La britànica Jasmine van den Bogaerde, més coneguda pel seu nom artístic Birdy, ens va demostrar el dimarts a Razzmatazz que es troba en un estat actual de creixement i evolució. Des de que va començar la seva carrera amb només dotze anys, hem pogut veure com Birdy ha crescut molt, tant personalment com professionalment. Amb quatre discos a les espatlles i una de les veus angelicals més especials que podem escoltar en l’actualitat, l’artista dona ara un gir de 180 graus al seu so, i en aquest concert ens obra la porta al nou món que està creant.
A les nou en punt, es van apagar els llums i va començar a sonar Raincatchers, el primer single que va sortir del seu nou àlbum Portraits, que veurà la llum el proper 14 de juliol. Acabant la cançó amb una melodia de cors de la seva banda en perfecta harmonia, Birdy fa un petit incís, amb un to dolç i tímid, per donar les gràcies al públic pel seu suport durant aquests 6 anys des de l’últim tour. Durant les gairebé dues hores que va durar el concert, resultava increïble el gran respecte que es va tindre en tot moment cap a l’artista, fent un silenci total per evitar trepitjar la seva veu. De fet, diria que a tots els presents ens va passar el mateix, i és que en ocasions semblava que a la sala només estiguéssiu ella i tu, com si et quedessis hipnotitzat i tot al teu voltant desaparegués. Aquest crec que és el poder especial que té Birdy.
Seguia amb Voyager, creant una atmosfera idíl·lica que et transportava al mig d’un bosc, sentint de fons els cants d’uns ocells, i finalitzant amb una transició perfecta que donava pas al cover del mític tema 1901 de Phoenix, cançó que ha aconseguit fer-se-la totalment seva amb un to molt més personal. Va arribar el moment en el que es va dirigir al piano i va començar a tocar les primeres notes de People Help the People, un altre cover de Cherry Ghost, i el públic no va dubtar en expressar l’emoció del moment. D’aquest mateix disc homònim amb el que debutava l’any 2011 amb quinze anyets, tampoc podien faltar joies com Young Blood o Skinny Love, que representen un must de la seva discografia i essencials per poder entendre l’evolució de l’artista.
Cap a una nova direcció
Era el moment d’ensenyar el que ens estava preparant en aquesta nova etapa, i ho va fer amb un cover ben encertat: Running Up That Hill, un himne original de Kate Bush, va ser interpretada després de Silhouette, i marca la direcció cap a la que anirà el nou àlbum: estètica pura dels 80s, portant un so de pop més fresc i energètic, en el que l’artista demostra que és el moment de gaudir i passar-s’ho bé. Ens va regalar tres temes inèdits com Ruins, en el que la sala es va tenyir sencera de vermell, Automatic i Heartbreaker, en els que es mostren aquesta mescla d’instruments de piano i sintetitzadors. És aquí quan es podia apreciar el clar contrast amb tot lo anterior, que Birdy segueix sent ella mateixa però alhora està trencant completament amb el passat.
La recta final del concert va ser tancada amb Keeping Your Head Up, amb un públic entregadíssim cantant i ballant, sent aquesta la part més animada de la nit, en la que es va deixar anar l’energia que s’havia estat recarregant fins aquell moment. Clarament, això els va deixar amb ganes de més, i Birdy va tornar a l’escenari per interpretar Your Arms, no sense abans mencionar “If you ever lost someone, this song is for you”. Les llàgrimes estaven garantides, i una onada de flashes de mòbils va tenyir la Razzmatazz. Wings va ser l’encarregada d’acomiadar la nit, una de les cançons que més ha impulsat la carrera de la britànica i que ja resulta indispensable en els seus concerts. És una sort poder presenciar d’aquesta manera el creixement d’una artista i tenir la sensació de que li queden pocs dies d’actuar en sales, que la seva carrera és a punt d’enlairar-se a altres nivells. Birdy aviat deixarà de ser un dels secrets millor guardats de l’escena indie.
Autores de este artículo
Aïna López García
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
