Des de fa uns anys, el Primavera Sound és un festival a dues velocitats. Més enllà del recorregut personal que cada assistent es crea, la fórmula de l’èxit de l’esdeveniment consisteix en barrejar artistes de diferència índole i procedència amb un únic nexe en comú: La presumpta qualitat en les seves propostes. Pel que fa als espectacles més mainstream, l’edició 2023 ha estat marcada per la coexistència efectiva de grans mites de la música dels últims 30 anys, al costat de propostes molt més actuals i innovadores. És a dir, la faceta més indie clàssica, que fa dècades que assisteix al festival, i el vessant més jove, que acaba d’entrar-hi.
Dijous: Una màquina del temps
La primera jornada del Primavera Sound al Parc del Fòrum va resultar com un viatge amb DeLorean: Assistència més que controlada –element important després de la massificació de l’any anterior–, més públic local i… Blur de caps de cartell. La formació de Damon Albarn va regalar una descàrrega inqüestionable d’èxits ‘vintage’ que van transportar als presents de nou als anys 90.
Després d’un inici discret amb There’s No Other Way, els britànics van agafar velocitat amb Coffe & TV, amb la qual Albarn va començar les seves habituals passejades cap a totes bandes de l’escenari, mentre tornava boig a l’encarregat de controlar el cable del seu micròfon. Minuts després, Parklife, Song 2 i Girls & Boys van provocar l’èxtasi dels presents. “És magnífic tornar a ser amb els meus vells amics una altra vegada”, afirmava el vocalista abans d’encarar els bisos. I és que després de vuit anys de silenci discogràfic, els londinencs estan a punt de publicar un nou disc d’estudi, The Ballad of Darren, del qual els assistents en van poder gaudir un primer tast amb The Narcissist, tema que va tancar la nit i va emocionar l’histriònic cantant.
Minuts abans, l’onada de la nostàlgia l’havien iniciat uns New Order que, amb un energètic Bernard Sumner al capdavant, van demostrar que encara els hi queda corda per a estona. La seva recepta és senzilla: Convertir els seus concerts en una autèntica discoteca de pop electrònic. Èxits com Age of Consent o Bizarre Love Triangle van convertir ‘Mordor’ (sí, així és com es coneix popularment la zona dels escenaris grans del Fòrum) en una pista de ball gegant. Malgrat això, el moment més emocionant de la nit va arribar al tram final. Primer amb una versió gairebé eterna de la mítica Blue Monday i, després, amb el sentit homenatge al desaparegut Ian Curtis amb la desgarradora Love Will Tear Us Apart.
També mereixen una menció les actuacions de NxWorries, el duet format per Anderson .Paak i el productor Knxwledge, que van omplir el festival de bon rotllo amb la seva barreja de funk, R&B i hip hop despreocupat; Pusha T, que va abrasar l’escenari Cupra presentant el seu notable It’s Almost Dry (Getting Out Our Dreams, 2022) i, finalment, Built to Spill, que en un registre absolutament diferent també va fer les delícies dels amants del rock més veterans.
Divendres: Els dos Primaveres
A grans trets, la jornada de divendres es resumeix en una fotografia. Milers de persones adultes i grans gaudint del colossal concert de Depeche Mode, mentre, a escassos metres, una munió igual de nombrosa de joves esperaven impacients l’arribada de la icona del hip hop Kendrick Lamar. I la veritat és que cap dels dos va decebre. Els britànics van utilitzar el fet de presentar el seu recent àlbum Memento Mori (Venusnote, 2023) com a excusa per a repassar el més destacat de la seva carrera.
El vocalista David Gahan i el guitarrista Martin Gore van demostrar que l’edat és un número protagonitzant el concert més llarg del festival, amb més d’1 hora i 50 minuts de duració. Walking On My Shoes va servir per a obrir foc, mentre que It’s No Good va despertar els càntics del públic. El moment més emotiu va arribar amb World In My eyes, que la banda va dedicar a Andrew Fletcher, baixista de la formació desaparegut fa poc més d’un any, projectant una fotografia seva a les pantalles.
La part final va estar reservada als trumfos de la formació: Enjoy the Silence, Just Can’t Get Enough, Never Let Me Down Again i Personal Jesus van protagonitzar un dels millors finals de concert que es recorden en tota la història del Primavera Sound.
Sense gairebé temps per al descans o la reflexió, la pirotècnia va avisar de l’entrada en escena de Kendrick Lamar, considerat per molts com el millor raper de la seva generació. L’artista de Compton va desplegar el seu missatge compromès passejant amb suficiència a través de múltiples textures de música negra com el hip hop, el rap, el soul, el funk, el jazz o el rock. L’estatunidenc va presentar el seu últim àlbum, l’aclamat Mr. Morale & The Big Steppers (PgLang, 2022) amb temes com la poderosa N95, la reflexiva Rich Spirit o la rabiosa Count Me Out.
Acompanyat per un cos de ballarins format per dobles del raper, Kendrick Lamar va alternar grans èxits pop com Humble, Money Trees o Alright amb picades d’ullet a altres artistes amb Nosetalgia, de Pusha T, o Sidewalks, de The Weeknd. El californià va rebaixar l’agressivitat a la part final amb temes més sensuals com LOVE o Die Hard. El final de festa va estar marcat per l’aparició a l’escenari de Baby Keem, cosí de l’artista i una de les promeses del hip hop de la generació Z. Junts van tancar la vetllada amb les explosives vent i family ties.
Hores abans, les protagonistes havien estat artistes femenines. La cantautora australiana Julia Jacklin va embruixar el públic amb el seu delicat folk rock a l’escenari Amazon Music, mentre que la sud-coreana Japanese Breakfast va il·luminar l’escenari principal amb el seu pop atmosfèric.
Dissabte: Rosalíamanía
Només calia posar un peu al Parc del Fòrum per a notar que la nit de dissabte seria diferent. L’expectació era màxima i la presència de públic havia crescut respecte als altres dies. I és que no tots els dies es té l’oportunitat de veure a una artista com Rosalía actuar a casa. Pel que sembla, la il·lusió era recíproca. “Venia al Primavera Sound i somiava amb ser cap de cartell. Gràcies Per fer-ho possible”, va dir l’estrella del pop global nascuda i criada a Sant Esteve Sesrovires tot just en començar el seu espectacle.
Davant un ‘Mordor’ absolutament a rebentar, la catalana va exhibir l’espectacular show de la gira de presentació de Motomami, marcat per unes treballades coreografies i consumat per la seva exuberant veu. Èxits virals com SAOKO, LA NOCHE DE ANOCHE o DESPECHÁ van fer les delícies d’un públic entregat en un concert intens, però breu. Massa breu. A més, el ritme del show també va veure’s afectat per uns problemes de so, les interferències sonores d’altres escenaris i per les llargues dissertacions en català d’una Rosalía amb ganes de convertir la nit en especial.
En la part final, Rosalía va enrecordar-se de la seva parella Rauw Alejandro cantant dos temes del seu single conjunt RR (Columbia Records, 2023) com BESO y VAMPIROS.
Una cuidada versió en castellà de Hero, tema d’Enrique Iglesias va obrir uns bisos que van culminar les arxiconegudes MALAMENTE i CHICKEN TERIYAKI. Malgrat la seva presència en el festival, molts espectadors es van quedar amb ganes de veure materialitzat el duet amb Tokischa durant la interpretació de Linda.
Una estona abans, els estatunidencs The War On Drugs van brillar amb llum pròpia amb una actuació breu, però que quedarà a les retines de tots els presents. La banda de Filadèlfia van presentar el seu últim treball d’estudi I Don’t Live Here Anymore (Atlantic Records, 2021) capitanejats pel vocalista i guitarrista Adam Granduciel, que va demostrar tota la seva habilitat interpretativa amb la guitarra mentre retorçava les lletres de les cançons al més pur estil Bob Dylan.
El grup de Pennsilvània barreja sintetitzadors atmosfèrics, amb percussions contundents, tot amanit per suaus melodies amb piano i estridents descàrregues de distorsió de la guitarra del seu líder, un Granduciel que, tot i les seves pintes d’estar superant una gran ressaca, va erigir-se en l’amo absolut de l’escenari Amazon Music. Peces com la sofisticada Pain, la progressiva Harmonia’s Dream o l’exquisida Eyes to the Wind van fer gaudir a un públic enfervorit. El concert va anar en un in crescendo continu que va culminar amb l’abismal Under The Pressure, que va desfermar l’eufòria entre els presents.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
