Maria Hein és una artista mallorquina que transita diferents facetes del pop des de la balada. Recentment, la cantant i pianista s’ha endinsat en el gènere urbà per explorar-lo des d’un minimalisme cru i sincer. En el marc del festival Embassa’t, parlem amb l’artista sobre el seu recorregut musical.
Com t’ha influït la teva formació com a pianista a l’hora d’emprendre el teu projecte com a cantant?
Els anys que m’he estat formant m’han fet guanyar riquesa a l’hora de compondre, sobretot a l’hora de buscar harmonies i melodies. El coneixement musical sobre bases i acords m’ha ajudat a trobar coses noves. El meu bagatge m’ha ajudat a tenir més opcions a l’hora de crear, i encara em queden molts anys per a formar-me com a pianista.
Amb quina etiqueta musical et sents més a gust?
No puc dir una etiqueta, perquè la meva música es basa en el canvi constant. Em sento a gust cantant folk, flamenc, jazz i dins de l’urbà, des de dancehall fins a reggateon. Em trobo còmode amb qualsevol gènere musical, sigui tradicional o actual.
La meva música engloba molts estils, i aquesta etiqueta encara no té nom. Penso que ja l’aniré trobant.
Quan vaig pensar en el meu segon disc, tenia clar que volia deixar de sonar a cançó d’autor.
Quines són les teves inspiracions artístiques pel que fa a la composició i al so?
Tinc molts referents artístics. Des de petita m’han influït molt les dives del pop americanes com ara Rihanna, Miley Cyrus, Katy Perry, Lady Gaga, Shakira, Selena Gomez o Demi Lovato. Més endavant vaig descobrir diversos artistes del moviment musical mallorquí de la Nova Cançó i dels anys posteriors, com ara Maria del Mar Bonet, Guillem d’Efak o Antònia Font.
Ara mateix m’inspiren artistes que són amigues meves, com ara Mushkaa. També m’influeixen artistes que han debutat fa poc, com ara Ralphie Choo o Judeline. A l’hora de cantar m’han influït molt Sílvia Pérez Cruz o Amaia Romero. Al final, agafo una mica de tot.
L’any passat vas sorprendre amb una versió modernitzada de la cançó popular mallorquina La dama de Mallorca. Què va significar per a tu portar-la a un terreny electrònic i experimentar amb l’autotune?
Al principi no ho vaig pensar expressament. Jo estava fent unes residències artístiques a França i havíem de preparar un xou sobre trobadors. La idea era endinsar-se en les arrels per connectar l’actualitat amb l’antiguitat. En aquell moment estava treballant en el meu segon disc, ‘TOT ALLÒ QUE NO SAP NINGÚ’, i tenia la mentalitat de fer cançons més pop i entrar en el gènere urbà.
La dama de Mallorca és una cançó que havia escoltat des de petita. La cantava a la coral, al conservatori i al ball tradicional de Mallorca, el ball de bot. Sempre m’ha acompanyat al llarg de la vida i m’he vist identificada amb els personatges femenins de la lletra. Vaig eliminar frases sobre personatges amb què no em sentia representada, com ara el capellà i el rei, i vaig tocar-la en directe fins que vaig decidir gravar-la.
Després del llançament d’aquest senzill vas publicar ‘TOT ALLÒ QUE NO SAP NINGÚ’, un àlbum amb ritmes més ràpids respecte a l’anterior i sons electrònics enganxosos. Què et va impulsar cap a aquesta direcció?
Quan vaig començar en la música tenia entre setze i disset anys. En el meu primer àlbum, ‘Continent i contingut’, no tenia molt clar com havia de sonar. També notava que em faltaven referents de pop comercial català. En aquell moment estava en una època molt més indie, escoltant sobretot Maria del Mar Bonet i Joan Miquel Oliver.
Quan vaig pensar en el meu segon disc, tenia clar que volia deixar de sonar a cançó d’autor. Era una etiqueta que em volia treure de sobre. Tenia moltes ganes d’experimentar amb instruments nous, més enllà de guitarra i piano. Abans de gravar el disc, vaig anar a l’estudi amb Julieta i Plan-ET i vam compondre Club, i vaig col·laborar amb Plan-ET amb el senzill SUPERGLUUU. Aquestes dues cançons s’acostaven més als ritmes urbans i a la producció electrònica, i van ser una primera presa de contacte. Aleshores vaig adonar-me que volia seguir aquest camí.
A ‘TOT ALLÒ QUE NO SAP NINGÚ’ formes part de la producció musical de la mà de Ferran Palau i Sr. Chen. Per què vas decidir fer el salt com a productora?
Realment en el procés de gravació i producció de ‘Continent i contingut’ vaig estar molt pendent de tot. De fet, ja venia amb maquetes fetes de casa. Entre en Ferran Palau i jo de vegades discutíem sobre els sons que afegíem a les cançons. Era un intercanvi que em va agradar molt. En aquell moment tenia disset anys, i necessitava un expert amb molt de bagatge com ell per entendre el procés de gravació d’un disc.
El segon disc el vaig començar a preparar a casa. Com que vaig veure que me n’estava sortint, vaig afegir el meu nom en els crèdits de producció. De vegades hi ha por de dir-ho. La part de la producció és una de les meves preferides, i ho vull reconèixer perquè m’agrada fer feina amb altra gent.
El directe de ‘TOT ALLÒ QUE NO SAP NINGÚ’ es basa en un concepte molt influenciat per la cultura japonesa. Quines són les teves referències estètiques?
New Jeans és un gran referent per a mi. Tenen una estètica molt elegant, i alhora divertida, juvenil i fresca. Hi ha elements que m’agraden molt de l’estètica coreana i japonesa. Aquí els colors pastels i les figures de ficció es veuen d’una manera més infantil, però a Corea del Sud i al Japó són el dia a dia. En aquest sentit, hi ha un contrast cultural important.
Sempre he sentit un rebuig cap als colors pastel per part de la gent que m’envolta. A mi sempre m’han agradat, i per això he volgut reivindicar-los en la meva estètica. El rosa palo és un color com qualsevol altre, i el blau cel també.
Més enllà de New Jeans trobo referents estètics en videojocs com són Mario Bros, Kirby i Animal Crossing. Els personatges m’agraden i m’inspiren molt.
Jo sóc coquette molt abans que renasqués aquesta estètica.
De quina manera has fet teva l’estètica coquette popularitzada per la generació Z a través de la xarxa social TikTok?
Jo sóc coquette molt abans que renasqués aquesta estètica. Últimament, no em sento gaire identificada amb aquest concepte. Jo portava llaços fa dos anys, abans que aparegués el coquette com a tendència de TikTok. Amb la meva estilista sempre utilitzàvem els llaços per als outfits, ja fossin senzillament llaços, anells de llaços o arracades de llaços. No va ser intencionat, simplement a totes dues ens agradaven.
Sento que l’etiqueta coquette s’ha apoderat de mi, i la meva realitat és més àmplia. Per això estic deslligant-m’hi una mica, perquè al final totes les modes moren. Jo no vull morir darrere d’aquesta moda. Ara mateix el coquette forma part d’una era meva.
Els recents senzills HANA i MOCHI DE SAKURA tenen un estil sonor que recorda als anomenats openings d’anime. Com t’ha influït aquesta cultura audiovisual en el teu so actual?
Quan estava component aquestes cançons buscava openings i endings d’animes. Sakura i caçadora de cartes va ser un referent estètic a l’hora d’escriure i produir els dos senzills. De fet, a HANA apareixen sàmplings de la veu de la Sakura i la seva millor amiga mentre xerren. A MOCHI DE SAKURA també vaig afegir la veu de la Hello Kitty. Jo m’he criat i he crescut amb les seves pel·lícules, i crec que moltes noies de la meva edat també.
Tant en un sentit estètic com alhora sonor buscava veus més agudes i samplejar aquests elements. HANA és una cançó molt senzilla, una balada molt petita. En canvi, MOCHI DE SAKURA és el contrari. Al final, la primera és un ending i la segona un opening d’anime. En el videoclip de MOCHI DE SAKURA ho vaig plantejar visualment d’aquesta manera.
Aquests dos últims llançaments s’allunyen del minimalisme sonor de ‘TOT ALLÒ QUE NO SAP NINGÚ’. Tens intenció de jugar amb més capes de so de cara els pròxims projectes musicals?
Jo tenia molt clar que el meu segon disc havia de ser minimalista, perquè les lletres ja tenien molta informació. Volia que l’atenció se centrés en la meva veu i en el que explico. A partir d’ara vull explorar amb estils musicals que no he tocat mai. L’altre dia vaig provar de barrejar un funk brasileny amb l’anime.
Tinc ganes d’investigar amb diferents estils més enllà del pop i de l’hiperpop. Vull anar cap a un estil més rítmic, potser més urbà. Alhora vull conservar la meva essència, el piano i la balada. La meva idea és posar-me reptes i jugar amb diferents cançons i estils, sempre amb coherència i gust. No em vull estancar i fer sempre el mateix. Al cap i a la fi, tinc vint anys i molt de temps per saber el que més m’agrada i el que menys.
Autors d'aquest article
Pau Lobato Ferrando
Òscar García
Hablo con imágenes y textos. Sigo sorprendiéndome ante propuestas musicales novedosas y aplaudo a quien tiene la valentía de llevarlas a cabo. La música es mucho más que un recurso para tapar el silencio.
