Un any més, el Festival Cruïlla de Barcelona ha fet del Parc del Fòrum el punt de trobada i equilibri perfecte entre els millors artistes nacionals, internacionals i tota mena de gèneres musicals. Un festival amb una clara meta cap a la sostenibilitat i en el que no és necessari destrossar-se les cames per veure grans noms. L’organització, el bon ambient i les ganes de festa han sigut els protagonistes de quatre dies esgotadors, però que dels que totes ens hem portat un gran somriure cap a casa.
Dimecres 5 de juliol: Cartografia de noves sonoritats
La cita del Fòrum va arrencar amb molta tranquil·litat, amb una afluència de públic menor que la que hauria els següents dies (res estrany, tenint en compte que era dimecres i que els noms més importants del cartell estaven reservats pel cap de setmana). En un dia clarament enfocat als sons i ritmes urbans, veure un instrument damunt d’un escenari quasi sorprenia, i les bases de rap, trap i reguetón es van apoderar del parc. Esperàvem un públic majoritàriament adolescent, per aquesta elecció estilística, però n’hi havia de totes les edats.
Artistes com WOS o Cruz Cafuné van tenir una molt bona acollida, destacant també el gallec Sen Senra. Fent gala de carisma i les seves melodies aferradisses, va triomfar amb el seu recent nou àlbum PO2054AZ (Vol. I), que ja va ser cantat per tots els seus fans. Un show ben efectiu, només amb el però de la relliscada a Familia (interrompuda dues vegades per deixar-la finalment a la meitat) i un final no tant amunt com s’esperava.
Ple de producció, ball i pirotècnia, Nicki Nicole va oferir el concert més multitudinari del dia (ajuntant pràcticament a tots els assistents), inclús convidant una jove seguidora a pujar a l’escenari. A l’altre costat, el Nuevo Punk dels lleidatans La Élite va ser la resistència per un grapat de seguidors amb ganes de pogo a ritme d’electro-punk. A banda de presentar el seu àlbum debut, el duo va oferir versions com el clàssic Autosuficiencia dels Parálisis Permanente.
Dijous 6 de juliol: El dia dels noms propis
Nombrosos artistes llatins conformaven el cartell del dijous en el Cruïlla i, entre tots, un nom destacava per sobre: Rubén Blades. El panameny repetia actuació després de la gran acollida de l’any passat i el seu públic ho va agrair: diverses generacions, joves i majors, es van ajuntar durant dues hores (slot més ample de tot el festival) a l’escenari Estrella Damm, gaudint de salsa combinada amb jazz i swing, entre diferents estils. No van faltar clàssics com Pedro Navaja, i altres artistes van reconèixer a les seves actuacions l’honor que sentien per compartir cartell amb l’històric cantant.
La festa real, però, la van portar els colombians Bomba Estéreo a base d’energia contagiosa, cúmbia i hits, en el que sens dubte va ser el millor show de la nit. Els colorits vestuaris de Li Saumet van posar a ballar a tothom des de el minut zero i ja no vam poder aturar, encadenant Somos Dos, To My Love, Fuego o Ojitos Lindos.
Blades no va ser l’únic nom amb majúscules del dia. Omara Portuondo, de noranta-dos anys, va oferir un miracle (com va descriure amb fidelitat el nostre company Óscar García) dels que poques vegades passen. Asseguda – casi postrada – a un cadira de fusta, la veu encara li va permetre delitar-nos amb musica cubana, tot i que el so que es solapava des de altres escenaris no va fer justícia a la seva llegenda. Al finalitzar, mentre la ajudaven a posar-se dempeus i caminar cap a la sortida, encara va aixecar el braç animant al públic a fer l’últim ball. Realment emocionant.
Un poc abans, l’artista d’origen australià Tash Sultana va estar increïble fent de persona-orquestra, tocant tots els instruments i estils imaginables: bateria, guitarra, baix, flautes varies, reggae, rock, funk… La seva perfecta veu i els solos interminables eren hipnòtics; podríem quedar-nos a viure dintre del loop de Jungle, mentre veiem caure el sol des de la gespa de l’escenari Oxfam. Seguint amb la seva història d’amor amb Barcelona i Catalunya, Iseo & Dodosound triomfaren un cop més, celebrant el seu particular San Fermín.
Divendres 7 de juliol: I al tercer dia, arriba el rock
Ja amb una quantitat de públic notablement major, la tercera jornada al Parc del Fòrum va ser la del desembarcament de les guitarres i moltes de les bandes més importants del festival. Els californians The Offspring van omplir de punk-rock i càntics l’esplanada de l’escenari principal, on no cabia ni una agulla. El seu directe va ser probablement el que millor so va tindre de tot el festival i no se’ls hi pot negar que van executar perfectament tots els seus temes mítics, com The Kids Aren’t Alright o Self Steem. Ara bé, les contínues xerradetes (dient mil cops com de bonica que és Barcelona o fent repetir al públic “fuck yeah”) i el tram de versions del rock (Iron Man, The Trooper, Biltzkrieg Bop), per omplir el temps del set, no venien gens al cas i van rompre totalment el ritme del concert. Així i tot, el seu públic pareixia haver quedat ben satisfet.
A més d’això, van imposar unes condicions abusives als fotoperiodistes acreditats per tal de poder fer la seva feina durant el set. Una sèrie de normes totalment desproporcionades a les que vam respondre amb unitat: cap company els va fotografiar i no trobareu cap imatge seva en aquesta crònica ni en altres mitjans.
Molta gent esperava asseguda per les altres estrelles de la nit: els arxiducs de l’indie-rock, Franz Ferdinand. En aquest cop, comparat amb la visita que ens van fer per l’octubre al Sant Jordi Club, pareixien més cansats del normal (venien de girar als Estats Units amb els Pixies), però res va impedir un nou triomf dels escocesos a base dels seus inapel·lables hits. Qualsevol firmaria tindre la meitat de l’energia de l’Alex Kapranos, sempre incombustible, donant bots sense descans i fent ballar i ajupir-se al públic. Juntament amb This Fire, Take Me Out o Outsiders, es van permetre estrenar dos temes inèdits i inclús afegir Darts Of Pleasure fora de setlist, ja que els hi sobrava temps. Una forma totalment diferent d’afrontar un directe, vist el que feria després The Offspring.
Les bandes nacionals no es van quedar pas enrere, tal com es va poder comprovar als brutals directes de Cala Vento i Carolina Durante. Els primers van presentar el seu nou àlbum, Casa Linda, amb un so perfecte i dos operaris construint una casa de fusta a l’escenari. Els madrilenys arrasaren com de costum davant d’una gran quantitat de fidels, amb un Diego Ibáñez en estat de gràcia.
Tot i que els hi va costar, Alt-J van acabar enganxant amb èxits com Left Hand Free i Sigur Rós no van lluir del tot, desafavorits per la ubicació del seu concert a l’escenari principal. Potser hauria estat millor posar-los a on hi havia gespa, a l’Oxfam-Intermon, per poder gaudir amb tranquil·litat i atenció del seu shoegaze minimalista. Amb bona acollida, Leiva va presentar el seu projecte paral·lel de rock’n’roll, The Guapos, i la gran fi de festa va corre a càrrec del Costumbrismo Mágico dels genials Ladilla Rusa, oda a la cultura pop i frikisme nacional. Va ser fantàstic veure a tantíssima gent fent el mamarratxo (en el millor sentit de la paraula) amb Tania i Víctor, que van preparar una escenografia especial i moltes disfresses per l’ocasió.
Dissabte 8 de juliol: Un tancament perfecte
L’edició del 2023 del Festival Cruïlla va acabar en gran i de la millor manera possible: amb un “fiestón” dels que són recordats per molt temps. El gran culpable, Parov Stelar, que amb la inestimable ajuda dels seus incansables músics-sequaços va fer ballar sense descans a ritme d’electro-swing. Van reclamar al públic un ambient tan boig com el de la seva actuació al 2019, i així va ser: les bases de Stelar i els instruments de vent no van donar ni un segon de treva, arrastrant a tothom durant una bogeria d’hora i mitja.
Tampoc van fallar Placebo, amb un sòlid directe que ens va atrapar en el seu rock fosc des del principi fins tancar amb el Running Up That Hill de Kate Bush. El protagonista va ser Never Let Me Go, últim disc dels anglesos que va ocupar quasi mig set, però tampoc van faltar èxits com The Bitter End, connexió directa entre els de Brian Molko i Stefan Olsdal amb els seus fans.
Abans, les melodies fantasioses dels mallorquins Antònia Font van propiciar el karaoke col·lectiu i el pop sense complexos d’Amaia va demostrar que és possible cantar jotes com Yamaguchi i l’Ave Maria del Bisbal al mateix concert. La navarresa, com sempre, es va mostrar autèntica i va fer el que li va donar la gana (inclús recitant “El Panxo va dir al Pinxo”), malgrat que la major part del públic estava amb Leiva.
Qui encara conservava forces, ja ben entrada la nit, va poder gaudir de l’electrònica ambiental i perfectes visuals dels alemanys Moderat o, en cas de voler una cosa més lleugera, de Carlangas o les Shego. Així acabàvem quatre dies de la millor música, esgotats per feliços.
Autores de este artículo
Mikel Agirre
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
![Atom Rhumba, La [2] de Apolo](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2018/02/180216_Atom-Rhumba_©VPV_296-DESTACADA-768x384.jpg)
