguint amb la temàtica del seu darrer treball publicat, EL ÚLTIMO BAILE. Fent una ullada a tot el públic del darrere, podies veure com l’escenari Occident, el mateix en què va actuar a l’edició del 2022, se li va quedar petit.
Acompanyat com sempre del seu pare, Peligro, un dels principals exponents del rap transandí, i una banda de músics, Trueno va donar una classe magistral d’evolució i superació. Des de la seva primera sessió amb Bizarrap, Trueno: Bzrp Freestyle Sessions, Vol. 6, fins al hit global més recent REAL GANGSTA LOVE. Van destacar la sincera RAIN III, la potent FUCK EL POLICE contra l’abús policial, la ballable OHH BABY i el freestyle final que es va marcar, anunciant concert pel 2025 al Sant Jordi Club.
María Becerra, també coneguda com ‘la Nena de Argentina’, va ser l’encarregada de l’últim ball de la nit i, com ella mateixa prometia, un ”perreo furioso”. No va faltar ni un sol hit, des de Miénteme o IMAN (Two of Us) fins a clàssics de reggaeton com AUTOMÀTICO, i fins i tot la inesperada visita de Trueno per interpretar junts Cuando Te Vi per primer cop en directe.
Dijous 12 de juliol: No apte per a arítmics
Els assistents de la segona jornada sabien a què venien; ballar, ballar i ballar. La calor intensa que ens perseguia des del dia anterior es va multiplicar durant el set del gran Chucho Valdés i el seu homenatge a la banda Irakere 50, amb qui cinquanta anys enrere va aconseguir traspassar fronteres fusionant la música cubana i el jazz. A poc a poc, l’ambient es va anar encenent com si fos una foguera, contagiant a tots els presents, i així va continuar fins a convertir-se en una festa interminable, especialment quan es va unir Ramón Álvarez i va començar a sonar la joia Bacalao con pan. Ballant d’un escenari a un altre, vam arribar a Grupo Niche, que van continuar pujant la temperatura amb la seva salsa colombiana.
Albert Pla va obrir l’escenari Vueling amb Antònia Font i el seu vers “Jo em vaig follar l’Antònia Font a un avió”. Acompanyat d’una meravellosa Surprise Band, el guitarrista Diego Cortés i Judit Farrés, Rumbagenarios va ser un èxit total, ple de ritme, energia i rialles.
Amb un somriure d’orella a orella, la festa va seguir amb La Plazuela i el seu roneante funk. Emocionats, van explicar que els seus dos millors concerts han estat a Barcelona, i, tenint en compte l’energia que envoltava l’escenari Occident, m’ho puc creure perfectament. El flamenc i l’actitud canalla va brillar de la mà de temacles com La Primerica Helá, Peíname Juana o Realejo Beach. Però el gamberrisme el va portar Ladilla Rusa, que no van poder donar un millor final a una segona jornada de Cruïlla plena de ritme, ball, bon rotllo i humor.
Divendres 13 de juliol: Riffs de guitarres i cops de nostàlgia
Divendres va ser el dia que vam tornar a l’adolescència, començant per The Kooks. La banda de Brighton van disparar sense descans hit rere hit durant hora i quart de xou, com She Moves In Her Own Way, Junk Of The Heart (Happy), Always Where I Need To Be o Seaside, tancant amb la magnífica Naive.
Gairebé 20 anys hem hagut d’esperar per poder tornar a veure a Avril Lavigne a la nostra ciutat. Per tant, no era estrany que fans acèrrims de la canadenca s’esperessin hores abans de l’obertura del festival a les portes d’accés per poder aconseguir la primera fila. Vestida amb les imprescindibles mitges de reixeta, mitjons fins al genoll i minifaldilla, i amb un escenari a conjunt estil Monster High, Avril va començar amb l’arxiconeguda Girlfriend. I la cosa va seguir des de la més punk He Wasn’t, passant pels hits Complicated o Sk8er Boi o la seva versió de All The Small Things de Blink-182 fins a la més calmada I’m With You,
Si ajuntes les ganes que teníem de veure-la en directe després de tants anys amb tots aquells himnes generacionals que sonaven sense parar, era fàcil deixar passar el poc entusiasme de l’artista sobre l’escenari. Potser no va ser el millor concert de la nit, però va complir el propòsit d’alegrar els nostres cors adolescents, i suposo que això per a molts ja va ser suficient. Els que sí que es van encarregar de donar un xou nostàlgic aclaparador van ser Amaral a l’escenari Occident. La mítica banda de pop rock de Saragossa va fer brillar el seu extens catàleg d’èxits de la talla de Sin ti no soy nada, Moriría por vos, Días de verano o Marta, Sebas, Guille y los demás, a més de la més recent Rompehielos. Una energia que també es va traslladar a l’escenari més llunyà, el Vallformosa, al concert dels madrilenys La Paloma, que van donar una bona dosi de guitarreig frenètic amb temes del seu disc debut Todavía no i altres de nous com Vuelta a casa. Kasabian van posar la cirereta final pels que encara seguien amb ganes de marxa i rock.
Dissabte 14 de juliol: Un final ple de llum que mai s’apaga
La nostàlgia seguia present a la darrera jornada del festival, aquest cop amb tres noms pilars dels anys 80-90: Johnny Marr, Pet Shop Boys i The Smashing Pumpkins. El primer, un dels guitarristes més brillants de la seva generació i la principal força creativa de The Smiths al costat de Morrissey, es va enlluernar amb cançons tan estimades per tothom com This Charming Man o There Is a Light That Never Goes Out o la versió de The Passenger, a més de nous temes del prolífic músic com Somewhere amb els que va demostrar estar en plena forma.
El dia el vam començar amb les fantàstiques Marala, que ens van regalar una de les actuacions més destacades d’aquesta edició. Amb un espectacle especial per aquesta edició del Cruïlla, el trio musical, format per Selma Bruna, Clara Fiol i Sandra Monfort, va convidar a l’escenari a més de trenta artistes: Maria Hein, el Cor Marala, el grup de percussió Peña Parda, l’escola de dansa Oriol Martorell i al cantant basc Zetak, també present a la programació del festival.
Pet Shop Boys tornaven a Barcelona, aquest cop amb Nonetheless, el seu nou treball publicat a l’abril d’aquest any. Un xou ple d’èxits de sintetitzadors dels vuitanta, en què van regnar l’inici amb Suburbia, Go West, It’s a sin, West End Girls o la meravellosa Being Boring que va tancar la seva hora i mitja de concert. Tot seguit i amb una mica de retard, The Smashing Pumpkins començaven amb The Everlasting Gaze i van continuar amb aquest viatge al passat que tots els presents estaven vivint, amb 1979, Jellybelly o Bullet With Butterfly Wings.
Però a mi qui em va robar el cor aquella nit va ser AURORA, que tot just se solapava amb Smashing Pumpkins i vaig haver de prendre la difícil decisió de perdre’m gran part del set de la banda estatunidenca. I és que el que havia planejat que serien tan sols 15 o 20 minuts es va acabar convertint en una hora. Així són els concerts d’AURORA, que t’atrapen i et quedes hipnotitzada amb una proposta tan ben detallada i cuidada, un talent desbordant i un ambient realment màgic.
Autores d'aquest article
Aïna López García
Judit Trota
Fotògrafa i publicista. Visc a l'Eixample però m'agradaria tornar a Gràcia. De truita de patates amb ceba, pizza sense pinya i de cacaolat calent.
