Manel ha estat una de les bandes més influents de la música catalana dels últims quinze anys. El quartet barceloní va regenerar el pop català en català, jugant un paper fonamental en la revitalització d’una escena que havia perdut pistonada després de l’explosió dels noranta. Potser per això, l’anunci de la seva aturada temporal va suposar tot un sotrac per a gran part dels seus seguidors. Mesos després, Guillem Gisbert va sorprendre tothom anunciant que emprenia l’aventura en solitari. L’expectació generada va arribar a tal nivell, que va esgotar entrades a la sala Apol·lo en qüestió d’hores sense haver ni tan sols publicat cap cançó. Ara, és a punt de començar a presentar en directe el seu primer treball en solitari, ‘Balla la masurca!’ (Ceràmiques Guzmán, 2024). Quedem amb ell a la terrassa d’un bar de Sant Gervasi, dies abans de començar una gira que el durà per sales i festivals d’arreu del país, inclòs l’Embassa’t de Sabadell.
Acabes d’estrenar el directe en un assaig amb públic a La Capsa del Prat de Llobregat. Quines han estat les primeres sensacions sobre un escenari amb el nou projecte i la nova banda?
Realment bones. Sempre és estrany cantar cançons noves per primera vegada. A més, el material era nou, tant per mi com per la banda. Pensava que seria més xocant del que finalment va ser, malgrat que queden coses per retocar. En general, valoració positiva. Content perquè no m’he posat excessivament nerviós pel pròxim concert, que és el que busques en aquest tipus d’assajos.
Presentes el teu primer àlbum com a solista, ‘Balla la masurca!’ (Ceràmiques Guzmán, 2024). El disc presenta diverses textures sonores. Com treballes el procés de decidir com sonarà una cançó?
El procés és molt capriciós. Comença abans de tenir la lletra escrita. La idea sovint no ve d’una melodia, sinó d’un arranjament. A partir d’aquí, segueixo la intuïció. Quan començo amb les maquetes, ja sé si la cançó serà acústica o electrònica. Un cop tinc aquesta maqueta, decideixo quin productor és el més adequat per a donar-li la forma final.
M’han explicat que tens una mena de llista amb paraules que t’agraden per la seva sonoritat. També m’han dit que després col·loques aquestes paraules a les cançons. És així?
No existeix una llista física, però després de quinze anys dedicant-me a això, evidentment sempre tinc posat el xip de fixar-me en coses que poden estimular per fer una cançó. I entre les coses que et poden estimular hi ha paraules. Però ara mateix no tinc cinc paraules esperant-me per a col·locar en una cançó.
Tens facilitat per agafar aquest xip?
Em costa desconnectar el xip de fer cançons. Aquesta cosa d’estar pendent de tot el que puguis fer servir després… Arriba a un punt en què, pràcticament, és un vici amb el qual convius. De tant en tant, allunyar-te’n i simplement no pensar en la feina, també és bo. Una de les raons per les quals crec que em puc dedicar a això des de fa tant de temps és perquè funciona com una mena de canalització del pensament obsessiu.
Llavors la llista no existeix, però sí que hi ha cançons que comencen per una paraula.
Sempre estic amb la sensibilitat oberta. Realment, no recordo el dia que se’m va acudir posar “sinagogues” a Cantiga de Montse, però és veritat que un dels orígens de la cançó és aquesta paraula. El pur plaer fonètic de la paraula, de com sona. La càrrega que desprèn quan la deixes anar. Hi ha una tradició, una cultura, una religió al darrere.
En la llista de productors del disc hi trobem noms com Jordi Casadesús, Anxo Ferreira o Jake Aron, amb qui ja havíeu treballat amb Manel al ‘Jo Competeixo’ (Ceràmiques Guzmán, 2016) i ‘Per la bona gent’ (Ceràmiques Guzmán, 2019). Com ha estat treballar amb ell a Hauries hagut de venir i Empatia total?
Em vaig sentir com a casa. La nostra relació ja estava consolidada. És curiós, perquè jo sempre li envio les lletres traduïdes i no se les mira. Simplement, busca un joc fonètic amb paraules en anglès que li sonin similars i les incorpora a la cançó. Això és suficient per a ell. Amb Manel, una de les claus d’haver volgut treballar amb ell és la confiança mútua. Sabíem que les lletres són una de les parts més importants del nostre treball, per tant, si aconseguíem que ell treballés les cançons sense entendre res, la part musical quedaria molt més sòlida. Ell se centra en el so del baix, la contundència del beat. Que sonin “exciting”. I a partir d’aquí, tu tires milles.
Bob Dylan va ser una escola quan m’estava obrint en el món de la música. Abans d’això, havia estat un enamorament. Ara, és també una possibilitat d’estètica en una cançó.
Les aventures del general Lluna és un homenatge desacomplexat a Bob Dylan. Per a tu, què significa la seva figura?
Va ser una escola quan m’estava obrint en el món de la música. Abans d’això, havia estat un enamorament. Ara, és també una possibilitat d’estètica en una cançó. La seva manera de compondre, la seva estructura musical i la seva manera de cantar són elements que he interioritzat i puc aplicar. A través de l’anàlisi i la reflexió he anat descobrint els secrets de la seva obra i he desenvolupat també les meves pròpies teories sobre com es construeixen les cançons.
Per exemple?
A força de compondre, m’he adonat que la clau radica en l’estructura, la sintaxi i la manera de presentar la informació. Dylan no només és una influència en l’àmbit musical, sinó també en la lletra.
Tens algun disc o etapa preferida?
No, des dels primers discos fins a la dècada dels setanta ho tinc tot prou controlat. A partir dels vuitanta o noranta ja començo a disseminar-me una mica. N’hi ha que m’agraden més i altres que menys. Els vuitanta són una etapa una mica fosca, però després als noranta treu el ‘Time Out of Mind’, que és molt bo.
Amb els de versions de Sinatra ja no t’hi has atrevit?
No, ni amb el disc de Nadales. Però, en canvi, l’últim està molt bé!
Tinc entès que Miracle a les Planes sorgeix d’un projecte relacionat amb el poeta Gabriel Ferrater. Explica’m la història.
Fa uns anys, el comissariat de l’Any Ferrater va trucar-nos a Manel per a proposar-nos d’adaptar un poema. I més enllà que no fa punyetera falta fer-ho, el món no necessita un poema musicat de Ferrater, vam veure que era impossible. Principalment, perquè no hi ha rima. Però, en canvi, sí que té musicalitat. I això em va intrigar molt. El fet d’esbrinar quina sintaxi feia servir, com sabia on havien d’acabar els versos, etc. Llavors, vaig trobar un llibre del també poeta Salvador Oliva en el qual analitza l’’In Memoriam’, un dels poemes mítics d’en Ferrater i n’explica exactament l’estructura. Llavors la vaig agafar i la vaig fer servir en una cançó. No he fet el sacrilegi de musicar un poema seu, sinó que he agafat un text meu. Així el sacrilegi no és tan horrorós.
Sona complicat…
Apart de l’absència de rimes i la successió de síl·labes tòniques i àtones que donen la musicalitat, una de les coses que havia de copiar de la poesia de Ferrater eren els encavalcaments. En general, en el pop, les idees o els sintagmes acaben al final del vers. Amb Ferrater no és així. Talla el vers en llocs on no acaben els sintagmes, que recupera en el següent vers. Traslladat a la música, és aquella sensació de quan el vers acaba, no saps exactament on va i t’has d’esperar dos segons per a recuperar la frase al següent vers. A sobre, ell es pren el luxe de fer excepcions, però jo no puc perquè una melodia és la cosa més encotilladora que existeix.
Has d’aconseguir que la melodia o l'arranjament sigui prou potent perquè no sigui avorridíssim escoltar-ho.
Has comentat dues vegades el factor de l’absència de rima. Com es treballa una cançó sabent que el recurs més senzill perquè resulti atractiva i enganxifosa no hi és?
Clar, aquí és on entra la part divertida. Has d’aconseguir que la melodia o l’arranjament sigui prou potent perquè no sigui avorridíssim escoltar-ho. Fins i tot perquè simplement es reconegui com una cançó.
Ha suposat un repte doncs?
Sí. Ho fas quan ja n’has fet moltes amb rima. Abans parlàvem de la sintaxi del Dylan. Al final, el Dylan és un rimaire total. És una meravella com rima. Però quan ja fa uns anys que compons, un dia pots proposar-te el joc de fer-ho alliberant-te de la rima. Hi ha una frase de Low, en la cançó When I go deaf, que diu que “el dia que sigui sord, hi haurà pau”. És a dir, explica que, com a músic, el dia que es quedi sord, podrà parar de currar. Podrà parar de rimar. Rimar com una condemna. I d’aquí sorgeix aquest joc. Evidentment, no és una cançó que escrivís en un dia. Ha estat un passatemps.
Com has entomat les opinions que ha suscitat aquest primer àlbum en solitari?
Les opinions externes sempre te les has de prendre una mica amb pinces. Al llarg dels anys que porto dedicant-me a la música, m’he adonat que pots rebre comentaris que fan servir els mateixos arguments de manera totalment oposada. És a dir, els mateixos arguments per a dir que una cançó és increïble o molt dolenta. És molt curiós. Òbviament, també hi ha una opinió generalitzada que es transforma en el públic que et ve a veure i amb Manel hem tingut molt èxit perquè hi havia una opinió pública generalitzada positiva.
Suposo que la crítica que ve dels cercles més pròxims és diferent.
Arriba una edat concreta on fins i tot entre amics que ja perd el sentit. Penso que el codi d’agradar-te o no agradar-te és poc important, fins i tot un punt absurd. Potser amb un any de marge, que la cançó està més assentada, és més interessant parlar-ne, perquè ja pot ser una conversa. Dit això, evidentment, és millor que agradi, que el contrari.
Arran de l’inici de l’etapa com a solista, t’has creat perfils oficials a les xarxes socials. Com les gestiones?
Vaig néixer l’any 1981. Hi ha gent de la meva generació que s’hi ha relacionat des del principi… Jo vaig triar el camí de no fer-ho. Actualment, si pretens vendre entrades, és important tenir-ne. M’agradaria viure en un món en el qual no existissin? Segurament, sí. Em molesta molt fer-les servir? Tampoc. No m’interessen excessivament, però tampoc són un suplici. Ara mateix, sóc maldestre i hi perdo força temps, però suposo que m’hi aniré acostumant.
Tot just has publicat el teu primer disc, per tant, tens un repertori limitat. Com tens pensat completar els concerts?
El material del disc és el que és i, en conseqüència, crec que els concerts seran curts. Començo una història nova i es tracta d’anar generant teixit. De mica en mica, quan la cosa comenci a fer-se gran, m’aniré quedant amb les millor jugades. De moment, tinc algunes idees, però el repertori final s’anirà definint quan arranquin els concerts.
Quan començàveu amb Manel i us trobàveu en una situació similar, recordo que vau apostar per algunes versions. No t’enyoro dels Pets o l’adaptació de Common People dels Pulp.
La versió dels Pulp és un bon exemple de com aquestes coses sorgeixen de manera natural en la vida dels músics. No vam fer la versió amb la intenció d’allargar els concerts, sinó que va sorgir d’una causalitat. L’històric programa musical de Tv3 Sputnik estava d’aniversari i proposaven a grups de l’època que versionessin cançons de les quals tenien imatges. Mai vam pensar que seria una cançó important per la nostra gira i ho va acabar sent.
Com comentàvem abans, el disc té moltes sonoritats diferents. Com heu treballat per a adaptar-les en directe?
La diversitat de productors i de textures de so han suposat un repte tant a l’hora de gravar el disc, com d’adaptar-lo al directe. Ens ha obligat a buscar solucions creatives. Hem utilitzat diverses tècniques, com ara el preenregistrament de parts instrumentals, la simplificació de certs arranjaments i la imaginació per a homogeneïtzar certes sonoritats.
El mes vinent tocaràs a l’Embassa’t de Sabadell. Com adaptes l’espectacle i el repertori en els festivals, tenint en compte que el públic acostuma a ser diferent.
Amb Manel, teníem prou material per a adaptar el repertori segons el públic. Per exemple, en un festival, podíem escollir cançons que no exigien tenir un públic fidel o atent. En el meu cas, encara no tinc suficient repertori per a fer diferenciacions. De moment, em centro a col·locar bé les cançons i ja tindré temps més endavant de fer aquests canvis segons l’ocasió.
Gestiones diferent la pressió ara que et presentes en solitari, sense els companys que han estat al teu costat tota la vida?
Ara mateix, sí. Amb Manel ja hi ha una manera de fer, una sèrie de coses que saps que funcionen. Ara és diferent. He de descobrir tot això. És un descobriment que faré ràpidament, perquè ja en tinc certa experiència, però necessito uns quants concerts per a situar-me. Un cop veus i entens els elements que tens, és quan el cap comença a fluir.
Autors d'aquest article
Pere Millan Roca
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
