Durant aquests últims anys hem observat com molts artistes mallorquins conquerien una escena que fins aleshores no comptava amb un bon gruix d’artistes balears. Salvatge Cor n’és un exemple. Després de llançar dos àlbums, la banda mallorquina torna per girar el voltant i conduir la seva discografia cap a una sonoritat minimalista i renovada, que ens mostra una cara desconeguda i encisadora. CRUÏLLA veurà la llum el pròxim 6 de maig i es presentarà en directe a la Sala Laut aquell mateix dia.
Truco a en Llorenç Romera i sense gaire preàmbul, ens endinsem en una conversa que ens fa viatjar pel perquè de CRUÏLLA, l’expansió de la nova i necessària mallorquinitat, les línies que divideixen els gèneres musicals o la influència sonora dels artistes amb els quals hem crescut.
CRUÏLLA és el punt de trobada entre diferents elements que des d’una ment tancada podrien considerar-se oposats i irreconciliables. Per què CRUÏLLA? Quins camins es creuen en aquest disc?
És una mescla entre folk i urbana. Vaig veure que podia mesclar la sensibilitat del folk amb la tècnica de producció de la música R&B actual. Té una sonoritat més íntima i sempre són cançons pop. A mi m’interessava molt cercar què hi ha d’humà quan robotitzes o deshumanitzes les coses, a més a més, he vist que la veu com a eina de comunicació és el fil que ho condueix tot. I si parlem de la veu el que trobem és la cançó popular de tota la vida, fins i tot el que feien els trobadors i la gent dels pobles a l’edat mitjana. Aquest element m’agrada i suposo que és el que fa que la música avui dia sigui tan vigent, perquè som nosaltres com a espècie i podem expressar el que portem dins.
Muchas de las canciones del Freeze, Melt tratan sobre esa sensación de soledad y de estar lejos de los demás.
Amb aquest disc t’has llençat a un estil més minimal, amb més sintetitzadors. Dius que aquest disc és una barreja de molts estils. Podem seguir parlant de gèneres musicals?
Jo crec que no. I no sé si ha estat perquè la pandèmia ens ha fet reflexionar, però jo diria que el que predomina és el pop i dins d’aquest gènere pots trobar molts registres i estils diferents. A mi el que m’interessa és aquesta mescla, una entitat híbrida. Si parlem d’influències properes ens trobem amb Maria Arnal, Rodrigo Cuevas, C. Tangana, Rosalía, Delafuente, Tarta Relena… Són projectes que a mi m’encanten perquè beuen d’una font pròpia i després cerquen una manera més contemporània per dir allò que volen dir.
De fet, els artistes que menciones tenen molt en comú amb tu. Ara mateix, les línies que divideixen un gènere d’un altre s’estan difuminant.
Totalment. A mi em sembla molt interessat i em fa pensar que les estructures que existien es comencen a trencar i no sé què farem com a col·lectiu. Crec que ens estan donant una oportunitat. Diuen que Internet ens deshumanitza i jo crec que si s’utilitza d’una manera més humana, ens pot connectar més. El que és personal i individual pot passar a ser universal, perquè al final tothom parla del mateix, de les mateixes emocions.
Tornem al minimalisme del qual parlàvem. Creus que menys –o el que aparentment pot semblar menys– és més?
Ara mateix sí, perquè trobo que estem saturats d’estímuls i informació. Va bé fer neteja per poder reflexionar i pensar.
En què creus que ha afectat el canvi de segell en aquest disc?
Ha estat fonamental perquè des del primer moment ens han donat facilitat, no han interferit gens en el procés creatiu, ho hem consensuat tot i com és evident, ens estan ajudant a arribar a més gent.
A la cançó CRUÏLLA sentim: “Fent-te passar per marginat, es teu fals culte underground”. Què és ser underground? Salvatge Cor és underground?
No penso que Salvatge Cor sigui undergorund. També hi ha aquesta idea d’underground que pot ser molt mainstream. Vull dir, a Berlín si vols entrar a una festa has de fer cua durant hores. Com deies abans, l’undergound i el mainstream s’estan difuminant. És interessant veure com tots aquests corrents subterranis es filtren dins d’aquesta cultura més general.
Al moment de compondre-la, vas pensar en algú en concret?
Sí, en una persona en concret, però també pot ser una manera de mirall, com una autocrítica. Quan ets més jove penses que comparteixes uns codis amb un subgrup i aquesta és una visió molt limitada.
El disc compta amb col·laboracions d’artistes com la Maria Hein o l’Mtines. En quin sentit ha estat enriquidor comptar amb el seu punt de vista?
En tots els sentits. Trobo que tenen molt de talent i m’agrada moltíssim el que fan. Quan em van dir que hi participarien vaig estar molt content, perquè també ajudaven a crear aquesta idea de cor grec que hi ha al disc. És com si totes les veus fossin una mateixa veu del Mediterrani. Cadascú té la seva tessitura i les seves històries. A mi d’en Mtines m’agrada molt el seu minimalisme i la manera amb què mira cap a la música nord-americana o la de fora de Catalunya. I la Maria Hein representa la nova mallorquinitat, i també mira més enllà. Ha produït amb en Jordi Matas i en Ferran Palau i veiem com l’escena s’expandeix.
Com va ser l’experiència del videoclip en pla seqüència a la platja d’Es Trenc? Vaig patir pels vostres peus.
(Riu) Sí, feia molt de fred perquè era la primera setmana de gener. Teníem un guió una mica més complicat tot i ser un pla seqüència, però finalment només van ser dues preses. I encara així ens vam congelar els peus. Després de sortir de l’aigua els tenia vermells i no els sentia.
Quina pressió que hagi de sortir tot d’una tirada.
Van ser dues perquè havíem d’aprofitar la posta de sol. Ho havíem de fer ràpidament i l’equip de rodatge ho tenia claríssim i molt ben preparat. Vam cercar la naturalitat, coses que no cercàvem i que havien de quedar així. I això li dona un toc espontani.
Tenim més escoltes a Barcelona, o fins i tot a Madrid, en comparació amb el que se’ns escolta aquí. Es valora més des de fora
Salvatge Cor es defineix com pop post-Bowie. Què és el que admires de l’artista?
Que és un camaleó. No tenia por d’explorar, de jugar, d’investigar, cercar una nova sonoritat o fer feina amb nova gent. Crec que durant la seva època berlinesa, i sobretot després de Ziggy Stardust i Diamond Dogs, va ser extremadament creatiu i un artista d’avantguarda. M’interessa molt el punt en què les arts conflueixen, ja sigui pintura, cinema… I Bowie ho feia.
Crec que els artistes que escoltes a la infància i a l’adolescència influeixen en els teus gustos futurs. En el teu cas, notes que aquests artistes t’han influenciat a l’hora de crear?
Sí, d’una manera implícita i amagada. Per exemple, la meva germana era adolescent als anys noranta i escoltava grups com Massive Attack, o el hip hop de Wu-Tang Clan. Totes aquestes referències m’han començat a sortir ara, que he començat a fer una anàlisi de coses que m’havien marcat. Marca, clar que sí. Fins i tot Alejandro Sanz o els Backstreet Boys. Fixa-t’hi…
De quina part de Mallorca sou? Com va néixer Salvatge Cor?
Som de Palma, però a Salvatge Cor hi ha hagut gent de tota l’illa. El grup va néixer pel fet de recitar poesia. Abans de tenir el grup tenia clar que volia fer música que tingués aquesta qualitat poètica.
Darrere de les teves cançons hi ha una intenció de renovar l’essència mallorquina?
Sí, totalment. Crec que per sort està canviant. Ha arribat el segle 21 a Mallorca i, en part, gràcies a Internet. Hi ha artistes en diferents disciplines que tenen visibilitat i s’ho mereixen. Hi ha molt de talent
En l’àmbit musical hem vist un creixement exponencial dels artistes mallorquins.
Sí, i el més interessant és que es tracta d’un panorama molt divers. Hi ha un patró que fa que tot s’assembli a un indie pop més mediterrani. Parlo d’amics com Da Souza, Maria Jaume o Maria Hein. No ho dic d’una manera negativa, però fan una cosa més accessible, a la que el públic està més acostumat i arriba molt més. És molt guai perquè s’ha trencat la barrera que té la gent de Mallorca. A vegades costa moltíssim que se’ns conegui a Catalunya, però després és el nostre públic més agraït si ens fixem en les xifres del Spotify. Tenim més escoltes a Barcelona, o fins i tot a Madrid, en comparació amb el que se’ns escolta aquí. Es valora més des de fora. A més, la gent amb més repercussió ens ajuda, com Antònia Font, que han fet un discazo i han fet que tothom torni a mirar cap aquí.
Ets fans d’Antònia Font? Us coneixeu? Què t’ha semblat el seu nou disc?
Sempre he estat molt fan d’Antònia Font. A l’institut hi havia gent que era una mica hater. És curiós perquè eren haters per com cantava Debon i pel que deia, amb les lletres d’en Joan Miquel Oliver. Ara em sembla que això és el que fa que la gent els estimi tant. O sigui que la vida és molt curiosa. Sí que ens coneixem. De fet, en Joan Roca és veí meu de tota la vida i en Joan Miquel Oliver m’ha compartit una story avui mateix. El disc m’ha agradat i trobo que ha estat molt encertat que hagin tirat cap a la nostàlgia de manera aparent. És un disc amb l’estil de A Rússia o Alegria i al mateix temps hi ha matisos de maduresa. Això ha estat molt guai.
Quins artistes mallorquins t’agradaria recomanar?
N’hi ha un munt. Faria una llista de trenta persones. En Miquel Serra, la Joana Gomila, la Laia Vallès, que fan coses finíssimes, o la Clara Fiol, que està a Marala. També hi ha gent com Plan-et o en Miquel de la Mel, que demostren que hi ha un interès per estils que no són tan populars. Tenen molt bon gust i funcionen molt bé. Segur que m’he deixat algú.
Per acabar, el disc veurà la llum el pròxim 6 de maig i el presentareu aquell mateix dia a la sala Laut. Què viurem?
Un concert íntim. Hem pensat en recrear un ambient que recordi al confinament, que és quan el disc va començar a agafar forma. Hi haurà convidats com la Guineu, la Júlia Colom, la Maria Hein o en Mtines. Intentarem crear aquesta sensació de connexió i desconnexió que vam sentir aquells dies d’estar tancats i reflexionar.
Imagen de portada © Marta Mas
Autora de este artículo
