Es connecten a la trucada de Zoom des de la mateixa habitació Miriam Ferrero (veu i guitarra) i Paula Barberán (baix i cors). Les dues valencianes formen el grup Lisasinson, tot i que fa uns anys eren quatre les integrants de la banda. M’han trobat un forat en el seu horari carregat de concerts del cicle Girando Por Salas (com ara el de Barcelona el dia 26 d’abril a la sala Sidecar), i m’expliquen com han viscut aquesta aventura.
Ja ha passat un any de la publicació del vostre últim disc, Un Año de Cambios. Com ha estat la rebuda?
P: Un any ja? Que fort! Doncs la veritat és que molt bé, no hem parat quietes i hem pogut fer moltíssims concerts. La gent s’ha après bastant les cançons. Sempre és veritat que n’hi ha que queden oblidades, no sé si la gent encara escolta àlbums sencers.
Quina pena, no? Treballar tant una cançó perquè quedi oblidada.
M: Sí! Fa molta ràbia, sembla que o bé les treus com a singles o les cançons es perden. A mi, per exemple, Todo Mal és una cançó que m’encanta i que no coneix ningú. Si està guapíssima! Si un grup de senyors la cantés segur que més gent l’escoltaria… Em fa gràcia imaginar-me a algú com Vetusta Morla cantant-la…
P: Però en general molt bé. Hem treballat moltíssim el directe i hem treballat molt, i crec que es nota.
Fa res heu estat tocant a Mèxic. Com ha estat fer concerts tan lluny de casa?
P: Sí, vam fer quatre concerts i sold out! Se sabien totes les cançons, va ser molt guai, una experiència molt xula. El primer dia vam tenir bastants entrevistes seguides i ens vam quedar una mica en xoc, no ens ho esperàvem gens.
Em fa molta ràbia que diguin que ara, per tenir dos nois al grup, som menys feministes. A cap grup d’homes els qüestionen que no hi hagi cap dona amb ells!
Un Año de Cambios ha estat el primer disc que feu com a duo. Ha sigut molt diferent l’experiència a quan éreu quatre?
P: Molt. Ha sigut molt més compacte. Vam entrar a l’estudi a finals d’estiu i anàvem a una cançó per dia. Ja veníem amb idees, però tota la maquetació anava de dia en dia.
M: Ha sigut molt més fàcil. Quan treballes en grup com més persones sou més opinions hi ha, i arribar a un consens és molt més difícil. A més érem persones amb caràcters molt diferents. A una li agrada una cosa, a l’altra una diferent… Al final sempre acabàvem preguntant al segell discogràfic que opinaven i decidíem segons això.
Els directes també han canviat. Heu incorporat a dues persones noves que us ajuden en els concerts, com està funcionant?
M: Si, els Marcs! Ja portem més d’un any amb ells. És molt guai, a més el Marc Fernández (guitarra, cors) és productor i entén de so, fet que ens facilita moltíssim les coses. El Marc Roca toca la bateria i fa els cors. Ara també portem un tècnic de so, que abans no en teníem! Ens dona l’oportunitat de, per exemple, llançar seqüències. Ara mateix tenim un grup molt guai.
P: Clar, quan estàvem plantejant la nova gira, amb les noves cançons, vam haver de donar-li la volta a tot. Vam assajar moltíssim, i ara sento que està super assentat. Ens han ajudat molt amb tot.
M: No perquè siguin nois, eh.
Portar dos homes amb vosaltres ha canviat les dinàmiques?
P: Nosaltres no hem canviat. Al cap i a la fi, les que estem davant el projecte som nosaltres dues.
M: Això! Les cabecilles som nosaltres. Evidentment, ens hauria encantat aconseguir un grup íntegrament format per dones, però és molt complicat. Hi ha molts més homes que toquen la bateria, per exemple, perquè ja de petits reben molta més educació musical en aquest sentit. I d’entre les dones que hi ha doncs amb una no t’hi entens, amb l’altra no coincideixes per horaris, l’altra no vol… És molt complicat. En el moment que les Maries van marxar necessitàvem una mica d’estabilitat, i vam tirar dels nostres amics, amb qui sabíem que teníem bon rotllo. A més, em fa molta ràbia que diguin que ara, per tenir dos nois al grup, som menys feministes. A cap grup d’homes els qüestionen que no hi hagi cap dona amb ells! És clar que som feministes, tampoc cal tenir la pancarta tatuada al front tot el dia, és evident. Qualsevol que ens conegui sap que som militants les dues i que sempre ho hem sigut.
Denuncieu, a cançons com Mira Chico, com us tracten a l’hora de fer concerts pel fet de ser dones. Això ha canviat amb aquesta nova formació?
P: Sí, s’ha notat moltíssim. Hi ha opinions de tota mena. Per una banda, ens diuen que sonem molt millor, que es nota que portem dos músics molt bons, que és veritat, però que es nota que ve del fet que són dos homes. Però també que ja no molem per haver-los inclòs en el projecte. El que sí que és veritat és que es dirigeixen a ells quan estem, per exemple, preparant tot el material tècnic.
Heu treballat, fent aquest disc, amb Carlos Hernández (Carolina Durante, Axolotes Mexicanos, Aiko El Grupo, Triángulo De Amor Bizarro). Com ha influït en el vostre so?
M: Vam gravar el disc al seu estudi amb ell! Li vam portar les cançons ja pràcticament acabades, produïdes per Dani Martínez, un súper productor i amic nostre. Sempre que estàvem a l’estudi, component, estava ell amb nosaltres… Carlos Hernández les va mesclar, i en el nostre so es nota. A més que és molt simpàtic, i respecta moltíssim el que a tu t’agrada.
Ara en els directes, només toquem les cançons que realment ens venen de gust, totes les que ens fan mandra les hem tret.
M’expliqueu que componeu ja un cop a l’estudi. Seguiu algun procés en particular?
P: Sempre partim d’una referència, sigui sonora o quant a l’estructura. D’acord amb això anem construint.
M: Últimament comencen per la música, i després afegim la lletra. És una putada clavar-ho! Has d’intentar encabir una lletra en un instrumental que ja està fet, és complicat.
Tot i que el vostre focus està en la música, no us considereu només un grup, sinó un projecte gràfic. Com ho incorporeu?
M: Tenim molta cura de tota la imatge de la banda. El cartellisme, el marxandatge… Al principi ho fèiem tot nosaltres, Lisasinson neix a la facultat de Belles Arts, però últimament ens agrada treballar amb gent que es dedica a això. Cada cop tenim més responsabilitats dins la banda, i a més jo soc educadora i la Paula està a punt d’acabar els estudis de restauració. Així que ara preferim delegar aquesta feina a gent en què confiem, que ens agrada el que fa, i hi invertim bastanta pasta, la veritat. Contractem a gent que mola, la IA no ens mola. Aquesta setmana, com a experiment, hem provat de fer una portada amb el Midjourney, i ens vam adonar que un altre grup havia fet la seva portada amb aquest programa perquè els havia sortit exactament igual.
Hi ha alguna cançó del disc que destaqueu pel seu procés a l’hora de compondre i produir?
M: Per mi Últimamente va ser una cançó super difícil de treure. Estava tal qual està ara, i a cap els agradava, però tampoc em deien què canviar. Quan van marxar les Maries la vam treure, i em sembla super divertida de fer als directes.
P: Ara és de les meves preferides!
M: És de les millors! I la teníem super estancada. També m’encanta Se Me Ha
Muerto Una Flor, perquè és de les úniques cançons que va portar la Paula a l’estudi amb la lletra completament acabada, i jo en vaig fer la música. Estàvem a un bar de pizzes, i li vaig ensenyar un àudio amb la melodia. L’endemà ja la vam acabar, i cada dia m’agrada més.
P: I del nostre anterior disc, Perdona Mamá, la cançó Todo Me Da Igual ha passat molt desapercebuda, i és un temazo! L’hem recuperat en els directes i m’encanta. Sobretot perquè ara en els directes, només toquem les cançons que realment ens venen de gust, totes les que ens fan mandra les hem tret.
M: Ens queden uns concerts súper energètics. Les que són més llargues i pausades les veiem més per a escoltar a casa, no als directes. Volem que la gent balli, que s’ho passi bé.
Si haguéssiu de recomanar un artista o un grup que ara mateix considereu fonamental per a vosaltres qui seria?
P: És evident, no, Miriam? Las Ligas Menores!
M: Sí, la nostra nova cançó Salgo A La Calle té molta influència seva.
P: M’encanten les seves lletres.
M: I Wet Leg, també!
P: I Merina Gris! Són molt diferents, però tots ens han aportat alguna cosa.
M: Ens inspira qualsevol cosa.
Autora d'aquest article
