Carlota Cerrillo (Barcelona, 1997), més coneguda pel gran públic com a Carlota Flâneur, ha estat una de les aparicions més destacades de la música en català en els últims mesos. Després de més d’un any de feina, presenta el seu primer LP Uncertainty (Hidden Track Records, 2022). Fent honor al nom del seu podcast, la barcelonina es presenta a la redacció de Qualsevol Nit amb una bossa de croissants per a esmorzar.
Fa escassament dues setmanes que vas publicar el teu primer LP Uncertainty. Quin feedback que estàs rebent?
Just ara començo a ser conscient que el disc ha sortit, perquè fins ara no he parat. Després de tants mesos preparant-ho tot, m’ha costat assimilar que l’àlbum ja està fora. Ho he viscut com amb moltes ganes de celebrar-ho, gaudir de l’estrena i del fet d’haver tret un disc, que era una cosa que sempre havia volgut fer.
En quin moment vas adonar-te que la cosa va de debò després de tants mesos treballant-hi?
Vaig tenir una sensació molt més impactant i profunda quan vam acabar de gravar ara ja fa més d’un any, que no pas ara en l’estrena. En aquest aspecte, m’he armat de paciència i no m’ha importat esperar-me tots aquests mesos. Tampoc no he tingut gaire temps per menjar-me el cap, perquè havia d’afrontar tota la preparació de l’art i del directe. Confio que l’àlbum arribi a totes les orelles on hi hagi d’arribar.
Ferran Palau ha produït l’àlbum, com ha estat treballar amb una artista que ja compta amb una trajectòria tan dilatada?
Ha estat molt guai. Molt millor que amb el meu primer EP, Brains (Hidden Track, 2020), que també me’l va produir ell. En aquell moment, no ens coneixíem gaire i a mi se’m va fer una miqueta dur perquè costa assumir que una persona que no coneixes, de sobte, foti la mà a les teves cançons…
Jo aspiro a poder-me dedicar a això i, si vull vendre discos, he de fer que els discos siguin atractius, no?
Cal generar un clima de confiança.
Exacte. En la gravació de l’Uncertainty ja ens coneixíem i ja havíem treballat juntes. Potser per això va ser un procés molt més agraït, que vam compartir també amb l’Ildefons Alonso. També penso que en Ferran amb el temps també ha anat agafant experiència com a producció. Ha estat un procés molt guapo i estic molt agraïda.
En una entrevista a La Vanguardia, comentaves que el teu equip de management t’estava ajudant a convertir-te en un producte. A què et refereixes?
Quina frase tant xunga dita així! (rialles). Al final, jo aspiro a poder-me dedicar a això i, si vull vendre discos, he de fer que els discos siguin atractius, no? Hi ha hagut tot un procés de conformar la meva imatge com a artista, de buscar el que jo vull transmetre. No ha estat un procés incòmode, a l’inrevés, ha estat molt guai. Confesso que ha estat una cosa que no hagués sabut fer, perquè no tinc prou neurones. Jo sé fer cançons, però tot el procés que comporta la publicació d’un disc que se m’escapen.
Per això és important tenir a gent de confiança a prop?
Sí. M’agrada molt deixar-me assessorar. La gent del meu equip m’han ajudat molt a conformar la meva imatge, a treballar les xarxes, a donar-me a conèixer… Però abans d’entrar al segell, ja tenia una imatge. A l’hora de fer un concert, em vestia d’una determinada manera, les fotos que publicava a Instagram tenien una determinada línia artística… En aquell moment no m’ajudava ningú, ho feia pel meu compte. No demanava ajuda perquè no tenia la infraestructura i el meu projecte encara no havia esclatat.
I fins a quin punt és important que aquesta figura pública que projecta l’artista es correspongui amb la realitat?
És clau. La imatge d’una artista no hauria de ser mai impostada. En el fons tots tenim una imatge. Tothom té una personalitat que desemboca en un imaginari. Llavors, es tracta d’agafar l’imaginari de cada persona i explotar-lo.
És molt guai poder comparar trajectòries o maneres d'escriure cançons. El podcast m’ha ajudat a no sentir-me tan sola i a adonar-me que cadascú té els seus processos.
Coneixem la teva faceta com a artista, però també t’has endinsat en el món de la comunicació. Col·labores amb l’emissora de ràdio musical iCat i tens un podcast d’entrevistes juntament amb el Marc Ferrer que es diu ‘L’Esmorzar’. Creus que d’alguna manera el programa t’està servint per a nodrir-te de l’experiència d’altres músics.
No pretenia ser influencer ni comunicadora. Soc una persona curiosa i amb la música més. Sempre tinc moltes preguntes i costa trobar l’espai on fer-les. M’ajuda molt compartir vivències amb altres artistes. Crec que en el món de la creació i a la indústria musical et sents molt sola. Has de prendre constantment decisions i no les parles amb altres artistes.
No hi ha la figura de la companya o company de classe…
Exacte. Cadascú va fent la seva carrera com pot. No és habitual tenir algú amb qui comentar, algú que estigui en la mateixa situació que tu o semblant. És molt guai poder comparar trajectòries o maneres d’escriure cançons. El podcast m’ha ajudat a no sentir-me tan sola i a adonar-me que cadascú té els seus processos.
I d’aquí sorgeix la idea de ‘L’Esmorzar’?
Sentia curiositat, però sola no m’hauria atrevit a engegar un projecte així. Va ser el Marc Ferrer qui em va escriure i m’ho va proposar. La primera temporada la vam gravar a la botiga de discos Ultra Local i ara ens han fitxat a Ràdio Primavera Sound.
Bussejant en el teu passat, he descobert que vas començar en el món de la cançó tocant versions. A més, fa uns mesos ens vas sorprendre amb la teva particular interpretació del tema See you again de Tyler, the Creator. Què és el que més t’agrada d’interpretar a la teva manera cançons d’altres artistes?
Qui no ha començat fent versions? Jo vaig començar així i no me n’avergonyeixo. Versionar sempre m’ha agradat molt. L’altre dia vaig tocar Dreams de Fleetwood Mac en un concert. M’encanta investigar cançons i portar-les al meu terreny. En el fons, per a crear les teves pròpies cançons, et bases inevitablement en les coses que t’agraden d’altres persones.
I et molaria que la teva versió del See you again li arribés al Tyler?
Sí, el meu pare és superpesat amb això. Sempre em diu que l’he d’etiquetar o he de demanar el seu e-mail… Jo crec que és impossible. El meu pare és molt somiador i això m’agrada molt d’ell.
Si haguessis d’escollir un artista que versionés una de les teves cançons, qui seria?
(Dubta) No ho sé! Una versió ha de ser zero impostada. Si algú té moltes ganes de versionar-me, que ho faci, però no li demanaria mai a ningú. No em ve al cap a qui podrien quedar-li bé les meves cançons.
Em ve al cap en Ferran Palau potser, però seria una mica trampa…
Això sí que m’agradaria veure-ho! M’encantaria veure al Ferran cantant en anglès.
Doncs Ferran, si estàs llegint, practica l’anglès perquè…
Versiona’m, si us plau!
Parlant de l’anglès, d’on ve aquesta familiaritat amb l’idioma?
És curiós. L’altre dia vaig anar a BTV i em van projectar ‘High School Musical’, perquè jo en una entrevista vaig dir que m’havia marcat moltíssim.
Com a tantes catalanes i catalans.
Recordo haver vist les pel·lícules moltes vegades, on hi ha ‘temazos’ pop que avui en dia em continuen encantant! Quan era petita no entenia les lletres i les cantava com podia… Va ser llavors, amb 8 o 10 anys, quan vaig adonar-me que necessitava aprendre anglès per a poder cantar i entendre aquelles cançons. Anys després, ja em vaig apuntar en una acadèmia. Aprendre anglès forma part de la meva infància i adolescència.
Escoltaves molta música en anglès en aquella època?
Gairebé tota. Als 14 o 15 anys, van començar-me a agradar molt els Red Hot Chilli Peppers, Nirvana, Green Day, Tame Impala, Arctic Monkeys… vaig tenir la meva època rockera. Quan vaig començar a escriure les meves primeres cançons em sortien en anglès. I sempre ha estat així. La música és una manera d’expressar. Intento no exercir cap mena de control, escric cançons quan em ve de gust, sobre el que em ve de gust i em surt de dins. No hi ha un procediment racional al darrere,. I sempre m’ha sortit expressar-me en anglès.
Et veus component i cantant en català en un futur?
Jo també sento curiositat per saber-ho. “Doesn’t make the pint”, la veritat (rialles). Fins ara, no n’he tingut mai ganes.
Els que no siguin bilingües, que sàpiguen que has dit que “no fa pinta”.
No en fa. Ara mateix, no em ve gens de gust, però mai se sap. Quan vaig començar a escoltar música que s’estava fent aquí, endevina a quins discos me’n vaig anar: Núria Graham, Pavvla, Marta Knight… Recordo que estudiava Biologia Humana i anava a concerts de la Núria Graham. Em posava a plorar pensant que el que feia ella era el que volia fer jo, en comptes de passar-me tantes hores a la biblioteca estudiant una carrera que no m’agradava. Això em va encoratjar a tirar endavant una carrera en solitari.
Després de la publicació de l’LP debut, què tens al cap per a aquests pròxims mesos?
Ens hem currat molt el directe i tenim moltes ganes de tocar. Vull poder dedicar-me a la música en exclusiva, que em proporcioni un sou íntegre. Quan estic tocant és quan soc feliç. Però tampoc grans tinc expectatives, perquè tinc clar que la indústria és complicada. Vull gaudir del que vingui i, sobretot, estar molt orgullosa del que ja he fet. Treure un disc és una cosa que mai hauria pensat que em passaria. Intento anar fent, aprofitar les oportunitats que em sorgeixen i disfrutar-les molt.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
