Una dècada de vida no se celebra cada dia. I en aquest cas, la celebració n’ha durat tres. El bucòlic recinte de la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú ha acollit de dijous a dissabte la desena edició del Vida Festival. La festa d’aniversari ha comptat amb 32.000 assistents, que no convidats, ja que tots ells s’han hagut de rascar de valent la butxaca tant amb les entrades com en les barres per a gaudir de més de trenta hores de música en directe. Com és habitual al festival, l’aposta d’enguany ha combinat artistes internacionals de renom, com Vance Joy o James Blake; amb atractives propostes quilòmetre zero com Alizzz, Guillem Gisbert o Julieta. Una fórmula que funciona i que ha creat un públic sòlid que, independentment de noms propis del cartell, ja fa deu anys que té marcat el primer cap de setmana de juliol com una cita obligada en el seu calendari de festivals.
Dijous 4 de juliol
El gran al·licient de la primera jornada era l’actuació de James Keogh, conegut artísticament com a Vance Joy. Curiosament, l’australià també celebra enguany el desè aniversari del seu debut discogràfic, Dream your life away (Atlantic Recording, 2014), que el va catapultar a convertir-se en una de les veus més reconegudes del soft pop mainstream de cantautor. Tant és així, que les cançons més celebrades de la nit van ser Mess is mine, Georgia o l’arxiconeguda Riptide, malgrat que la qualitat de la veu de l’artista distava força de la qual ens tenen acostumats els seus treballs d’estudi. La proposta del cantant de Melbourne no ha variat al llarg de la seva trajectòria, basant-se en cançons d’esquelet acústic, a partir d’arpegis de la guitarra o l’ukelele; que es vesteixen amb arranjaments electrònics i de vents sovint prou ensucrats. Un dels moments destacats de la nit va ser Catalonia, cançó composta durant els mesos que va viure a la capital catalana. Curiosa elecció en plena era dels ex-pats. Ara bé, sens dubte, el moment àlgid de l’actuació va ser la interpretació de la inoblidable Gimme! Gimme! Gimme! (A Man After Midnight) d’ABBA, que va convertir l’escenari principal en una autèntica pista de ball.
Mentre Vance Joy s’acomiadava sobre l’escenari, a la Masia arrancava l’altre plat fort de la nit Ty Segall. El multiinstrumentista californià va desplegar el seu rock contundent d’influències garage en un espectacle sobri pel que fa a les formes, però més que efectiu pel que fa al resultat. Sense ni mirar el públic i únicament concentrat en la seva guitarra, l’estatunidenc va repassar la seva prolífica carrera –en els darrers 17 anys ha publicat més de 20 discos en solitari– parant especial atenció a Three Bells (Drag City, 2024), el seu darrer àlbum. The Bell va ser una mena de viatge psicodèlic, mentre que l’abrasiva I Hear va fer brillar el clar to grunge del darrer treball de l’artista. My Best Friend va servir perquè tant Segall com la seva banda exhibissin la seva virtuositat instrumental, My Lady’s on fire va posar el to pop a la nit i la frenètica You’re the doctor va fer de tancament.
Ben entrada la matinada va arribar el torn de Julieta, una de les veus més prometedores del pop català. La barcelonina, que l’any passat va actuar a l’escenari de La Cova, enguany va demostrar que l’escenari principal ja se li queda petit. “L’any passat vaig venir amb quatre ballarins i avui ja som més de deu”, va dir entre cançons. Barrejant beats electrònics amb una bateria orgànica, va recórrer la seva curta però efervescent carrera, que li ha permès connectar amb tota una generació i crear-se un públic fidel. Cançons pop amb estètica discotequera com T’enxules, No m’estima + van fer les delícies dels presents, mentre l’artista s’entregava a l’escenari amb coreografies molt suggerents i treballades. Tot plegat, sense que la seva interpretació amb la veu perdés gens d’efectivitat, com van fer palès els falsets de Cari. El seu darrer èxit Full Romance va ser el final de festa.
Divendres 5 de juliol
El gran nom propi de la jornada del divendres va ser James Blake. El britànic arribava al Vida després d’haver estat notícia en les darreres setmanes pel seu enfrontament amb les grans plataformes d’streaming. El cantautor, multiinstrumentista i productor va mostrar la seva estètica més electrònica i de club, en un directe amb format trio que va deixar embadalit el públic. Avui en dia, en l’era de les noves tecnologies i els concerts pensats per al telèfon mòbil, resulta tan refrescant com poc habitual veure música electrònica tocada en directe. Aquest va ser el punt fort de l’artista d’Enfield, que va aprofitar l’ocasió per a presentar els seus darrers àlbums Playing robots into heaven (UMG Recordings, 2023) i Bad Cameo (Quality Control Music, 2024), el seu últim projecte col·laboratiu amb Lil Yachty que va veure la llum fa dues setmanes.
Al més pur estil l’última etapa de Bon Iver, Blake va protagonitzar una mena de missa electrònica, amb el seu evocador falset entrellaçant-se amb beats contundets en cançons com Loading o Mile High, on es va notar l’absència de Travis Scott. Però com havia passat amb Vance Joy la nit anterior, el més celebrat de l’espectacle van ser les versions: primer Limit to your love de la canadenca Feist; després No Surprises de Radiohead, on va demostrar que la seva potència interpretativa té poc a envejar-li a la d’un mite com Thom Yorke; i en acabat Godspeed, de l’inclassificable Frank Ocean.
Seguidament, va ser el moment dels Temples. El quartet de Kettering, vell conegut del públic del festival, va exposar el seu rock psicodèlic amb aires dream i electrònics amb temes com Certainty, Hot Motion, Paraphernalia o Gamma Rays. Amb una posada en escena plenament britànica, sobria i sense estridències, els britànics van demostrar una vegada més que la psicodèlia continua ben viva. Hores abans, en el mateix escenari de la Masia, Derby Motoreta’s Burrito Kachimba també havien posat en valor la psicodèlia, però en aquest cas transformant-la en ‘kinkidelia’, la seva pròpia interpretació del gènere amb traces de flamenc, stoner i, per sobre de tot, desimboltura i morro.
Els sevillans, que beuen clarament de referents del rock andalús com Triana, tornaven al Vida amb nou disc sota el braç, Bolsa Amarilla y Piedra Potente (Primavera Labels, 2024). I no van defraudar. Capitanejats pel cantant Dandy Piranha, van estrenar alguns dels temes del seu nou treball, com La Fuente o El Chinche, sense oblidar de les ja clàssiques El Valle o Gitana.
Dissabte 6 de juliol
Un dels indrets més especial del Vida és El Vaixell, l’escenari de petit format que consisteix en una petita barcassa de pesca situada al mig del bosc que envolta la Masia d’en Cabanyes. Allà s’hi han fet alguns dels concerts més recordats del festival, com el de Rosalía amb Refree el 2017 o el de Tim Bernardes l’edició passada. La tarda de dissabte, Los Planetas van sumar un espectacle més a aquesta il·lustre llista. “Això sembla el vaixell de Chanquete”, va dir Jota tirant d’ironia abans de començar. Els granadins van lluir la seva proposta essencial, en la qual substitueixen la bateria per un piano de cua. Així, van signar un show delicat i convincent en el qual van adaptar grans èxits del seu repertori a un nou ambient, molt més orgànic, allunyat de la contundència sonora i les influències noise i shoegaze que els han marcat al llarg de la seva trajectòria. Èxits indiscutibles com Segundo premio o Santos que yo te pinté van agafar una nova forma, molt més lleugera de l’habitual, però igual d’efectiva pel que fa a l’emotivitat, elevada per uns encertats arranjaments de piano.
A l’escenari principal, el polifacètic cantautor Paolo Nutini va desplegar totes les estètiques rock de la seva trajectòria, amb temes reconeixibles com Iron Sky o New Shoes. L’artista, nascut a Paisley però amb ascendència de la Toscana, va fer lluir la versatilitat del seu repertori amb la seva inconfusible veu de falset i una banda molt ben assemblada, com va demostrar Last Request, molt celebrada entre els presents. Hores després, va ser el moment de M.I.A., nom artístic de Mathangi Arulpragasam. La cantant anglesa d’origen tàmil– Sri Lanka – va sorprendre a tothom amb un espectacle explosiu, ple de llums, coreografies i sons a mig camí entre l’electrònica, el hip-hop, el funk i fins i tot la música tribal. El plugim va ser el convidat inesperat de la festa, però encara va embellir més el tram final del concert, en el qual un cor femení format per cares conegudes com Twin, Pavvla, Joina i Le Nais, entre d’altres; va acompanyar l’artista en la interpretació de grans èxits com Paper Plans o Bad Bays.
L’acte final va ser per Alizzz, que va ser el protagonista de l’anècdota de la nit en precipitar-se de l’escenari durant una de les seves cançons. Malgrat això, el productor i cantant del Baix Llobregat va brillar amb una actuació poderosa on va donar protagonisme al seu últim llançament, Conducción temerària (Warner Music, 2024), sense oblidar els seus grans trunfos, com El encuentro o Qué pasa nen.
Autors d'aquest article
Pere Millan Roca
Òscar García
Hablo con imágenes y textos. Sigo sorprendiéndome ante propuestas musicales novedosas y aplaudo a quien tiene la valentía de llevarlas a cabo. La música es mucho más que un recurso para tapar el silencio.
