Set llibres sobre música per regalar aquest Sant Jordi

Set llibres sobre música per regalar aquest Sant Jordi

Sant Jordi està a punt d’arribar i trobar el llibre perfecte per regalar (o autorregalar-se) és complicat. Busquem entre el mar de novetats editorials que hi ha per escollir algun i sovint ens acabem decantant pel best-seller del moment. Per aquest motiu us presentem les nostres set recomanacions musicals per Sant Jordi:

Regalar llibre Sant Jordi. 'Història de la música del segle XX (l'electrònica)' de Pau Riba _Males Herbes

Història de la música del segle XX (L’electrònica) – Pau Riba (Males Herbes, 2022)

Història i reflexions

Durant els últims 35 anys, Pau Riba va estar escrivint aquest llibre. Tal com diu el seu títol, fa un repàs històric de la música del segle XX partint de la invenció de l’electricitat fins al naixement d’allò que anomenem música electrònica. Però no només és això, mentre explica com han anat evolucionant els instruments i les tècniques d’enregistraments, parla també de la seva relació amb la música i de com entén l’art i la societat del segle XX. Reflexiona sobre la cultura juvenil, la contracultura, la utopia hippie, la invenció de la ràdio, l’LSD, i moltes coses més.

Regalar llibre Sant Jordi. 'HEY! - Julio Iglesias...' de Hans Laguna_CONTRA Editorial

Hey! Julio Iglesias y la conquista de América – Hans Laguna (CONTRA Editorial, 2022)

Darrere de l’èxit

Julio Iglesias és moltes coses. Una icona kitsch, un personatge associat a la premsa rosa, un cantant antiquat… però també és un dels cantants amb més àlbums venuts de la història, junt amb altres artistes com Madonna i Elton John. Com va aconseguir ser el primer artista no anglosaxó que va triomfar als Estats Units? Quines van ser les estratègies que el van convertir en una estrella global del pop? Hans Laguna fa un assaig documentat i il·lustrat per descobrir els mecanismes de l’èxit del cantant, a més dels costos personals que va comportar la fama. Si coneixes algú interessat en la figura de Julio Iglesias i les estratègies del món de la música, ja tens regal per aquest Sant Jordi.

Regalar llibre Sant Jordi. 'Vértigo' de Rigoberta Bandini

Vértigo – Rigoberta Bandini (Verso&Cuento, 2022)

La cara b de Rigoberta Bandini

La Paula Ribó –més coneguda com a Rigoberta Bandini–, canta, compon, actua i a més a més, escriu. A Vértigo, la Paula abraça l’autoficció per endinsar-se en la seva pròpia experiència vital i narra un punt d’inflexió previ a la creació del seu gran projecte musical. El més interessant d’aquest llibre és que va ser escrit abans de l’èxit de la cantautora, fet que el converteix en una joia molt valuosa, a la qual submergir-se per conèixer els pensaments, els dubtes i les reflexions que configuren el seu passat. Vértigo aconsegueix dotar de poesia un moment clau, en què l’autora no trobava el rumb de la seva vida i es va haver de reconfigurar. Per això munta i desmunta els seus records i la seva identitat. No crec que aquest llibre només estigui destinat als seguidors de la música de l’autora, perquè encara que sigui un viatge pel seu “jo”, es tracta d’una experiència tant visceral com universal, apta per a tots aquells que s’interessin pels salts al buit.

Regalar llibre Sant Jordi. Bobby Gillespie_CONTRA Editorial

Un chaval de barrio – Bobby Gillespie (CONTRA Editorial, 2022)

Les bases del rock

Si us apassiona el rock i sentiu curiositat per l’univers britànic, les memòries de Bobby Gillespie seran el vostre encert. El capdavanter del grup Primal Scream, que va redefinir les claus del rock amb l’àlbum Screamadelica, ens entrega una autobiografia en què ens parla de lluita de classes i per descomptat, de música. A aquestes pàgines trobareu una vida consagrada al rock i un interessant discurs sobre la societat i la classe treballadora que és en definitiva l’espurna del rock. 

Regalar llibre Sant Jordi. 'Clandestino -En busca de Manu Chao- de Peter Culshaw_Libros del Kultrum

Clandestino. En busca de Manu Chao – Peter Culshaw (Libros del Kultrum, 2022)

Crònica d’una ànima nòmada

Val la pena llegir les peripècies d’un artista tan diferent i únic com Manu Chao. La seva figura ha despertat sempre curiositat pel seu caràcter contestatari i la seva peculiar manera d’habitar i combatre el món. Ara, que s’aproxima el vint-i-cinquè aniversari del seu primer àlbum en solitari (Clandestino), la seva personalitat estarà encara més present. Aquesta biografia de l’artista, a càrrec de Peter Culshaw, mereix la vostra atenció per dues raons: La primera és que l’autor va acompanyar el músic pel món en les seves aventures i, per tant, coneix les històries més personals. La segona és que es tracta de l’única memòria consentida i autoritzada per l’artista, per la qual cosa no estem parlant d’UN llibre qualsevol, sinó d’EL llibre.

Regalar llibre Sant Jordi. Arthur Lee (Love) - Barney Hoskyns_CONTRA Editorial

Arthur Lee: esplendor y decadencia de Love – Barney Hoskyns (CONTRA Editorial, 2022)

L’amor i el desamor de Love

Arthur Lee va ser el líder del grup Love, considerat un dels més influents dels setanta. Els anys en actius de la banda es caracteritzen per dissolucions i resurreccions d’aquesta. Un cop es va posar el punt final de manera definitiva, Lee va publicar tres àlbums en solitari.

Barney Hoskyns ha escrit una biografia sobre aquesta figura a partir d’entrevistes realitzades a ell mateix, al guitarrista Bryan MacLean i altres figures claus de l’escena musical de l’època. Vol fer un recorregut per la trajectòria musical d’Arthur Lee després de la dissolució de Love fins que va ser empresonar al ser acusat de disparar una arma.

Regalar llibre Sant Jordi. 'Salvar l'ànima' de Fito Luri_Kasba

Salvar l’ànima – Fito Luri (Kasba, 2022)

L’art com a refugi

La proposta del cantautor català Fito Luri s’adreça als cors més delicats i sensibles. Salvar l’ànima és un llibre-disc en què l’artista se sincera i es despulla davant nosaltres, mostrant-nos quelcom més íntim que el seu propi cos: les emocions. Luri, sota el segell Kasba, fa una encertada combinació de música i poesia, creant un llibre breu i efímer que no està exempt de contrastos. A dins, hi conviuen vuit cançons suaus, setanta poemes d’un estil més aspre i deu precioses il·lustracions de Jordi Guillemí. Considerant tot el conjunt, ens sembla un detall perfecte per a regalar als nostres éssers estimats. Fins i tot un capritx ideal per a cuidar de la nostra castigada ànima. Ens ho mereixem!

Autores de este artículo

QN mixtape: la teva playlist de novetats musicals

La QN Mixtape. Cançons noves. Jamie XX

Els nascuts després dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, potser no estaran familiaritzats amb les mixtape. Traduït com a ‘mescla de cançons’, era un cassette amb el qual li deies a algú especial quant t’importava a través d’una cuidada selecció de temes. A Qualsevol Nit hem volgut fer el mateix per a tu: cada setmana et portem la millor selecció de cançons noves perquè puguis anar renovant la teva biblioteca de favorits a Spotify amb música que realment et faci vibrar.

A la nova mixtape d’aquesta setmana us proposem cançons de diferentes estils. Aquí en teniu uns exemples:

En Tránsito – red jesús, Eva de Marce

Aquesta cançó té un aspecte cinematogràfic destacable gràcies a la producció d’Alberto Torres, responsable de la música de l’últim curt guanyador d’un Goya, Mama. Amb ukeleles, una base electrònica, ritmes llatinoamericans i una interpretació tan íntima trobem un tema que parla de desenamoraments impossibles i de la recerca de llibertat.

Sira – Oumou

Es tracta del tercer tema del seu nou àlbum Timbukutu, que sortirà a la venda el pròxim 29 d’abril. En aquesta cançó, la cantant parla sobre els fills de les famílies benestants i erudites que, tot i els seus avantatges, cauen en la delinqüència. Aquest proper disc serà el primer material nou que escoltarem de l’artista des del seu aclamat Mogoya al 2017.

Tango – Estruç

Forma part del nou EP del grup, Kitsch Cliché Olé, on el trio dona la seva visió particular de la mal anomenada música lleugera alhora que manté el seu particular rock amb tocs de post-hatrdcore. En cada una de les cinc cançons que formen el projecte, es remeten a un clixé musical que descomponen i reconstrueixen. Aquesta és una balada post-punk per ballar a batzegades.

Las cosas caducan – Carrera

És el tercer i últim avançament de l’àlbum debut del grup, anomenat Cabeza en rutina. És una cançó pop més sobre una ruptura amorosa, però té un aspecte important que la diferencia de la resta: et farà mirar de nou el futur amb optimisme. La instrumentació ajuda a reflectir la pau després del dolor, amb les capes de guitarra que resulten més dolces que agres, mentre que el to optimista va prenent força amagat entre el teclat i el baix.

Tenue – Salvana

És una cançó amb un embolcall atmosfèric que exposa el concepte de temps com a construcció social. Ho fa a partir d’una tortuosa volta nocturna a una llar ubicada al cor de Gràcia. Els ‘delays’ especials i els ponts instrumentals dilaten el temps fins a fer-ho desaparèixer sota els teus peus, simulant l’abisme de tristesa al que a vegades ens aboquem.

What am I gonna do – Saphie Walls

Es tracta del primer avançament del seu segon treball, Bittersweet, amb el que reafirma el seu estil personal; tal eclèctic com sintetitzat de manera elegant, que difumina les fronteres entre l’indie-pop, el jazz d’ascendència llatina, el soul acústic i el R&B. En aquesta cançó combina, de manera subtil i natural, el plantejament de sentiments bonics amb el perfum de la nostàlgia.

Who we are – Parra For Cuva feat. Andreas Vey

Tot i que Vay va escriure la lletra fa un temps, encaixa perfectament en l’estat actual del món. Ens canten sobre el poder, la importància de la humanitat, l’amor i la solidaritat, especialment un moment en què el món exterior sembla tornar-se més fred i menys humà cada dia.

Surprise Me – Mallrat feat. Azealia Banks

Forma part del nou disc de l’australiana, Butterfly Blue. Aquesta col·laboració és un somni per la cantant. Ja que, tal com explica, broke with expensive taste, d’Azelia Banks, va ser el primer disc que es va comprar amb els seus propis diners.

La Xarranca – Ölivia Musyk feat. Tarta Relena

És el primer avançament de  Clamare, la cara B del seu primer treball Antich Ventura. La cara A va néixer de la necessitat de donar un sentit musical a la pèrdua i tractant temes com el dol. En aquesta cançó, es posa llum sobre les trampes culturals que utilitzem per esbandir-nos, inconscientment, de tota noció de la mort.

Das Risiko – Family Time

És el primer single del seu anticipat segon disc del duo de cosins on han volgut explorar la seva pròpia relació íntima: llarga, fructífera i complicada. S’inspiren en el new wave alemany però impregnada d’un ambient modernista.

Let’s do it again – Jamie XX

Feia dos anys que no escoltàvem res nou d’ell, des de l’aclamat Idontknow del 2019. Amb aquest nou llançament, poder entreveure el que té previst llençar durant aquest any. Aquesta nova cançó tracta temes com la tensió, els drames i la catarsi.

 

Autores de este artículo

Música en la calle: Levanta la vista y… escúchalos

Música en la calle. CESC. Foto © Aitor Rodero

Yo antes era como la mayoría de la gente, caminaba por el metro sumergido en mis pensamientos, mirando el móvil o escuchando música con los auriculares a todo volumen. Y las ignoraba. No les prestaba demasiada atención.

Pero un día unas notas de música se colaron por encima de la canción que estaba escuchando en ese momento en Spotify. Me quité los cascos. Y antes de que me pudiera dar cuenta tenía la piel de gallina. Los sonidos de una guitarra y un violín estaban haciendo que me emocionara. No paré de caminar, pero sí que ralenticé el paso. Esa melodía venía de dos personas que estaban tocando en uno de los puntos habilitados en uno de los pasillos del metro.

Ya sabía que existían esos puntos pero nunca me había dado cuenta del valor que tenían. Ni del talento que albergan las personas que tocaban en ellos. Cinco minutos en Facebook y flipé. Esa gente no solo tocaban en el metro, tenían vida fuera de allí. Eran profesionales.

Además en mi ignorancia siempre había pensado que toda la gestión era de TMB ¡Y qué equivocado estaba! TMB solo cedía los puntos. Había una… ¡Asociación de artistas del metro! ¡Una asociación que se auto-gestionaba, que funcionaba de manera asamblearia y abierta!

La AMUC (Asociación de músicos y músicas de la calle y del metro de Barcelona) una entidad cultural sin ánimo de lucro que organiza al colectivo de artistas que tocan en el metro, se había fundado a mediados de los 90 cuando un conjunto de artistas se unieron para tratar de armonizar y organizar las actuaciones musicales en el espacio público de Barcelona. De la necesidad de defender sus derechos, libertades e intereses generales surgió AMUC BCN. Y Más tarde, ya en el 2000, se centró en la música del metro, en diálogo con TMB (Transports Metropolitans de Barcelona).

Tenía que saber más de las personas que formaban parte de ella, tenía que fotografiarlas y aún más, tenía que hacer que más gente viera lo que yo había visto. Por eso a principios del 2019 realicé este reportaje.

En la AMUC hay muchas artistas activas. Muchas. Han pasado por ella más de 600 personas. Y participan activamente unas 120 personas que actúan habitualmente en los puntos asignados por TMB. Fotografiarlas y entrevistarlas a todas hubiera sido casi imposible. Las y los que aparecen en este reportaje están aquí por una razón: ellas me escogieron. Decidieron “abrirme” las puertas de su vida musical y dejaron que me colara durante unas horas en uno de sus bolos en los pasillos del metro. Y a través de ellas podemos hacernos una idea de lo diversa, variada y rica que es culturalmente la AMUC.

Gracias Puneh, Vane, Ainhoa, Rubén, Mauricio, Dario, Cesc, Marti, Yana y Johnny.

Todas vosotras y vosotros tenéis algo especial, increíble. Y no es solo vuestro inmenso talento. Es el amor que procesáis por la música. Es desbordante. Contagioso. Es increíble la manera en la que sois capaces de amar un lugar como el metro que a primera vista es hostil y frío. La necesidad que sentís por transformar un espacio como ese en algo vivo, bonito y emotivo.

Esos miles de personas que viajan en metro no lo saben pero cada vez que pasáis las barreras de la estación con vuestros instrumentos… lo hacéis por ellos y ellas. Vuestra música, vuestro arte es para ellos y ellas. Y lo hacéis por AMOR.

Rubén H.

Música en la calle. Rubén H. Foto © Aitor Rodero

Rubén estudió en una escuela de bellas artes en Salamanca. Pero el considera que sus dos escuelas fueron su casa y la calle donde lleva tocando desde de los 18 años. Ha formado parte de diferentes proyectos musicales como Landing Sky o La Banda Mutante (la banda que representa musicalmente a la AMUC).

“El metro es un lugar totalmente gris, si lo miras de manera superficial, ¿no? Es un lugar arisco, es un lugar… que no da la bienvenida. El metro es un espacio muy difícil en el sentido de comodidad, pero… si tu alma está abierta a aguantar todo ese barro es un lugar excepcional, privilegiado de comunicación.”

“Se producen momentos alucinantes con personas que prácticamente parece que están de paso. Y de repente escuchan algo que les toca el alma y se paran allí. Y lloran contigo y ríen contigo y se producen cosas… momentos que no… no se podrían expresar de otra manera.”

“El metro es un escenario maravilloso porque está la clase obrera, la gente que trabaja… la gente que se tiene que mover por la gran ciudad. La que no te mira, la que está alienada, la que tiene miedo a la vida muchas veces. Pero cuando despierta, esa clase social que es la mayor parte del planeta tierra, cuando despierta tiene una autenticidad…. que es la inspiración real de cualquier tipo de música popular.”

Música en la calle. Rubén H. Foto © Aitor Rodero

Martí Batalla

Música en la calle. Martí Batalla. Foto © Aitor Rodero

Martí estudió en el Conservartorio del Liceu con Joan Francisco Garrido
y Guillem Pérez Quer. Toca las “Gimonpédies” de Erik Satie y el “Ave Maria” de Schubert con guitarra y armónica. Sensacions de mar es su primer disco en solitario.

“Els músics del metro el que fem és enaltir els esperits de les persones que van amb el cor ensopit. Nosaltres som els metges de les ànimes.”

“Tot el que he fet durant la meva vida a estat perquè m’ha donat la gana.”

“Estic a l’AMUC per què és una associació sana. En la que el nostre principi no és enriquir-nos, no és la fama. El principi dels músics del metro es cultiva la música i donar a conèixer el seu valor cultural.”

Música en la calle. Martí Batalla. Foto © Aitor Rodero

Flamenco Metropolitan

Música en la calle. Flamenco Metropolitan. Foto © Aitor Rodero

Ellas son Puneh Farnhani, Vanesa Cortés y Ainhoa Garcia Lara. Puneh es graduada en Bellas Artes y ha estudiado guitarra desde los 14 años. Vanesa estudió en el Instituto del teatro y es profesora de danza. Después empezó a cantar de forma autodidacta. Ainhoa estudió turismo y desde pequeña siempre ha estado conectada con la danza.

“Mucha gente piensa que nosotras necesitamos dinero, o que sin dinero, sin el euro que nos van a dejar, no podemos vivir. Es como que nos miran desde arriba.”

“Yo Ainhoa creo que en general es muy guay, en general es bueno. Todo el mundo que nos ve es como ¡Que guay! A veces nos dan tarjetitas.”

“Nosotras no hacemos nada más que cambiar esta atmósfera industrial, de colores tristes y apagados… underground… Cuando hay un músico que está tocando. O como nosotros, un trío que está actuando… yo creo que cambia bastante.”

Música en la calle. Flamenco Metropolitan. Foto © Aitor Rodero

Igea

Música en la calle. Igea. Foto © Aitor Rodero

Dario Rodríguez Igea es graduado en Sociología y está haciendo un postgrado en Lengua de Signos. Estudia guitarra desde los 10 años y escribe poesía. Compone, tiene una maqueta y la intención de realizar varios videoclips.

“Utilizo el metro para practicar. ¿Me quiero aprender esta canción? Me llevo la letra. La practico un poco en casa y luego en el metro la voy sacando. La gente tampoco te está mirando en plan a ver si te equivocas.”

“Mi padre siempre ha escuchado mucha música. Y me ha puesto mucha música. Clásica, Rock… de todo tipo. También un poco de flamenco, Sabina, Creedence. Me ha puesto todo tipo de música. Pero sobre todo ACDC, es su grupo.”

“Es una sensación rara cuando no estás acostumbrado. El primer día fue como: ‘No se que hago aquí, no estoy tocando para nadie’. Me sentía muy abandonado, en plan: ‘¿No me está escuchando nadie, que coño hago aquí?’. El 99% de la gente pasa de largo. Pero luego comprendí que simplemente estoy tocando para mi.”

Música en la calle. Igea. Foto © Aitor Rodero

Yana Lizunkova

Música en la calle. Yana Lizunkova. Foto © Aitor Rodero

Yana Lizunkova estudió música y jazz en la Universidad de Arte Moderno de Moscú. Canta y también compone. Ha sacado su primer EP Breathe con temas propios y versiones.

“Puedes tocar tus propias canciones y ver como reacciona la gente. Qué les gusta, qué no les gusta. Experimentar, te da mucha libertad creativa.”

“Desde pequeña sabía que quería ser músico, quería ser cantante. Y voy haciéndolo poco a poco. Pero soy mamá de dos hijos y tengo un trabajo enorme. No siempre tengo fuerza y tiempo para hacer las cosas que quiero.”

“Cuando llegué a Barcelona decidí que quería dedicarme del todo a la música. Quiero ser cantante, he estudiado para eso. No quiero ser camarera ni nada por el estilo.”

Música en la calle. Yana Lizunkova. Foto © Aitor Rodero

Johnny Julià

Música en la calle. Johnny Julià. Foto © Aitor Rodero

Joan Julià vino de Alicante a Barcelona. Autodidacta. Al principio pasó por el Conservatorio del Liceo y por el Aula de Música Moderna de Jazz. Pero aunque se empeñó en ponerse la pajarita la cabra tira al monte. Ha tocado en toda clase de formaciones: Electroputos, Rockxicomanos, Día Com Radio con Victor Estévez o Canal 69, entre otras.

“Me vine a Barcelona porque yo siempre he tenido un espíritu aventurero. Y Alicante se me quedaba pequeño.”

“Nosotros nos pasamos el día en el subterráneo. Quieras o no es un ambiente cerrado, viciado. En el que no hay aire puro, en el que la gente está con sus movidas… sus tensiones. Quieras o no es difícil motivar a la gente con una canción de David Bowie o con una balada de los Rolling Stones.”

“Esto es mi vida. Tanto en el metro, como en la calle, como en bar con unos amigos o encima de un escenario… es donde más feliz estoy. A mí lo que más me deprime es no poder tocar. Si me ocurriera una desgracia y me jodiera un brazo y no pudiera tocar… sería el suplicio más grande que me pueden hacer pasar. Puedo prescindir de muchas cosas, pero no de tocar.”

Música en la calle. Johnny Julià. Foto © Aitor Rodero

Cesc

Música en la calle. CESC. Foto © Aitor Rodero

Cesc Sansalvadó es Maestro de Primaria especializado en Educación Física. Ha estudiado piano, guitarra clásica, guitarra moderna y canto. Está grabando un disco y girando con la promotora Cooncert. Tiene más de 20000 seguidores/as en instagram.

“Estoy en la calle para empezar mi carrera musical. Muchos de mis artistas favoritos empezaron así, desde abajo e ir subiendo. Y esto es lo que me propuse yo. Poder dedicarme a la música. Pasar de las calles a los escenarios grandes.”

“Mi formato de calle y mi formato acústico es con un pie en el cajón, un pie a la pandereta, la guitarra y cantando. Un poco hombre orquesta. En plan músico de Mary Poppins.”

“Quería dedicarme a la música con temas originales, un proyecto que fuera mío. Y pensé que la mejor manera para que la gente me conociera era poniéndome delante de ella. Y eso era en el Metro, en la calle de Girona, en la calle de Roses o Francia en verano….”

Música en la calle. CESC. Foto © Aitor Rodero

Hidro

Música en la calle. Hidro. Foto © Aitor Rodero

Mauricio Porras es comunicador social, DJ y productor musical. Hace más de 20 años que está metido en el mundo de la música. Es melómano desde que tiene uso de razón. Su proyecto musical en el metro es Bamp Lab Out y tiene su propio sello discográfico Swing Format Records.

“Toco en el metro por la sed de que la gente me escuche, que me reconozca en el día de mañana, ganarme un espacio. Por satisfacer esa necesidad de tocar.”

“Estoy haciendo música en la calle, en el metro. Y esto es hacer música como tal, porque es improvisar, es el momento. Siempre suenan cosas nuevas. Cada vez me sorprendo más.”

“Me gusta mucho la actitud de la gente. La actitud de los niños sobre todo. Les encanta, bailan cuando pasan.Y a mí me encanta que la gente tenga su momento. Si sientes la música y bailas es porque te olvidas de las cosas y va guay.”

Música en la calle. Hidro. Foto © Aitor Rodero
* Este reportaje fue realizado durante 2019. Todas las imágenes © Aitor Rodero

Autor de este artículo

Picture of Aitor Rodero

Aitor Rodero

Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.

Los mejores videoclips del momento

Vance Joy

Menudo mes. Muchos artistas se han venido arriba y han lanzado auténticas joyas. Así que aunque nos haya costado elegir, te traemos los mejores videoclips del momento.

Empieza la primavera y necesitamos música que nos anime. Iseo & Dodosound lo saben y es por eso que han lanzado el primer adelanto de su próximo álbum. Y nosotros agradecidos, porque una buena dosis de reggae primaveral nunca viene mal. Vance Joy, uno de los reyes del buen rollismo, tampoco se ha quedado atrás y ha vuelto con Clarity. El tontipop de Cariño también es un must have de abril, al igual que el nuevo hit de Harry Styles.

¡Ponté cómodo y dale al play!

1 – Iseo & Dodosound – Infinity

They’re back

Chupito por cada vez que cantes el estribillo.

2 – Harry Styles – As It Was

Fangirleando

Bastante random, pero ¿quién se puede resistir a Harry Styles vestido de rojo?

3 – Angel Olsen – All The Good Times

Maldito desamor

Este videoclip llega para darnos LA lección: Es importante borrar las fotos con tu ex.

4 – Vance Joy – Clarity

Detrás de cámaras

Consejito: Pon el modo pantalla completa.

5 – Cariño – llorando en la acera

Segunda parte

Tendrás que ver el videoclip de Si Quieres para entender el background.

6 – Nil Moliner, Yera – MENEITO 

Giro de guion

¿Nil Moliner se acaba de pasar al reguetón? Solo WOW.

7 – L’ENTOURLOOP, Lyricson, Queen Omega, Red Fox – Florilège

Retro vibes

Hay colaboraciones y colaboraciones, pero esta se lleva la palma. El hip-hop de L’ENTOURLOOP, el reggae de Lyricson, el dancehall de Queen Omega y el flow de Red Fox nos ha enamorado.

8 – IZARO, Amaral – Argia

“Argia da zure irria”

Los paisajes de este videoclip <3.

9 – La La Love You, RENEE – Quiero quedarme para siempre

Planazo

Casa rural con amigos. ¿Dónde hay que firmar?

10 – Alba Reche – no cambies tu andar

Dulzura Reche

Lo único que apetece hacer después de ver este videoclip es abrazar a todas las mujeres de nuestra familia.

11 – Everything Everything – I Want A Love Like This

Más es más

Los directores de este videoclip: “Sí a todo”.

12 – SPXXN – Kebab i sushi

Papá o mamá

¿Kebab o sushi? Los dos.

13 – Selma Bruna – Sacerdotes y diamantes

Folklore al atardecer

Dale al play y deja que te inunde su preciosas voz.

Imagen de portada © Celina Martins

Autores de este artículo

Els Grammy, l’aniversari del Liceu, Concerts Mestizaos i més novetats

Grammy

Moments top dels Grammy 2022

 

WOW. Serà difícil, però intentarem resumir tot el que va succeir durant els Grammy 2022. Venim a destacar els moments més top de la gala, per si encara hi ha algun despistat. Ens encanten les coses randoms –i probablement a vosaltres també–, així que no podem evitar comentar el moment en què Bruno Mars es va encendre un cigarret a l’escenari, o quan Doja Cat va arribar tard per recollir el premi a millor interpretació de grup i mentre es col·locava el vestit i va confessar: ​​”I have never taken such a fast piss” Ens declarem fans.

Passem a parlar dels guanyadors de la gala. Olivia Rodrigo es va endur tres premis: ‘Millor artista nou’, ‘Millor intèrpret pop’ i ‘Millor disc pop’, per Sour. Un altre dels grans protagonistes va ser Joan Batiste, que encara que optava a onze premis, va recollir-ne cinc –gairebé no li cabien a les mans–. Entre ells, el Grammy a ‘Millor disc de l’any’ per We Are. Els que tampoc es van quedar enrere van ser els Silk Sonic, duo format per Bruno Mars i Anderson Paak, que es van endur quatre trofeus. A causa de la mort del bateria Taylor Hawkins, els Foo Fighters no van acudir a la gala, però van guanyar els premis a ‘Millor àlbum de rock’, ‘Millor actuació de rock’ i ‘Millor cançó de rock’, per Waiting on a War.

Concerts mestizaos: la màgia de la fusió

Els Concerts Mestizaos són l’oportunitat perfecta per viatjar per les diferents músiques del món sense la necessitat de sortir de Barcelona. Aquesta primavera, gràcies al cicle de música d’arrel i de fusió organitzat pel segell Rootsound Music, podrem gaudir, a la nostra ciutat, d’estils musicals com la cúmbia, l’ska, la samba, el reggae, l’afro, la psicodelia o el punk. Entre el 23 d’abril i el 17 de maig, passaran per La Nau i la Sala Apolo múltiples referents internacionals, entre els quals destaca el nom de Che Sudaka amb la seva gira ’20 años sin fronteras’. Tindrem l’ocasió de sentir també a The Skatalites, pioners d’un estil musical com l’ska, i també a la sensació brasilera Francisco, El Hombre. Estava previst que el cicle comencés amb La Yegros, a qui anomenem reina de la Nu-Cúmbia, però s’ha hagut de cancel·lar. Finalment, gaudirem també de la música i de la festa de dues llegendes del mestissatge barceloní: Discípulos de Otilia i Costo Rico. A què espereu per descobrir la màgia de la fusió?

mestizaos

Uns diuen adéu, altres tornen

 

Després de mig segle de carrera, Phill Collins, als seus 71 anys, ha dit un adéu definitiu als escenaris per culpa d’un deteriorament de la seva salut. Els problemes d’esquena que pateix li dificulten tocar el piano i la guitarra. De fet, en els últims concerts ha sigut el seu fill, Nic Collins, el que ha agafat les baquetes, mentre el pare cantava assegut amb un bastó a la mà. L’acomiadament ha sigut a l’últim concert de Génesis, mentre feien la gira ‘The Last Domino’ i oferien el seu últim espectacle l’ O2 Arena de Londres. Tot i això, el seu sentit de l’humor continua igual que sempre. Mentre deia unes últimes paraules a un públic entregat, bromejava dient que després d’aquesta nit haurien de buscar una feina de veritat.

Una mítica banda diu adéu, però tenim nou material d’una altra. Els Sex Pistols llançaran un nou recopilatori anomenat The Original Recordings. Es tracta de 20 gravacions originals d’entre 1976 i 1978, entre les que estan cançons mítiques com God Save the Queen, Never mind the bollocks y Anarchy in the UK. El llançament coincideix amb l’estrena de la minisèrie sobre la banda, Pistol. Està escrita per Craig Pearce i Dirigida per Danny Boyle ( Trainspotting, Slumdog Millionaire) I basada en les memòries del guitarrista Steve Jones: Lonely Boy: Tales from a Sex Pistol.

Aniversari del Gran Teatre del Liceu

 

Fa 175 anys va inaugurar-se el que és actualment el teatre en actiu més antic i prestigiós de Barcelona. Per a celebrar aquesta fita, el Liceu va organitzar el passat dilluns 4 d’abril un concert en què van sonar les tres obres més representades al llarg de la seva història: Macbeth, Turandot i Lucia di Lammermoor. La gala va reunir a sublims figures de l’òpera internacional, com les sopranos Sondra Radvanovsky i Lisette Oropesa, però va estar també marcada per l’absència de la superestrella rusa Anna Netrebko, amb qui pretenien comptar inicialment, però van substituir arran de la guerra d’Ucraïna. L’acte va tenir els seus moments estel·lars, malgrat els canvis en els rols i en la programació. Un dels pics va ser el moment en què, mentre el tenor estatunidenc Michael Fabiano cantava Nessun dorma de Turandot, va alçar-se la pantalla i van aparèixer els treballadors del Liceu aplaudint al públic.

Se vienen cositas…

 

  • Marlena – Fecha de curiosidad: Després de l’èxit de Me sabe mal, Marlena torna per presentar Fecha de curiosidad, una cançó pop-rock amb un aire molt fresc i la veu caracterísrica d’Ana Legazpi.
  • Selma Bruna – Sacerdotes y diamantes: és el primer avançament del disc debut Dorsal produït per Pedro Campos. Aquest primer tast és un tema crític sobre l’excés i la desigualtat a causa d’una absència de justícia humana.
  • Tour Backstreet Boys: Ei! Aquesta és una notícia top per a tots aquells criats als anys 90. La icònica banda ha anunciat que aterrarà al Palau Sant Jordi el 6 d’octubre.
  • Festival Mostra: Setmana Santa està a punt d’arribar, i si encara no tens cap cosa a fer no et preocupis. A Barcelona tindrà lloc la primera edició de Mostra, al Castell de Monjuïc i el Hangar de Poblenou. 25 artistes de música electrònica, tant locals com internacionals, oferiran, entre el dijous 14 i diumenge 17, més de 35 hores de música en directe.
  • SPXXN P – Kebab i sushi: divendres surt la nova cançó del cantant de Sant Cugat amb Scotty DK a la producció, que és l’últim avançament del seu nou àlbum, Demà el món s’acaba, que podrem escoltar el pròxim 22.

Autores de este artículo

QN mixtape: la teva playlist de novetats musicals

La QN Mixtape. Cançons noves. RODEO, b1n0 Phoac

Escoltar àlbums de principi a fi està molt bé, però venim a proposar-te un pla diferent. A Qualsevol Nit hem fet un recull de les millors novetats musicals per posar-te al dia i endinsar-te en les cançons que acaben de sortir del forn. Si t’agrada gaudir de diferents gèneres, estàs de sort. Amb la nostra mixtape podràs vibrar amb tota mena d’estils, perquè sabem que a la varietat es troba el gust.

Recorda que cada setmana t’apropem noves cançons! Així que estigues ben atent al nostre Spotify.

GIRL – RODEO, b1n0, PHOAC

RODEO és la nova banda formada per b1n0, PHOAC i Jordi Mora. Els artistes han unit forces per endinsar-se en un projecte en el qual l’experimentació funciona com a columna vertebral. Tendim a pensar que els músics no poden sortir de l’univers musical que ells mateixos construeixen, però RODEO arriba per cercar noves sonoritats i horitzons captivadors. Si t’has enamorat del R&B i el hip hop de GIRL, prepara’t, perquè aviat arribarà l’àlbum debut de la nova formació.

Quien encendió la luz – Guitarricadelafuente

Queda poquet per gaudir del nou àlbum de Guitarricadelafuente, però de moment ja tenim aquí Quien encendió la luz, un tema que manté l’essència de l’artista –sempre ben aprop de la guitarra– i juga amb altres gèneres que fins ara no es trobaven presents a la seva discografia.

VENI VIDI VICI – BOYE

Actualment, es pot seguir parlant de gèneres musicals? BOYE arriba per obrir un nou debat, ja que amb VENI VIDI VICI barreja l’spoken word, el hip hop i l’electrònica. Encara va més enllà i utilitza el mite de Caronte per per convidar-nos viure la vida amb intensitat.

Almacén de datos – Sara Hebe, Ana Tijoux

Refix y México van ser els primers avançaments del seu proper disc i ara, amb Almacén de datos, l’argentina Sara Hebe col·labora amb Ana Tijoux i llancen el tercer i últim avançament de l’àlbum Sucia Estrella. Les artistes es recolzen en la ironia i la tragicomèdia per parlar de la música a l’era de la Postveritat.

She’s a Lover – Red Hot Chili Peppers

La més que icònica formació torna per presentar Unlimited Love, el seu dotzè àlbum d’estudi. Entre les seves 17 cançons hem volgut destacar She’s a Lover, perquè ha estat inevitable seguir el seu ritme amb el cap. Recordem que aquest ha estat un disc molt esperat pels fans de la banda, que des que es va anunciar la tornada de John Frusciante al grup, s’han mantingut expectants.

Mama Please Don’t Worry – Matisyahu

Que la portada no et despisti. Matisyahu no ha abandonat el seu estil per submergir-se a la piscina del mainstream. El cantant de hits com One Day y Sunshine torna rennovat per oferir un disc en el qual el reggae és el protagonista principal. 

Sigo esperando – Poncelam

En aquest single amb tocs de pop-rock i R&B, la cantant ens presenta una cançó trista però energètica, amb una essència profunda i melancòlica. En la lletra reflexiona sobre la frustració d’una relació amorosa on l’interès ja no és recíproc.

La certesa – Anna Andreu

És el primer tast de La mida, el segon disc de l’Anna Andreu que tot just acaba de sortir. Aquesta cançó ens mostra la seva força i potència, a més de com ha aconseguit mantenir intacte el seu particular encanteri, però afegint elements que fan florir, encara més, les seves cançons.

La Bestia – Lao Ra

És una cançó per ballar, que provoca l’alliberament dels impulsos i que neix amb el propòsit d’evocar el seu costat menys sofisticat, la cara més salvatge i animal. És el primer avançament del seu àlbum debut.

Ojalá – Anier, Miranda

Aquest és el tercer i últim single d’avançament del primer disc d’Anier, Alas de metal. És una cançó motivada per la introspecció dels dos artistes, en què es desfoguen explicant les seves derrotes internes i misèries a la lluna.

In case you missed it – Matt Simons

Amb el llançament d’aquest tema ha anunciat el seu quart àlbum d’estudi, Identity Crisis. Per aquesta cançó s’ha basat en temes familiars amb una perspectiva honesta, navegant pel dubte però sense deixar de banda l’optimisme present en les seves melodies.

Bambas con velcro – Banani

El nou i primer disc de l’artista està en camí, però de mentre ens ha avançat aquest nou single, que busca recordar la dècada dels 90 amb un format d’himne hooligan amb una eufòria melancòlica.

Autores de este artículo

Los mejores discos de marzo

Marzo es un quiero y no puedo y este año se ha hecho interminable, pero tranquilos, porque ya lo dejamos atrás. Aunque no lo parezca, nos encontramos ante las puertas del buen tiempo, así que te traemos discos que te ayudarán a amenizar la espera. Para eso seguro que te anima el nuevo disco de Antònia Font, que después de tantos años de silencio han vuelto para seguir haciendónos disfrutar de su esencia. Otro regreso que nos ha hecho revivir es el de Stromae. El artista belga ha presentado Multitude, un disco en el que siguen imperando los estribillos pegadizos que caracterizan la carrera del cantante.

Entre las reseñas de los mejores discos de marzo también te vas a encontrar con el buen rollo de Walls, el folk-rock anglosajón de Aldous Harding y la luz de Widowspeak, entre muchos otros álbumes de un nivel sublime. Seguro que después de leernos añades más de un disco a tus favoritos de Spotify.

¡No esperes más y elige tu próximo disco favorito! Si te perdiste nuestras listas anteriores, puedes también leerlas en los mejores discos del mes.

ROSALÍA – MOTOMAMI (Columbia Records, 2022)

Como una caja de bombones, nunca sabes lo que te va a tocar

“Cuando el caballo entra a Troya, tú te confías y ardió”. En ese momento no sabíamos que Saoko nos estaba advirtiendo de lo que se venía. Todos hemos esperado impacientes y finalmente, hemos dejado que el disco entre en nuestras vidas –aunque no demasiado confiados– y en efecto, nos ha hecho arder, porque todos los que creíamos conocerla estábamos muy equivocados. ROSALÍA ha vuelto para subir otro escalón inesperado y demostrar que se pasa por el forro las normas no escritas de la música. ¿Eso está mal? Para mí, en absoluto. Dembow con referencias coreanas (BIZCOCHITO), reguetón fusionado con sonidos jazz (SAOKO) y letras sexuales impropias de las baladas a piano (HENTAI). Quizá el disco ha calado en mí por sus altibajos emocionales, ya que la catalana pasa de cantarle a la tristeza provocada por la añoranza a narrarnos una noche de fiesta con Tokischa. Aunque quizá me ha conquistado porque ha sabido mezclar todo lo que me gusta, no lo sé. MOTOMAMI es un cóctel de referencias disruptivas que puede ser digerido con mucho gusto, pero también puede sentar mal a más de uno. Es evidente que este álbum va a dividir al público, pero con SAKURA, la canción que cierra el disco, nos deja bien claro que se dedica a esto para romper con todo, y si haciéndolo se rompe ella, no pasa nada.

Por Paula González.

STROMAE – Multitude (Polydor, 2022)

Un retorn heroic

El belga Stromae torna a la música vuit anys després del seu darrer àlbum, havent travessat una depressió i ens presenta Multitude. Fa uns mesos, ens va sorprendre amb Santé, un primer avançament dedicat als treballadors essencials. Més tard, va demostrar-nos coratge amb L’enfern i va acabar de coronar-se amb el majestuós videoclip de Fils de joie. Ara, l’artista inaugura oficialment el seu nou àlbum amb el tema Invaincu (invencible), en què el sentim reivindicar el seu retorn amb força: “Mentre sigui viu, soc imbatible.” El disc, de cap a peus, resulta fascinant. Musicalment parlant, recull un ampli ventall de músiques del món, especialment d’Orient i Llatinoamèrica. A aquests sons exòtics, Stromae suma la fórmula de les tornades contagioses que ja sentíem a hits del passat com Alors On Danse o Papaoutai. Per acabar, l’artista retracta sarcàsticament dues visions oposades de la vida: Mauvaise journée, representa l’equip del got mig buit, i Bonne jornée, el del got mig ple. Quin és el teu? Pots alternar segons el dia.

Per Júlia Palacín.

ALDOUS HARDING – Warm Chris (4AD, 2022)

¿Cuál es el color del fondo del bosque?

El panorama folk-rock anglosajón ha ido ganando enteros a lo largo de los últimos años debido a la proliferación de una serie de fantásticas cantautoras que han construido una suerte de comunidad sonora, de espacio compartido de colaboraciones –ahí están las evidentes, como la dada entre Phoebe Bridgers, Lucy Dacus y Julien Baker, pero también existen otras más sutiles o implícitas–. Dentro de ese ecosistema, la figura de la neozelandesa Aldous Harding se ha mostrado en buena medida esquiva, también exigente: Designer, su tercer álbum de estudio, fue un éxito notable y se reivindicó como un disco especialmente delicado a la hora de resultar, a un tiempo, demandante y profundamente magnético. Con Warm Chris, su sucesor, Harding no baja la guardia: de nuevo introduce algunas canciones de procedencia más reconocible –en especial los dos singles, Fever y Lawn– dentro de la escena folk, pero también se encarga una vez más de rodearlos de un florido campo de curiosidad musical. Baste lanzar la mirada sobre el minuto que abre el disco, el minuto inicial de la portentosa Ennui; a las peripecias instrumentales de Tick Tock; a la deriva jazzística de Bubbles o a la recogidísima sensibilidad de She’ll Be Coming Round the Mountain. Una canción, esta última, que colocamos ya mismo –con la suavidad tan conmovedora de ese piano, ¡ah!– en el Olimpo de las cosas hermosas que Aldous Harding nos ha entregado. Un disco para perderse, este Warm Chris. Y ya van cuatro.

Por Adrián Viéitez.

NİLÜFER YANYA – Painless (ATO Records, 2022)

Un espai blindat

L’harmoniosa instrumental que vertebra Painless (Sense dolor) ens podria suggerir que ens trobem en un espai blindat i protegit de qualsevol impacte. En sentir la proposta de Nilüfer Yanya, però, descobrim que existeix un malestar, un dolor que s’amaga tímidament rere la cuirassa i que la va traspassant a mesura que avança el disc. Ho veiem a Trouble, per exemple, o a Midnight sun, el tema que més reproduccions acumula de tot el disc. Certament, estem molt habituades a reconèixer el dolor en carn viva, en ferida oberta, però aquest disc és menys evident: a través d’una veu entretallada i d’una instrumental minimalista ens fa arribar una aparent fredor sentimental que parla per si mateixa. Nilüfer Yanya, que va debutar amb l’eclèctic disc Miss Universe, ens presenta en aquesta ocasió un univers hermètic de pensaments circulars.

Per Júlia Palacín.

DESTROYER – Labyrinthitis (Bella Union, 2022)

Perdidos en el ritmo

En el centro de la música de Dan Bejar, la persona tras el nombre de Destroyer, parece haber siempre presente un elemento de confusión, un interés por lo críptico, a veces misterioso, a veces sin sentido. Labyrinthitis puede que sea su disco que más abiertamente abraza y juega con esta idea. Grabado en remoto por los miembros de la banda y ensamblado por John Collins, colaborador longevo de Bejar aquí haciendo las veces de productor, Labyrinthitis reconstruye y deconstruye el sonido de los Destroyer de la última década. Cercano al ‘art-pop’ suave de Kaputt (2011) pero sin serlo del todo, juntando algunos de sus momentos más bailables (June, It Takes a Thief) con sus canciones más obtusas (Tintoretto, It’s For You), incluso añadiendo alguna que otra sorpresa en la reconocible voz de Bejar, Labyrinthitis es uno de los discos más sorprendentes del conjunto canadiense.

Por Miguel Lomana.

ANNA ANDREU – La mida (Hidden Track Records, 2022)

Exercici d’autocontrol

Després de sorprende amb el seu debut en solitari Els mals costums (Hidden Track, 2020), Anna Andreu torna a la càrrega amb La Mida (Hidden Track, 2020). Sempre acompanyada de la seva inseparable Marina Arrufat. La cantautora de Sant Quirze del Vallès redobla la seva aposta pel minimalisme sonor, tot i que la major presència de sintetitzadors acompanyant la guitarra i la bateria atorguen més cos als temes. L’àlbum fa honor al seu nom, ja que en aquestes vuit breus cançons l’artista catalana fa un esforç per a medir més els seus impulsos. Si a Els Mals costums gaudíem de l’Anna Andreu més instintiva i intensa; que combinava moments d’excitació amb altres de tranquil·litat, La Mida incorpora un punt més cerebral i calculat que concedeix a l’àlbum un efecte molt més relaxant; mantenint alhora un alt component poètic. Si és cert allò que diuen que el segon àlbum ha de ser el de la confirmació d’una artista, La Mida serveix per a confirmar que Anna Andreu serà una de les veus més representatives de la música en català dels pròxims anys.

Per Pere Millan.

ANTÒNIA FONT – Un minut estroboscòpica (Primavera Labels, 2022)

Tornar a casa

Una plaça, un banc, una platja o un bar… Hi ha indrets que, per molt que passin els anys, sempre et fan sentir com a casa. Un minut estroboscòpica (Primavera Labels, 2022) és exactament això. Després de més de deu anys de separació i (molts) rumors, els Antònia Font tornen a la càrrega i ho fan com si no hagués passat res, amb deu píndoles breus però indispensables que capturen perfectament l’essència d’una banda que va marcar una època i que sembla no haver perdut vigència. Les guitarres continuen punyents, la inconfusible veu de Pau Debon ben afinada i l’imaginari líric construït per Joan Miquel Oliver que barreja costumisme amb referències còsmiques pròpies de la ciència-ficció més viu que mai. L’àlbum arranca amb la cançó que dóna nom al disc, que suposa una injecció d’energia i moral als més nostàlgics i continua amb l’existencialista Oh La La. També brillen la balada Amants perfectes, que retrata amb una senzillesa esferIdora la frustració que genera l’amor entre dues persones que no poden estar juntes; o la reivindicativa Cultura silenci. Tanca el disc l’excel·lent Venc amb tu, que recorda als millors The War on Drugs. Que prenguin nota altres bandes que s’estiguin plantejant tornar als escenaris perquè els Antònia Font han deixat el llistó molt alt.

Per Pere Millan.

WIDOWSPEAK – The Jacket (Captured Tracks, 2022)

Regodearse en la primavera

Molly Hamilton y Robert Earl Thomas son los integrantes Widowspeak, proyecto que desde hace años confirma la belleza del estilo genuino del duo. Los de Brooklyn regresan en la mejor época del año para regalarnos un disco conformado por 10 canciones que pese a lo que pueda parecer por su oscura portada, brindan luz y calidez. The Jacket es la guinda del pastel del inicio de la primavera. Porque, ¿hay algo mejor que pasear mientras escuchas la suave voz de Hamilton y te recreas en el buen tiempo? No me preguntéis por qué, pero con canciones como Unwind y Forget It ha sido inevitable recordar los inicios de Lana Del Rey. Y para alguien que quedó anclada en el Born to Die de la neoyorquina, eso es un regalo. Quizá sea por la delicada voz y el delay que la acompaña, o la ternura de la composición de acordes, o el ritmo justo como para querer seguir escuchando, pero una vez empiezas, no quieres parar. Prometo que no he sido capaz de sacarme de la cabeza el “While you wait, we’ll have it done today”, estribillo de la canción con la que arranca el disco.

Por Paula González.

XARIM ARESTÉ – Ses entranyes (RGB, 2022)

Entre la llavor i el temps

Ses entranyes és un àlbum que beu de la influència del folklore, el rock, el jazz i la rumba catalana. Aquesta última està menys present, però igualment la sentim vibrar amb el toc de les trompetes i el trombó en cançons com La matança i Fresqueta. Resulta interessant que al segon tema, el qual rep el nom del treball discogràfic en conjunt de Xarim Aresté i parla sobre el naixement (“Planta una llavor just allà on hi hagi més llum”), el segueixi Ja no hi ets. És així com el cantautor aconsegueix transmetre un brutal contrast entre l’origen, el començament de la vida envers la mort. Precisament, el disc traça aquest camí temporal amb una veu emotiva, enrogallada i polifacètica, en el sentit que a estones pot semblar que parli melòdicament. En fi, un àlbum profund que hauria d’exposar-se entre els clàssics i que tothom hauria de tenir a la prestatgeria.

Per Raquel Ashby.

POLSEGUERA – Ermàs (The Indian Runners, 2022)

Un bon mix

Crec que el que més puc destacar de Polseguera és que no em venen al cap referents clars. La barreja de la foscor, els sintetitzadors i l’accent de ‘ses illes’ fa que pensi que mai he escoltat res semblant. Per tant, comencem bé. M’explico, no hi ha res dolent en assemblar-se a altres artistes, però quan una cosa sona innovadora –enteneu-me, no hi ha res inventat– s’agraeix. Ermàs beu d’influències sonores de dècades passades i es mostra absent de pors relacionades amb la cerca de nous horitzons arriscats. Tot i que el títol de la cançó que ens dona la benvinguda al disc, Optimisme, sembla que es disposi a evocar llum i entusiasme, no és el cas. Tomeu Mulet i Biel Riera se submergeixen en un món obscur acompanyat d’una sonoritat en la qual els protagonistes són els sintetitzadors.

Per Paula González.

JENNY HVAL  – Classic Objects (4AD, 2022)

En las cataratas digitales

La obra de la artista noruega Jenny Hval traza una línea extensa sobre el mundo. A lo largo de sus más de dos décadas de actividad prolongada, Hval se ha dedicado a la experimentación musical, literaria y plástica, y fue hace más o menos cinco años, con la publicación de su álbum Blood Bitch –aunque Innocence is Kinky, de 2012, ya había resonado con considerable fuerza política–, cuando se consolidó como una voz postvanguardista, capaz de hibridar en un mismo disco sus divagaciones synth-pop con digresiones metal o de spoken word. En Classical Objects nos encontramos con una Jenny Hval en proceso de reconciliación con sus espacios sonoros –Year of Love y Year of Sky son dos de los títulos de las ocho canciones que componen este minucioso y conciso álbum–, una artista ya liberada de la presión vanguardista y que innova de manera inherente a sus formas. La entrada de los sonidos del agua y el mundo natural en la mezcla sintética de sus paisajes digitales confieren al disco un carácter profundamente ambiguo y abierto: lo que era violencia ha devenido mesura y ahora podríamos invertir los términos: ya no se trata de una música política, sino de una política de la música, de un quehacer, un trazado. Para aquellos interesados en la obra literaria de Jenny Hval, el pasado año el sello Amor de Madre publicó, con traducción al español de Bente Teigen Gundersen y Mónica Sáinz Serrano, su obra Paraíso podrido en una excelente edición.

Por Adrián Viéitez.

REX ORANGE COUNTY – Who Cares? (Autoeditado, 2022)

La banda sonora de una vida tranquila y juguetona

Ya lo dice el propio título del disco, ¿A quién le importa? Y es que este disco es el producto de dejar de lado toda la presión puesta encima de ti durante años y empezar a hacer música sin cuestionar mucho lo que es lo significa. Así se crea el arte. Es una buena dosis de electro-pop, un poco de folk, una pizca de jazz y algo de funk; una buena mezcla, vaya. Cuenta con Open a Window, una colaboración con el mísmisimo Tyler, The Creator, donde se fusiona con un rap tranquilo que fluye a la perfección. Alex O’connor te lo deja claro: no te compliques la vida, si yo he podido ser un poco más feliz, tú también. No hay prácticamente ninguna canción sin sintetizadores orquestales, lo que le da esa sensación constante de estar en las nubes. Un disco, para mí, terapéutico. Para un mal día. Para un buen día. Para el tren o la ofi. Agarrad los auriculares y sumergíos en él, no os vais a arrepentir, os lo aseguro.

Por Andie Contreras.

CHARLI XCX – Crash (Asylum Records, 2022)

Canciones pegadizas al pop más puro

Si con how I’m feeling, su disco anterior, se coronaba, muy a su pesar, como la reina del ‘hyper-pop’, con este lo ha abandonado. Ya nos lo adelantaba cuando un día de agosto del año pasado colgaba en sus redes ‘RIP hyper-pop’, pocos días antes de anunciar el primer single de este nuevo proyecto, Good Ones. Es su quinto álbum y el último del contrato con su discográfica actual. Durante la década que lleva en activo ha intentado escapar de lo que le pedían, pero en este último ha hecho exactamente lo que esperaban de ella: un disco con el pop más puro y comercial, aunque sin perder su esencia. Y no lo digo yo solo, ella misma asegura que es “el álbum más pop de su carrera” así como también un punto de inflexión en ella. Si su anterior álbum era de los más auténticos, ya que surgió durante la pandemia y con ayuda de sus fans a través zoom, este la abandona del todo. Charli confiesa que se ha aburrido de tanta autenticidad, y ya lo vemos en el videoclip de Baby, un videoclip muy coreografiado. Crash es una mezcla del pop más sensual de los 80 con toques de la música comercial noventera y los elementos digitales de los 2000. No innova en sonido, pero tampoco en temática: obsesión y enamoramiento, con guiños a la ‘femme fatal’, la lamentación de un amor que no salió bien son los temas más recurrentes en sus álbumes, y este no es diferente. Aún así, los poco más de 30 minutos se hacen cortos, pero las canciones son de aquellas que no se olvidan, que la escuchas una vez y estás todo el día cantándolas.

Por Lídia Moreno.

ANDREA MOTIS – Loopholes (Autoeditado, 2022)

Records i llacunes

La veu d’Andrea Motis em transporta a casa, a aquelles tardes en què el meu pare em posava les seves col·laboracions amb Joan Chamorro. La cantant d’estil jazzístic, que és alhora trompetista i saxofonista, em fa també pensar instintivament en la meva ciutat, Terrassa, on just ara celebren el prestigiós festival de jazz. Són molts records que em desbloqueja la seva música, per la qual cosa no podia faltar la ressenya del seu nou disc, Loopholes. A hores d’ara, puc confessar que El pescador és el meu tema preferit de l’àlbum, seguit de I had to write a song for you, en què he tingut la impresió de reviure l’essència que em va conquerir fa molts anys. El nou disc de l’artista, però, no es queda en el record nostàlgic, sinó que explora llacunes, és a dir, facetes desconegudes: Andrea Motis s’acosta al funk, al neo-soul i fins i tot s’aventura amb una fusió de jazz i estils com la cúmbia o el hip-hop. Cantant en català, castellà, anglès i alemany, sentim a una estimada artista local que es reafirma com a exponent internacional del jazz.

Per Júlia Palacín.

BRYAN ADAMS – So happy it hurts (BMG, 2022)

Verano del 69 en 2022

Aunque ya hace tiempo que pudimos escuchar cuatro canciones, Bryan Adams saca su álbum número 15. Según cuenta él mismo, este disco surge después de darse cuenta de que quizás no volvería a salir de gira por culpa de la pandemia. Recogió todas las ideas que tenia esparcidas entre recibos y posavasos en los bolsillos de sus abrigos, las juntó y salió esto. La verdad es que poca innovación podemos escuchar respecto a proyectos anteriores, pero siendo sinceros, no lo necesita. Después de tantos años de carrera tiene un público ya fiel, acostumbrado a su sonido, que sigue teniendo un toque rockero de los 80, identificable sobre todo en los riffs de guitarra, aunque a veces pueda rozar también el pop. So happy it hurts es la canción –y título del disco– que le da nombre a su gira, a la que tuve el placer de ir a principios de febrero. En esta presentó algunos de sus temas, siendo Kick ass la encargada de abrir el concierto, idónea por la parte inicial en que el actor John Cleese, dice: “Al principio, Dios creó los cielos y la tierra, luego creó las aguas y la tierra, y luego creó al hombre. Pero el hombre degeneró y descendió al agujero negro de crear mala música… No había música rock.” Esta canción no deja de ser un homenaje de Adams hacia Adams, que con este disco nos lleva de nuevo al verano del 69 pero estando en 2022.

Por Lídia Moreno.

GUERRILLA TOSS – Famously Alive (SUB POP, 2022)

Shine a light

Anteriormente a este nuevo disco, la música de Guerilla Toss irradiaba un calor sofocante, aturdidor, tanto en la primera época de la banda, de carácter ruidista y punk, como en su paso por la psicodelia multiforme de GT Ultra (2017) en adelante. Con Famously Alive por primera vez este calor abraza en vez de ahogar, ilumina, se transforma en una expresión de la euforia y alegría de verse vivo inspirada por la cantante del grupo Kassie Carlson y el final de una larga adicción a los opiáceos. Bajo el caótico sonido del trío neoyorquino luchan por emerger canciones que acercan a Guerilla Toss a una versión ‘radio-friendly’ de sí mismos, ya sea en las guitarras sampleadas de Excitable Girls o en el principio de Heathen in Me, el momento más abiertamente pop del álbum. El experimentalismo innato de la banda sin embargo prevalece, impidiendo que su originalidad se diluya y consiguiendo un trabajo tan divertido como los anteriores, pero esta vez más refrescante, más dulce que ácido.

Por Miguel Lomana.

NIÑA COYOTE ETA CHICO TORNADO – NCCT Vs Don Cóndor eta Ñora Alacrán (Pozoi, 2022)

Las dos caras del desierto

El dúo vasco de stoner rock formado por Úrsula Strong (batería) y Koldo Soret (voz, guitarra) vuelve a la carga con un trabajo perfectamente reconocible pero que muestra dos caras bien distintas de la dupla. En la cara A presentan siete cortes marca de la casa, donde fardan de contundentes y poderosos riffs a todo trapo, además de una acertadas incursiones al punk. En la cara B, deambulan bajo el asfixiante sol del crudo desierto para bajar las revoluciones e hipnotizar con otros siete cortes de cumbia surf, firmados por su alter ego Don Cóndor eta Ñora Alacrán, sin batería y acompañados de percusión y acordeón. Pasado el desconcierto inicial que este cambio de registro puede suponer, los temas de la segunda mitad se erigen como la versión desnuda de los de la primera parte, encajando perfectamente, como si pasar del stoner a la cumbia fuera solo una cuestión de decibelios. Un álbum que por sus omnipresentes y pegadizas melodías y la energía que desprende, suma material para que nos dejemos el cuello en sus directos.

Por Mikel Agirre.

GHOST TRANSMISSION – Get Me High (El Genio Equivocado, 2022)

Mirada al pasado

Añoranza, homenaje y amor por lo artesanal. Después de 5 años, Ghost Transmission regresa para honrar el trabajo musical a la vieja usanza y recuperar los sonidos de los años 50 y 60. Aunque de primeras solo podamos palpar esa mirada al pasado en los sonidos propios de otras décadas, lo que se esconde detrás de la creación de las 10 canciones de Get Me High hace que nos sumerjamos en el álbum con más atención. Las canciones han ido tomando forma durante el proceso de grabación, de manera paulatina y alejándose de la inmediatez que impera en los procesos creativos actuales. Y el resultado de todo esto es la evidencia de un trabajo bien hecho. Pese a que se trata de un disco con un estilo muy marcado, que nos recuerda a un rock lejano –adornado con toques punk–, Get Me High presenta versatilidad. Es capaz de hacernos bailar para después llevarnos a un terreno más calmado, con canciones como Stand Still que, en lo personal, me ha transportado a un roadtrip veraniego, en el que los rayos de sol atraviesan el parabrisas y el aroma del cambio de estación entra por la ventanilla.

Por Paula González.

WALLS – Los niños del parque (Warner Music, 2022)

Perfecto para ponerlo en el coche y abrir las ventanillas

Aunque los que somos fans ya habíamos escuchado casi la mitad del disco, Walls ha vuelto con una buena dosis de ese buen rollo que le caracteriza. Los niños del parque, dedicado a su gente que le ha acompañado y guiado en esta aventura de la música, es un disco pop/rock que está hecho para cantarlo a pleno pulmón y dejarse la voz. Cuenta con colaboraciones con Soge Culebra, Alba Reche o Hens, con los que se fusiona perfectamente. Las canciones narran los sentimientos de un chaval de Murcia que se muda a la capital persiguiendo un sueño. Se enamora, se desenamora, lo supera, se pierde así mismo, pero se vuelve a encontrar, con los niños del parque, los de siempre. Finales felices, como nos gustan. Mucha batería, mucha guitarra eléctrica y un movimiento de cabeza que no puedes parar de hacer. Aunque la canción que lo ha petado es la que le da nombre al disco, mención especial para Yo quería ser bueno, temazo que tengo en modo repeat desde hace días. Como os comente después del concierto del pasado febrero: “Walls te deja afónica, te hace perder dos kilos de los saltos que te hace dar y es, para mí, la voz de toda una generación de chavales adolescentes que solo quieren ser escuchados.”

Por Andie Contreras.

SOLEDAD VÉLEZ – VISIONES (Subterfuge Records, 2022)

“Dime que todo va a salir bien conmigo al volante”

VISIONES, un álbum que trata temas universales como lo son el desamor, la impulsividad, el riesgo, la apuesta, el miedo, la nostalgia. Todos estos conceptos se encuentran envueltos en un aura alternativa en la cual Soledad Vélez fusiona el pop con elementos de techno. En Esperarte, por ejemplo, se percibe una música ancestral con rasgos árabes que acompaña a la cantante cuando pronuncia: “Hace frío y me has dejado fuera de tu cora, que es un templo de piedra”. En varios temas también se nota la influencia de The Weekend, de la música irlandesa que había estado encabezada por bandas como Keane y del pop disco español de los 80. La unicidad de este trabajo y la semilla que aporta Vélez no deja de ser su atrevimiento artístico por lo que hace a mezclar sonidos ambientales con las composiciones y los géneros mencionados anteriormente. Supongo que la tesis que se esconde detrás de Voy A Perderlo Todo es la filosofía del disco, en el sentido de que la intérprete se arriesga con su propuesta musical y confía en que todo va a salir bien con ella al volante.

Per Raquel Asbhy.

Autores de este artículo

La tràgica mort de Taylor Hawkins, el triomf de Billie Eilish als Òscars i més

Taylor Hawkins

La música dels Oscars

 

Sense cap dubte el més destacat de l’edició d’aquests Òscars ha sigut la moguda entre Will Smith i Chris Rock. Però no va ser tot el que va passar, la música també va ser protagonista. L’encarregada d’inaugurar la gala va ser Beyoncé, que va cantar Be Alive, una de les cançons nominades a l’Òscar a la millor cançó original per la película King Richard. Aquest guardó no se’l va emportar aquesta, sinó que el va rebre No time to die, tema principal de la última entrega de la saga de James Bond. Abans de rebre la estatueta, Billie Eilish acompanyada del seu germà FINNEAS al piano, va interpretar el tema que va emocionar al públic del teatre Dolby de Los Angeles. Luis Fonsi i Becky G, juntament amb l’elenc de Encanto, van portar la festa a la gala amb Nadie habla de Bruno, tot i que era una altra cançó la nominada: Dos Oruguitas, composta per Lin Manuel Miranda i cantada per Sebastián Yatra, tant a la pel·lícula com a la gala. La banda sonora de Madres Paralelas no ha tingut sort, la guanyadora ha sigut Dune, del compositor alemany Hans Zimmer. És la segona estatueta que s’endú, la primera va ser pel Rey León.

S’obren les votacions per #GPS12 

 

Ei! Que ja pots votar entre els 739 artistes seleccionats del #GPS12. A més, s’acaba d’obrir la convocatòria per a les sales. No pateixis, t’ho expliquem punt per punt. Fins al 5 d’abril a les 18:00h estarà obert el període de votació popular de la dotzena edició, així que si ja tens clar quins són els teus 10 artistes preferits (bandes o solistes) pots fer-ho saber a la seva web, a l’apartat ‘Bandas Aprobadas‘. Els 20 artistes més votats pel públic tindran un vot extra per part del comitè de selecció. Entre els artistes catalans pre-seleccionats destaquem: Aiala, Anna Andreu, b1n0, Bonitx, Carlos Gasca, Chaqueta de Chándal, Cristina Len, Delight, Guineu, Habla de mí en presente, Iris Deco, Koko Jean & The Tonics, Marialluïsa, Marina Hein, Pixel de Stael, Sr. Chen i Suu.

Passem a parlar de les sales. Aquelles que vulguin optar a les ajudes que ofereix la dotzena edició poden inscriure’s fins al 12 d’abril a les 18:00h. Us recordem que el #GPS12 pretén donar suport a 26 artistes emergents de diferents estils per tal de potenciar la seva difusió a través de concerts per tot el territori nacional. D’aquesta manera poden créixer més enllà de la seva comunitat autònoma. Per tant, totes les sales que vulguin inscriure’s seran benvingudes. 

Imparable Motomami

 

Amb els llançaments previs al disc Motomami, com Saoko, Chicken Teriyaki, molts van patir per la direcció el disc. Sí, molts van arribar a dubtar de la seva nova sonoritat, però ja fa gairebé dues setmanes que l’àlbum va veure la llum i no para de batre rècords. Rosalía es va convertir en l’artista nacional amb més streams de la història en les 48 hores posteriors al llançament d’un àlbum. I durant aquestes 48 primeres hores va ser l’artista internacional més escoltada a Spotify. A més, aquest àlbum és el segon millor debut de la plataforma -tenint en compte els 5,79 milions de reproduccions que la catalana va aconseguir en les primeres 24 hores-. Segur que us ha entrat la curiositat. El último tour del mundo de Bad Bunny és el disc encarregat de deixar en segona posició a Motomami. Des d’aquí felicitem de tot cor a la motomami de les motomamis.

Segona edició de Bello Session amb més oferta

 

El cicle de concerts Bello Session de l’any passat va ser tot un èxit, amb un total de cinc concerts amb entrades exhaurides al Pumarejo de L’Hospitalet. Per això, en aquesta segona edició, han decidit ampliar l’oferta a diverses sales, però també fer-ho a Madrid. Obriran el cicle amb el concert de Vietnam Keed a la Sala VOL, a Barcelona, el pròxim 9 d’abril. Aquell dia podrem gaudir també de grups locals com Sladd Mobb o Only Fieles, i un afterparty amb el DJ set de Sudor, entre d’altres sorpreses que ens tenen preparades. Al maig tindrem més oferta i es trasllada a la sala LAUT: el 7 podrem veure per primer cop a la ciutat comtal a Hnos Muños, acompanyats de Bernarda. El 14 gaudirem de Goa, presentant el seu nou disc Ultramaldad. Una setmana més tard podrem escoltar a Vera Fauna. Però encara no han tancat el cartell, així que s’haurà d’estar atents als nous noms i shows que anunciaran en breu!

El Cruïlla suma nous noms al cartell

 

Ja coneixíem alguns dels noms que formen part de l’edició del Cruïlla d’aquest any, com Rigoberta Bandini o Residente. Avui hem conegut 15 nous noms que se sumen a aquests. Podrem escoltar als britànics Sleaford Mods, que ens presentaran el seu darrer disc, Spare Ribs, amb només un micro i una caixa de ritmes. Ginestà, que els podrem gaudir abans al Cruïlla Primavera, però si no vas aconseguir entrades, tens una alta oportunitat! Després de l’èxit de Joan Dausà a la Sala Razzmatazz  –també amb el Cruïlla Primavera– torna per l’edició d’estiu. També estaran Els Catarres presentat el seu últim treball, Diamants. Altres noms que s’incorporen al cartell són Ocata, Marcel i Júlia, Pupil·les, entre d’altres. Cada cop tenim una oferta més completa que no sabrem a quin anar!

Se vienen cositas…

 

  • Harry Styles – As it was: Se’ns va parar el cor en conèixer que el britànic ens té preparat un tercer disc en solitari pel 20 de maig: Harry’s House. L’1 d’abril podrem sentir el seu primer avançament, As it was, i ja estan disponibles les dates de la gira Love on tour 2022, que tindrà a Mitski,  Wolf Alice, Arlo Parks i Koffe com a convidadeS.
  • Aiala & El tornado – Inside us: Começarem abril també amb l’EP conjunt d’Aiala i El Tornado. El seu nou treball, que inclourà els ja publicats What I want with U i For you, sona a R&B electrònic i té pinzellades de rap. El seu directe ens espera a la Jazztrónica XS de Barcelona el 16 d’abril.
  • Sigrid Horn i Fémina – Lazo: La cantautora austríaca Sigrid Horn i el grup argentí de folk-fusió Fémina es fusionen en una cançó dedicada a la maternitat. Amb Lazo,  apel·len clarament al vincle que uneix a totes les mares.
  • Concert de Delight:  El pròxim 1 d’abril anirem a la sala Taro a sentir el prometedor duo català d’arrels jazzístiques, format per Naima Ventura i María del Río. El seu àlbum debut, I’ll Be Back In June, ens va captivar només publicar-se, per la qual cosa sentir-les en directe ens sembla el millor pla per passar el divendres. Ens veurem allà?
  • Festival LAVS: De l’1 al 10 podràs gaudir del LAVS, un festival d’art i música ubicat a Mataró que, a través de projeccions, vídeo mapping i altres interactius, explorarà la relació entre imatge i so. Curiosament, l’esdeveniment se celebrarà a l’antiga Presó de Mataró, però no pateixis, actualment és la seu del Centre d’Art Contemporani!

I no volem acabar aquest setmanari sense recordar a Taylor Hawkins. Els Foo Fighters eren els cap de cartell del festival Etéreo Picnin de Bogotà. Hores abans del concert van comunicar la mala notícia que Taylor Hawkins, havia mort. Ràpidament, el món de la música va mostrar la seva commoció i li va retre homenatge. Les xarxes socials es van omplir de missatges de condol i suport a la família, i companys de professió com Ringo Starr, els Guns n’ Roses o els Rolling Stone li van dedicar unes paraules. Cantants com Elton John, Miley Cyrus  i Liam Gallagher, d’Oasis, van dedicarl-li alguna cançó en els seus concerts. Per recordar-ho, us deixem la versió en directe de The Pretender al Wembley Stadium. Descansi en pau.

Autora de este artículo

Los mejores videoclips del momento

Putochinomaricón y Gfoty. Foto © Gonza Gallego

Volvemos con otra entrega de los mejores videoclips del momento. El frío de estos días no está siendo ni medio normal y la maldita lluvia ha hecho que tengamos que cancelar algunos planes para quedarnos en casa resguardados con una buena manta. Tampoco vamos a mentir, no es mal plan, y menos si te quedas mirando los videoclips que te dejamos a continuación.

El rock oscuro de Muse, la crítica social de Residente o la sensualidad de Rosalía son algunos de los platos fuertes de esta recopilación. También te vas a encontrar con perlitas locales, como La Certesa de Anna Andreu y Es Por Ti de Stay Homas -acompañados por Rubén Blades-.

No alargamos más la espera, ¡relájate y dale al play!

1 – Residente y Ibeyi – This is Not America

En boca de todos, again
 

Cuando nos empezábamos a olvidar de su movida con J Balvin, regresa con este videazo.

2 – Anna Andreu– La certesa

Debilidad por Anna Andreu

Tenemos su nuevo disco en bucle, pero La Certesa es next level.

3 – Muse – Compliance

Creepy as fuck

Son Muse. Ya sabíamos a lo que veníamos

4 – Stay Homas y Rubén Blades – Es Por Ti

Tarde de juegos de mesa

¿Cuánto pagarías por jugar una partida de Scrabble con Rubén Blades?

5 – RODEO – GIRL

Románticos empedernidos

0:09: Tú arreglándote para quedar con el crush.

6 – Arcade Fire – The Lightning I, II

Concierto al aire libre

Todo bien hasta el guiño al Mago de Oz.

7 – ROSALÍA – HENTAI

“Te quiero ride, como a mi bike”

Una tia hablando de su sexualidad. Señores, basta ya, no es para tanto.

8 – PUTOCHINOMARICÓN y GFOTY – Tamagotchi

Hackers

La drag queen Arantxa Castilla La Mancha haciendo de representante de artistas es lo mejor del videoclip.

9 – Julieta Venegas – Mismo Amor

Se ha sufrido con el principio

Julieta Venegas nunca pasará de moda.

10 – Weird Nightmare – Searching for You

Pedimos que se haga el cortometraje

En nuestra lista no podía faltar un videoclip con aires noventeros.

11 – Florence + The Machine – My Love

La diosa a la que yo le rezo

Tiene un rollo muy The Great Gatsby, ¿no?

12 – Tropical Fuck Storm, King Gizzard y The Lizard Wizard – Satanic Slumber Party

Ritual satánico

Escrito y dirigido por Edgar Allan Poe.

13 – Zola Jesus – Lost

La reina del hielo

Claustrofobia durante el momento túnel.

Imagen de portada © Gonza Gallego

Autores de este artículo

L’adéu de Daddy Yankee, entre les notícies musicals destacades

Retirada de Daddy Yankee

Daddy Yankee es retira

 

A vegades toca deixar anar.  Després de 32 anys de carrera, ha arribat el moment d’acomiadar a Daddy Yankee, el rei reguetón. L’artista ha compartit un vídeo a les seves xarxes socials en el qual anuncia el llançament del seu últim àlbum, Legendary. Aquest disc és l’últim regal del cantant porto-riqueny,  ja que un cop finalitzi la gira,  es retirarà de la música. Així que ens encarregarem de gaudir del seu últim regal.  Alguns ja s’ho esperaven i ho veien venir, perquè al discurs que va fer als premis Billboards 2021 va dir: “Disfruten de mi última ronda musical”, així que hem tingut una mica de marge per poder assimilar la notícia.  Al vídeo, el cantant es mostra humil i proper i explica que van ser els seus seguidors els encarregats de donar-li la clau per obrir les portes que han convertit aquest gènere en el més gran del món.  A més, afirma que al barri on va créixer els nens volien ser narcotraficants i ara somien en ser cantants, fet que l’omple d’orgull.

Llarga vida a la Sala BARTS

 

Després de gairebé deu anys toca dir adéu al projecte de Barcelona Arts On Stage, més conegut com la BARTS. El projecte de sala transversal creat i gestionat per The Project tanca les seves portes el pròxim 17 d’abril ja que no encaixa en les bases del nou concurs convocat per l’Ajuntament, en què es vol que l’espai sigui utilitzant només per la música. Va obrir l’any 2012 amb el lema “espai per somiar” i han passat més d’1.500.000 espectadors. La seva programació ha sigut molt diversa. Hem tingut una àmplia oferta d’arts escèniques amb la comèdia més àcida i actual, així com grans produccions musicals i de teatre familiar, com El petit príncep, que després de 8 temporades es va acabar convertint en un clàssic de la cartellera de la ciutat. Com a sala de concerts, han passat gairebé 1.000 artistes de tota mena. Hem vist els inicis de carreres d’artistes emergents que ja són referents de la música, com Rozalén o Nil Moliner, però també hem gaudit d’artistes ja consolidants, tant nacionals com internacionals com  Love of Lesbian, Estopa o Foo Fighters.

Novedades Carminha para de forma indefinida

 

Y seguim amb males notícies i acomiadaments. Després de més de 14 anys de música, Novedades Carminha diu adeu de forma indefinida. La diferència amb l’acomiadament de Daddy Yankee és que, tot i que no realitzaran cap gira abans de desaparèixer, sembla que es volen prendre el moment d’aturada per agafar aire i forces i poder tornar. Així que pot ser que Ultraligero (Ernie Records, 2019) no sigui l’últim disc de la banda. Ho desitgem de tot cor. Han deixat clar que no faran concerts d’aquesta etapa perquè no intenten “treure’ns la pasta amb un disc en directe”, així que sembla que la decisió s’allunya de ser una estratègia de màrqueting.

Un cap de setmana amb veus femenines

 

Ei, no saps que fer aquest cap de setmana i et ve de gust fer alguna cosa diferent? Tenim una gran oferta de música en viu on les dones són les protagonistes. Comencem divendres 25 a l’Auditori de Barcelona, on fan l’Amor Odi Radioshow, organitzat per Hidden Track Records i Ràdio Primavera Sound. Forma part del cicle Sit Back, un espectacle amb música en directe i gran varietat, amb un discurs feminista i LGTBIQ+. Algunes de les artistes que estaran seran Núria Graham, Queralt Lahoz i Clara Viñals, entre d’altres, que interpretaran cançons de Britney Spears, Blondie o Lana del Rey amb una banda formada únicament per dones. És un show únic amb l’objectiu de combatre la toxicitat de les cançons d’amor.

Dissabte ens traslladem a Santa Coloma de Gramenet, on tenim un festival de música 100% Girl Power. Es tracta d’una iniciativa impulsada per l’emissora feminista de ràdio CIBA on Air. És ja la tercera edició i gratuït, amb la finalitat de recordar-nos la gran quantitat de projectes artístics professionals liderats per dones i reivindicar la presència de dones en l’àmbit musical, visibilitzar el talent femení. Comença a les 10:30 del matí fins a la mitjanit, on es presentaran les diferents propostes artístiques protagonitzades per dones tant actuacions musicals com projeccions de documentals o presentacions de llibres.

Vila-Seca, el bressol dels artistes emergents

 

Sabeu qui és en Roger Mas? Va ser estudiant del Conservatori de Vila-Seca i ara és un consolidat compositor català. De fet, vam considerar el seu darrer disc, Totes les flors, d’entre els millors del 2021 en la nostra llista de l’any. Ara mateix, a Catalunya, estan naixent altres nous talents i la FIM Vila-Seca s’encarregarà de descobrir-los per a vosaltres. Per l’edició d’aquest any, l’anomenada fira de Música Emergent i Familiar de Vila-seca gaudirà d’un atractiu cartell de músics: María Jaume, que estrena segon disc, Sofia Galana, que sona molt a xarxes, Maria Hein, amb la seva cançó d’autor… L’encontre comptarà també amb el pop de TWIN i amb noms com Habla de mi en Presente i Ginestà, que no parem de sonar als mitjans darrerament. A part de bona música, la fira ens oferirà emplaçaments únics: des del Castell de Vila-Seca, que continuarà sent l’epicentre, fins al magatzem d’avellanes de Cal Perera, que es destinarà a sessions més íntimes. No perdeu l’oportunitat! Les dates s’acosten i és cosa de tres dies: 6, 7 i 8 de maig!

Se vienen cositas…

 

      • Blues & Ritmes: Arranca el festival dedicat al blues i músiques del món, amb una atenció especial aquelles amb arrels i sonoritats afroamericanes. L’1 d’abril dona el tret de sortida amb l’actuació de Jesse Malin al teatre Margarida Xirgu de Badalona.
      • Punx Fest: L’1 d’abril també tenim una altra cita musical, però aquest cop a Martorell. Comença la primera edició d’un festival de música electrònica que busca apropar la cultura al públic jove del Baix Llobregat i Barcelona. Es vol transformar la realitat musical i social de la ciutat a partir de programacions adreçades a aquest sector de la població.
      • Antònia Font – Un minut estroboscòpica: Deu anys més tard del seu últim disc, tornarem a escoltar-los. El maig passat vam saber que tornaven, i gairebé un any després tenim el seu pròxim treball. Tot i que ja hem escoltat algunes cançons com la que posa nom a l’àlbum o Una daixona de pols. Aquest divendres el tindrem complet.
      • J Balvin i Ed Sheeran: Últimament, el cantant colombià està en boca de tothom. Si la fa dues setmanes era per haver rebut beef per part de Residente, ara és per nous projectes. I és que ha anunciat que farà dues cançons amb Ed Sheeran: Sigue i Forever my love. Suposem que en una serà el qui canti en castellà i en l’altre Balvin ho farà amb anglès.
      • Pau Riba – Història de la música del segle XX (l’electrònica): Aquest dimecres s’ha publicat aquest llibre que va escriure durant els últims 35 anys. Tracta sobre l’evolució dels instruments i les tècniques de gravació. També ens parla de la seva relació amb la música i com entenia ell l’art i la societat del segle XX.

Autora de este artículo

Todo lo que nos ha hecho sentir MOTOMAMI, el nuevo disco de ROSALÍA

'MOTOMAMI' - ROSALÍA

Todas las miradas están puestas en Rosalía desde que con El mal querer entendió que sky is the limit. Pero más aún con este nuevo disco. MOTOMAMI sería la consagración de una estrella o un salto en caída libre. ¿En que género lo clasificamos? No se puede. De bulerías a hyperpop, pasando por pasodobles, techno y siguiendo por baladas flamencas, de las que nos gustan. Un mix de sensaciones que como en CUUUUuuuuuute, empieza con una base de techno duro que de golpe fusiona con una balada a piano. Curioso que, en la era de los singles, todo el mundo haya estado tan pendiente de un disco. En Qualsevol Nit no iba a ser diferente: analizamos el nuevo disco de la ROSALÍA desde 4 perspectivas diferentes.

Andie Contreras

Andie Contreras

La cantidad de referencias que se esconden detrás de MOTOMAMI no són perceptibles en la primera ni incluso en la segunda escucha.

Si me preguntáis cómo me he sentido escuchando este disco, creo que lo tendría que escuchar varias veces más para poder responderos. La cantidad de referencias que se esconden detrás, no són perceptibles en la primera ni incluso en la segunda escucha. En esos detalles se esconde lo más bonito. ¿Sabíais que en Bulerías ella menciona quien son para ella sus referencias musicales? Manolo Caracol, Niña Pastori, José Mercè, Lil’ Kim, Tego y M.I.A. Quien la inspira, sea del género que sea, tiene un huequito en su corazón y en este álbum. ¿O que tiene un sobrino que se llama Genís al cual le dedica la canción G3 N15? Escrita en cuarentena y añorando a la família en momentos en los que la artista lo pasa mal, termina con un mensaje de su abuela en catalán: “penso que complicat que és el món en què s’ha ficat la Rosalía, però si ets feliç, jo també soc feliç”. Si metemos a las abuelas de por medio, se nos salta la lagrimita. Deberían ser eternas.

Puedes estar feliz, cansado, triste o enfadado, que este disco tiene canciones para cualquier estado de ánimo. Aunque en mi opinión hay demasiada experimentación y cambios de registro, creo que es toda una experiencia escucharlo. Sabes como lo empiezas pero no como lo vas a acabar.

Paula González

Paula González

ROSALÍA ha vuelto para subir otro escalón inesperado y demostrar que se pasa por el forro las normas no escritas de la música. ¿Eso está mal? Para mí, en absoluto.

“Cuando el caballo entra a Troya, tú te confías y ardió”. En ese momento no sabíamos que Saoko nos estaba advirtiendo de lo que se venía. Todos hemos esperado impacientes y finalmente, hemos dejado que el disco entre en nuestras vidas –aunque no demasiado confiados– y en efecto, nos ha hecho arder, porque todos los que creíamos conocerla estábamos muy equivocados. ROSALÍA ha vuelto para subir otro escalón inesperado y demostrar que se pasa por el forro las normas no escritas de la música. ¿Eso está mal? Para mí, en absoluto. Dembow con referencias coreanas (BIZCOCHITO), reguetón fusionado con sonidos jazz (SAOKO) y letras sexuales impropias de las baladas a piano (HENTAI). Quizá el disco ha calado en mí por sus altibajos emocionales, ya que la catalana pasa de cantarle a la tristeza provocada por la añoranza a narrarnos una noche de fiesta con Tokischa. Aunque quizá me ha conquistado porque ha sabido mezclar todo lo que me gusta, no lo sé. MOTOMAMI es un cóctel de referencias disruptivas que puede ser digerido con mucho gusto, pero también puede sentar mal a más de uno. Es evidente que este álbum va a dividir al público, pero con SAKURA, la canción que cierra el disco, nos deja bien claro que se dedica a esto para romper con todo, y si haciéndolo se rompe ella, no pasa nada.

Júlia Palacín

Júlia Palacín

Es justo esa idealización colectiva del pasado la que hace complicado valorar su nuevo disco sin herir sensibilidades.

Lo que más he valorado siempre de ROSALÍA es su voz limpia e impecable, cante el género que cante. La conocí a raíz de su colaboración con J Balvin con el tema Brillo y poco después llegó su boom con El mal querer. Ese álbum la convirtió en patrimonio nacional. Y con razón. Ahora, no obstante, es justo esa idealización colectiva del pasado la que hace complicado valorar su nuevo disco sin herir sensibilidades. Me explico: nadie quiere hacer una crítica destructiva a una artista que ha aportado tanta frescura en el panorama musical y, al mismo tiempo, nadie quiere ser injusto y dar los dieces a un trabajo por el mero hecho de ser de una artista ya consolidada. ¿Qué decir de MOTOMAMI? De momento, no me apasiona pero, en todo caso, valoro su atrevimiento a la hora de experimentar hacia sonidos distintos de los que esperábamos.

Paula Pérez

Paula Pérez

Para mi siempre seguirá siendo esa chica transgresora que honraba la tradición sin necesidad de ir con faralaes.

He escuchado muchas opiniones, demasiadas, sobre la música de ROSALÍA. Me quedo con que hace cinco años hizo que me interesara más por el flamenco gracias a sus interpretaciones con Refree. Y no sé si soy muy romántica o qué pero para mi siempre seguirá siendo esa chica transgresora que honraba la tradición sin necesidad de ir con faralaes. Por eso quizá cuando me encontré con MOTOMAMI de frente, la primera canción que escuché fue BULERÍAS. Ahí repite esa idea: “Soy igual de cantaora con un chándal de Versace que vestidita de bailaora”. Ya me relajé y dije, de acuerdo, será una estrella, se le habrá ido más o menos la olla con este nuevo disco, pero sigue siendo ella.

Mikel Agirre

Es más bien un abanico de canciones metidas dentro del mismo saco. Ahora bien, la parte buena es que todo el mundo tiene donde elegir.

Creo que MOTOMAMI va a ser un trabajo que va a gustar y triunfar, aun siendo imposible concebirlo como un todo, por los tumbos sin sentido entre reguetón-otro género-reguetón-otro género que da y que la mitad de sus letras no hay por dónde cogerlas. Es más bien un abanico de canciones metidas dentro del mismo saco. Ahora bien, la parte buena es que todo el mundo tiene donde elegir: quienes busquen algo de la época de Los Ángeles ahí tienen unos temas; las que quieran experimentación con raíces, también la encontrarán; y los que quieran su dosis fácil, pegadiza e instantánea de la semana… pues el disco está hecho para vosotros. Un muestrario bastante completo del universo ROSALÍA, que aunque esté enfocado a lo que está (me extraña la cantidad de gente sorprendida últimamente con este aspecto de su carrera, ¿estamos hablando de la misma artista?), es innegable que tiene su sello y talento impregnados. A pesar de la sobreproducción y lo poco que aporta el querer hacer de todo en 42 minutos, me atrevo a decir (siendo yo el primer sorprendido) que tanto a quien lo escuche una única vez como a quien lo tenga meses en bucle, este trabajo le va a hacer pasar un buen rato.

Autores de este artículo

El record de NAVET en el Dia del Pare

NAVET. Foto © Alex Llovet

Avui, Dia del Pare, volem acostar-vos una història molt personal que alhora, per la seva universalitat, sentireu molt propera. Els músics i germans Christian i Salva Rey van perdre el pare fa un temps. Va ser una situació difícil i complicada, com ho són totes les pèrdues d’éssers estimats a la vida. El seu amic i company Alex Llovet, amb qui el Salva va formar The Pinker Tones i amb qui comparteixen el projecte NAVET, va viure el dol dels germans ben de prop i va voler escriure una cançó que, amb delicadesa, capturés la fragilitat d’aquella atmosfera.

Després d’una revisió per part dels Rey, va sorgir el tema Pare. La cançó recorda amb una dolça melancolia el pare absent i es converteix alhora en una peça molt universal, ideal per escoltar avui 19 de març i qualsevol altre dia. Sempre és bon moment per recordar l’estima cap al nostre pare.

NAVET. Foto © Alex Llovet

En aquest dia especial, hem pogut parlar amb les cares visibles de NAVET (Christian i Salva Rey) sobre família, paternitat, ser fill i, per descomptat, sobre música. Els hem fet preguntes íntimes i tots dos han tingut el coratge d’obrir-se i compartir qüestions profundes i personals. A continuació, podeu llegir les seves inspiradores respostes:

Quan cantem la Pare se'ns salten les llàgrimes.

En què us assembleu als vostres pares?

Cristian: La nostra mare, alemanya, era una persona súper carinyosa. D’alguna manera, contrarestava la part que més li costava al nostre pare, la dels sentiments. D’ella vam heretar aquesta afecció i, per això, amb les nostres famílies i fills intentem tenir una relació estreta i sincera. És veritat que el pare s’emocionava molt amb algunes coses i li saltaven les llàgrimes. En això també ens assemblem, almenys jo. De vegades, quan cantem la cançó Pare, tant a en Salva com a mi, se’ns salten les llàgrimes. És inevitable.

I en què sou pols oposats?

Cristian: Una cosa en la qual no ens assemblem gens és en les sabates. La nostra família tenia una fàbrica de sabates al Poblenou i diverses generacions van dedicar-s’hi a aquest ofici. Van patir molt per aquesta feina. Les sabates dominaven la conversa als dinars familiars, però la professió no ens va cridar a cap de nosaltres; tots hem acabat fent feines creatives. El Salva i jo hem tirat per la música. Els nostres pares no tocaven cap instrument ni eren persones excessivament musicals, però s’estimaven molt la música que escoltaven. I això sí que ens ho van transmetre.

Quina música escoltaven els vostres pares i de quina manera us ha influït? 

Salva: El nostre pare era més aviat de punxar discos de Rock and Roll. Li agradava molt la Creedence Clearwater Revival, Little Richard, The animals… També escoltava molt de R&B i de soul. Li encantava Otis Redding. I la mare era més aviat dels Beatles: quan ella agafava el control del tocadiscos sonava sempre la seva discografia, sencera. Per això, mai he sabut dir quin és el meu disc preferit dels Beatles. Tots tenen alguna cançó que em transporta a la infància. D’alguna manera, diria que la música que escoltes de petit és la que assenta els fonaments del que després acabaràs consumint com adult.

De sobte, ets pare i ja mai deixes de ser-ho.

Idealment, de quin músic us agradaria ser fill?

Salva: Si parlem metafòricament, m’agradaria ser fill de tots els grans músics alhora. Però si ens referim al món real, jo estic molt content d’haver nascut en una família no professional musicalment, tot i ser melòmana. M’ha anat bé, per la meva manera de ser, això d’estar en un ambient on podia desenvolupar la musicalitat al meu ritme, sense que se’m marqués amb excés des de fora. Potser un aprenentatge massa reglat de la música no hauria acabat d’encaixar amb mi.

Heu estat fills i ara potser sou pares. 

Cristian: Dels tres que som, que fa 20 anys que treballem junts, jo soc el més jove i el que ha tingut els fills més tard. Tinc una nena de cinc anys i un nen “pandèmial” que està a punt de fer els dos anys. Ja venia avisat de moltes de les coses que comporta la paternitat, però també n’he descobert de noves per la meva banda.

Quina experiència teniu amb la paternitat?

Cristian: En primer lloc, de la paternitat destacaria aquella por visceral i primitiva que vaig sentir en tenir el meu primer bebè, la Gala, en braços. De sobte, ets pare i ja mai deixes de ser-ho. És una cosa que t’acompanyarà tota la vida. Després, els fills m’han ajudat molt a entendre aquesta història de la roda de la vida. 

De fet, la cançó no només parla dels pares sinó també dels fills, de com ens ajuden a entendre que les coses no són tan senzilles com semblen quan ets un nen: “Ara he entès que els adults també ens equivoquem i que molt probablement mai n’aprendrem.” Aquesta és una de les meves frases preferides de la cançó. Com a fill tens idealitzat el pare, creus que és invencible. Com a pare, revius moltes coses de la teva infància, però des de l’altre punt de vista. Llavors, entens allò que en el seu moment no vas veure.

Imagen de portada © Alex Llovet

Autores de este artículo

QN mixtape: la teva playlist de novetats musicals

Cançons noves per renovar-se cada setmana. Anna Andreu. Foto © Silvia Poch

Els nascuts després dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, potser no estaran familiaritzats amb les mixtape. Traduït com a ‘mescla de cançons’, era un cassette amb el qual li deies a algú especial quant t’importava a través d’una cuidada selecció de temes. A Qualsevol Nit hem volgut fer el mateix per a tu: cada setmana et portem la millor selecció de cançons noves perquè puguis anar renovant la teva biblioteca de favorits a Spotify amb música que realment et faci vibrar.

A la nova mixtape d’aquesta setmana us proposem cançons de diferentes estils. Aquí en teniu uns exemples:

Change – Goose

Aquesta cançó forma part del seu cinquè disc, Endless, el primer que treuen en cinc anys. És un projecte potent i dinàmic amb una combinació d’electrònica, indie-pop i rock.

Soberana – Hologramma y Vangoura

Es tracta de la primera col·laboració d’aquestes dues bandes que estan marcant el camí a seguir del nou pop alternatiu. És un tema amb moltes capes, amb una tornada que se’t fica al cap, però capaç d’abaixar les revolucions quan cal.

Pedregar – Polseguera

La podem torbar dins del seu nou treball, Ermàs, un disc amb vuit paisatges desolats que passen per davant de l’oient. Tenen un estil pop, però enfosquit, amb influències de l’onada sinistra britànica dels 80 i l’escena etèria de principis dels 90, sumant-se a la nova onada de pop illenc.

Vengo del futuro – José Domingo

És l’últim avançament de Tú piel es la galáxia, el seu sisè disc. Serà la cançó que obrirà el disc i el punt de partida d’es d’on arrenca la història entre un humà i una extraterrestre que arriba a la terra en cerca d’amor.

Goodbye Mr. Blue – Father John Misty

Aquest nou single està inclòs en el seu pròxim àlbum, Chloë and the next 20th century, que veurà la llum el 8 d’abril i del que ja hem pogut escoltar dos avançaments més. És una cançó que desprèn tendresa, però té alguns tocs agredolços.

CANDY – ROSALÍA

Per fi ja arribat l’esperat MOTOMAMI al complet, del que ja havíem escoltat alguna que altra cosa. Per celebrar-ho ens ha portat el videoclip d’aquesta cançó, on la podem veure gaudint d’un dels seus hobbies preferits, el karaoke.

Sigo esperando – Poncelam

En aquest single amb tocs de pop-rock i R&B, la cantant ens presenta una cançó trista però energètica, amb una essència profunda i melancòlica. En la lletra reflexiona sobre la frustració d’una relació amorosa on l’interès ja no és recíproc.

La certesa – Anna Andreu

És el primer tast de La mida, el segon disc de la cantant que podrem escoltar d’aquí a una setmana. Aquesta cançó ens mostra la seva força i potència, a més de com ha aconseguit mantenir intacte el seu particular encanteri, però afegint elements que fan florir, encara més, les seves cançons.

La Bestia – Lao Ra

És una cançó per ballar, que provoca l’alliberament dels impulsos i que neix amb el propòsit d’evocar el seu costat menys sofisticat, la cara més salvatge i animal. És el primer avançament del seu àlbum debut.

Ojalá – Anier, Miranda

Aquest és el tercer i últim single d’avançament del primer disc de la cantant, Alas de metal. És una cançó motivada per la introspecció dels dos artistes, en què es desfoguen explicant les seves derrotes internes i misèries a la lluna.

In case you missed it – Matt Simons

Amb el llançament d’aquest tema ha anunciat el seu quart àlbum d’estudi, Identity Crisis. Per aquesta cançó s’ha basat en temes familiars amb una perspectiva honesta, navegant pel dubte però sense deixar de banda l’optimisme present en les seves melodies.

Bambas con velcro – Banani

El nou i primer disc de l’artista està en camí, però de mentre ens ha avançat aquest nou single, que busca recordar la dècada dels 90 amb un format d’himne hooligan amb una eufòria melancòlica

Autores de este artículo

Los mejores videoclips del momento

Mejores videoclips del momento - Omah Lay + Justin Bieber

Wow. Se nos ha hecho muy difícil decidir qué íbamos a incluir en esta nueva entrega. Durante estos últimos días hemos podido disfrutar de una cantidad de lanzamientos que es de agradecer y por supuesto, hemos querido compartir con vosotrxs los videoclips más top del momento.

Traemos una recopilación muy variada para que puedas descubrir las novedades de todos los géneros musicales. En esta lista te encontrarás con la mítica esencia rockera de Red Hot Chili Peppers, la música tradicional de Oumou Sangaré o el pop ñoño de Amaia. ¿Suena bien, no? Verás que arrancamos con una colaboración local que nos ha fascinado. Guineu y Joan Colomo se han unido para lanzar La Solució y no podemos envidiar más sus outfits -a más de unx nos gustaría poder ir así por la calle-. 

¡Así que sin más preámbulos, ponte cómodx y dale al play!

1 – Guineu y Joan Colomo – La Solució

Que se te peguen las sábanas, literal.

La representación gráfica de cómo nos gustaría salir a la calle un lunes de invierno.

2 – Red Hot Chili Peppers – Poster Child

Temazo tras temazo

Target group del videoclip: Skaters de los noventa.

3 – Oumou Sangaré – Wassulu Don

Necesitamos más

Nos flipa la fotografía de este videoclip. 10/10.

4 – Kevin Morby – This is a Photograph

“This is a photograph, a window to the past”

Un videoclip precioso que nos habla de la importancia de las fotografías y nuestro pasado.

5 – Camila Cabello y Ed Sheeran – Bam Bam

Colaboración random

Podemos afirmar que la mítica guitarra de Ed Sheeran está cogiendo polvo. 

6 – Belle and Sebastian – If They’re Shooting at You

Collage visual

A través de fotografías que cubren el conflicto actual en Ucrania, Belle and Sebastian han creado un videoclip con el objetivo de recaudar fondos.

7 – Stromae – Fils de joie

Con la boca abierta

Desde su regreso, Stromae no ha parado de lanzar videoclips y temazos que han superado nuestras expectativas.

8 – CMAT – Every Bottle

Far West psicodélico

No me esperaba este plot twist final.

9 – Omah Lay y Justin Bieber – Attention

El dúo que necesitabas

Minuto 1:04: Bad trip

10 – Stay Homas – Here2Play

In the Barbie world

Qué cambiado está Ken.

11 – Amaia – Bienvenidos al show

La mejor intro para un álbum

Videoclip de Amaia o remake de The Greatest Showman.

12 – Clara Peya, Rodrigo Cuevas y Božo Vrećo – Agua en el pulmón

A favor de los colores

Necesito todos los looks de este videoclip.

13 – Pavement – Harness Your Hopes

Proyecciones

Cómo abusar del croma sin dejar de ser cool.

14 – Everything Everything – Teletype

Hipnótico

Cuando crees que no puede ser más creepy, las caras empiezan a cantar.

Imagen de portada © Travis Shinn

Autores de este artículo

QN mixtape: la teva playlist de novetats musicals

Els nascuts després dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, potser no estaran familiaritzats amb les mixtape. Traduït com a ‘mescla de cançons’, era un cassette amb el qual li deies a algú especial quant t’importava a través d’una cuidada selecció de temes. A Qualsevol Nit hem volgut fer el mateix per a tu: cada setmana et portem la millor selecció de cançons noves perquè puguis anar renovant la teva biblioteca de favorits a Spotify amb música que realment et faci vibrar.

A la nova mixtape d’aquesta setmana us proposem cançons de diferentes estils. Aquí en teniu uns exemples:

Circles – Belen Kay

Aquesta cançó forma part del seu primer EP, Abbey Court, on ha deixat la seva marca personal, sense por a expressar-se. Podem escoltar la influència d’artistes com Joni Mitchell, Amy Winehouse o Haim.

Pensar el tiempo – Joe Crepúsculo

Es tracta del segon avançament del nou àlbum Trovador Tecno que sortirà el pròxim mes d’abril. Aquesta cançó parla de com canvia el temps per tots, però que la música sempre ens portarà al mateix: ser eternament joves.

La Culpa – C. Tangana

En honor al primer aniversari de El Madrileño, el cantant va llençar una reedició del disc amb cançons inèdites. Una d’elles és aquesta, que en col·laboració amb Omar Montes, Canelita i Daviles de Novelda ens porten una rumba urbana addictiva.

Ana Virn – Pimplinpussies

Forma part de l’àlbum Hipocondría, una impactant col·lecció de hits amb tocs dels noranta, tornades amb ritme i distorsions agressives. Tot això, amb un clar posicionament social, marca la seva innegable identitat i personalitat.

You’re in me – Bianca Steck

Després de dos anys vivint a Noruega, la cantant va escriure sis cançons quan va tornar a Barcelona. Cada una pertany a un moment i sensació diferent d’aquesta tornada. L’entén també com un moment de pausa en la seva vida. Aquesta cançó és una d’elles.

Mariella – Khruangbin, Leon Bridges

Aquesta cançó forma part del nou EP, Texas Moon, continuació de l’aclamat Texas Sun. Es tracta d’un passeig introspectiu a través de la foscor, inspirat en el seu estat natal, Texas, i que examina de manera reflexiva la percepció musical d’allà.

Medalla de Oro – Algora, Fernanda Arnau

Després de repassar els temes de l’últim disc de la cantant, Fernanda Arnau ha remesclat aquesta cançó. S’ha basat en els sintetitzadors i beats dels 80, molt característics i recurrents en la seva feina.

Ja no escric – Joanlupi

Amb la combinació de pop i música urbana amb la calidesa del so orgànic i la sinceritat, el cantant intenta convertir en música tot un seguit d’emocions i idees que començaven a fer-se massa grans per a quedar arraconades en llibretes i converses amb amics.

La solució – GUINEU ft. Joan Colomo

És una cançó que ha unit a dues generacions de l’escena indie pop catalana. Parla de l’angoixa que sentim quan ens trobem profundament connectats a les rutines tòxiques del dia a dia i de la complicació de sortir de bucle.

Attention – Omah Lay ft. Justin Bieber

Aquesta cançó és el preludi de l’àlbum debut del nigerià, Boy alone, que sortirà durant la primavera i el portarà a una gira mundial. Al juny de l’any passat va participar en la remescla de Peaches, un tema del col·laborador d’aquesta cançó.

Autores de este artículo

Los mejores discos de febrero

MEJORES DISCOS DE FEBRERO DE 2022 - Mitski 'Laurel Hell'

Cupido anda contento y desde San Valentín no para de hacer de las suyas… Y es que este febrero, ha salido una cantidad ingente de música amorosa, ¿no os parece? Al mismo tiempo, este mes se ha publicado también mucha música festiva, solo que esta vez hemos podido por fin bailarla. ¡Entre la reapertura de las discotecas y la celebración de los Carnavales, hemos estado a tope!

Hoy os ofrecemos una selección personal de álbumes donde seguro encontraréis uno que encaje con vuestra vibración actual. Incluso si no sabéis cómo os sentís ahora mismo y estáis llenos de dudas existenciales, tenemos una propuesta: el hilo musical de Metronomy podría ser vuestra mejor terapia.

En nuestra variadita recopilación encontraréis los versos enamoradizos de Ginestà, el renacer de El Último Vecino y la prometedora fusión rumba-techno del emergente grupo Habla de mí en presente. También el último álbum del contrato de Mitski, el sonido de Black Country, New Road tras la parada de su vocalista, la intimista Cate Le Bon y otras muchas novedades. 

¡No esperes más y elige tu próximo disco favorito! Si te perdiste nuestras listas anteriores, puedes también leerlas en los mejores discos del mes.

ALT-J – The Dream (Infectious Music, 2022)

El alma de Alt-J

Sintetizadores que se sobreponen, voz nasal y percusión creciente. Los elementos que construyeron la atmósfera de Alt-J siguen presentes en su nuevo álbum The Dream –y no podemos estar más felices–. Aunque en Bane, la canción que abre el disco, escuchamos coros épicos que hasta ahora no caracterizaban a la banda, basta con esperar un poco para descubrir que el alma del trío sigue allí. Os animo a escuchar con atención la letra de esta canción. No todos los días se escribe una oda a la Coca-Cola: “I sold my soul for a sip at school[…] Ice cold black fuel”. Con An Awesom Wave (Infectious Music, 2012) asentaron los cimientos de su carrera, con los que han seguido construyendo sus posteriores trabajos. Su música no se hace repetitiva porque bebe de todo tipo de influencias, así que ya nos va bien que sigan en su línea. Las letras de este disco son un punto bastante clave. U&Me nos transporta a los buenos momentos bajo el sol cegador del verano, The Actor indaga en el mundo actoral y las drogas y Hard Drive Gold nos narra las vivencias de un adolescente obsesionado con el dinero. Joe Newman, el cantante de la banda, se ha encargado de escribir historias que encajan a la perfección con el sonido indie de Alt-J.

Por Paula González.

BLACK COUNTRY, NEW ROAD – Ants From Up There (Ninja Tune, 2022)

En amplios campos nos encontraremos

Todo ha sucedido vertiginosamente en la corta historia de Black Country, New Road, una banda de Londres que apenas irrumpió en el panorama musical anglosajón el pasado 2021 con su álbum debut, For he First Time, un trabajo de expansivo eclecticismo en el que este septeto inglés mostraba ya no solo una vasta erudición respecto a las tendencias y variaciones del indie-rock a lo largo de las últimas décadas, sino una ambición explosiva por testear territorios nuevos en base a una producción siempre ingeniosa e impredecible, una instrumentación atrevida y una enorme carga de potencial. Unos días antes de que Ants From Up There saliese a la luz, el vocalista de la banda, Isaac Wood, anunciaba en redes sociales que se apartaba del proyecto temporalmente debido al recrudecimiento del proceso depresivo que atraviesa. Con esa sombra encima emergió el disco, y en la tensión entre lo oscuro y lo luminoso se debate siempre: el segundo corte del álbum, Chaos Space Marine, amalgama de una forma vertiginosamente precisa toda aquella voluntad de experimentación formal e instrumental a la que aludíamos previamente; inmediatamente después, Concorde aparece serena y ominosa como una canción que marca un profundo punto de inflexión en la trayectoria de la banda. Entre sus dos discos, lanzados apenas con meses de separación, media un esfuerzo grande por concretar búsquedas sonoras y dar profundidad a su aspecto lírico, que aquí contribuye también a construir un imaginario entre lo mágico y lo cotidiano, entre el folclore y la contemporaneidad. Con el futuro de Black Country, New Road en el aire, esta historia breve se sostiene ahora en un lugar ambicioso pero sensible, esperando una chispita de luz que deslumbre a la oscuridad.

Por Adrián Viéitez.

CATE LE BON – Pompeii (Mexican Summer, 2022)

Indie pop i psicodèlia a foc lent

Pompeii és un disc que reuneix el folk, la música psicodèlica i una versió indie del pop. La cançó que obre el projecte, Dirt on the Bed, té una aura sonora semblant a la de The Cranberries. No deu ser casual que Cate Le Bon, gal·lesa, i els membres de la banda irlandesa hagin nascut a tocar. Al tema inaugural la guitarra elèctrica encaixa a la perfecció amb el baix. De fet, aquest instrument pren el protagonisme a Moderation, composició que recorda al pop dels 80 de la Madonna –una versió alternativa, això sí– en la qual la cantant recita que no pot aconseguir la moderació. I és que tampoc la vol, tan sols pretén palpar-la per sortir d’un caos que sembla que li hagi estat imposat. French Boys, en canvi, es funda per un marcat to psicodèlic i una lletra que mostra una debilitat pels nois francesos, tot i la dificultat amb què es troba Le Bon per entendre’ls. Del conjunt de l’obra em quedo amb el vers “I’ve pushed love through the hourglass” de Pompeii interpretat a foc lent i a baix tempo, ambdues qualitats que conviden a la introspecció i a desempallegar-nos de revolucions emocionals.

Per Raquel Ashby.

MITSKI – Laurel Hell  (Dead Oceans, 2022)

Melancolía ochentera

Qué susto nos metió Mitski cuando en 2019 anunció que se retiraba la música. Menos mal que por contrato tenía que hacer otro disco. Podría haber sacado un álbum que pasase desapercibido, sin ningún tipo de promoción y retirarse. Pero no, ha decidido sacarlo por todo lo alto. Se podría decir que Laurel Hell es uno de los discos más personales de la cantante, mientras en el anterior, Be the cowboy, los protagonistas de cada canción no existían, eran historias ficticias, ahora escribe sobre sí misma. Si nos fijamos únicamente en el sonido, es una montaña rusa de emociones. Ahora, si prestamos atención a lo que dice tenemos lo de siempre: letras melancólicas y desgarradoras. Sin embargo, en aquellas canciones más movidas sabe enmascararlas muy bien. Un ejemplo es The only heartbreaker, con un synth-pop ochentero muy potente. Todo el álbum tiene un sonido más disco y ochentero, pero sin dejar atrás la melancolía. Esperemos que este no sea el último disco que saque y la idea de retirarse ya no esté en su cabeza.

Por Lídia Moreno.

KHRUANGBIN & LEON BRIDGES – Texas Moon (Dead Oceans, 2022)

Sota el mateix cel

Resulta màgic sentir com el cel blau i ampli de Texas dona forma a les composicions musicals que sorgeixen sota aquest. De fet, la baixista de Khruangbin, Laura Lee, assenyala a una de les seves entrevistes que el paisatge d’aquest estat —desèrtic i mancat d’edificis alts— és sempre una inspiració. Tant el trio musical Khruangbin com el cantant de soul Leon Bridges troben els seus orígens a Texas i això és precisament el que els uneix a la música. Fa dos anys, van col·laborar amb l’EP Texas Sun i ara publiquen cinc temes més sota el nom continuista de Texas Moon. Com bé anunciava l’avançament del nou treball, B-side, la formació continua apostant per la veu de Leon Bridges, però incorpora a l’estil d’aquest uns tocs més psicodèlics. El resultat és un projecte que viu en un harmoniós espai compartit: el de l’ampli firmament texà.

Per Júlia Palacín.

EL ÚLTIMO VECINO – Juro y Prometo (PIAS, 2022)

El renacer

Ya han pasado 6 años desde el lanzamiento de su segundo álbum. Durante este tiempo hemos ido tirando con singles sueltos que se desviaban de sus raíces, pero esta vez, Gerard Alegre vuelve para darnos una lección. Sigue allí para crear temazos como Ábreme la puerta o Mundo mágico, canciones que nos transportan al estilo del que nos enamoramos hace años. A través de melodías muy –pero que muy– pegadizas y sonidos ochenteros, el músico nos habla desde la pureza y la sinceridad de sus vivencias. Hay artistas que se desmarcan de sus orígenes y jamás regresan –aunque me duela decirlo, como Lana del Rey–. Y a veces eso está bien, pero en el caso de El Último Vecino lo preferimos así, porque estamos demasiado enamoradas de Tu Casa Nueva o Culebra, Columna y Estatua. La imagen del álbum no pasa nada desapercibida y es que Neelam Khan Vela, la persona encargada de la estética del proyecto, supo convertir una idea que surgió de un sueño que tuvo Gerard en esta preciosa portada. Si en mi casa ya me motivo que da gusto, no puedo imaginarme lo que va a ocurrir en directo. Estoy segura de que los movimientos y el carisma del artista se encargaran de elevar la energía del disco a otro nivel. A mi parecer estamos ante el renacimiento de El Último Vecino.

Por Paula González.

ALBANY – XXX (Ladradora, 2022)

Imposible haber escuchado algo parecido antes

Después de su mixtape Se trata de mi, Albany vuelve con XXX, un álbum uptempo, con sonidos sintéticos, glitch, rage, trap y hyperpop, producido íntegramente por Dredbey. Este disco, cargado de adrenalina y poderío, y lleno de referencias tanto a la cultura japonesa (los videojuegos y la fantasía) como a la cultura española, es el resultado de una mezcla de sonidos que resulta en algo que nadie había escuchado aún. Conocida como una de las reinas del trap, Albany, nos trae colaboraciones con Rojuu y Clutchill en Chobits, el match perfecto de artistas o con Sticky M.A en Gyarados, un referente en el hyperpop y el trap melódico. Llegando a la mitad del disco encontramos el Interludio, una mezcla de todo lo que a la artista le hace gracia: Pokemon, animes, La reina del brillo, Yung Beef… Un buen mix de sensaciones a la española. Con canciones cortas que rondan los 2 minutos y medio, el álbum acaba con el tema más personal, en el que los que la siguen des de hace tiempo podrán encontrar a la Alba de siempre. Una canción para empoderarse, para cantarle en la cara a quién le hizo daño, porque como dice “Tengo las cosas claras, ya no vivo a oscuras. Me costó sudor y sangre así que simplemente suda […] Esta puta ya no llora, solo baila y mira para la luna”

Por Andrea Contreras.

C. TANGANA – El Madrileño (La sobremesa) (Sony Music, 2022)

Feliz cumpleaños al (casi) mejor disco de 2021

¿Es arriesgado coger toda una carrera que ya triunfa, destrozarla y experimentar con otro sonido nuevo que igual no gusta tanto a la gente? Si lo es, pero C. Tangana vive enamorado de ese momento y de ese miedo que parece hasta adictivo. Así surgió El Madrileño –para mí el mejor disco de 2021– y así cambio el rap, el reggaeton y el R&B por lo que realmente le salía de dentro, música folklórica y más orgánica. Ahora su autor, C. Tangana, ha lanzado El Madrileño (La Sobremesa), un álbum que recoge las canciones de anterior disco mencionado, sus últimos singles como Ateo con Nathy Peluso o Yate, o versiones live del NPR’s Tiny Desk que llevó a cabo hace 10 meses.

Esta segunda ronda nos brinda la oportunidad de analizar el trabajo memorable de Antón Álvarez Alfar, y nos regala tres temas inéditos: Bobo, una bachata junto a Luis Segura “el papá de la bachata”, Te venero, un tema que presentó en los Goyas 2022 y que narra una conversación entre una madre y su hijo junto a Omara Portuondo y por último, La Culpa, un tema más flamenco, interpretado por iconos como Canelita, Daviles de Nolvelda o Omar Montes.

Por Andrea Contreras.

HABLA DE MÍ EN PRESENTE – Vivir más (Halley Records, 2022)

Un pati particular, d’intercanvi cultural

Un alemany, un francès i tres catalans…Bé podria ser l’inici d’un acudit, però no ho és. Es tracta més aviat de l’origen d’un projecte que fusiona llengües i estils musicals de manera orgànica. Els Habla de mí en presente combinen la rumba amb el techno propi de l’escena berlinesa, donant com a resultat Vivir más, un àlbum debut ple de hits. KSA (casa) és sens dubte un dels temes més animats i atractius. Amb la col·laboració de MEMÉ, corista de la Rigoberta Bandini, aconsegueixen renovar els versos populars “el patio de mi casa es particular” amb enginy. Sentim també temes en català, com Fa calor i Fantasmes del passat, que brillen per la seva contagiosa espontaneïtat. A partir de l’interludi Otra ronda, les cançons es tornen menys agitades però igualment interessants. És llavors quan ens fixem més en el missatge: hem de viure al màxim el present però cuidar-nos al mateix temps. I encara més contradiccions: la música del grup sona familiar i alhora té un aire exòtic que revoluciona el cos. Els sons del calaix, beat i violí del grup prometen fer-nos vibrar als festivals Strenes, Cruïlla de Primavera i Ítaca. A l’espera de veure com traslladaran la seva proposta al directe, podem ja dir que el grup ha creat un disc francament particular.

Per Júlia Palacín.

GINESTÀ – Suposo que l’amor és això(Kasba Music, 2022)

L’amor, l’amor i l’amor

Amb L’Eva i la Jana els germans de Ginestà es van encarregar de catapultar-se al capdavant de la música pop en català. Aquesta vegada tornen amb Suposo que l’amor és això, un disc que desborda romanticisme, lletres costumbristes i noves sonoritats respecte els seus anteriors treballs. La màgia del disc resideix en la veritat de les lletres, ja que aquestes ens passegen per històries i vivències comunes: el record d’un amor passat i l’èxtasi de l’enamorament, però també el fet de comentar un tweet i esmorzar veient el 3/24. L’amor funciona com a fil conductor del disc, però el desamor es presenta com un concepte inherent i a cançons com Ulls d’avellana gaudim d’una dolça tristesa que s’allunya del clàssic desamor. Ginestà arriba per cantar veritats, per això deixen clar que “tots tenim peces trencades que fan mal si hi toca el sol”. I és que no, un clau no en treu un altre per molt que ens agradi pensar. Tot i així, els germans Serrasolsa deixen clar des d’un primer moment que ningú sap res sobre l’amor, aquell sentiment que ens travessa i que varia de forma constantment. Per això el “suposo” davant de “que l’amor és això”.

Per Paula González.

METRONOMY  – Small World (Because Music, 2022)

Priorizar y (re)intimar

Metronomy ha lanzado su séptimo álbum de estudio, Small world. Nueve temas intensos por el mensaje, pero suaves al oído. Intenso porque priorizan e intiman. Porque busca el origen y te hacen volver a tus raíces. A disfrutar de los detalles antes desapercibidos. Musicalmente, eso sí, bastante distinto a lo que nos tenían acostumbrados con ese toque de arcade, de pop psicodélico del futuro, pero muy nostálgico ochentero al mismo tiempo. Sintetizadores bastante descafeinados en pro de un guitarreo envolvente y muy, muy chill. Este suena a acústico. Muy de dejarte espacio para pensar en tus movidas. Como un hilo musical para el día a día, cuando no sabes qué escuchar porque tampoco sabes cómo te sientes. Y nunca viene mal tener un salvoconducto –de 35 minutos–, ¿no?

Por Maria Del Río.

BASTILLE  – Give Me The Future (Virgin Records, 2022)

Conquesta fallida

D’un grup que pren el nom de la conquesta de la Bastilla francesa no podríem esperar una altra cosa que sons revolucionaris. Bastille és un grup anglès d’èxit, els seus hits Happier o Pompeii han estat al més alt de les llistes i la seva proposta rock amb sintetitzadors és prou enginyosa. La premissa del seu nou àlbum conceptual sobre realitat virtual, Give Me The Future, tenia tot per trencar amb els esquemes: un discurs crític i una empresa fictícia tecnològica al darrere. L’ambiciosa missió, però, ha terminat en fallida. El futur que el grup proposa al nou disc és esquemàtic i ha quedat musicalment desfasat (amb tot el respecte envers els vocoders de Daft Punk). Encara que el tema No Bad Days ens demostra que Bastille ‘no té ni mals dies’ ni males cançons, els temes del nou disc s’assemblen molt entre ells i perpetuen els mateixos tòpics de sempre.

Per Júlia Palacín.

AVRIL LAVIGNE – Love Sux (DTA Records, 2022)

Se aproximan tormetas eléctricas

Ha vuelto la princesa del pop rock. Un icono y referencia para la generación Emo de los 2000 que viene a celebrar el 20º aniversario de su carrera musical y también su debut discográfico con Let go en 2002. Love Sux es un disco que si te dijesen que lo ha grabado una chica de 18 años y no una de 37, te lo creerias. Estamos delante de un álbum juvenil, con canciones cortas que en su mayoría no llegan a los 3 minutos y que se van sucediendo con una energía contagiosa y con alguna balada como Dare To Love Me que baja un poco la intensidad. Aunque el álbum se centre principalmente en angustias y rupturas dolorosas y rabiosas, la artista también saca su lado tierno para All I Wanted, donde se canta junto a Mark Hoppus un “estamos juntos en esto”. Si quereís haceros una idea de lo que se siente al escucharlo, os animo a que le déis al play de los primeros 12 segundos de la canción Cannonball, donde da la bienvenida a las tormetas eléctricas que acompañan los 33 minutos restantes de disco: “Like a ticking time bomb, I’m about to explode. And motherfuckers, let’s go”.

Por Andrea Contreras.

Autores de este artículo

Cómo dar tu banda a conocer fuera de tu ciudad sin morir en el intento

Convocatoria Girando Por Salas #12

Formas parte de una banda o eres un artista en solitario. Quieres darte a conocer, dar conciertos y llenar salas. Te mueres de ganas por enseñarle al mundo tu música pero no sabes cómo conseguir que te escuchen. Quieres hacer todo eso, pero no sólo en tu ciudad o alrededores, sino por todo el país. ¿Te identificas? ¿Conoces a alguien en esa situación?

Seguro que te suenan nombres como IZAL, La M.O.D.A., Rayden, Carlos Sadness, El Kanka, Alice Wonder… ¿Sigo? La Bien Querida, Varry Brava, Cala Vento… Y es que todos, aún haciendo diferentes géneros y por ende llegando a públicos distintos, tienen algo en común: despegaron su vuelo con Girando Por Salas y ahora sus nombres resuenan en la cabeza de todos.

Después de once completas ediciones por las que han pasado 428 bandas, GPS vuelve con su doceava edición. Se abre el plazo hoy y hasta dentro de 15 días. No te duermas en los laureles porque tú o tu banda podéis ser los siguientes en pisar los escenarios. Este circuito público –iniciativa del Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música (INAEM)– pretende potenciar a los nuevos talentos musicales, que su música llegue más allá de su ámbito de influencia natural, así como incentivar la profesionalización de los mismos. Además de girar, los artistas seleccionados recibirán una ayuda para la producción y promoción discográfica de sus trabajos. Todo ello redunda en la estabilidad del circuito de salas de música en directo y de la industria musical en general.

Los artistas de anteriores ediciones como Alice Wonder, que hace nada llenó de fans desbocadas la sala Apolo, comentaban la importancia de esta ayuda primaria a bandas que potencialmente pueden ser exitosas. Rayden por ejemplo se mostraba agradecido porque tener estas facilidades es una forma de “quitarse el miedo” y El Kanka hacía hincapié en la importancia de la ayuda económica: “algo que tanto te preocupa cuando empiezas”.

Si eres una sala… 

Deberás saber que este circuito no va destinado únicamente a los artistas, sino que, si tienes una sala privada y quieres llenarla de música emergente, ¡esto también te interesa! Si tienes una programación estable, un rider profesional, un seguro de responsabilidad civil vigente y una licencia o permiso del ayuntamiento de la ciudad para hacer conciertos, te puedes apuntar para que los artistas pasen por tu sala.

Si te apasiona ir a conciertos y descubrir nueva música…

¿Que no eres ni un artista ni una sala? Tranquilo, que ya te adelantamos que a partir de abril de este año, podrás liar a tus amigos (o dejar que te lien) y llevarlos a un concierto interesante por un precio reducido. Probablemente el nombre te sonará de poco pero tendrás la garantía de que estos grupos han pasado una selección exigente por parte de un jurado profesional (uno bueno, no como el de Eurovisión…) complementada con una votación popular. Quizá descubras tu nuevo grupo favorito.

Resumen de la convocatoria #GPS12 (año 2022)

 

  • Dirigida a: artistas emergentes con un mínimo de 1 Ep y un máximo de 3 LPs correctamente publicado/s.
  • Compensación recibida: una gira de mínimo 6 conciertos a realizar entre abril y noviembre fuera de la comunidad autónoma de residencia + una ayuda económica para la producción y promoción discográfica de sus trabajos.
  • Fechas de inscripción: del 1 de marzo (11h) al 15 de marzo (18h).
  • Fechas de las votaciones profesionales: 22 de marzo (lista provisional), 23 de marzo (solicitar revisión), 24 de marzo (lista definitiva).
  • Fechas de las votaciones públicas: del 28 de marzo (11h) al 5 de abril (18h).
  • Anuncio de los 26 grupos y solistas seleccionados #GPS12: 12 de abril.
  • Toda la información e inscripciones en girandoporsalas.com
Imagen de portada © Samantha López

Autores de este artículo

Alba Escalon: Una burbuja al estilo Billie Eilish

A veces lo mejor es pararse en seco y escuchar. Por eso de vez en cuando pedimos a lxs músicxs que se expresen y que cuenten su historia por ellxs mismxs. Sin guión, sin preguntas. Simplemente les damos espacio y ellxs hablan. Hoy es el turno de Alba Escalon, quien presenta su tema Caring song. Inspirada en las baladas de Billie Eilish y en las capas de guitarra eléctrica de John Frusciante, esta canción sosegada nace como un agradecimiento a los seres queridos. Con su aire de indie pop, jazzy y Lo-fi y alejándose de la estructura compositiva clásica, consigue envolvernos en una atmosfera muy emocional. Un pedacito de una Alba que ya no hace covers sino que crea su propia magia. 

La primera impresión que tiene la gente de mí, es que soy muy risueña. Luego, mi sonrisa se transforma cuando llego al escenario y cierro los ojos. Me adentro en mi burbuja interna donde solo existe el presente, la melancolía, mis letras íntimas y una caja de pañuelos.

Cuando tenía 11 años, mis padres decidieron sacarme del colegio y educarme de manera libre. Desde ese instante, me sentí como una esponja. En ese entonces, vivía en comunidad y podía absorber conocimientos distintos de gente diferente. Me fui adentrando cada vez más en aprender lo que de verdad me llenaba. Grabar vídeos, dibujar, coser, cocinar y lo que nunca pensé que iba a llegar mucho más lejos de mi habitación : la música.

Una navidad, recibí como regalo una guitarra pequeñita de segunda mano, empecé a cantar por mi cuenta y a rasguear algunos acordes que iba viendo por internet. La verdad es que mi técnica cantando era muy mala y parecía que el tiempo se expandía cada vez que mis dedos cambiaban de acordes. Unos años después, todo mejoró y cantar en directo hizo que mi voz y mi proyecto adquiriesen más fuerza.

Mi técnica vocal y de guitarra no han sido trabajadas de manera clásica y teórica, pero en cambio, uso el dinamismo y el poder de la interpretación para que mis temas suenen a Alba. Es algo que fui aprendiendo al ver a Isaac Fernández tocar en directo, que también me inspiró a componer lo mío y dejar de lado los covers. Es Productor, guitarrista y mano derecha en mi proyecto musical y de vida. Normalmente grabamos las canciones en pijama, componemos, creamos vídeos juntos y muchas cosas más. Es mi compañero de aventuras y tiene un gran mérito en todas mis canciones por lo mucho que aporta en ellas.

Cuando creas tus propias canciones, estás entregando una parte de tí al mundo. De alguna manera, desnudándote y mostrándote tal y como eres. Tardé un tiempo en poder amar un tema original más que el de un ídolo. Vivimos comparándonos, tanto creativamente, como físicamente o psicológicamente.

Finalmente, creo que todo recae en ser queridos por los demás, ser aceptados, buscando la perfección inexistente. Para mí, la perfección reside en la belleza que tiene cada uno de poder expresar lo que sale desde dentro sin comparaciones, centrándose en su propia creación sin temor al rechazo. Aunque es más fácil decirlo que hacerlo, yo creo que dejar de sentirnos así, puede convertirse en un trabajo de vida y todo. Este año 2022, irán saliendo los cuatro temas restantes con las sensaciones que me vienen a la cabeza cuando pienso en nuestra sociedad actual o cómo me siento dentro de ella.

Nuestro cerebro odia el esfuerzo y siento que nos estamos acostumbrando a prestar atención o esforzarnos durante menos tiempo cada vez (La corta duración de Tik Tok, Reels de Instagram, anuncios, velocidad de internet, mensajes, etc.). Me da la sensación de que el consumo constante nos lleva a no luchar por los sueños por no saber lo que es el sacrificio, querer resultados rápidos sin errores y dejarlo todo a medias siempre. Pareciera que las redes sociales reflejen que lo más importante es aparentar ser feliz, que si vives un momento y no lo has documentado, parece que no haya existido.

Sea cual sea la vía en la que el espectador se encuentre con este proyecto —ya sea una reflexión escrita por mí, una canción o un vídeo— me gustaría que llegue un pedazo de mi interior. Ya sea inspirador, estar en el presente por un momento o no quedarse indiferente.

Autores de este artículo

El setmanari musical #48

El setmanari musical #48, Mark Lanegan
Sembla que cada cop estem més a prop el retorn a la normalitat prepandèmica, i això es veu reflectit en l’apertura de l’oci nocturn –us estem preparant un recull de locals molt top!– però també en la àmplia oferta de música en viu, tant de concerts com de festivals.

Més i més propostes de música en viu

 

Aquest dimarts el festival Canet Rock ha presentat la nova edició anunciant a la premsa que el Canet s’expandirà amb una edició a l’Alcúdia, Mallorca. Ginestà obrirà el festival; els Catarres, Doctor Prats, La Pegatina i la Suu tampoc faltaran a la cita i ja preparen música per abans de l’ocasió. Repetiran també Oques Grasses i Buhos, que van estrenar-se a la primeríssima edició del festival.

Queda molt per juliol però ja tens ganes de festival? El proper dissabte 26 de febrer arranca el Curtcircuit, amb un tret de sortida donat per Maria Arnal i Marcel Bagés, però que també portarà a Nacho Vegas, Joana Serrat o les Tarta Relena. Al març també s’inicia el Lets Festival, que omplira L’Hospitalet amb artistes com La La Love You, b1n0, La Bien Querida o Trashi. Vaja, que no ens podeu dir que no teniu plans aquest dies, eh!

Però es que les novetats de festivals no acaben aquí, no. Ahir mateix vam poder saber que l’edició del Primavera Sound de 2023 tindrà doble seu: l’habitual al Parc del Fórum de Barcelona, i també a la Ciutat del Rock d’Arganda del Rei, a Madrid. A més, aquest estiu, els fans del rock clàssic podràn desplaçar-se a Bilbao per tenir una cita amb els grans Metallica o Weezer, al nou Bilbao Bizkaia Rock Day.

Novetats musicals (o literàries)

 

  • C Tangana – El Madrileño (La Sobremesa): Amb motiu del primer aniversari del disc, el cantant ha decidit llançar una reedició on hi ha inclòs tres noves cançons inèdites, una d’elles amb videoclip
  • FUTURACHICAPOP – El sexo convexo: es tracta el quart single de la cantant i que formarà part del seu àlbum debut que podrem escoltar en els pròxims mesos.
  • Belén Kay – Abby Court: La cantautora de folk-rock irlandesa (però de mare catalana) ha publicat el seu primer EP, Abby Court, on podem escoltar la influència de dones com Joni Mitchell o les germanes Haim.
  • Amaia ha anunciat que traurà nou disc Cuando no sé quién soy, que només amb la portada ja ens genera molta curiositat. Anirà dedicat a la seva avia o a algun familiar proper. Amb 10 tracks, inclourà colabos amb Aitana i Rojuu.
  • Seymour Stein – Siren song, my life in music: les novetats no són totes en format musical. El fundador de Sire Records ha publicat una autobiografia on parla de la indústria musical, incloent com va descobrir a Madonna. Estem treballant per treure una nova llista de llibres, però mentre pots donar-li una ullada a la que ja tenim.
  • ROSALÍA: “Pa ti naki, chicken teriyaki, pa ti naki, chicken teriyaki”, així sona el nou single que presentarà avui a les sis de la tarda. No sabem si cantar amb ella o demanar japo per Glovo, la veritat.
  • Ed Sheeran i Camila: Una colabo que veurà la llum el dia 4. Què passa quan dos artistes que s’admiren decideixen unir-se per treballar plegats? Amb Bam Bam, ho descobrirem 😉
  • Rigoberta Bandini: S’acaba d’anunciar que la Rigo es passa també al món literari. A l’abril sortirà el seu primer llibre VÉRTIGO, una profunda autoficció on ens mostrarà de forma intimista el que se sent al decidir fer un gran canvi a la teva vida. Un relat honest i fresc sobre la crisis dels trenta.

Mogudes de la indústria

 

 
Fa uns dies que Kanye West va estar creant polèmica a Instagram, pensàvem que era una de les seves bogeries a les quals, malauradament, ja ens hem acostumat, però tal com ens explicava la Paula González en aquesta columna, les publicacions eren més pròpies d’una situació d’assetjament. L’estrena de la primera part del documental que té a Netflix i el llançament del seu disc Donda 2 apunten que potser era més una estratègia comercial. La seva popularitat va baixar amb la polèmica de Billie Eilish però ha tornat a pujar amb les publicacions contra Pete Davison i la seva dona. Netflix o equip de màrqueting de Kanye, voleu explicar-nos alguna cosa que no sapiguem? Ejem, ejem.

I si Netflix vol estar a tot arreu, ho està aconseguint. La gran OTT ha presentat el seu següent reality show, La firma. Un programa que se centrarà en els ritmes urbans i en la creació d’una nova estrella. La convocatòria en busca de talents ja esta oberta i la plataforma ha anunciat el jurat que acompanyarà als aspirants: Nicki Nicole, Rauw Alejandro, Yandel o Tainy. Seguirem parlant d’això, però pinta molt molt bé.

Per acomiadar aquest setmanari, parlarem, mai millor dit, d’acomiadaments. I es que la coneguda banda IZAL planeja una aturada de forma indefinida una vegada acabi la seva gira. El grup, que esta presentant el seu últim disc, Hogar, ho ha comunicat als seus fans a través de les xarxes: “Cinco álbumes y cientos de conciertos que nos han hecho vivir experiencias que jamás hubiéramos imaginado cuando en 2010 iniciamos esta aventura. Y todo os lo debemos a vosotr@s. Os vamos a echar de menos”. Encara esteu a temps de veure’ls a la nostra ciutat el 8 d’octubre.

Per últim, volem fer una menció especial a Mark Lanegan, una de les veus més distintives i reconegudes del rock, una icona de l’indie i de la causa grunge, que ens va deixar el passat dimarts. Descansa en pau, llegenda.

Autora de este artículo

QN mixtape: la teva playlist de novetats musicals

Cançons noves per a renovar-se cada setmana. QN Mixtape. Lya Grace

Els nascuts després dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, potser no estaran familiaritzats amb les mixtape. Traduït com a ‘mescla de cançons’, era un cassette amb el qual li deies a algú especial quant t’importava a través d’una cuidada selecció de temes. A Qualsevol Nit hem volgut fer el mateix per a tu: cada setmana et portem la millor selecció de cançons noves perquè puguis anar renovant la teva biblioteca de favorits a Spotify amb música que realment et faci vibrar.

A la nova mixtape d’aquesta setmana us proposem cançons de diferentes estils. Aquí en teniu uns exemples:

Escapar – Twin i DJ Coco

Aquesta cançó és de les més celebrades del primer EP de TWIN, que ha volgut tornar a ella amb l’aportació de DJ Coco, convertit-la així en una peça de ball delicada i suau.

3 amigas tuyas – Jimena Amarillo i Eddi Circa

Es tracta de la primera col·laboració d’Amarillo, on parlen sobre un passat una mica tràgic però amb les coses ja assumides, intentan ballar sobre aquelles desgràcies. 

Un jueves a la tarde – Abel Ibáñez

Aquesta cançó forma part del segon disc de l’artista, Extraña compañía, que sortirà al maig. En aquest tema, parla d’estar en un lloc especial i en com et pot transformar la vida. 

Vidalita del mar – Guitarricadelafuente

La cançó forma part de l’àlbum debut de l’artista i per la seva lletra s’ha inspirat en Me gustaría darte el mar, una de les més conegudes de Joaquín Carbonell.

Stay Firm – Shirley Davis & The Silverbacks

Es tracta del primer avançament del nou disc de l’artista, en el que s’ha trobat a ella mateixa, en termes més musicals. És una història molt personal d’empoderament i autorrealització.

What I want with you – Aiala i Eltornado

Aquesta cançó, que va veure la llum el dia de Sant Valentí,  és la primera d’un nou projecte conjunt que aniran presentant al llarg d’aquest any. 

Duele – Vietnam Keed

Tema on l’artista explica els seus bucles tóxics de festa i drogues sobre una base d’Eurodance. Es tracta del primer avançament del nou EP de Keed, Samsara.

Videojuego – Albany

L’artista s’ha allunyat una mica d’aquella línea sensible tan característica i té una lletra carregada d’empoderament femení. Aquesta cançó forma part del seu nou disc i és el primer que escoltem d’aquest.

Protection from Evil – Ibibio Sound Machine

Es tracta d’un avançament del proper – i quart –  disc de la banda británica, Electricity, que sortirà al mes de març. En aquesta cançó podem escoltar que l’àlbum tindrà un so més electrónic – progressiu.

Autores de este artículo

Cruïlla torna al gran format mirant cap a Llatinoamèrica

Cruïlla és el gran festival que vol ser més que un gran festival. O potser ja ho és. Així ho entén el seu equip, liderat per Jordi Herreruela, i així ho comença a entendre el públic i els mitjans. Aquests últims, reunits aquest matí després de dos anys sense rodes de premsa, hem estat expectants per conèixer el line-up mentre es repassàvem els aspectes no musicals, que són molts, si parlem del Cruïlla.

Encara queden noms per confirmar, tant de música com de les vessants d’art i comèdia. Però el que s’ha presentat avui col·loca al Cruïlla a un lloc dolç en la ment del fan. Els plats forts són dues estrelles llatinoamericanes, referents i reis d’estils com la salsa, la bachata o el merengue. Es tracta de Ruben Blades i Juan Luis Guerra. Mai havien coincidit alhora a Europa i no es vol dir que serà una de les darreres oportunitats per veure’ls per no cridar la mala sort, però potser sí.

Presentàvem a Residente i Zahara com a dos músics que amb el seu René i la seva Marichane, respectivament, han fet cadascú a la seva manera tot un manifest. S’han despullat completament, han arribat molt endins i ens han fet sentir coses molt profundes. Això és ser músic pel director del Cruïlla. Entre els tres primers hi sumen més de 70 Grammys… aquí hay nivel. Més noms: Rigoberta Bandini i Stay Homas com a fenòmens que han nascut a la pandèmia però que hem de deixar d’entendre’ls com a tal ja que són una realitat que ha vingut per a quedar-se.

De nostàlgics en tenim uns quants (Duran Duran, Elefantes…) però també noms pensats per a la generació Z (Rels B, Trueno…). Una cosa en comú que tenen tots aquests grups mencionats es que o són nacionals/locals o venen de Llatinoamerica. Per fi aquesta música en primera línia i no després de l’anglosaxona (que també hi ha: Jack White o Hot Chip, entre d’altres). Un altre fil conductor per l’equip del festival és el ball. “Fins ara hem pogut gaudir de concerts però no hem pogut ballar”, deia Herreruela, que amb aquest Cruïlla el que vol és fer-nos ballar. Toteking, Tanxugueiras, Joe Crepúsculo, Delafé y Las Flores Azules, Queralt Lahoz… moltíssims noms interessants dels quals us parlarem en detall durant les pròximes setmanes.

Més enllà del cartell

Un altre objectiu que té el festival és, com dèiem al principi, ser més que un festival i, amb les seves accions, liderar unes bones praxis que a poc a poc es facin a la resta del sector. Ser sostenible i divers “no és una moda, sinó un compromís ferm” que impregna tot el projecte, des de les contractacions de proveïdors i treballadors perquè siguin locals (“una cosa que sembla obvia però que no ho és tant” perquè, afegim nosaltres, és un secret a veus que altres grans festivals contracten fora del país per estalviar) fins que els assistents generin el mínim impacte ambiental possible (a l’hora de menjar, de beure, etc). I això també implica convertir al Cruïlla en un festival amb el qual remarcar el talent local i d’aquesta manera atraure gent talentosa d’altres llocs que vulguin viure a Barcelona i no només venir de festa un cap de setmana.

Tornarem a ballar i tornarem a apropar-nos a gent que no coneixem. Torna el Cruïlla del 6 al 9 de juliol al Parc del Fòrum de Barcelona amb el seu format habitual de 4 dies, limitat a 15.000 persones dimecres i dijous i a 25.000 el dies forts de festival (divendres i dissabte). Allà hi serem!

Cartell Cruïlla 2022

Autores de este artículo

10 cançons per celebrar el dia de Sant Valentí amb Aiala

Heu rebut flors, bombons o potser algun missatge ple de revelacions? Sigui com sigui, nosaltres sí que tenim un regal per a vosaltres i deixeu-nos dir que és cortesia de la Aiala. Amb motiu d’aquest dia tan especial i ple d’amor, l’artista ha seleccionat una desena de videoclips que, tant si esteu solters com si teniu parella, us arribaran al cor. Noms com el de Tony Benett, Amy Winehouse, Elton John, Aretha Franklin i John Mayer aconseguiran que avui tots celebrem el fet d’estimar. Aiala ha escollit els temes amb molta cura, en funció de l’impacte que han tingut en la seva trajectòria musical i també personal.

Jara Aiala, l’autora d’aquesta llista

 

Jara Aiala és una jove cantant que es va donar a conèixer amb el seu primer disc Nothing less than art (New Beats/Kasba Music, 2019). Després d’un segon àlbum 2021: An Earth Oddity (Kasba Music, 2021), ens presenta avui el single What I want with U en col·laboració amb Eltornado. Les sonoritats de la nova cançó (que ja podeu escoltar a totes les plataformes), properes al R&B nordamericà actual, acabaran d’enamorar-vos (si no ho estàveu ja). Els dos músics, que ja van col·laborar amb singles com Take a deep breath s’ajunten de nou amb aquest treball, que suposa l’inici d’un futur àlbum conjunt. Llarga vida a les parelles artístiques i a la música que parla d’amor, és a dir, gairebé tota! 

Res més, us deixem amb la llista de temes per Sant Valentí curada per l’artista. Veureu que té un gust del tot exquisit!

1 – Body and Soul

Un clàssic que ha estat interpretat en infinitat d’ocasions, de la mà d’una de les millors veus d’aquest segle. 

2 – Crazy Little Thing Called Love

Sempre he pensat que l’aleteig de les papallones que la gent diu que sent a l’estómac sona com aquesta guitarra.

3 – Cuz I Love You

Amor és el que jo sento per la veu d’aquesta dona.

4 – Your song

Si ens posem romàntiques, aquest tema no pot faltar.  

5 – A song for you

La canti ella o el seu pare, aquesta cançó és preciosa de cap a peus. 

6 – My Favorite Part

¿No serà aquest el meu duet romàntic preferit? Pot ser.

7 – 21 Questions

El meu jo adolescent us hagués posat aquest tema, així que aquí el teniu. 

8 – Perfect Company

Què dir d’aquest home? Heu sentit la seva veu? Si tingués una playlist romàntica aquesta seria 50% James Vickery 50% John Mayer.

9 – Gravity

Quasi mitja vida escoltant aquest tema i mai em cansaré…El mateix em passa amb I’ve got dreams to remember d’Otis Redding.

10 – I Don’t Want to Miss a Thing

Espera, faltava la clàssica balada ro(ck)màntica. Ja està!

Imagen de portada © Ryan Pfluger

Autores de este artículo

Habla de mí en presente: Fusionando la rumba con Berlín

Habla de mi en presente / Barcelona

A  veces lo mejor es pararse en seco y escuchar. Por eso de vez en cuando pedimos a lxs músicxs que se expresen y que cuenten su historia por ellxs mismxs. Sin guión, sin preguntas. Simplemente les damos espacio y ellxs hablan. Hoy es el turno de la banda Habla de mí en presente, quienes publican hoy mismo su nuevo disco, ‘Vivir más’. Un álbum que le hace justicia al nombre del grupo: habla de las cosas que nos están pasando en el momento actual.

Lo más característico de nuestro grupo es su origen. Nos encontramos por casualidad, primero Max y Pau, luego poco a poco Jona, Rémi y Blai. Y comenzamos a sacar nuestros instrumentos de los armarios porque encajaban con nuestro estado de ánimo: éramos felices, sensibles y apasionados. Tocábamos porque teníamos invitados, en la calle, en los bares donde trabajaban nuestros compañeros de piso…

Nos conocimos en Berlín, todos con carácteres y antecedentes muy dispares. Hablando de política, de literatura o de la verdadera receta de la carbonara, a veces –digamos la verdad: a menudo– no estamos de acuerdo. Pero es algo que no sucede cuando hacemos música. Pau toca los acordes que quiere, Max canta lo que se le ocurre, Rémi y Blai improvisan melodías cuando no se le ocurre nada a Max, y Jona, sentado solo en su cajón, un viejo y sabio romántico, se encarga de que el ritmo se mantenga y la gente baile. Así que todas las canciones de la banda han sido compuestas improvisando todos juntos.

Muchas de las canciones del Freeze, Melt tratan sobre esa sensación de soledad y de estar lejos de los demás.

¿Qué otro secreto quieres saber sobre nosotros? ¿De qué tratan nuestras canciones? Creo que tienen que ver con la dualidad, con la polarización. Y hablan sobre nosotros, atrapados dentro de esa dualidad, esa polarización. ¿Quiero ir deprisa o tomarme mi tiempo? ¿Soñar o enfrentarme a la realidad? ¿Prepararme para el futuro o recordar el pasado..? Vivimos (todos) en cierto modo de forma perpetua entre el día y la noche… ya sea al anochecer o al amanecer. Tenemos sed de cambio y a la vez miedo al cambio, de eso tratan nuestras canciones.

En los dos últimos años —llamémoslos “años covid”—, cada uno encerrado en un piso diferente, ha llegado a comprender lo importante que es este grupo para nosotros. El deseo de hacer música juntos toda la vida solo es posible si lo damos absolutamente todo —algunos le llamarán “profesionalizar nuestra actividad”—. Así que grabamos Vivir más. Para cantarlo recorreremos las carreteras de Cataluña, y luego de España, y luego de Europa y de todo mundo hasta que llegue el atardecer, y luego el amanecer, y luego seguiremos.

Puedes leer más historias como esta en nuestra sección Autoperfiles.

Habla de mi en presente / Barcelona
Habla de mi en presente

Autores de este artículo

Los mejores discos de enero

FKA TWIGS - Caprisongs

El primer mes de 2022 ha estado marcado por discos top. Mientras empezábamos a aceptar el incumplimiento de los propósitos de año nuevo, hemos podido disfrutar de todo tipo de música, que ha acompañado a cada uno de nuestros moods. Enero es un mes particular y para algunxs puede hacerse cuesta arriba. Parece que artistas como The Wombats o FKA Twigs son conscientes de ello, por eso nos lo han querido amenizar como mejor saben.

En la lista de los mejores discos de enero te vas a encontrar con el creciente acercamiento a la electrónica de The Weeknd, el existencialismo de Chaqueta de Chándal y la emotividad de Foxtails, entre muchas otras novedades.

Recuerda que cada mes recopilamos las últimas novedades musicales, así que si quieres estar al día de todas ellas, no te puedes perder nuestras listas de los mejores discos del mes. Sin más preámbulos, ¡arrancamos con las reseñas del mes!

David Bowie - Toy

DAVID BOWIE – Toy (Parlophone, 2022)

Revisionismo musical

Cuando aparece cualquier disco póstumo de un o una artista exitoso/a, acostumbro a tomármelo con recelo. Pero este Toy no es un disco póstumo cualquiera. Es una joya que Warner Music ha decidido recuperar después de que Emi/Virgin la rechazaran allá en el año 2000. Me explico: Con la entrada del nuevo siglo, David Bowie tuvo la idea de revisitar algunas de sus composiciones iniciales, previas a su eclosión popular gracias al personaje de Ziggy Stardust. El músico británico grabó nuevas versiones de canciones que había compuesto originalmente entre 1964 y 1971, añadiendo de regalo un par de composiciones nuevas. Finalmente, la propuesta no convenció a su discográfica que terminó por desechar el proyecto. En 2022, Toy llega a nuestras vidas para reivindicar el Bowie iniciático. Aquel joven londinense con estética mod que soñaba con dedicarse al rock and roll antes de erigirse en el tótem de la música alternativa. La explosiva Can’t Help Thinking About You y la balada psicodélica Silly boy blue son los cortes más destacados de este autohomenaje musical póstumo.

Por Pere Millan.

FKA TWIGS - Caprisongs

FKS TWIGS – Caprisongs(Young Recordings / Atlantic, 2022)

Una supervivent domant el drac

FKA Twigs ha explorat el dolor i el patiment en la seva música com pocs s’han atrevit a fer abans. En els seus discos anteriors, Magdalene (Young Turks, 2019) i LP1 (Young Turks, 2014), l’artista va remoure experiències traumàtiques i es va submergir en les seves profundes inseguretats. Ara, sembla que Twigs ha sobreviscut i opta per sortir de l’obscurantisme i passar pàgina. Les vivències ja no posseeixen l’artista, sinó que és ella qui domina ara el drac. El seu nou treball, CAPRISONGS, és una mixtape —que no pas un àlbum— en què per fi es diverteix i col·labora amb múltiples figures de la indústria, entre les quals sobresurt el Guincho (que ha treballat amb Rosalía i Bad Gyal). La mixtape de FKA twigs recull el so britànic actual a la perfecció i la situa com una de les artistes pop més innovadores de l’escena musical. De la proposta, destaquem la incorporació dels subgèneres africans —que són tota una tendència— a temes com honda amb el raper Pa Salieu. L’obertura ride the dragon i l’onírica meta angel són també grans temes que recalquen les arrels experimentals de l’artista.

Per Júlia Palacín.

The Weeknd

THE WEEKND – Dawn FM (XO / Republic Records, 2022)

Hit tras hit

Es normal que si escuchamos el nombre de Abel Tesfaye no nos venga a la cabeza nada relacionado con el mundo musical, pero la cosa cambia si mencionamos a The Weeknd. El creador de hits como Blinding Lights o Save Your Tears lo ha vuelto a hacer y actualmente está en boca de todo el mundo. Sinceramente, no me extraña, se trata de un artista con una capacidad brutal para lanzar temas fáciles de digerir que se cuelan en todos los rincones, pero que a su vez, mantienen un sonido diferente, cuidado y característico. En After Hours (Republic Records, 2020) ya nos advirtió del acercamiento que el artista estaba experimentando hacia la electrónica y con Dawn FM parece que ha llegado a un punto de no retorno en el que la electrónica es la base de todo y ya no sirve para acompañar, sino para construir. De hecho, mientras esuchaba el disco ha sido inevitable acordarme del mítico Alive de Daft Punk y su interminable introducción dance. Aun así, la esencia de The Weeknd sigue estando marcada por un sonido pop funk ochentero, al que, una vez más, nos sumergimos encantadxs. Además, la bienvenida a Dawn FM nos la da una canción llena de fuerza acompañada por la voz de Jim Carrey –sí, sí, has leído bien–, el cual imita a un locutor de radio que nos introduce en un mundo de letras oscuras, sintetizadores y grandes colaboraciones.

Por Paula González.

EELS - Extreme witchcraft

EELS – Extreme Witchcraft (E Works Records, 2022)

Nostalgia energética

Una de las cosas que los nietos deberían saber es que cuando Mr. E y John Parrish se juntan, ocurren cosas mágicas. El primero, un tipo bien peculiar, Mark Oliver Everett, el líder de Eels. El segundo, productor inglés que destacó en su binomio con PJ Harvey hace unos años, el aclamado A woman a man walked by. Y lo que ha ocurrido es Extreme witchcraft, una grabación energética, aunque pausada a ratos, donde se contraponen diferentes géneros, a veces incluso dentro de una misma canción. Por ejemplo, en What it isn’t, que empieza con un falsetto en ritmo lento que recuerda a Radiohead, pero en el estribillo pasa directamente al rock duro. Se podría decir que incluso hay toques de country en algún tema, como en Learning while I lose, pero el sonido general del disco es similar: golpe constante de nostalgia donde ninguna canción sobra.

Por Lídia Moreno.

Los Planetas

LOS PLANETAS – Las canciones del agua (El Ejército Rojo, 2022)

El ‘planetismo’ en su forma más anémica

Hay dos cosas en Las canciones del agua, el nuevo disco de los archiconocidos Los Planetas, que hace que se preste casi más que ningún otro álbum suyo al olvido instantáneo. La primera, la sensación irremediable de que nos encontramos ante una colección de canciones más bien improvisada: el disco comienza con su canción más larga hasta la fecha, El manantial, una adaptación de un poema de Lorca con acompañamiento de guitarra y piano que, junto con la trilogía de singles pandémicos de La nueva normalidad, El negacionista y El rey de España, se comen la mitad de la duración del proyecto. La segunda, el hecho de que Jota y demás se entreguen a la generación de atmósferas “planetistas” sin emoción más que nunca, no solo en los temas ya mencionados, sino en otros nuevos como El apocalipsis Zombie o El antiplanetismo, todas comenzando con la promesa de algo que no se materializa al final de la canción. Si bien era algo iluso esperar un punto alto de su discografía a estas alturas, Las canciones del agua tristemente no logra aspirar a los momentos de brillantez de anteriores esfuerzos.

Por Miguel Lomana.

Silvana Estrada - Marchita

SILVANA ESTRADA – Marchita (Glassnote Music, 2022)

Mestra de la tristesa

La jove artista mexicana Silvana Estrada va créixer escoltant Chavela Vargas i Mercedes Sosa. És per això que concep la tristesa com un vehicle per entendre el món, com un sentiment necessari per a una vida plena. Marchita, el seu primer àlbum en solitari, arriba precisament per ajudar-nos a entrar en contacte amb aquest sentiment. De la música de Silvana Estrada destil·len coneixements jazzístics i el folklore de la seva terra, Veracruz. L’artista, filla de luthiers, ha construït la seva signatura al voltant de l’instrument tradicional de corda pulsada i peculiar afinació anomenat “Cuatro venezolano”. També ha definit la seva essència amb una peculiar manera de jugar amb la veu —inspirada en cantants com Billie Holiday o Ella Fitzgerald— i amb els seus poètics versos a l’estil de Rubén Darío. Amb el mínim d’ingredients possibles, Marchita consegueix il·lustrar un procés de curació i guiar-nos en el dol d’un amor perdut. Molts mitjans han titllat l’artista com a “La Chavela Milenial”. Nosaltres preferim evitar comparacions i apostem per coronar-la com a la jove mestra de la tristesa.

Per Júlia Palacín.

NACHO VEGAS – Mundos inmóviles derrumbándose  (Oso Polita, 2022)

El bello colapso

Contrario al mito del artista maldito, el abismo, la depresión, no es el lugar para crear arte sino tan solo quizá un punto de partida del que poder crear algo ya desde otro sitio, otra perspectiva. En el caso de Nacho Vegas este lugar no era solo mental sino físico, trasladándose de un periodo en Gijón marcado por la soledad y la tristeza a un pueblo pesquero de Asturias para poder verse inmerso en las nuevas canciones que compondrían Mundos inmóviles derrumbándose, su particular álbum post-pandemia. Y como su título deja caer, hay a lo largo de estas canciones un tema recurrente: el colapso, las pequeñas grietas que anuncian un principio del fin en cosas que parecían eternas. Este se anuncia con jolgorio en Big Crunch, orgullosa canción-panfleto sobre la implosión del capitalismo, o con suavidad en El mundo en torno a ti y La séptima ola. En otras, el fin está en cosas más cercanas, como la muerte (Ramón In) o una relación (Esta noche no acaba), pero siempre latente, incluso en la nana de El don de la ternura, momento más bonito del disco. Por todo lo demás, Mundos inmóviles derrumbándose es otra muestra –la décima ya– de un cantautor que no flaquea, en la tristeza o en la alegría.

Por Miguel Lomana.

The Lumineers

THE LUMINEERS – Brightside  (Universal Music, 2022)

Renovar-se o morir?

Els compositors de meravelles com Ophelia, Ho Hey o Sleep On The Floor han tornat per seguir demostrant que són els reis del folk-rock americà. Amb els seus treballs anteriors ja ens envaïa una sensació de pau i ara, amb BRIGHTSIDE, tornem a gaudir del so acústic, melancòlic i tendre que caracteritza a la banda de Nova Jersey. És evident que no ens trobem davant un disc innovador i arriscat, però crec que no m’agradaria veure com es llencen al món dels sintetitzadors o les guitarres electròniques, perquè la seva essència és la que és. Tot i la monotonia de l’àlbum, podem viatjar per diferents emocions, amb BIG SHOT ens apropem a una tristesa dolça acompanyada únicament pel so d’un piano, mentre que WHERE WE ARE s’apodera de nosaltres per oferir-nos una sensació de satisfacció i benestar. Per què canviar els fonaments que construeixen el mític so de The Lumineers? Sí, ho sabem, renovar-se o morir, però quan una cosa funciona tan bé, cal modificar-la? Jo acudeixo amb els braços oberts a la música de la banda per trobar-me àlbums “feel good” que em transporten a un road trip per la costa californiana i, un cop més, han complert les expectatives. Potser no les han superat, però tampoc s’han quedat enrere i això ja està bé, perquè la seva zona de confort és la nostra. 

Por Paula González.

BONITX - Soft Butch

BONITX – Soft butch (El Genio Equivocado, 2022)

En busca de nuevos sonidos

Bonitx no se anda con rodeos y soft butch es la prueba de ello. El disco de uno de los referentes de la escena queer nacional nos introduce en una atmósfera ochentera con historias nacidas de la experiencia personal. De esta forma podemos empatizar a la perfección con vivencias relacionadas con el desamor, la búsqueda y el encuentro del amor propio y la emancipación, que al fin y al cabo constituyen la realidad diaria de todxs. Las letras llenas de verdad y costumbrismo como déjate ver o no me mires, hetero se presentan acompañadas de un sonido que bebe del funk y el R&B, dos grandes referentes para Bonitx que hasta ahora habían permanecido ocultos. Aunque a estas alturas cuesta mucho hablar de géneros musicales, el pop lo-fi de su anterior álbum ha quedado relegado a un segundo plano y nos hemos encontrado con un conjunto de estilos que se acaban sintetizando orgánicamente. Seguiremos atentxs al trabajo de Bonitx para disfrutar de la búsqueda de nuevos sonidos.

Por Paula González.

THE WOMBATS - Fix yourself, not the world

THE WOMBATS – Fix Yourself, Not the World (Awal Recordings, 2022)

Com mantenir-se al podi

Amb quatre àlbums a les espatlles, The Wombats tornen per escriure un nou capítol a la seva trajectòria, iniciada el 2007. Fix Yourself, Not the World neix durant el confinament, mentre els integrants de la banda realitzen videotrucades de forma diària i decideixen gravar-se per separat, connexió Los Angeles, Oslo i Londres. El passat del grup podria haver condicionat l’escolta del disc, ja que després d’omplir estadis i fer que Greek Tragedy es tornés una cançó viral a Tik Tok, The Wombats es trobaven al podi de les bandes d’indie rock. Però tot i les altes expectatives, han aconseguit impactar i demostrar que segueixen apostant per l’evolució. Amb la Sagrada Família com a protagonista de la portada, m’endinso en un disc que no em deixa indiferent, sinó que em manté expectant durant tot el recorregut. Inclús costa decaure amb la balada Method to the Madness, que cap al final es treu la màscara per demostrar que és potent i enèrgica. Fix Yourself, Not the World  arriba per enganyar-nos –amb bona intenció–, ja que ens fa ballar mentre escoltem lletres rabioses plenes de foscor.

Per Paula González.

MYSTIC BRAVES - Pacific Afterglow

MYSTIC BRAVES – Pacific Afterglow (Autoeditado, 2022)

Rock colorido

La portada de Pacific Afterglow ya nos sirve como pista para intuir la evolución que los Mystic Braves han experimentado. El rock sigue siendo la columna vertebral de su música, pero ahora los colores y los sonidos ochenteros se han encargado de opacar el garage de álbumes como The Great Unknown o Days of Yesteryear. Las bases que construyen este disco nos remiten a trabajos como el inolvidable Currents de Tame Impala –el rey de lo alternativo y la psicodelia– y ese tipo de atmósfera siempre es bienvenida. La coherencia del nuevo álbum de los californianos reside en las letras vitales y nostálgicas, acompañadas de una sonoridad que pese a no alejarse de sus anteriores trabajos, explora nuevos horizontes y se atreve a incluir sintetizadores que dotan de una luz especial a las 10 canciones. Pacific Afterglow ha conseguido envolvernos y catapultarnos a un mundo construido por elementos escogidos a la perfección, entre ellos, sintetizadores que enriquecen cada uno de los temas. El inicio de Lonely Heart ejemplifica su exquisito uso, ya que sin el sintetizador que inicia la canción, esta no nos envolvería de la misma manera.

Por Paula González.

Chaqueta de chándal

CHAQUETA DE CHANDAL – Futuro, tú antes molabas (Bankrobber, 2022)

Ahí lo llevas

Chaqueta de Chandal lanza Futuro, tú antes molabas, diez temas que te interpelan sigilosa pero directamente. Y si no lo hacen, es de ti de quien hablan. De las opiniones de 280 caracteres que nadie te pidió. De la presión que sientes de crecer, sin querer (o poder) hacerlo. Y del consumo del ego hecho perfil de Instagram. Una idealización melancólica de un futuro sin haber sido envuelto en un presente de lo absurdo. Bullets de realidad que cuesta digerir y hasta diferenciar donde acaba la ficción. Eso sí, entre sonidos más psicodélicos y pop. Ahí lo llevas. En lo que tardas en un trayecto en metro, ya te han envuelto en una espiral existencial de la que, de momento, solo tengo clara una cosa: siempre con cebolla. Chaqueta de Chandal es un mood, y es el de todxs.

Per Maria del Río.

Foxtails

FOXTAILS – fawn (Skeletal Lightning, 2022)

El desahogo

Foxtails es una banda de Connecticut autodescrita como “bunch of fucked-up kids” que ha conseguido despuntar de manera repentina en círculos melómanos de Internet (véase Bandcamp, Rate Your Music, Anthony Fantano, etc.) con una música catártica y desesperada. fawn, su cuarto álbum, consigue recapturar la atmósfera y la explosiva dinámica del emo y screamo primigenio para a su vez reimaginarlo con otras formas de expresar la misma angustia. Su sonido, marcado por el uso del violín y por los susurros y gritos de su cantante Megan Cadena-Fernández, es abrasivo y delicado, melódico y disonante, progresivo e intrigante, frío y, aunque pueda sonar a perogrullada dado el nombre del género que tocan, emotivo; un grito de desahogo y un ejercicio de catarsis a través de la música.

Por Miguel Lomana.

burial - Antidawn EP

BURIAL – Antidawn EP (Hyperdub, 2022)

Bienvenido a tu propio viaje interior

Burial no está en redes sociales, nunca lo verás pinchando o tocando en vivo, no le interesa la presencia mediática y mucho menos hace anuncios ni toca redobles antes de publicar nueva música. Desde sus dos grandes álbumes de mediados de los 2000, Burial –o William Beva, como le llamaron en un artículo del diario The Independent de Londres– no ha hecho más que publicar singles y EPs, siendo Antidawn, su producción más larga desde entonces. El EP está compuesto por 5 tracks que parecieran contar una historia misteriosa, lejana, de ciudad invernal, a través de atmósferas y paisajes sonoros ricos en melancolía e incertidumbre. Pistas de entre 11 y 7 minutos que juegan con lo emocional y abren puertas hacia la oscuridad, la lejanía y las reflexiones abstractas. Ya saben, lo típico de Burial. Strange Neighborhood, Antidawn, Shadow Paradise, New Love y Upstairs Flat parecieran ser exploraciones entre texturas y capas de síntesis, voces, coros y sonidos de la naturaleza que evocan la tristeza y la remembranza. Esta vez Burial se aleja por completo de otros estilos como el future garage, el dubstep, el 2-step garage o jungle y se acerca más al ambient y a la creación de atmósferas en las que no faltan los clásicos/típicos efectos de vinilo viejo y radio sintonizando emisoras.

Por Mabe Chacín.

Autores de este artículo

Subscriu-te!

T’està agradant el que veus? Forma part de la comunitat musical de Barcelona