La música és un viatge creatiu i evolutiu, i sovint els artistes s’endinsen en territoris inexplorats, deixant enrere les seves arrels i redefinint els seus sons. Aquests girs musicals poden sorprendre els oients i definir una carrera, positivament o negativament. A continuació, explorem 12 artistes que van dur a terme canvis musicals radicals.
Radiohead: del grunge fins al experentalisme electrònic
L’evolució del grup Radiohead és una història notable en la música contemporània, marcada per la innovació i l’experimentació constant. Al llarg de la seva carrera, la banda ha recorregut diversos estils i gèneres, cosa que els ha permès mantenir-se rellevants i ser una influència significativa en la música moderna. Durant els seus inicis en els noranta, se’ls va associar amb el moviment britpop. Posteriorment, es van allunyar d’aquest so i van explorar territoris més profunds com l’experimentació sonora o l’electrònica, provant tota mena de sons i estils al llarg de la seva carrera.
Lil Yachty: d’artista revelació del trap fins al rock psicodèlic
Miles Parks McCollum, va començar a obtenir reconeixement musical al 2015 amb el single One night. Coincidint amb l’auge del trap, Lil Yatchy va aconseguir tenir un so propi dins la indústria del rap/trap americà i ser reconegut globalment. Això el va portar a col·laborar amb els rapers més importants del moment, com Migos o 21 Savage. Durant els anys següents, es va mantenir en el seu estil, definit per ell com bubblegum trap. No obstant, aquest darrer any ha donat un gir de 360 graus. A finals de gener, va sortir a la llum el seu darrer disc: Let’s Start Here. Un disc totalment apartat del trap característic de Lil Yachty, que estava fortament influenciat pel rock psicodèlic.
Miley Cyrus: de Hannah Montana a icona del pop
Amb només tretze anys, Miley Cyrus es va convertir en ídol adolescent amb el pop rock de Hannah Montana. Amb influències del pop teen o el country pop, la jove Miley va obtenir una gran multitud de fans per tot el món. Anys després deixa enrere el paper de nena bona i “s’allibera” amb un estil totalment oposat amb el disc Bangerz. Un canvi radical, no només físic, sinó també sonor. La nova Miley era rebel i polèmica, així com el seu nou estil musical i les seves actuacions en viu. Temps després, es va distanciar del focus mediàtic buscant recuperar la música country que tant caracteritzava Miley als seus inicis. Avui dia, l’artista se centra en el pop, rock i country.
Childish Gambino: des del rap còmic fins al funk i el soul dels anys 70
Donald Glover és un dels talents més destacats de la indústria, però abans de fer-se conegut, era un comediant i actor que a més feia música. Clarament, els seus primers projectes tenen poc a veure amb el so que ha anat adoptant durant la seva carrera. En els seus inicis trobem un rap còmic que va evolucionar a la música funk i soul amb una gran influència dels setanta. Cadascun dels seus àlbums aporten novetat, frescor i sons nous per l’artista, fins al punt que els seus fans ja no saben amb que els sorprendrà. Childish Gambino sempre ha desafiat les convencions i això l’ha establert com un artista multifacètic en la indústria musical.
Rosalía: del flamenc fins al “reggaeton alternatiu”
Rosalía, coneguda, en els seus inicis, per la seva inclinació cap al flamenc, és un exemple clar de metamorfosi musical. Després de col·laborar en cançons com Antes de morirme amb C. Tangana, va llançar el 2017 el seu àlbum de debut, Los Ángeles. El 2018, la cançó Malamente va irrompre a l’escena musical espanyola, desafiant prejudicis amb la seva fusió de flamenc, pop comercial i trap. Tot seguit va arribar el mític disc El Mal Querer, inspirat en la novel·la occitana Flamenca, en què va fusionar l’estètica urbana amb el cant joto i la va catapultar a la fama internacional. A partir d’aquell moment, l’artista es va mantenir en ascens i va explorar el món de l’urbà llatí, col·laborant amb artistes com ara Bad Bunny o Ozuna. Tot i això, el canvi més dràstic succeeix el 2022, amb la publicació del disc Motomami, un projecte enganxós, rotund i urbà, amb un estil completament diferent al d”El Mal Querer’. Els experts el cataloguen com a experimental pop o reggaeton alternatiu.
Lady Gaga: des de l’electropop fins al glam pop dance més vanguardista
Des dels seus inicis, Stefani Joanne Germanotta, artísticament coneguda com a Lady Gaga, ha explorat una gran diversitat de gèneres. Des del “sticky pop” a l’extravagància del jazz, el country o el dance pop, l’artista ha demostrat ser una artista versàtil. Sempre ha desafiat les expectatives i les convencions, convertint-se en una de les figures més influents i respectades de la música contemporània. Al llarg de la seva carrera, sempre ha mostrat un gran compromís amb el moviment LGTB, establint-se com una icona d’aquest mateix. També cal recordar la importància estètica de l’artista, canviant i extravagant, tant en moda com en actuacions en directe o videoclips.
David Bowie: Transformació i reinvenció continua
Bowie, el camaleó musical, va crear personatges i sons únics a cada etapa de la seva carrera. La reinvenció constant va ser allò que el va convertir en un dels artistes més influents de tots els temps. Bowie no tenia por a experimentar i renovar la seva música. Era capaç de creuar d’un estil a un altre, redefinint cada gènere que tocava. Partint d’uns inicis en el folk, passant pel glam rock o el hard rock, fins a arribar al pop indie. La seva combinació de gèneres ha tingut un enorme impacte en la indústria musical, influent a un gran llistat d’artistes i productors. Va ser el pioner en la reinvenció musical moderna i, la seva idea de tenir diversos estils va afectar sense dubte la cultura de finals del segle XX i el segle XXI.
Arctic Monkeys: del indie rock fins al lounge-pop
La banda d’indie rock, procedent de Sheffield, ha arribat a un estatus llegendari, tant dins com fora del Regne Unit. L’audàcia i l’encant dels seus primers projectes destacats per si mateixa. Un so cru amb moltes guitarres que defineixen per excel·lència el gènere indie rock. Tanmateix, amb projectes com ‘Suck It And See’ (2011) o AM (2013), mantenien elements de les arrels indie rock, però afegien petites pinzellades d’altres estils com ara el RnB o, fins i tot el Hip Hop. Uns anys més tard, es produeix la seva primera gran desviació del so rock. Presenten Tranquility Base & Hotel Casino (2018), un àlbum orientat al piano, amb un so lounge-pop, que aporta una creativitat atrevida i fresca. Aquests fets destaquen la voluntat de la banda per prendre riscos i crear quelcom innovador. Són el clar exemple d’artistes que no cauen en la temptació d’oferir una fórmula confiada per pair les masses. Tot això els permet ser considerats al costat dels grans de tots els temps, com Pink Floyd o The Beatles, gràcies a la seva innovació i diversificació constant.
C. Tangana: de Crema a El Madrileño
Antón Álvarez, més conegut com C. Tangana o Pucho, va començar la seva carrera musical rapejant a la plaça del seu barri, amb l’aka de Crema. De mica en mica, va anar guanyant popularitat a les xarxes socials, però no va ser fins a la formació del grup de rap Agorazein quan es va fer espai en l’escena urbana madrilenya. A partir del 2015, es comença a fer un lloc en la indústria amb projectes com la mixtape 10/15 o la històrica col·laboració amb Rosalia, Antes de morirme. Els següents projectes com ‘Ídolo’ o ‘Avida Dollars’, s’allunyen del rap de carrer i inclouen estils frescos com el trap i alguns ritmes llatins. Sense dubte, el seu gran canvi arriba al 2021, on es treu la pell de C. Tangana per passar a ser El Madrileño. Aquest projecte, farcit d’elements flamencs i folklòrics, el posicionen en un dels artistes del moment. Passa de ser un jove de barri que publicava les seves cançons a Youtube a ser l’artista de l’any a escala nacional.
Taylor Swift: del country fins al pop comercial
Taylor Swift és un clar exemple d’evolució artística. Des d’uns inicis com a cantautora de country fins a convertir-se en una sensació global del pop. No obstant això, el canvi més significatiu va succeir amb Red el 2012 on comença a incloure elements electrònics i allunyar-se del seu estil inicial. El 2017 torna a sorprendre amb Reputation, on es treu la pell de nena bona i aborda temes controvertits com la fama o l’èxit. Tot i això, el 2019 retorna a un so més introspectiu, recuperant el seu estil anterior. El Taylor Swift: The Eras Tour és un clar testimoni de la capacitat de l’artista per reinventar-se sense perdre la seva essència. També ajuda a plasmar l’evolució d’una artista que ha deixat una marca inesborrable en la indústria musical.
Gwen Stefani: del ska fins al pop dance
La carrera musical de Gwen Stefani abasta dècades i una infinitat de gèneres. Va iniciar com la vocalista carismàtica de No Doubt als anys noranta, fusionant ska, punk i pop. El 2004, Stefani va posar en marxa la seva carrera en solitari explorant el pop i el dance amb tocs dels anys vuitanta, destacant amb l’èxit Hollaback Girl. El seu següent àlbum, The Sweet Escape (2006), va incorporar influències de reggae i hip-hop, mostrant la seva versatilitat. Durant la següent dècada, després d’un breu retorn a No Doubt el 2012, Stefani decideix abordar temes més personals, com seria el seu divorci. Malgrat això, el 2020 va marcar un retorn a les seves arrels ska i reggae, homenatjant els seus dies al grup. Sense dubte, des del seu impacte amb la banda fins al seu èxit com a solista, Gwen Stefani ha demostrat una habilitat única per fusionar gèneres i reinventar-se, deixant la seva empremta a la indústria musical al llarg dels anys.
Katy Perry: del “pop chicle” a “pop amb propòsit”
La seva carrera va començar el 2008 amb èxits enganxosos com I Kissed a Girl. Però la seva consagració com a superestrella del pop no va arribar fins al 2010 amb el seu tercer àlbum Teenage Dream. Amb cançons com Firework o California Gurls, Katy Perry es convertia en la primera dona a tenir 5 senzills número 1 d’un mateix àlbum. El seu següent projecte, l’any 2013, va anar encara millor. Podríem dir que l’època daurada de l’artista va ser aquesta dècada. Fins aquest moment, el seu estil es definia com a “pop chicle” i a vestimentes i pentinats molt exagerats. Tanmateix, l’any 2017 va intentar explorar un gènere conegut com a “pop amb propòsit”, amb lletres que suposadament buscaven una millora de la societat, però no li va acabar de funcionar. Després d’un breu recés, va tornar el 2020 amb un projecte més alegre i optimista. Tot i que avui dia no estigui tenint el mateix èxit que abans, és indiscutible que Perry continua sent una figura cultural influent.
Autores de este artículo
