Ya llega final de mes y, con él, una larga lista de álbumes publicados durante los últimos días. En Qualsevol Nit sabemos que es prácticamente imposible estar al día de todos los discos que salen, a excepción de los de tus artistas favoritos. Aunque siendo sinceros, no nos engañemos; a veces, ni eso. Pero no os preocupéis, nosotros nos hemos encargado de hacer el trabajo por vosotros. Aquí podéis encontrar una amplia lista de artistas internacionales, nacionales y locales, a la par que emergentes. ¡Y de todos los colores y estilos!
Es probable que no los escuchéis todos. No hace falta tampoco. Podéis pinchar en el preview de Spotify para ver un poco de qué va el rollo, leer su reseña y descubrir cosas nuevas. ¿Quién sabe? Quizá así a lo tonto descubrís vuestro nuevo grupo favorito o, simplemente, un sonido que os encanta y que no habríais imaginado jamás. No nos enrollamos más: ¡Dale al play y disfruta de las novedades musicales del momento!
Pd: Y si todavía tenéis ganas de más, podéis daros un paseo por las listas de novedades de los meses anteriores.
FONTAINES D.C. – Romance (XL Recordings, 2024)
90s revival
Sigui per mèrits propis o per manca de competència, Fontaines D.C. s’ha erigit en els darrers anys com un dels principals grups emergents de l’escena rock. Primer amb el punk renovat del seu debut Dogrel (Partisan Records, 2019) i després amb el post-punk desacomplexat de A Hero’s Death (Partisan Records, 2020) i Skinty Fia (Partisan Records, 2022); el quintet de Dublin ha construït una sòlida carrera i s’ha convertit en el màxim exponent de la nova onada del rock irlandès. En aquest quart disc, la banda s’ha posat en mans del prestigiós productor James Ford, col·laborador habitual dels Arctic Monkeys i que darrerament ha treballat també amb grups com Depeche Mode o Blur. El britànic ha aportat el seu particular so cinemàtic i colorit, vestit a base d’arranjaments de cordes i sintetitzadors estridents, en un àlbum que beu molt del rock dels 90. El grunge de Seattle ressona clarament en l’afilada Here’s The Thing o la contundent Death Kink, mentre que el rock acústic de Bug sembla una picada d’ullet al brit pop. Ara bé, el dramatisme, l’ansietat i la ràbia controlada que sí que aconsegueixen transmetre temes com Starbuster o In the Modern World, no acaba de funcionar del tot en altres talls com Desire o Motorcycle Boy, que recorda a un altre dels grans noms dels 90 com The Smashing Pumpkins. El disc acaba amb la nota positiva de Favourite, el single nostàlgic que haurien signat els grandíssims The Cure. Segurament Romance sigui el disc més rodó que ha signat Fontaines D.C. fins ara, però a estones peca d’una fredor fins ara molt poc característica dels irlandesos.
Per Pere Millan.
CLAIRO – Charm (Clairo Records LLC, 2024)
Honest, poètic i encantador
Claire Cottrill torna amb el seu tercer àlbum, Charm. Als seus 26 anys, Clairo s’ha convertit en una lluminària de l’escena indie pop. En aquest disc, l’artista amplia els horitzons del seu bedroom pop característic amb un soft rock sofisticat i groovy, que de vegades sembla tret directament dels anys 70, ple de matisos de jazz i soul i acompanyat per una producció exuberant. Musicalment, Charm se sent com una invitació íntima al món del desig de Clairo. És encantador, càlid i atemporal, amb melodies captivadores formades per la combinació de flautes, guitarres, piano i bateria que creen un espai acollidor i vellutat on et pots arraulir i pensar també en el que desitges. Aprofundeix en els sons que va començar a explorar a Sling el 2021, recolzant-se encara més en la influència de Carole King. El disc és també una oda a la connexió i el confort que comporta, ja sigui fugaç o durador, amb una parella romàntica o simplement amb altres éssers estimats. A Glory Of The Snow, la penúltima cançó amb fortes vibres hivernals, Clairo canta: “When I cry, I wanna give you a ring / I can brеathe with you right there, hold onto me”. En això es redueix el desig de Charm: el desig de veure i ser vist, d’estar amb gent que t’entengui i que et faci la vida una mica més fàcil de navegar. Un àlbum reconfortant que et dóna una abraçada ben càlida un dia fred d’hivern.
Per Aïna López.
CHILDISH GAMBINO – Bando Stone and The New World (RCA Records, 2024)
Un comiat en gran
Servint de banda sonora de la pel·lícula homònima dirigida pel mateix Donald Glover, a més de ser l’últim disc de l’artista sota el seu pseudònim, Bando Stone And The New World serveix com a una excel·lent reafirmació de diversos aspectes que han marcat la carrera de Childish Gambino, alineats amb alguns moments que mostren el raper aportant nous plantejaments. La seva versatilitat musical brilla amb llum pròpia en aquest projecte, sent un mosaic de gèneres que, lluny de resultar caòtic, crea una harmonia sorprenent. Des del soul més clàssic fins al hip-hop més experimental, passant pel funk i el rock, Glover demostra un domini absolut dels diferents estils musicals. Malgrat mantenir una estructura vers-cor tradicional i melodies enganxoses, les produccions són un veritable festí per a les orelles. Cançons com No Excuses i Cruisin són un clar exemple d’aquesta innovació. La primera, amb reminiscències del soul i el jazz, ens transporta a un univers psicodèlic i envoltant. La segona, amb textures industrials i orquestracions èpiques, crea una atmosfera única i inoblidable. És un pop que ens sorprèn a cada cançó, demostrant que encara hi ha molt espai per experimentar i innovar dins d’un gènere tan establert. Bando Stone and The New World és una evolució natural de la carrera de l’artista, però alhora una ruptura amb el passat.
Per Aïna López.
Sabrina Carpenter – Short n’ Sweet (Island Records, 2024)
Petita i dolça
A Short n’ Sweet, Sabrina Carpenter lliura un disc que encapsula l’essència del pop modern amb un toc fresc i enganxós. El disc, com el seu nom indica i fa referència al físic de la cantant, és breu però impactant, mostrant l’habilitat de Carpenter per combinar lletres enginyoses amb una producció polida. Les melodies són contagioses, amb un ritme que et queda gravat, mentre que les lletres, fidels a la línia sassy que caracteritza l’artista, aborden la fugacitat de la vida, l’amor i el desamor amb una barreja de lleugeresa i actitud. La seva capacitat per equilibrar allò juganer amb allò profund fa que aquest disc sigui especialment memorable. Short n’ Sweet és un testimoni del creixement artístic de Carpenter, consolidant-la com una de les veus més interessants a l’escena pop actual, deixant els oients amb ganes de més.
Per Judith Melián.
MAGDALENA BAY – Imaginal Disk (Mom+Pop, 2024)
Creativitat i genialitat desbordants
Amb Imaginal Disk, Magdalena Bay ha creat un àlbum que sona com un viatge interdimensional al futur, ple de nostàlgia i energia, barrejant elements de qualsevol gènere que puguis somiar, des del rock psicodèlic fins al synth-pop, la indietronica i altres gèneres dels 80. Tant Matthew Lewin com Mica Tenenbaum, que formen el duet, s’han superat amb la producció psicodèlica, exuberant i extremadament ben texturada en aquest treball. Cada tema té alguna cosa especial, amb arranjaments complexos i transicions fluïdes que creen una experiència sonora cohesionada. La portada representa exactament com m’he sentit en escoltar-ho: 15 cançons que s’emmotllen a la memòria de manera indeleble.
Per Aïna López.
KHALID – Sincere (RCA Records, 2024)
La part més sincera de Khalid
A Sincere, Khalid ofereix una obra que aprofundeix en el seu estil característic de R&B amb un toc introspectiu i autèntic. L’àlbum, una experiència auditiva de 16 pistes, fusiona melodies suaus i produccions sofisticades amb lletres que exploren temes d’autoreflexió, vulnerabilitat i autenticitat. Khalid, amb la seva veu distintiva i emotiva, aborda la complexitat de les relacions i la recerca de la veritat personal amb una honestedat que resulta refrescant i commovedora. Cada pista flueix amb una sinceritat palpable, creant una experiència íntima que ressona profundament amb l’oient. Sincere destaca per la seva capacitat per connectar emocionalment, reafirmant Khalid com un artista l’habilitat del qual per transmetre emocions i explicar històries continua evolucionant i madurant. Aquest àlbum és un testimoni del creixement artístic i el compromís amb l’autenticitat.
Per Judith Melián.
BEABADOOBEE – This Is How Tomorrow Moves (Dirty Hit, 2024)
Explorant noves fronteres de la vulnerabilitat
La londinenca Beabadoobee va irrompre a l’escena el 2017, i des de llavors no ha parat de guanyar cada cop més atenció… i amb raó. Només fa falta escoltar Coffee, la primera cançó amb què es va fer viral, per comprovar com de lluny ha arribat Bea en tots els aspectes. Amb un enfocament retrospectiu, a This Is How Tomorrow Moves, l’artista repassa el seu passat, passant d’una vida fosca i ennuvolada a Londres a les càlides i daurades sorres de Malibú, on s’endinsa en un viatge d’autoexploració i acceptació. Mantenint aquesta estètica indie dels anys 90, trobem joies com la insinuant i coqueta Real Man o la bossa nova de Cruel Affair, passant per les emotives Girl Song o Tie My Shoes, una bella exploració dels sentiments no resolts de la tensa relació amb el seu pare, fins a This Is How It Went, la cançó que tanca l’àlbum on menciona a una de les seves influències més grans, Elliott Smith. This Is How Tomorrow Moves és la germana gran de Beatopia (2021), on Bea evoluciona més enllà de buscar culpables i assumeix la seva part de responsabilitat. Tant si es tracta d’un trauma de la infància com de problemes de relacions, com diu a la rabiosa i caòtica One Time: “It takes two people to make that mistake”.
Per Aïna López.
REMI WOLF – Big Ideas (Island Records, 2024)
Una explosió de colors
Amb un estil propi i inconfusible, Remi Wolf va arribar al món del pop indie el 2021 per revolucionar-lo. La seva música, una barreja explosiva de creativitat i energia, reflecteix la seva personalitat exuberant i el seu talent innat per connectar amb amb l’oient. A Big Ideas, el seu segon àlbum, Remi continua experimentant amb el seu so, combinant elements del synth-funk i el pop rock per crear un conjunt de cançons diverses i enganxoses. Temes com Cinderella i Toro et faran ballar sense parar, mentre que Kangaroo i Wave t’injectaran una bona dosi d’adrenalina. A més, l’artista demostra la seva sensibilitat amb balades com Motorcycle amb el seu pop soul dels 60 i la seva faceta més psicodèlica amb Cherries & Cream. Amb Big Ideas, Remi confirma el seu lloc com una de les veus més originals, divertides i emocionants de l’escena actual.
Per Aïna López.
JACK WHITE – No Name (Third Man Records, 2024)
Sin nombre, pero con mucho rock
Si hay un artista en el rock que siempre insiste en dar la nota disonante, ese es Jack White. Su nuevo LP ha llegado casi sin aviso y con la única promoción de haber salido a la carretera nada más publicarlo, en una gira que va desvelando su recorrido sobre la marcha. Por no tener, el disco no tiene ni nombre: No name (y tan ancho). La sorpresa, sin embargo, ha resultado de lo más celebrada, no tanto por su brillantez, sino por devolver a White a la senda de los buenos discos, algo irregulares en sus últimas entregas. Se le veía un poco atascado en su faceta compositora, ya fuese en un esfuerzo de experimentación que no acababa de cuajar o sin conseguir ningún hit memorable cuando optaba por su fórmula habitual. El buen camino lo retoma yendo a la raíz, quitando capas e instrumentos y dedicándose a su especialidad: el blues rock fugaz y desenfrenado. Recuerda más que nunca a los añorados The White Stripes desde que emprendiera su andadura en solitario, ofreciendo algunos cortes con los que podemos retroceder varias décadas (los platos de It’s Rough On Rats (If You’re Asking) no pueden sonar más a Meg). En el caso de Jack, la receta es tan sencilla como repetir un simple riff, instrumentarlo bien y ejecutarlo con precisión; es todo lo que nos gusta de él. Ah, y que no falte un solo marca de la casa. A veces no hace falta inventar nada ni maravillar para ofrecer un disfrute fácil, directo y completamente satisfactorio.
Por Mikel Agirre.
PARIS PALOMA – Cacophony (Nettwerk Music Group, 2024)
Ràbia femenina
L’artista britànica Paris Paloma irromp a l’escena musical amb el captivador disc debut, Cacophony. Un viatge sonor que va des de la delicadesa més commovedora fins a la ràbia més visceral, Cacophony és un cop de puny a l’estómac i una carícia a l’ànima al mateix temps. Tot i que el títol podria suggerir una experiència caòtica o dissonant, en realitat és una barreja harmoniosa de diversos elements musicals. Les lletres exploren des de lluites personals fins a qüestions socials, i la veu de Paloma les transmet amb sinceritat i vulnerabilitat. Destaquen His Land, la més fosca Last Woman on Earth i la dolça balada de paleontologia Triassic Love Song, que fa referència a la famosa “abraçada triàsica”, d’un fòssil d’un protomamífer i un amfibi, que van compartir cau i companyia en els seus últims moments. En definitiva, Cacophony és un debut prometedor que consolida la posició de Paris Paloma com una estrella emergent en la indústria, amb un clar futur brillant per davant.
Per Aïna López.
JOSHUA BASSETT – The Golden Years (Warner Records, 2024)
Amb el temps, maduresa
The Golden Years de Joshua Bassett és un àlbum que reflecteix maduresa i vulnerabilitat, marcant un nou capítol a la carrera del jove artista. Amb un so que combina el pop acústic amb tocs d’indie, Bassett crea una atmosfera nostàlgica i alhora esperançadora. Les lletres són introspectives, explorant temes de creixement personal, amor i la transició inevitable de la joventut a l’adultesa. La seva veu, càlida i emotiva, se sent més segura que mai, portant cada cançó amb una autenticitat que ressona profundament. L’àlbum destaca per la seva coherència, on cada pista sembla un reflex d’un moment crucial a la vida de l’artista. The Golden Years no només mostra el talent vocal de Bassett, sinó també la seva habilitat per escriure cançons que capturen l’esperit d’una generació a la recerca de la identitat. The Golden Years deixa clar que Bassett és un artista en evolució, llest per deixar una empremta duradora en la indústria musical, demostrant que el seu camí cap a la grandesa tot just comença.
Per Judith Melián.
Autores de este artículo
