Lauryn Hill, el 25 d’agost del 1998, va publicar The Miseducation of Lauryn Hill, el seu debut com a solista un cop The Fugees, amb qui havia editat dos projectes musicals aclamats per la crítica, s’havia desmantellat. El títol, influït pel film i la novel·la autobiogràfica The Education of Sonny Carson, així com pel relat The Mis-Education of the Negro d’en Carter G. Woodson, no al·ludeix al significat acadèmic que el món atribueix a l’educació, sinó més aviat el contrari: una educació que prové de la vida mateixa i de l’experiència. A la Intro que obre el LP, en la qual el professor passa llista i els infants van responent “Here”, s’observa aquesta contraposició.
Abans de la creació de l’àlbum, Hill va passar per una batalla emocional i espiritual feixuga. Mentre s’hi mantenia enredada, no era capaç de prendre distància ni de veure res amb claredat. Una vegada sortí de l’extrema situació va poder agafar perspectiva envers l’angoixa, el dolor i la decepció, i el mapa musical començà a definir-se per si sol. Així doncs, va arribar a ser la narradora de la seva pròpia història, la qual cosa era impossible quan estava enmig de la confusió.
The Miseducation of Lauryn Hill, que acumula un repertori nascut d’una “creativitat inconscient i visceral”, tracta sobre una dona jove dins de la indústria musical i els obstacles i les trampes amb les quals es va topant. Com que Lauryn Hill es crià en una estructura familiar en què rebia molt d’amor i escalf pensava, ingènuament, que tothom estimava d’aquella manera. “Vaig acabar aprenent lliçons importants sobre les persones i els seus buits”. Els buits, com deia Hill, no deixen de ser forats negres que ho absorbeixen tot i, al temps que ella era un vaixell que tan sols volia estimar, conegué molta gent amb aquesta buidor profunda que ho tenia fàcil per enganyar-la, manipular-la i decebre-la.
En relació amb el llançament del seu segon disc desitjat pels seus seguidors i per tothom que l’envoltava –sobretot després que el primer fos reconegut amb cinc premis Grammy, entre els quals ‘Àlbum de l’Any’ i ‘Millor Artista Revelació’–, Lauryn va decidir optar per un camí independent i místic. En lloc de seguir les instruccions de la discogràfica per satisfer les necessitats comercials, preferí esperar que Déu es tornés a posar al capdavant del timó per crear nou material artístic.
Ara sí que ha sonat el timbre i podem sortir corrents i emprendre el viatge cap als anys 90, en recordar 5 hits, els quals van capgirar la història del hip hop, de la que podria haver estat una estrella global, si s’hagués adaptat a les normes marcades pel mercat i el capital.
1. Doo Wop (That Thing)
Encara que sembli mentida, Sony mai va voler que Lauryn Hill fes un treball discogràfic en solitari, sinó un en què hi figuressin The Fugees. Tot i això, després de la ruptura de la relació extramatrimonial que mantenia Wyclef Jean amb Hill, que coincidí amb la dissolució del grup, aquesta estava convençuda a l’hora d’ajuntar un equip renovat de suport creatiu. Lauryn els va posar el nom New-Ark, perquè els va apartar del ghetto de Newark (Nova York) i els ensenyà tot el que sabia. Aleshores, segons Rolling Stone, ningú tenia ganes de col·laborar amb Hill, donat que Wyclef va escampar que si hi treballaven, se n’oblidessin de fer-ho amb ell.
Pel que fa a Doo Wop (That Thing), el track engegà l’etapa de Lauryn com a solista i aconseguí dos Grammy a les categories de ‘Millor cançó R&B’ i ‘Millor Presentació Vocal Femenina de R&B’. Al llarg de la cançó, Hill avisa tant a les dones com als homes que vigilin de no caure en el joc mutu de cercar només sexe. Cap al final de l’estrofa inicial, la cantautora pronuncia que és absurd que les noies de la seva comunitat es venguin l’ànima i se sexualitzin, o bé canviïn els seus trets físics originals per complaure l’altre i encaixar en els suposats cànons de bellesa. Paral·lelament, s’adreça als homes qualificant la seva afició de trencar cors i de no fer-se responsables del risc que comporta mantenir relacions sexuals sense protecció.
2. Ex-Factor
En un principi, Ex-Factor –juntament amb Loved Real Hard Once, títol que fou substituït per When It Hurts So Bad– les van escriure Lauryn Hill i Vada Nobles, productor i programador del beat de la bateria, per una banda femenina anomenada Ex Factor que just havia estat fitxada per Arista Records. Nobles assegurà que els temes sonaven massa íntims com perquè els interpretessin altres artistes a l’estudi o damunt dels escenaris. Així s’adonaren que el més coherent responia a la realitat que Lauryn donés veu a les seves vivències.
Ex-Factor conté un sample de Can It Be All So Simple de Wu-Tang Clan, un grup dels anys 90 de Nova York que va contribuir a popularitzar el hip hop hardcore i de la Costa Est, i ha estat versionada en directe per cantants com Beyoncé, H.E.R., John Legend i Kelly Clarkson. S’ha especulat que la lletra fa referència a la seva relació sentimental amb en Wyclef, mai confirmada per cap dels dos. Pel que sentim que entona, Lauryn està parlant d’un amor tòxic que no es basa en la reciprocitat, sinó en la dependència emocional. És a dir, descriu que, malgrat el mal que li ha infligit el seu amant, no es veu amb cor de deixar-lo anar ni de sortir d’aquest estira i arronsa destructiu.
3. To Zion (feat. Carlos Santana)
To Zion és una cançó que Lauryn dedica al seu fill, el nom del qual significa la ciutat divina o el regne del cel. Tenint en compte que a Hill li desagrada exhibir la seva vida privada i fer-ne d’aquesta un circ, fins i tot després que nasqués Zion David, certa gent encara desconeixia que Rohan Marley –fill de la llegenda del reggae Bob Marley– era la seva parella i el pare del nadó.
Tot i que professionals de la indústria van aconsellar-la d’avortar, perquè creien que tenir una criatura seria un impediment per continuar creixent com a artista, Lauryn mai no es va penedir de portar Zion al món. Tant és així que arribà a afermar que fou la primera decisió que no va prendre per acontentar els del seu entorn, sinó que va tirar endavant en base a la seva felicitat. “Les circumstàncies també em van revelar quines relacions eren sinceres i quines es fonamentaven en explotar-me i treure’m profit. En fi, tot plegat suposà una benedicció per mi”, va afegir.
Per últim, el missatge que reivindica Lauryn Hill és tombar les creences, les expectatives i les exigències enfront de la maternitat de les dones de qualsevol ètnia, però amb especial focus a les d’origen afroamericà.
4. Lost Ones
La hipòtesi que s’ha difós al voltant de Lost Ones és que resulta en un discurs en el qual Lauryn humilia a Wyclef Jean sense esmentar-lo explícitament. Es diu que el membre de la banda va assenyalar el seu embaràs com la causa principal del trencament de The Fugees. A més, per acabar-ho d’adobar, tampoc la recolzà quan va començar a teixir fils per elaborar la seva obra en solitari.
La versió de Hill, com era d’esperar, no concorda amb la del company. Al track rapeja que l’avarícia i l’afany d’aconseguir fama per part de Jean foren els motius de la separació. Els versos que donen peu a la tornada, “You might win some but you just lost one (x2)”, venen a dir que potser s’enriquirà a nivell material, però que a ella l’ha perdut. Tanmateix, la cantant es desfoga quan entona que la seva emancipació irritava a Wyclef –el titlla de possessiu–, al temps que recita que mai s’ha de subestimar als ferits perquè la llei universal del karma sempre s’imposa.
5. Everything Is Everything
El concepte rere Everything Is Everything està inspirat en el nom del primer disc de soul d’en Donny Hathaway. Inclòs a la banda sonora de la pel·lícula Down to Earth (2001), Hill va composar-lo per aquells/es que no ho tenen fàcil durant la joventut. Els lyrics, acompanyats d’una mirada d’esperança, també transmeten que a la vida s’ha de fluir i que aquesta no segueix una línia recta, sinó que és sacsejada pels canvis i els alts i baixos: “After winter, must com spring / Change, it comes eventually”.
Everything Is Everything té un element de crítica social, en tant que Lauryn posa de relleu que el sistema és injust i sever envers determinats col·lectius com ara les minories ètniques. Una dada curiosa es podria resumir en què va convidar a John Legend, el qual es trobava al seu tercer any universitari, perquè hi toqués el piano.
En definitiva, The Miseducation of Lauryn Hill és una obra monumental que transcendeix la música, ja que recull temàtiques que van des de la toxicitat en l’amor, l’estima maternal, l’espiritualitat i el dol, fins al feminisme, l’orgull i la consciència racial i de classe.
No faríem prou justícia a la genuïna Lauryn Hill –cantant, rapera, compositora, poetessa urbana, filòsofa, productora i activista, tot alhora –, que concep l’art i la música com una artesania, sense fer referència a les seves paraules: “Jo volia escriure cançons que em commoguessin i tinguessin la integritat del reggae, l’efecte rítmic del hip hop i la instrumentació del soul clàssic. M’agrada la cruesa que implica sentir la veu rasposa. (…). Aquest ingredient humà fa que el cabell de darrere del coll se m’aixequi, i això m’encanta”.
Autora de este artículo
